El medicament antipalúdic de més èxit, l’artemisina
Última entrega d’aquesta història sobre l’adequada interpretació d’una antiga recepta xinesa (part I i part II), que va conduir al descobriment de l’artemisina. Amb açò s’il·lustren algunes línies de treball a què pot contribuir l’etnobotànica, donat que com qualsevol ciència s’enfronta al repte d’adaptar-se als nous contextos.
De les artemísies i les anopheles
Recapitulem i aportem idees per avançar. La substància que ha permès un gir copernicà en el tractament de la malària o paludisme és l’artemisina. El nom fa referència a l’herba de la que s’extrau, l’Artemisia annua, que pertany a la família de les asteràcies o compostes i al mateix gènere que el donzell (A. absinthium), l’herba amargant que tradicionalment s’ha usat per elaborar l’absenta i el vermut (i amb això no vull dir res, ¡eh!) i de la qual ja hem parlat a Espores en diferents articles relacionant-la amb la fada verda i amb Hamlet.
El nom del gènere és una mena d’homenatge a Artemisa, germana i esposa de Mausolo, sàtrapa de Cària (a l’Àsia Menor sud-occidental) en el segle IV aC. Experta en botànica i medicina. Artemisa va sobreviure la mort del seu espòs i va manar erigir en el seu honor una de les set meravelles de l’antiguitat, el Mausoleu d’Halicarnàs. Fragments del grup escultòric del capdamunt de l’edifici i del fris del Mausoleu d’Halicarnàs es van aconseguir recuperar i es troben al Museu Britànic, a Londres.
Artemisa II, reina d’Halicarnàs, botànica i investigadora (IV aC), pintada per Erasmus Quellinus II (1607-1678) en Hunterian Museum and Art Gallery (Wikimedia).
Però, hi ha una altra hipòtesi etimològica: el nom del gènere seria una mena d’homenatge a una deessa, Àrtemis, la virginal vigilant de les terres verges. Terres verges, sí, com molts dels ambients que faciliten la proliferació del mosquit Anopheles. Un mosquit la femella del qual, hematòfaga, és la responsable de la transmissió del protozou Plasmodium causant de la malària.
Dones salvífiques, com Tú Yōuyōu, i mosquites (sí, en femení) transmissores de la malaltia. Una mena de doble cara de la mateixa moneda, la de la vida. Una simple curiositat, clar. Però l’he expressada en eixos termes per si la políticament incorrecta associació d’idees que he plantejat podria ajudar a recordar aquest article. Però, sobretot, per contribuir a recordar l’epopeia de la científica que potser ha salvat més vides en el segle XX, Tú Yōuyōu.
Reptes de futur
Els paràsits, com els de la malària o paludisme, també evolucionen. I ja s’han detectat Plasmodium resistents a l’artemisina. D’aquí que siga tan important la investigació sobre el cicle vital del paràsit i els ambients que l’afavoreixen; sobre l’estructura i les variants químiques del principi actiu; sobre els mecanismes d’actuació i les interaccions amb els altres components biològics del vector (els Anopheles), el paràsit (els Plasmodium) i l’hoste (humans); etc.
I en tot això tornen a aparèixer la botànica i l’etnobotànica com a possibles ajudes. Hi ha unes altres plantes, similars o no a l’Artemisia annua, que continguen artemisina? O plantes que tinguen algun component amb un pont endoperòxid, com l’artemisina? Perquè, recordem-ho, aquest enllaç químic tan peculiar, en activar-se davant ions de ferro (Fe2/3+) desencadena la producció de radicals lliures, letals per a les cèl·lules que com les dels Plasmodium, han concentrat el Fe dels hematies consumits; un ferro que, metafòricament parlant, atrau la “bomba imantada” —els radicals lliures— que acabarà amb l’agressor.
Il·lustració de qinghao, Artemisia annua, en The Illustrated Yunnan Pharmacopoeia, compilat per Lan Mao, de la dinastia Ming. / Faetbot (Wikimedia). A la dreta, exemplar d’Artemisia annua / Kristian Peters (Wikimedia)
Doncs bé, la botànica —en el sentit més ample (de la sistemàtica a la genètica molecular)— pot facilitar la troballa d’eixes plantes i de millors productes per continuar la lluita contra la malària. I també l’etnobotànica hi pot tindre el seu paper; per exemple si és capaç de “traduir” els coneixements antics al llenguatge de la ciència més actual i facilitar la troballa de plantes amb efectes semblants als que busquem. Uns coneixements que, transmesos oralment o ritualment són els resultats, no ho oblidem, d’experiments ancestrals molts dels quals ara no es podrien fer però el resultat dels quals seria poc intel·ligent no recollir, analitzar i valorar adequadament.
De fet, un repte així es va formular a una de les comunicacions presentades a les VIII Jornades d’Etnobotànica en llengua catalana (Ciutadella, Menorca, 2016): ¿Com pot una ciència tan moderna com la genètica estar interessada en el que deia la meua àvia sobre la boixerola? Una pregunta formulada i desenvolupada per una estudiant de 1r de Batxillerat, Laia Peralba Parada, filla i alumna d’etnobotànics. (Veure vídeo). Sí, l’etnobotànica: tot un futur per davant.
