Botànica del mes: M. Ángeles Alonso

Què et va atreure de la Botànica?

La meua infància va transcórrer en un poble de la província de Castelló que es diu Algímia d’Almonesir, i allí vaig créixer en plena natura, per la qual cosa la meua inclinació cap a la Biologia ja la tenia des de molt menuda, encara que si hagués estat pel meu pare m’hagués dedicat a l’ornitologia. L’amor per les plantes amb seguretat m’ha vingut via “cloroplàstica”, una herència materna, de la línia femenina del meu llinatge. I tot es va materialitzar en el primer curs de Biologia, quan vam anar a fer uns treballs de camp a la Serra de Salines (Villena) i vaig descobrir què meravellós era reconèixer les plantes i saber el seu nom. A partir d’aquí, vaig tenir molt clar que jo volia dedicar-me a l’estudi de les plantes.

M.Ángeles Alonso durant una de les estades en l’herbari de Kew Gardens, a Londres. / Ana Juan Gallardo.

Explica’ns un poc la teua trajectòria.

Com t’he comentat abans, la meua vida com a “botànica” va començar en una campanya de camp en el primer estiu d’universitat. La nostra promoció era la primera i el professorat anava arribant a mesura que nosaltres passàvem de curs. En segon, teníem com a assignatura la Botànica i per a impartir-nos-la va arribar un jovenet botànic procedent de la Universitat de València, Manuel B. Crespo, amb moltes ganes, idees i projectes. Va ser així com en aquest primer any va néixer l’embrió del que després seria l’herbari ABH, de la Universitat d’Alacant, que l’any que ve complirà 30 anys. Aquell mateix any, 1990, jo, com a estudiant de Biologia, no vaig dubtar a anar a parlar amb ell per a ajudar-lo en aquest incipient grup de botànics que s’estava creant; col·laboració que ha durat fins ara i que espere que dure molts més. A l’any següent va arribar un altre botànic, en aquest cas de la Universitat de Múrcia, Antonio de la Torre, i a poc a poc el grup d’Alacant va anar prenent entitat. Ells han estat els dos botànics que em facilitaren la meua carrera professional com a botànica.

Saladar de Cordovilla (Albacete). /  María Dolores Vargas. A la dreta, portada del llibre que recull la seua primera recerca com a botànica i amb la qual va aconseguir el grau de Llicenciada (l’antiga Tesina).

El meu primer treball de recerca va ser la meua tesina, sobre la flora i vegetació de la Vall de Villena, que va condicionar la meua principal línia de recerca en la qual he treballat durant tota la meua carrera i en la qual continue: les  plantes dels saladars, en totes les seues versions, flora, vegetació, conservació, taxonomia, etc. La Vall de Villena, una de les més àrides i continentals de la Comunitat Valenciana, té afloraments de guixos i uns pous d’aigua salada que juntament amb el clima van condicionar l’aparició de zones molt salines. Em vaig fascinar tant per aquestes plantes que la meua tesi va estar centrada en els saladars del Sud-est de la península Ibèrica… Es podria dir que sóc una botànica “la mar de salà”.

Però encara que la meua línia de recerca principal són les plantes halòfiles, he treballat en moltes branques de la Botànica; això sempre passa, els projectes condicionen, en certa manera, els temes en els quals has de treballar. Com a grup hem treballat en projectes d’estudis d’impacte ambiental, en col·laboracions amb administracions, en biologia de la conservació, en treballs taxonòmics per a flores (Flora Valentina, Flora iberica), etc., i en la direcció de tesis doctorals que, a vegades, no han estat centrades en la meua línia de recerca principal.

A la Laguna del salado, Páramo del Almorzadero, Colòmbia, M. Ángeles Alonso amb Luis Roberto Sánchez, Diego Iván Capacho (que va fer la seua Tesi en aquest erm) i Hipòlit Alvarado (que va realitzar la seua tesi a Veneçuela).

Per exemple, he dirigit algunes tesis en territoris sud-americans (el Perú, Colòmbia i Veneçuela) i, encara que no eren pròpiament de saladars, les tres estaven relacionades amb ecosistemes aquàtics. Experiències de camp i flora d’altres llocs que em van enriquir com a persona i com a botànica. Altres tesis que he dirigit sí que estaven en la meua línia de recerca, com dues sobre el gènere Sarcocornia i el gènere Tamarix i una altra sobre la diversitat funcional dels saladars, més centrada en l’ecologia de l’ecosistema. I també he tingut becaris que han treballat sobre altres temes com les plantes invasores o gèneres no halòfils com Biscutella.

En els últims quatre anys, gràcies a un projecte europeu, hem pogut treballar a Sud-àfrica, centrats en les plantes bulboses de la família de la Hyancinthaceae, grup del qual tenim amb nosaltres al major expert de la família, Mario Martínez-Azorín, un altre dels membres del grup de recerca de Botànica i Conservació Vegetal de la Universitat d’Alacant, del qual forme part.

A Sud-àfrica amb Michael Pinter, Manuel B. Crespo i Mario Martínez-Azorín. / Neil Crouch.

Quina és l’habilitat imprescindible per al teu treball?

L’observació i la paciència són imprescindibles per a treballar en la Botànica, tal com jo la concep, perquè com en tot, abans de res caldria definir què és un botànic o una botànica ja que els temps van canviant i les concepcions també. Per a mi, un botànic és el que estudia i treballa amb les plantes, des de les pròpies sortides de recol·lecció en camp, el que reconeix les plantes en fresc i en sec, el que  treballa amb elles des que són recol·lectades fins a, si fos necessari, treballar amb elles en el laboratori per a fer treballs de biologia molecular. Per això l’observació i la paciència són imprescindibles. Es podria incloure també la memòria, però en aquest cas  la memòria i l’aprenentatge estan molt relacionats amb les emocions, per la qual cosa l’important és que el que faces ho faces des de l’emoció.

En què consisteix el teu dia a dia professional?

Desafortunadament, el meu dia a dia a la Universitat està lluny del que a mi m’agradaria com a botànica, encara que tots els dies busque aquest moment de trobada amb les plantes. Actualment estic assumint dos càrrecs de gestió, que m’ocupen un elevat percentatge del meu temps, però és només transicional; tornaré de nou a dedicar el cent per cent del meu temps a la docència i a l’estudi de les plantes. Encara així, tots els anys faig una, dues o tres sortides al camp, ja sigui de campanya de recol·lecció o d’estada en un herbari o centre de recerca.

En una de les excursions de l’equip de Flora iberica a Cadis. / Antonio Prunell.

Estàs orgullosa d’haver participat en algun projecte especialment o en algun “descobriment”?

Vaig tenir la grandíssima sort d’acabar la carrera just quan es va posar en marxa el projecte Hàbitat. Com comentava, ja col·laborava amb el grup de Botànica d’Alacant i el grup formava part de l’equip de llevant que capitanejava Manuel Costa Talens. Érem el subequip alacantí. Per a la meua formació va ser una experiència importantíssima, perquè sortíem molt al camp, realitzàvem molts inventaris de vegetació en hàbitats diferents, un món de noms de plantes, de treball de determinació, etc. A més, començàrem a l’estiu i els meus mentors em deien això que cal reconèixer les plantes en totes les èpoques de l’any…. Quan va arribar la primavera, alguna que reconeixia en sec no la coneixia en flor. Va ser moltíssim treball, però una sort per al meu aprenentatge.

Com a secretària d’organització de les Jornades de Fitosociologia que es van realitzar a Alacant en el 2009. En la taula amb Manuel B. Crespo, Salvador Palazón, Javier Loidi i Salvador Rivas Martínez. / José Carlos Cristobal.

Més tard, ja com a botànica sènior, estic orgullosíssima de participar en el projecte Flora iberica, una obra amb la qual he après molt al llarg de la meua vida professional i en la qual he tingut la sort de participar en els seus últims toms publicats.

Quant al meu descobriment especial esmentaré la primera planta descrita per mi, descoberta en una de les estades de recerca que vaig realitzar a l’Argentina. Es tracta d’una planta halòfila del saladar d’Añelo (Neuquén) i li vam posar el nom de Suaeda neuquenensis.

En el saladar d’Añelo (l’Argentina), M. Ángeles Alonso fotografiant la nova espècie Suaeda neuquenensis, amb Beatriz Cerazo. /  Luisa Conticello. A la dreta, amb Antonio de la Torre i María Vicedo, en una sortida de camp a Conca amb el projecte Hàbitats.

Quina importància tenen aquest tipus de treballs per a la societat en general?

En els últims temps, en la universitat s’està donant molta importància a la transferència del coneixement a la societat, tant al teixit empresarial com al teixit social i polític. La Cimera de la Terra celebrada a Rio de Janeiro, en 1992, va marcar una fita per al medi ambient en aquest sentit. Es van intentar establir polítiques de conservació i de desenvolupament sostenible, però es van adonar que, encara que hi havia molta informació científica sobre plantes, animals i hàbitats, no hi havia documents sistematitzats perquè les administracions poguessin fer ús d’ells, i si escau establir aquestes polítiques. Per això el projecte CORINE (Coordination of Information on the Environment), del qual deriva el projecte Hàbitat al qual feia referència, plantejava la realització d’aquests inventaris. Ha estat un projecte que ha tingut una gran repercussió en la conservació dels ecosistemes. Aquest projecte al costat del Catàleg de flora endèmica rara i amenaçada, en el qual també hem participat des del grup de recerca de Botànica de la UA, són, possiblement, de cara a les administracions públiques, les millors eines de gestió de la conservació que hem pogut llegar.

Què investigueu ara en el grup de recerca?

En aquests moments estem treballant en la publicació dels resultats de diversos projectes que han transcorregut en els últims anys. Un projecte europeu, que hem desenvolupat a Sud-àfrica, i del qual tenim molt bons resultats amb la publicació de diverses espècies noves. El projecte Flora iberica, en el qual estem treballant intensament amb les Gramínies. Aviat, aquests últims toms veuran la llum i, amb ells, conclourà aquesta magnífica obra. I alguns articles encara per publicar de les recents tesis doctorals que s’han llegit en el Grup de Recerca. Amb tot, sí que puc destacar un treball aquest any, que ha estat increïblement mediàtic, i que és la descripció d’una nova espècie de planta carnívora, Pinguicula saetabensis, a les muntanyes xativines (Comunitat Valenciana). Es van fer ressò d’aquest descobriment diferents televisions i ens han fet alguns reportatges que s’han emés en les seues cadenes. Pel que puc concloure que estic satisfeta de veure els resultats dels diferents projectes i il·lusionada de les noves portes de recerca que se’ns obren.

Durant l’enregistrament per a la Sexta de la notícia sobre Pinguicula saetabensis./   Manuel B. Crespo.

Parlant de mitjans… La divulgació forma part, també, de la teva trajectòria. Xerrades, programes de ràdio… Explica’ns algunes d’aquestes experiències i per què dediques part del teu temps a la divulgació.

Sempre he tingut una gran vocació docent, i també certa aptitud per a la comunicació, per la qual cosa m’agrada poder ensenyar, i que millor que ensenyar allò que m’apassiona, el món de les plantes. Amb el temps, he descobert que aquests canals de transferència són necessaris. Per això, en el marc de les mevues activitats com a professional, l’incorpore en tots els àmbits: sempre estic disposada a anar on vulguen escoltar-me si la fi és transmetre la importància de les plantes. Per contar alguna d’aquestes experiències recents, pel fet de ser la Directora de la Seu Universitària de Villena, em van cridar per a participar en un programa d’una ràdio local de la meua ciutat que es diu “La música que amaga els llibres”. L’esquema del programa és el següent: una persona tria un llibre i s’entaula una tertúlia i enmig de l’entrevista s’introdueix música relacionada amb el llibre o directament cançons que es nomenen en ell. Els ho vaig posar difícil als entrevistadors, que s’han de llegir tots els llibres que l’entrevistat tria, perquè el triat va ser el llibre de Ramón Morales Una flora literaria: el mundo vegetal en la obra de Cervantes. Sorprenentment va agradar moltíssim, la gent ens escrivia a la ràdio per a dir-nos que féssim una segona part, que van aprendre molt de plantes, que eren desconeixedors de moltes de les coses que contàvem sobre plantes tan conegudes per a nosaltres com són els tomàquets i les carabasses.

M. Ángeles Alonso en Ciència a la fresca del Jardí Botànic de la Universitat de València. / M. C.

I a l’últim que m’he hagut d’enfrontar va ser aquí mateix, en el Jardí Botànic de la Universitat de València, com a “monologuista vegetal”. Un micròfon i a contar al públic com de meravellós és el món de les plantes. Una gran experiència, també envoltada de música.

En resum, on tinc l’oportunitat de donar a conèixer això de la Botànica vaig: col·legis, instituts, programes organitzats des de la Universitat dirigits al públic en general com “La nit de ciència” o per a instituts com “Vine a fer pràctiques a la Universitat”, cursos d’extensió universitària, etc. Crec fermament en la frase “sol es pot conservar si es coneix” i qui millor que nosaltres, els botànics, per a aconseguir que tots coneguen les plantes i els donen el valor que tenen.

Com a docent i coordinadora del Grau de Biologia de la UA, de què estàs més satisfeta i què milloraries?

A mi m’encanta la docència, és una de les millors parts del meu treball, quan tanque la porta de la classe deixe fora tot i done el millor de mi. Em preocupa molt aconseguir arribar a les noves generacions i m’adone que cada vegada arriben uns alumnes que res tenen a veure amb els primers que vaig tenir, encara que jo tampoc, clar. Però per això també em preocupa la meua renovació formativa com a docent, perquè el meu objectiu és arribar a ells i que els agrade la botànica tant com m’agrada a mi. Jo ja estic pagada quan un alumne ve i em diu: no m’agradava res la Botànica però he acabat i ha estat una de les meues assignatures favorites. Què canviaria? El nombre d’alumnes. Crec que la universitat està massificada i la ràtio professor-alumne no és molt baixa. Nosaltres tenim de l’ordre de 70 alumnes per classe i és difícil treballar individualment amb tots. Quant a la coordinació del Grau de Biologia… això és una bogeria, moltíssima burocràcia, i resulta difícil que tots estiguen contents amb tu. Tot està normativitzat, afortunadament, però en aquest país sembla que les normes estan per a voler saltar-les-hi i per això és una lluita contínua. És un lloc complicat, però algú ha de fer-lo. És d’aquests càrrecs que penses que tots haurien de passar perquè sàpiguen què és això.

D’excursió amb el seu alumnat al Parc Natural de Grazalema.

Com animaries a l’estudiantat de Biologia per a que es dedicara al mateix que tu?

A vegades haig de rebre als alumnes de batxillerat  ena la Facultat de Ciències, i haig de parlar-los de tots els graus, tenim set a la Facultat,  i quan li toca al grau de Biologia els dic: per què fer biologia?, doncs perquè és el grau més bonic i en el qual s’aprèn sobre la vida en tota la seua extensió, què més es pot demanar.

Què ens destacaries de la teua vessant de directora de la  Seu Universitària de Villena de la Universitat d’Alacant?

Haig de dir que jo sóc una persona que primer em tire a la piscina i després mire a veure si hi havia aigua… En aquest cas, em van oferir la possibilitat de gestionar la Seu Universitària de Villena, que és un òrgan que neix per a l’extensió universitària, i va ser un repte, ja que mai havia realitzat una activitat d’aquesta naturalesa, però també una oportunitat: treballar per a portar la Universitat a la meua ciutat. Una experiència que, hui en dia, gairebé tres anys després, puc dir que ha estat enriquidora. Aprenc tots els dies, no només de la pròpia gestió i administració de la Seu, sinó que aquest càrrec m’ha donat la possibilitat de conèixer a moltíssima gent, professors de la pròpia Universitat d’Alacant que treballen prop meu i que, si no hagués estat per les activitats de la Seu, és possible que no els hagués conegut. I, d’altra banda, persones meravelloses de la meua ciutat que tampoc sabia de la seua existència i dels seus valors. Aquest treball t’obre mires al coneixement del que s’està fent en la teua pròpia universitat i a les necessitats i inquietuds, en el meu cas, de la societat de Villena, que en molts sentits poden ser extrapolables a la resta.

Presa de possessió com a directora de la Seu Universitària de Villena. M. Ángeles Alonso amb el rector de la Universitat d’Alacant, Manuel Palomar.

Un altre dels teus interessos és treballar per la inclusió de les dones en les carreres STEM.

És possible que diguen que estem en una època on ens focalitzem molt en la visibilitat de la dona en àmbits que són majoritàriament masculins… Perquè ja era hora! Sóc una ferma lluitadora per canviar les mentalitats, perquè això no és qüestió d’igualtat, sinó de mentalitat. Jo ja vaig tenir la meua època revolucionària d’estar en primera fila per la lluita per la igualtat, però ara ja estic en un període més tranquil, de reflexió. No es tracta de fer les mateixes coses que fa un home, es tracta de fer les coses com les faria una dona. En aquest sentit, la societat té molta culpa que la presència femenina en carreres de ciències i enginyeries siga minoritària. Segur que moltes persones pensen coses com: “perquè ara les dones poden triar el que vulguen”, “si no n’hi ha és perquè elles no volen fer-les”, però les coses no són tan fàcils. Amb poc que es conega com funcionen les forces socials, creences invisibles i arrelades en els nostres inconscients, lleis per les quals es regeixen les societats, que costen molt de canviar però que, afortunadament, no són immutables, es pot comprendre que no es tracta només d’obrir la porta d’una facultat perquè s’ompli de dones. Al meu entendre, és inadmissible que una nena de primària diga que ella és una xiqueta i que, encara que li agradaria ser enginyera, no és una opció que es plantege, que això és cosa de xiquets. I això està ocorrent. El que acabe de contar és una resposta real d’una xiqueta d’un col·legi, aquest any. En aquest sentit, des de la UA estem portant un programa a tots els instituts de la província que han volgut participar que es diu Vull ser enginyera i que pretén trencar aquests tabús i treure a la llum referents femenins en aquest tipus de carreres. Això dels referents funciona, “si ella va poder jo també”, “si ella va trencar la bretxa, jo canviaré el sistema”. A més, en aquests moments, estem treballant per a incloure la perspectiva de gènere i d’inclusió en els programes dels Graus en la Facultat de Ciències.

Com és la teua relació amb el Jardí Botànic UV?

Per a mi, el Jardí Botànic de València és la casa dels meus amics. He vingut moltes vegades, ja siga per causes relacionades amb la investigació, amb alumnes que he portat d’excursió botànica i també a algun dels homenatges que s’han fet a botànics com Manuel Costa. Per a mi, Manolo ha vingut a ser “el meu avi botànic”. La meua tesi té una gran part de fitosociologia, i mentre la realitzava sempre va estar disposat a ajudar-me i a ensenyar-me, a més de que ell liderava el grup llevantí del projecte Hàbitat que he comentat anteriorment. D’altra banda, actualment compartisc amb Jaime Güemes, la participació en el projecte Flora iberica.

Quina és la part més fastigosa del teu treball i la més gratificant?

No sé com quedarà que et diga que no hi ha part fastigosa en el meu treball com a botànica però furgant una mica… podria dir que les poques ajudes que la ciència bàsica està obtenint actualment. Gratificants són totes, però si hi ha quelcom del meu treball que m’agrada per damunt de tot són els viatges de recol·lecció. M’és igual les condicions en les quals haja de treballar, ja siga als Andes a 4000 metres d’altura, amb un ruc com a únic vehicle per a portar les premses, o menjar un entrepà mullat (és bastant fastigós això de menjar el pa mullat), perquè no parava de ploure en l’erm colombià, o eixir a l’alba i acabar recollint unes plantes utilitzant els fars del cotxe perquè la nit se’ns tira damunt…

De camp a Sud-àfrica. / Mario Martínez-Azorín.

Què salvaries del teu lloc de treball en cas d’incendi?

L’herbari, és part de la nostra vida, allí hi ha esforç, alegries, penúries, en cadascun d’aqueixos plecs hi ha un tros de cadascun dels botànics que el va recollir i el va premsar, és el nostre llegat i a vegades és complicat que s’entenga el valor d’un herbari ena les universitats i als centres d’investigació. Nosaltres portem uns 20 anys “de manera transitòria” en un edifici amb moltes deficiències estructurals, i hem tingut dos problemes grossos amb l’herbari i encara se m’encongeix el cor de pensar el desastre que podria haver sigut la pèrdua del nostre herbari. És una cosa irreparable.

En l’excursió de les Jornades de Fitosociologia d’Alacant, celebrades en 2009, amb Francisco Alcaraz i Salvador Rivas-Martínez.

Quin futur li espera a la Botànica?

La Botànica és una de les ciència bàsiques que mai desapareixerà. Depenent dels temps es perceben com a més o menys importants en els pressupostos per a la investigació, però per molt que les ciències aplicades emergeixen ara com les més capdavanteres, aquestes no existirien sense els seus fonaments. I la Botànica juntament amb altres ciències bàsiques són els fonaments del coneixement. El problema que veig és que cada vegada hi ha menys joves que vulguen dedicar-se a ella, perquè la veritat és que en aquests moments no és “una ciència rendible”.

Et consideres deixebla d’algun botànic o botànica?

Com no. I és un orgull poder tindre grans mestres. Jo he tingut dos mestres en la meua vida botànica, Antonio de la Torre i Manuel B. Crespo. D’ells he aprés molt, no només dels seus ensenyaments, que han sigut i són moltes perquè tinc la sort de continuar treballant amb ells, sinó de la seua forma de viure la Botànica.

A quin botànic o botànica t’hauria agradat conéixer en persona?

A Humboldt, ho tinc claríssim. M’agrada pensar en eixos naturalistes que s’enrolaven en els vaixells a la recerca d’un món d’animals i plantes per descobrir. Jo tinc eixe esperit i per això admire també a Jeanne Baret; no sé si va ser l’amor o la Botànica el que la va animar a disfressar-se d’home i enrolar-se en un vaixell com a ajudant del naturalista, possiblement les dues coses, però ella va acabar tots els treballs botànics i va ser reconeguda per això. Em sembla una dona valenta d’aqueixes que després són referents per a dones botàniques com jo.

Complint un dels seus somnis: anar a veure a la mítica Welwitschia mirabilis, a Namíbia. / Mario Martínez-Azorín.