Botànica del mes: Patricia Moya

Què et va atraure de la Botànica?

Sóc biòloga de rebot, la meua passió des de xicoteta era la Veterinària. No la vaig començar perquè en 1995 no hi havia a València i em donava bastant peresa anar-me fora, així que em vaig matricular en Biologia. Mentre cursava segon de carrera em van cridar del CEU Sant Pau (sóc antiga alumna) per a avisar-me que anaven a començar Veterinària. Vaig declinar la proposició i va ser en part pel meu descobriment de la Botànica. Recalque això de descobriment perquè durant la carrera vaig descobrir que quasi tota la biologia que es donava en el col·legi/institut obviava la Botànica, així que va ser tot un descobriment. En segon vaig donar pràctiques de Botànica amb el Dr. Josep Antoni Rosselló, em va atraure la seua visió moderna de la Botànica, l’ús de tècniques moleculars i la seua visió trencadora (a vegades al límit) de la docència i la investigació. No sé com el vaig convéncer perquè em deixés anar al seu laboratori que encara era al campus de Burjassot, vaig començar comptant tricomes de les fulles de Cistus, i fins hui. De la veterinària em queda un gos meravellós que es diu Coque.

Ens podries resumir la teua trajectòria professional?

Sóc Llicenciada en Biologia per la Universitat de València (1995-2001). Res més acabar la carrera i gràcies a totes les tècniques que havia aprés al laboratori de Pep Toni vaig estar treballant uns mesos amb María Mayol en el Departament d’Ecologia Molecular Vegetal del Centre de Recerca i Aplicacions Forestals (CREAF) de la Universitat Autònoma de Barcelona. Vaig tornar a València perquè em van concedir una Beca predoctotal en l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVIA) per a estudiar els factors genètics implicats en la patogenicitat del virus de la tristesa dels cítrics amb el Dr. Pedro Moreno. L’experimentació amb plantes llenyoses és molt costosa, així que durant cinc anys vaig compaginar treballs en diversos laboratoris amb la finalització de la meua tesi doctoral a deshores. Vaig treballar de nou en el Departament d’Ecologia Molecular Vegetal del Centre de Recerca i Aplicacions Forestals del CREAF, també el Laboratori de referència de bacteriologia de l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVIA), i vaig ser Tècnic del laboratori de bacteris del Servei de Sanitat Vegetal de la Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació.

Finalment, vaig obtindre el títol de Doctor i quasi sense planificar-ho em van contractar en el Centre Nacional d’Investigacions Oncològiques (CNIO) en el laboratori de Marcadors Tumorals. En 2012 vaig tornar a València i gràcies a la que havia sigut la meua companya, i sobretot amiga, en el laboratori de Pep Toni (Arantxa Molins) em vaig incorporar al grup d’investigació de la catedràtica de Botànica Eva Barreno. Durant el 2017-2018 vaig realitzar una estada Postdoctoral en la Charles University de Praga. Des de fa dos anys estic de nou contractada com Postdoc en el grup d’Eva Barreno, lluitant al costat d’ella per a buscar finançament, estabilitat i projecció. A més, enguany he començat a impartir classes de Pràctiques de Botànica en segon del grau de Biologia.

En què consisteix el teu treball?

Actualment sóc PostDoc Sènior en el grup d’investigació d’Eva Barreno. El nostre grup d’investigació: Simbiosi, Diversitat i Evolució en Líquens i Plantes GIUV2016-330; SYMBIOGENE, també conegut com: Lichen Symbiogenesis Team , que està adscrit a l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva (ICBiBE), es dedica a investigar líquens, en concret les microalgues simbionts d’aquests organismes.

Quina és la teua especialitat? Què et va interessar d’aquest camp d’estudi?

Sincerament no tinc especialitat i estic bastant en contra de la hiperespecialització. Sóc conscient del difícil que és (tal com està organitzat el sistema) aconseguir una estabilitat en ciència sense una especialització. He treballat al llarg de la meua carrera amb plantes, virus, insectes, bacteris, càncer i líquens, i potser el fil conductor entre ells haja sigut la genètica i la biologia molecular. No obstant això, poder treballar amb organismes tan diferents m’ha fet aprendre molt més i acostar-me als problemes des de punts de vista molt diversos en comparació a les persones que només han mirat sempre cap al mateix punt fix. Cal obrir molt la ment per a ser creatiu solucionant problema, així que la meua especialitat és no tindre especialitat.

Estàs orgullosa d’haver participat en algun projecte especialment?

Crec que del que més orgullosa estic és d’haver treballat en molts camps d’investigació. Em sent orgullosa d’haver sigut capaç de mourem amb desimboltura des d’en un centre humil de la Conselleria fins i tot en un centre d’investigació com és el CNIO. No cal deixar-se obnubilar per les lluentors, en molts i diversos llocs es fa bona ciència malgrat l’infrafinançament a Espanya.

Per què es caracteritza el teu grup d’investigació?

Per la seua composició i visió interdisciplinària. Eva té un concepte integrador de la biodiversitat i  l’intenta inculcar des de ben d’hora als seus alumnes, i per tant el seu grup d’investigació (al qual jo pertany) és una continuació d’aquesta filosofia. Usem les eines moleculars i genètiques imprescindibles hui dia, sense oblidar que les molècules i els gens només tenen sentit dins d’un sistema.

Explica’ns en quin projecte treballes ara mateix.

Actualment estic contractada a càrrec del projecte PROMETEU/2017/039. Tinc bastants fronts oberts alhora, com diria Eva “és una bogeria violenta”. Estem preparant la memòria per a la nova convocatòria de projectes del Ministeri de Ciència i Innovació (MICINN), ens juguem molt i encara que tenim molta experiència sobre el tema estem treballem molt dur en la seua redacció. En concret jo m’encarregue de part de la línia d’investigació sobre biodiversitat de microalgues simbionts en líquens. Gràcies a aquesta línia d’investigació hem aconseguit la publicació de la tesi doctoral de Salvador Chiva Natividad (Patrons de selecció de microalgues en comunitats de líquens terrícoles en biocostres) que he codirigit amb Eva Barreno i Arantxa Molins.

Fruit d’aquesta tesi s’han publicat quatre articles en revistes SCI, l’últim d’ells fa dos mesos en Scientific reports , que complementa part del treball que Eva va començar en la seua tesi doctoral sobre les comunitats de líquens de les biocostres d’algeps miocens de la Península Ibèrica. Actualment estem en fase de redacció d’un treball molt interessant sobre els ficobiontes del gènere Parmelia, en el qual s’analitza la diversitat d’espècies de Trebouxia presents en diferents espècies del gènere Parmelia i quins factors bioclimàtics que poden estar influenciant la presència de les unes o les altres.
Gràcies a la col·laboració amb Marta Pérez, que ha realitzat amb nosaltres el TFG i TFM del grau de Biotecnologia, estem acabant l’experimentació i redacció d’un treball sobre les respostes metabolómiques, ultraestructurals i genètiques enfront de l’estrés salí i osmòtic de microalgues aïllades de líquens. Aquestes microalgues del gènere Trebouxia són sorprenentment resistents, i presenten mecanismes de resposta enfront de l’estrés diferents als de les plantes i per tant són molt interessants d’estudiar.
A més, durant els últims 20 anys el nostre grup d’investigació ha establit el liquen Ramalina farinacea (L.) Ach com a model per a l’estudi de la complexitat de les simbiosis liquéniques. Gràcies a aquesta espècie, en 2011, es va poder descobrir que en un només tal·lus d’aquest liquen poden conviure diverses espècies de microalgues simbionts. Aquesta coexistència va ser constatada i ampliada mitjançant tècniques de piroseqüenciació 454 en un treball publicat en 2017, en el qual es van detectar fins a 24 espècies de microalgueas en un únic tal·lus. L’any passat vam realitzar un disseny experimental molt complet, aplicant la seqüenciació Illumina hem trobat resultats que amplien el nostre coneixement sobre els models de coexistència de les microalgues en els tal·lus de Ramalina farinacea. Hui dia, estem esperant la resposta dels revisors, el tema de la lluita per a publicar en revistes SCI podria donar per a una altra entrevista…

Com penses que ha canviat el teu treball amb els anys?

L’evolució del meu treball en els últims vint anys ha estat completament lligada al desenvolupament de noves tècniques de seqüenciació massiva i a l’aplicació de la bioinformàtica en l’anàlisi genètica. Continue utilitzant les mateixes tècniques que quan vaig començar (PCR i seqüenciació Sanger) però la seqüenciació tipus Illumina, la metagenòmica i la metatranscriptòmica li han donat la volta a tot. Per exemple, el disseny experimental de la meua tesi hui dia està totalment caduc i obsolet, i d’això han passat només quinze anys. Ara hauria fet la tesi en tres mesos.

Quina relació tens amb el Jardí Botànic UV?

La meua relació amb el Jardí, com he comentat anteriorment ve des de lluny. Vaig treballar en el laboratori de Pep Toni durant molts anys, i record l’edifici, les instal·lacions i la gent amb molt d’afecte. Va ser un luxe i un privilegi treballar allí i tinc molt bons records. En els últims anys he tornat, ja que en el grup col·laborem activament amb els Drs. José Reig i Francisco García- Breijo (UPV) experts anatomistes que ens han ajudat moltíssim amb les tècniques de microscòpia òptica i electrònica que continuem aplicant en els nostres treballs. A més, les jornades del ICBIBE (en les quals solem participar) es realitzen allí i sempre és molt agradable anar a un “mini” congrés o qualsevol esdeveniment que se celebre allí.

Com animaries als actuals estudiants de biologia perquè es dedicaren al mateix que tu? Què els fa falta?

La meua experiència amb la docència és molt molt recent, he començat a donar pràctiques de Botànica aquest quadrimestre, així que em sembla una miqueta aventurat fer un perfil dels estudiants, del que els falta o de com animar-los. Pel poc que porte vist et podria dir que hi ha de tot, com en botica…

Has conegut persones interessants gràcies al teu treball?

Moltíssimes… he treballat en diversos laboratoris i equips d’investigació i això m’ha permés conéixer a molts perfils d’investigadors/es i de persones. Molts d’ells s’han convertit en bons amics, però també m’ha permés saber el que no vull ser i a qui no em vull semblar.

Penses que el teu treball et permet aprendre sobre temes no relacionats amb la Botànica?

Com he comentat anteriorment no em considere ni Botànica ni experta en res, i a més treballe dia a dia amb perfils d’investigadors molt variats; bioquímics com Pedro Carrasco i Francisco Marco, grans botànics com Eva Barreno, liquenòlegs com Isaac Garrido-Benavent (nouvingut des de Madrid al nostre departament), ecòlegs com Javier Montero Pau, experts en algues com a Salvador Chiva, etc, així que aprenc una cosa nova quasi en qualsevol conversa de laboratori o despatx. Les nostres reunions setmanals semblen l’ONU, cadascun és del seu pare i de la seua mare, però aconseguim entendre’ns.

Quina importància té la divulgació? En el cas de la liquenologia, per exemple, se li dóna suficient cobertura?

S’han fet molts esforços en les últimes dècades per a fomentar la divulgació, des que jo vaig començar a estudiar hui dia s’ha notat un gran avanç. Personalment m’agrada molt la revista Mètode que té la seua seu en el Jardí, i encara que les xarxes socials també han fet avançar molt aquest camp queda bastant per fer, com en tot el relacionat amb ciència.
En concret en la Liquenologia, perquè et contestaré dient que gran part de la meua família i amics no saben el que és un liquen, i que pel poc que porte de docència m’atreviria a dir que molts dels alumnes tampoc. És obligació nostra també eixir de davant de l’ordinador i del laboratori per a donar a conéixer el que fem, obrir les finestres i que córrega l’aire.

Com valores la situació laboral del sector?

La situació laboral del meu sector és menyspreable, i poc més puc afegir …

Quina és l’habilitat imprescindible per al teu treball?

Tindre una gran capacitat de treball, cal ser multitasca. Tindre mil coses al cap, ser ordenat per a optimitzar el temps, llegir molt i ser capaç d’interrelacionar. Dedicar-se a la investigació suposa un gran esforç mental i vital.

A quin botànic o Botànica t’hauria agradat conéixer en persona?

Vaig tindre la sort de conéixer a Julio Iranzo. Em va donar pràctiques en el seu laboratori de Farmàcia, malgrat la diferència visible d’opinions vitals connectem de seguida. Era d’eixes persones amb les quals o xoques sense volta arrere o estimes des de l’instant zero. Vaig aprendre molt d’ell i m’ho vaig passar molt bé en les seues classes.
I bo, no és Botànica però òbviament m’hauria al·lucinat conéixer a Lynn Margulis. Treballar amb Eva m’ha permés acostar-me una mica més a la seua figura com a dona i com a científica. Quasi just fa un any vaig poder participar en unes jornades que Eva va organitzar ací en la Universitat, i que van ser un autèntic regal.

Treballes sola o en equip? Com resulta treballar així?

Sempre he treballat en equip i he sigut molt afortunada. Ja ens coneixíem de la nostra època en el Jardí però des que vaig tornar de Madrid fins fa un any que se’n va anar a Mallorca, he treballat braç a braç en tot amb Arantxa Molins. Poca gent haurà tingut la sort de tindre una experiència laboral i personal tan gratificant, treballar amb algú que entén el treball igual que tu et facilita la vida. Encara tenim molts treballs a mig fer que acabarem, però la trobem molt a faltar.

Quina és la pitjor part del teu treball i la més gratificant?

El pitjor de la carrera científica és la inestabilitat, incertesa i la dependència constant de finançament. A més de l’exigència que suposa haver d’estar constantment publicant en revistes d’alt impacte per a tindre un currículum decent, que sempre et semblarà pitjor que el dels altres…perquè, encara que sone a tòpic som molts i moltes els investigadors que a Espanya no tenim futur estable. Últimament, a més, haver de compatibilitzar la carrera científica amb la docent, estudiar valencià i tindre una xiqueta de quasi tres anys, suma a tot aquest panorama bastant ansietat i estrés. Tot això amb l’escenari en el millor dels casos d’optar a alguna plaça d’ajudant doctor. El millor indubtablement és que m’encanta el que faig, dedicar-te  allò que t’agrada encara que un no sàpiga fins quan, és un plaer.