El Botànic enceta curs amb nou director

Aquesta entrevista te la fem amb molt poc temps exercint de director. T’ha donat temps a començar alguna iniciativa? Quines han estat algunes de les primeres mesures que has pres?

Quan vaig presentar-me a la direcció del Jardí Botànic de la Universitat de València, vaig haver d’elaborar i defensar un programa de direcció que abastava quatre anys i que es posava en marxa des del primer dia. Estic guiant-me per ell i intente seguir el cronograma que vaig dissenyar per aconseguir arribar al compliment dels objectius. Un programa i uns projectes futurs que no es podrien desenvolupar, en gran mesura, sense el treball fet durant els darrers 30 anys pels directors i la directora que ha tingut abans el Jardí. Tots ells han traçat un camí que ens marca el futur. I és un camí net, sense entrebancs, que vol projectar el Jardí cap a finals del segle XXI.

Però és cert que començares quasi quan ens anàvem de vacances…

Sí, prendre en juliol una responsabilitat com la direcció ens obligà a córrer un miqueta per iniciar coses abans de l’agost i poder arribar al darrer quadrimestre de l’any amb els projectes enllestits. Durant aquestos mesos, hem establert, sobretot, vincles amb altres centres, serveis, departaments i instituts de la Universitat, amb els que considerem que el Jardí ha de col·laborar de forma més estreta per augmentar l’eficiència en l’ús dels recursos públics. Això vol dir moltes reunions i moltes línies de col·laboració, també amb algunes empreses privades que ens han proposat els seus projectes.

Però sense cap dubte, la meua principal preocupació en aquest temps ha estat resoldre la situació i la continuïtat de la major part de la plantilla del Jardí, en gran mesura en situació d’interinitat i inestabilitat laboral. Un assumpte complex que no té solució en uns mesos, però que solament estant present en la gestió diària podrà arribar a resoldre’s. També hem iniciat la modernització de la gestió d’activitats culturals, divulgatives i didàctiques, per aconseguir una solució electrònica de les reserves, pagaments, consultes, emissió d’entrades, etc.

Estem també revisant i actualitzant la relació amb les associacions col·laboradores del Jardí, per augmentar les sinèrgies i l’oferta que entre totes les organitzacions podem mostrar al públic que ens visita. I ens estem plantejant altres grans projectes, però els deixe per a altre moment. Serà prompte.

Conta’ns un projecte al teu cap que et faça especial il·lusió.

Hi ha un fum de projectes il·lusionants. Molts estaven ja al meu programa de direcció, altres els he trobat en estos mesos i són propostes de les persones que treballen al Jardí i als qui he d’agrair la seua disponibilitat des del primer dia de l’arribada a la direcció. De forma immediata, estaria la modernització de l’oferta d’informació dins del Jardí amb una app, un projecte heretat d’Isabel Mateu, la directora anterior, que he assumit com a propi.

A més llarg termini, m’agradaria trobar un ús digne per l’antic edifici de direcció. Una construcció singular de mitjans del segle XIX que necessita una restauració urgent. Actualment no té una proposta d’aprofitament clara i estem treballant algunes idees. També hem de valoritzar i enriquir les col·leccions científiques, augmentar la investigació i l’oferta de formació universitària, millorar la nostra capacitat de divulgació científica i l’oferta cultural, sense oblidar-nos dels nostres visitants, especialment dels escolars.

Quines creus que són les principals amenaces que té el Jardí i a les quals hauràs de fer front els propers anys?

Ja ho he dit moltes vegades, i quasi és una obvietat. La principal amenaça sobre el Jardí és l’envelliment de les persones que hi treballem i els dubtes sobre la seua substitució. També la falta de recursos per mantindre l’activitat investigadora que li és pròpia. Si fem números, des de la inauguració a l’any 2000 de l’edifici d’investigació, hem perdut per jubilació o mort més de la meitat de la plantilla estable de personal investigador. De la mateixa manera, des de 2002 hem anat perdent recursos d’investigació i, per això, capacitat de formació de nous doctors i de desenvolupament de projectes. El Jardí arribà a tindre 15 persones contractades o becades; en aquest moment, només tenim 2 estudiants de doctorat. El Botànic no podrà mantenir l’oferta de cultura científica ni les col·leccions científiques de plantes (el propi jardí, l’herbari, el banc de germoplasma) si no hi ha activitat investigadora sobre botànica en el propi centre. Així ha estat des del seu origen i ho demostren els moments més tristos de la seua història, que van coincidir amb l’eixida dels botànics del propi Jardí.

La teua trajectòria t’ha portat a estar al Jardí com alumne, becari, tècnic, conservador, i ara director. En tot este temps, i sense comptar la restauració, quins són els dos principals canvis que ha patit el Botànic?

Em fas obviar una cosa que no es pot obviar. La restauració plantejada al 1987 per Manuel Costa, i desenvolupada des de finals de 1989 fins a mitjans de 1991, suposa un abans i un després del Jardí Botànic. Sense pensar en ella no es pot comprendre res del que ha passat al Botànic en els darrers 30 anys.

Tens raó, i després?

La construcció de l’edifici d’investigació, inaugurat al 2000, que ens ha permés desenvolupar completament les funcions que els Estatuts de la Universitat de València assignen al Jardí. Ací es traslladaren les col·leccions científiques conservades en l’herbari i el banc de germoplasma; vingueren els investigadors des de Burjassot; milloràrem l’oferta dirigida als col·legis, i trobàrem un espai per poder desenvolupar la comunicació i la cultura científiques. Tot això ha impulsat el Jardí d’una manera quasi impensable quan un grup molt reduït de botànics (Manuel Costa, Antoni Aguilella, Antonio Regueiro i jo) començàrem a treballar en la restauració a l’any 1987.

L’altre canvi important, potser més conceptual i social, apareix amb la Conferència de Rio de Janeiro en 1992, que donà com a fruit el Conveni de la Diversitat Biològica, i que va posar en primer plànol, a banda del canvi climàtic, la necessitat de conservació de la Biodiversitat. Els jardins botànics de tot el món adoptaren com a propi el mandat internacional i es posaren a treballar en la conservació de les plantes amenaçades des de tots els punts de vista: recerca, formació, educació i divulgació. El nostre Botànic no es va quedar enrere. Només finalitzada la restauració, ja teníem objectius concrets: orientar el nostre treball i activitat, des de qualsevol punt de vista, a la conservació de les plantes valencianes. Així hem participat i participem en totes iniciatives de les administracions nacional i autonòmiques dirigides a la conservació de les nostres plantes.

I quin és el major repte al que t’has enfrontat com a conservador en tots estos anys de dedicació?

Reptes grans i menuts ixen tots els dies. Però hi ha una aspecte de les col·leccions de plantes vives del Jardí sobre el que he pensat molt, li he dedicat moltes hores d’estudi i, encara, no he pogut resoldre del tot. Almenys, com a mi m’agradaria. I és poder mostrar una Escola Botànica amb molt més riquesa d’espècies, amb representació de quasi totes les famílies de plantes amb flors de la terra. És la col·lecció més genuïna de qualsevol jardí botànic universitari i il·lustrat, com a ferramenta docent que incorporaren les universitats del XVIII per poder ensenyar les plantes descobertes als llocs més recòndits de tots els continents. En el nostre cas, ocupa la part més antiga, és la seua raó de ser i és on venien setmanalment els estudiants a aprendre botànica. El Jardí era, aleshores, un espai sense arbres i es varen plantar molts per fer una miqueta d’ombra i facilitar el cultiu de les plantes. Els arbres van créixer i actualment formen un dosser que cobreix tota l’Escola, i impedeix que la llum arribe adequadament a moltes plantes. Al mateix temps, l’Escola Botànica ha de presentar les plantes en un ordre sistemàtic de manera que no pot plantar-se qualsevol espècie en qualsevol espai, i algunes famílies vegetals tenen uns requeriments ambientals molt particulars que no es troben en la nostra Escola. El resultat és un espai de grans arbres que quasi no té plantes a nivell del sòl. És la part més empobrida del Jardí, encara que hem treballat molt i encara ho fem per augmentar la seua diversitat.

No sembla una tasca fàcil.

M’he enfrontat a altres reptes com a conservador de les col·leccions científiques del Jardí, com ara la creació de noves col·leccions, l’adequació dels hivernacles a cultius molt singulars, l’estudi de les necessitats d’alguna espècie particularment amenaçada o la lluita contra alguna plaga especialment agressiva. Però mai he tingut tants problemes per trobar solucions com els que trobem encara a l’Escola.

T’han entrevistat ja en nombrosos mitjans i hi ha una pregunta que es repeteix… què sabem del solar de jesuïtes?

Jo personalment, ja ho he dit en altres llocs, sé poc. El que conta la premsa. Pense que no tornarem a saber massa fins mitjans de l’any que ve. Poc hem sabut des que, en abril de 2017, presentàrem la proposta de la Universitat. Fa ja 30 anys que el solar és tema de debat amb el Jardí Botànic quasi sempre present, i supose que en algun moment arribarem a una solució. Tot i això, pense que l’Ajuntament ha de fer un esforç major perquè no pot mantenir-se per més temps un remat inacabat a l’extrem nord d’una de les avingudes més transitades de la ciutat, amb el deteriorament de la imatge de València i el desaprofitament de l’ús ciutadà que suposa actualment un solar que tants diners ha costat. Per la nostra banda, continuarem esperant i disposats a col·laborar en la solució si la Universitat està implicada.

Qui passeja pel Jardí es troba un arbrat espectacular, però alguns arbres compten amb tants anys als seus anells que de vegades estan malalts o han mort. Com veus el futur dels arbres del Jardí en les properes dècades? Canviarà molt el paisatge?

Saps que el Jardí ocupa l’Hort de Tramoieres des de 1802, fa 216 anys, però no tenim arbres tan vells. Fins 1829, amb l’arribada a la direcció del Botànic de José Pizcueta, no van començar les plantacions després que, durant la Guerra del Francès, el Jardí quedara arrasat. Sense cap arbre. Això vol dir que els arbres que podem admirar en aquest moment tenen un poc menys de 200 anys i es varen desenvolupar sense quasi competència per l’espai i la llum. Molts d’ells han patit un envelliment prematur del qual no coneguem totes les causes, però en què segur han influït les transformacions patides pel Jardí al llarg de la seua història: canvis en el sistema de reg, obertura de rases, modificació del nivell del sòl, contaminació de les aigües, pèrdua de fertilitat de la terra, arribada de patògens i plagues…

Per altra banda, amb la densitat d’arbres que tenim, no podem pensar en substituir-los in situ quan moren, per una senzilla raó: les condicions ambientals (i no parle de canvi climàtic) no són les mateixes i és impensable que el nou arbre arribe en 200 anys a ser com el que va morir. La conseqüència serà un canvi a mig termini de l’aspecte del Jardí. Potser en 50 o 100 anys tinguem (tinguen els responsables del Jardí d’aleshores) menys de la meitat dels arbres monumentals que tenim ara. El Jardí estarà més obert, i potser aleshores puga iniciar-se una plantació més intensa d’arbres que porte el Jardí a un paisatge com l’actual. Però això encara queda molt lluny. En qualsevol cas, hem de mantenir una presència important de l’arbrat, el necessitem per donar ombra (no tanta como ara) als visitants i a les plantes de les col·leccions, i fer del Jardí no sols un lloc ric en diversitat vegetal, sinó també agradable de passejar en qualsevol època de l’any.

Explica’ns alguna mesura per acostar més al Jardí a un públic de vegades oblidat a les propostes culturals de la Universitat, el propi alumnat.

Durant més de 150 anys, el Jardí Botànic va ser un espai tancat a la ciutadania, era només un lloc visitat setmanalment pels alumnes de botànica de la Universitat, era l’aula on els professors els guiaven pels camins, de vegades tortuosos, del coneixement de les plantes. La resta del temps, el Jardí estava buit. És curiós veure com ha canviat el públic que ens visita. La comunitat universitària pràcticament ha desaparegut dels nostres passejos i ha estat substituïda per alumnat de col·legis i instituts, veïns de la ciutat i, més recentment, per turistes.

Actualment, tenim uns 170.000 visitants a l’any, dels quals un terç són turistes. Personalment, m’agradaria tornar a veure als universitaris com als principals visitants del Botànic, pel que hem de transmetre a tota la comunitat universitària que tenim un espai propi, històric, patrimonial i singular, i que podem gaudir d’ell amb una gran oferta docent, cultural i divulgativa. Especialment, hem d’arribar al professorat perquè ens consideren un lloc per donar classes, i no sols de botànica. Ja estem treballant amb el Departament de Didàctica de les Ciències Experimentals i el d’Història de la Medicina de la Universitat.

I l’app de la qual parlaves, per exemple?

També serà una manera d’atraure un públic interessat per les plantes i la natura, clar, sense oblidar que continuarem amb l’ampla oferta cultural que ja s’ha consolidat com una de les més variades, riques i especials de la ciutat. I tot això hem de fer-ho sense perdre l’essència i la singularitat: no podem sacrificar la nostra història i vocació docent i investigadora sobre la diversitat vegetal per atraure un major número de visitants. Podem incorporar noves propostes, podem treballar per integrar qualsevol manifestació humana en la natura i en la ciència, però no podem renunciar als nostres orígens. Si ho férem per augmentar les visites, la Universitat i la ciutat perdrien el seu Jardí Botànic. El més antic del jardins universitaris espanyols i un dels més antics d’Europa, cosa que vol dir, també, del món.

I com seduiries a estos alumnes, si s’interessen per la biologia, per a que es decantaren per la botànica?

Durant molts anys la botànica ha sigut una disciplina dura on la sistemàtica i la nomenclatura tenien un pes notable que espantava a l’alumnat. D’alguna manera, la gent unia plantes i noms estranys impronunciables i molt difícils de memoritzar. Això va provocar una fugida cap a altres disciplines de biologia o farmàcia. Quan atrauen les plantes? Quan contem històries sobre elles. Quan expliquem quina és la seua importància per a l’ésser humà. Quan descrivim com es relacionen entre elles i amb altres éssers vius, com es pol·linitzen, com es dispersen, com es defensen. Quan expliquem el seu metabolisme i les seues adaptacions als climes i ambients més variats. Quan parlem del seu origen i la seua capacitat de colonització. Quan assenyalem relacions entre elles per comprendre la seua evolució. En definitiva, quan parlem de les plantes i posem en segon plànol els seus noms.

I eixa capacitat de divulgació i de formació la tenim al Botànic, i rebem alumnes de biologia que venen a escoltar-nos i a aprendre què són les plantes. Després finalitzen els seus estudis universitaris i molts altres factors decidiran si poden mantenir-se professionalment a prop de les plantes o no, però sempre les veuran com un element imprescindible per a la seua vida.

Acabem d’encetar la tardor, vull passar una vesprada tranquil·la al Jardí. Recomana’ns una lectura perfecta i una banda sonora que l’acompanye.

Al Jardí es pot passar una vesprada perfecta sense llegir, observant les plantes i també la vida que hi ha al seu voltant, i sense escoltar música, sentint els sorolls de la natura refugiada o presa (mai no ho sabrem) entre les tàpies del Botànic.

Ja imaginava que aniries per ahí, però vull un llibre i una música, sóc molt cabota.

Val, et recomanaré un llibre que he llegit diverses vegades, que sempre he vist com una transliteració del Jardí Botànic, i que ens va inspirar el títol Por las ramas de l’exposició que fa un any vàrem fer amb el retrat que Manuel Sáez dibuixà del Jardí Botànic. És un clàssic del segle XX, escrit per Italo Calvino, El Baron rampante. Allí se’ns conta la història de Cósimo Piovasco de Rondo, un fill d’una família aristocràtica toscana empobrida, que decideix abandonar el món de les aparences on viu i puja als grans arbres del bosc d’Ombrosa, on és capaç de viure sense baixar a terra, veient el món des d’una posició privilegiada.

I per acompanyar, no imagine res millor que qualsevol composició de música barroca. Ja posats, barroc italià, com el que tal vegada podia sentir Cósimo quan per les nits s’acostava als finestrals de la mansió familiar i des del gran magnolier del jardí escoltava les melodies que eixien del clavecí que presidia el saló i era polsat per sa mare. Música, potser composta per italians com Antonio Vivaldi, Domenico Scarlatti o Arcangelo Corelli.

I després d’aquest passeig… quines són les teues altres parades obligatòries a la ciutat?

La meua ciutat és la Ciutat Vella. Per comoditat, per sostenibilitat, per solidaritat amb el xicotet comerç, per fer barri, per l’oferta cultural i gastronòmica, perquè en ella està el Jardí Botànic i altres centres molt interessants de la Universitat de València, i perquè m’agrada, quasi no isc d’aquesta part de la ciutat. En ella trobe totes les parades que puc recomanar, encara que en moltes d’elles haurem de conviure amb els turistes a costa de certa pèrdua de tranquil·litat.Te’n diré dues, una bulliciosa, l’altra més tranquil·la.

El Mercat Central amb la seua inabastable oferta de matèries primes per la cuina. Una varietat que torna boig a qualsevol que el veu per primera vegada. Dins d’un recinte modernista que competeix sense vergonya amb la biodiversitat que es presenta en les taules de les parades. I també pare, de tant en tant, en el Centre Cultural La Nau. Un espai que complirà prompte 20 anys des de la seua restauració i adequació, on la Universitat de València concentra la major part de la seua producció i projecció cultural. És l’antiga seu de la institució universitària i encara es localitzaven en ella totes les Facultats fins mitjans del segle XX. Ara, l’edifici antic conserva la Biblioteca Històrica, com una valuosa col·lecció d’incunables; el Paranimf, centre del protocol de la Universitat; el Claustre, lloc de tot tipus d’actes durant les caloroses nits d’estiu, i diferents sales d’exposicions on podem trobar mostres culturals amb continguts d’allò més divers.

I tornar sempre passejant al Jardí, mentre gaudim del paisatge urbà d’una magnífica ciutat per a viure com és València.