Entrevistes

28 jul. 2019

Botànic del mes: Manuel B. Crespo

Manuel B. Crespo. Universitat d'Alacant, 2019. / Carolina Pena.

Defensa la divulgació dels valors vegetals des de les primeres etapes d'ensenyament i augura, amb optimisme, que prompte tornaran a necessitar-se professionals que coneguen bé el medi ambient, i les plantes. Manuel B. Crespo, conegut com a Benito (el seu segon nom de pila) en l'àmbit botànic, és catedràtic en el departament de Ciències Ambientals i Recursos Naturals de la Universitat d'Alacant i director del grup de recerca Botànica i Conservació Vegetal de la mateixa universitat. Un entusiasta, a parts iguals, del treball de camp, el laboratori i les aules.

Què et va atreure de la Botànica?

Com gairebé tots els estudiants que ens formàrem en la dècada dels anys 1980, arribàrem atrets a la Biologia gràcies a la labor de divulgació que es va realitzar a través de programes de televisió com Planeta azul o El hombre y la Tierra, per Félix Rodríguez de la Fuente. Ja dins de la carrera, em vaig interessar per la Botànica. Per a mi no era una cosa nova, perquè en la meua família sempre va haver-hi persones dedicades a l’agricultura. I tal vegada per això, les plantes prompte van captar la meua atenció… Les pràctiques d’identificació d’espècies, les excursions a recol·lectar-les i estudiar-les en els seus hàbitats… Tot va contribuir a forjar en mi un interès creixent per la Botànica, que amb el temps es va convertir en la meua passió i, fet i fet, en la meua professió.

benito crespo 6Manuel B. Crespo en les muntanyes de Beni Snassen (nord-est del Marroc), recol·lectant Xiphion fontanesii, abril de 2013. / M. Á. Alonso.

Ens podries resumir la teua trajectòria professional?

Vaig estudiar Biologia a la Universitat de València (promoció 1979-1984). Vaig defensar la meua tesi de llicenciatura en 1985 i em vaig doctorar en la mateixa universitat en 1989, amb un estudi sobre la flora i la vegetació de la Serra Calderona. En 1990 vaig obtenir plaça d’Ajudant en l’àrea de Botànica del Departament de Ciències Ambientals i Recursos Naturals (dCARN) de la Universitat d’Alacant (UA), per a després obtenir per oposició plaça de Professor Titular d’Universitat (1993) i, finalment, de Catedràtic d’Universitat (2002) en la UA.

En els últims trenta anys, he tingut la sort de participar en la formació de nombrosos investigadors, que actualment es troben repartits per centres de recerca d’Europa i Amèrica, i he intervingut en programes formatius per a investigadors en l’àmbit de l’Institut de la Biodiversitat (CIBIO) de la UA, del qual he estat membre fins a 2018.

Les meues línies de recerca s’han centrat sempre en la taxonomia i filogènia de plantes vasculars i en l’estudi de la vegetació; al principi, del territori valencià per a després passar a l’àmbit del Mediterrani i de qualsevol part del món. Molt prompte vaig entendre que una manera important de transferir la meua recerca a la societat passava per realitzar estudis sobre la biologia de la conservació de la flora endèmica, rar o amenaçada, i per a això era important conèixer i aplicar tècniques d’estudi modernes i capdavanteres. He estat investigador principal de nombrosos projectes sobre la flora ibèrica i certs grups taxonòmics de la conca del Mediterrani. He tingut la satisfacció de ser autor o coautor de gairebé 400 treballs de recerca publicats en revistes científiques, tant en publicacions internacionals de primer nivell com en revistes d’àmbit divulgatiu.

Benito crespo 7Manuel B. Crespo en les rouredes de Bou Hachem (nord del Marroc), juny 2013. / M. Á. Alonso.

Estàs especialment orgullós d’algun projecte?

La veritat és que he tingut l’oportunitat i el privilegi de participar en nombrosos projectes que modestament han suposat avanços importants en el coneixement de la biodiversitat de molts grups de plantes mediterrànies; i això és una cosa que m’enorgulleix. En particular, vull destacar Flora iberica (la primera flora completa moderna de la península Ibèrica i Balears), del comitè editorial de la qual forme part des de 2009, i on desenvolupe tasques de revisió i edició de gèneres des de 1990. També participàrem en Flora endémica, rara o amenazada de la Comunidad Valenciana (1994); en l’Atlas y libro rojo de la flora amenazada de España (2000-2010), on realitzàrem les fitxes de nombroses espècies amb diversos graus d’amenaça, gairebé totes de l’àrea mediterrània ibèrica, i els Mapas y el Atlas de los hábitats naturales y seminaturales de España (1994-2004), que va suposar el primer inventari i cartografia dels tipus de vegetació d’Espanya, com a part d’un projecte de cartografia d’àmbit europeu. Però, potser pel que va suposar en el seu moment, el projecte al qual tinc major estima és Flora valentina, dedicat a la flora vascular de la Comunitat Valenciana, que va començar a publicar-se en 2011. Confie que es revitalitze en els pròxims mesos. La nostra flora té una gran riquesa i diversitat en l’àmbit de la península Ibèrica i paga la pena que es concloga en el menor termini possible aquest estudi, el primer del seu gènere sobre la nostra flora.

benito crespo 5Portada del segon volum de Flora valentina (Mateo et al., 2013). / Manuel B. Crespo. A la dreta, imatge del programa commemoratiu dels primers 20 anys de l’obra Claves para la flora valenciana (Mateo & Crespo, 1990), en els informatius de Canal 9 de setembre de 2010.

flora valentina autoresAmb Gonzalo Mateo (esquerra) i Emilio Laguna (dreta), en la presentació del primer volum de Flora valentina, en 2011.

Com ha canviat el teu treball amb els anys?

El treball d’un botànic tendeix a associar-se amb un ideal romàntic d’algú que s’entreté col·leccionant plantes, com qui cuida d’una col·lecció de segells o monedes. Res més lluny de la realitat. Hui en dia, l’investigador de la Botànica és un científic o científica que centra la seua activitat en el coneixement i conservació de la diversitat vegetal, aplicant per a això les mateixes bases metodològiques que els botànics de la Il·lustració, però que alhora és capaç d’aplicar les tècniques instrumentals i metodologies més avançades per a conèixer les relacions evolutives i la variació genètica de les poblacions de plantes, ja siguen les més amenaçades o les més corrents dels nostres ecosistemes. Jo mateix em vaig enfrontar a aquesta “transformació” metodològica –i que, en certa manera, també va suposar un canvi d’actitud i mentalitat– a principis dels anys 1990. I, francament, no em penedisc d’haver-me endinsat en un món que en aquells dies semblava arriscat i intransitable, però que, ara, qualsevol estudiant de les nostres aules coneix i maneja diàriament de manera habitual.

En què consisteix el teu dia a dia?

La labor principal d’un professor universitari es reparteix en dues tasques bàsiques. D’una banda, com a docent, m’impose la responsabilitat que el meu alumnat aconseguisca amb solvència i de manera òptima els objectius formatius que s’estableix en cadascuna de les matèries que impartisc (Botànica i Biologia de la conservació), ja siga a través de les activitats a les aules (classes teòriques, seminaris, tutories, etc.) com en les pràctiques de laboratori i camp. D’altra banda, com a investigador responsable i coordinador del grup de recerca Botànica i Conservació Vegetal de la Universitat d’Alacant, el meu objectiu és portar endavant els compromisos i projectes de recerca i contractes als quals el nostre grup accedeix, ja que són la base que permet la continuïtat del personal investigador en formació del grup. I, finalment, queda la difusió dels resultats per mitjà de publicacions científiques, cursos, conferències, etc.

Benito crespo 15Manuel B. Crespo d’excursió en Tarifa, amb alumnes de l’assignatura Biogeografia de la UA, abril de 1993. / Marcos Sánchez.

Explica’ns en què esteu treballant ara en el teu grup de recerca.

En aquests moments estem treballant sobre diversitat taxonòmica i filogènia de diversos grups de plantes a escala mundial. Acabem d’acabar un estudi sobre les espècies anuals de d’herba de llunetes o anteojeras (Biscutella ser. Biscutella) en la conca mediterrània i Orient pròxim. Estem completant nous estudis comparats sobre plantes halòfiles africanes i europees. Continuem avançant en una filogènia revisada de les espècies de plantes carnívores (Pinguicula) en el Mediterrani occidental… Però, potser el més destacable és que tenim molt avançat un estudi filogenètic integrat sobre bulboses de Hyancinthaceae, principalment en el sud d’Àfrica i el Mediterrani. La veritat és que en els últims cinc anys hem tingut la immensa sort de poder recórrer àmplies zones de Sud-àfrica, Namíbia i Leshoto, descrivint nous gèneres i espècies d’aquella sorprenent i poc explorada part del món.

Benito crespo 910A l’esquerra, Manuel B. Crespo prop de Cap de l’Eau, Ras el Dt. (nord-oest del Marroc), en una població que va servir per a descriure l’endemisme Helianthemum raskebdanae. A la dreta, als voltants de Mohammedia (oest del Marroc). Primavera de 2013. / M. Á. Alonso.

Quina repercussió tenen aquest tipus d’estudis?

La part de la Botànica que desenvolupem en el nostre grup de recerca és el que es cataloga com a “ciència bàsica”. Els nostres descobriments solen referir-se a la troballa i descripció de plantes o comunitats vegetals noves, per la qual cosa poques vegades tenen una gran repercussió mediàtica. No obstant això, la difusió dels nostres resultats és tasca principal del G.I. de Botànica i Conservació Vegetal de la UA, que jo coordine. Un exemple clar de l’interès que suscita la nostra ciència és el fet que una de les últimes espècies que hem descrit en la flora valenciana, la planta carnívora Pinguicula saetabensis, ha tingut una enorme repercussió mediàtica, amb diverses cadenes de ràdio i televisió (d’àmbit nacional) que ens van demanar realitzar reportatges sobre ella. Tant és així, que aquesta xicoteta planta va figurar entre les tres espècies que van merèixer ser incloses en el programa que anualment dedica Radiotelevisió espanyola a les troballes d’espècies més rellevants de l’any 2018. Que no és poc! Amb tot això, es dóna a conèixer la importància de la nostra diversitat biològica i la ciutadania arriba a conèixer-la millor i a valorar la seua importància.

Pinguicula saetabensisPinguicula saetabensis. / Universitat d’Alacant.

Per a tu és important la divulgació.

La divulgació, com a part intrínseca de la transferència del coneixement, és una cosa imprescindible en els nostres dies. La divulgació dels valors vegetals ha de formar part dels plans d’educació, des de les primeres etapes de l’ensenyament. A ningú se li escapa que una bona part de la biodiversitat del planeta està sotmesa a una pressió desmesurada, que pot acabar aniquilant-la per sempre. Però això no només ocorre en les anomenades “zones megadiverses” del planeta; és un procés global que es produeix en el nostre entorn diari. Cada vegada que es fa una transformació que canvia l’ús del sòl per sempre, s’erosiona la diversitat genètica d’algunes espècies. I quan el procés es fa sense un control adequat i a gran escala, pot ocórrer que el que antany eren plantes i ecosistemes comuns passen, sense adonar-nos, a estar molt seriosament amenaçats amb l’extinció. No ens podem cansar de repetir sempre, i en qualsevol circumstància, de la necessitat de l’ús responsable i la conservació dels recursos biològics. Els científics no podem quedar-nos de braços plegats veient la deterioració del medi natural. Tenim la responsabilitat de col·laborar amb les diferents administracions tant en la realització del nostre treball científic com a difondre els nostres coneixements i fer-los aplicables al dia a dia de la ciutadania. La societat, a través dels pressupostos que reben les universitats, finança en part el nostre treball, per la qual cosa nosaltres estem obligats moralment a rendir comptes d’allò al qual dediquem els diners que rebem. Des de fa molts anys, el nostre grup ha col·laborat amb els mitjans (ràdio, televisió, productores audiovisuals, etc.) amb la finalitat de donar a conèixer la nostra flora i paisatge i intentar contribuir a la màxima que diu: “hem de conèixer millor, per a conservar més adequadament”.

Benito crespo 34Manuel B. Crespo a la Serra d’Aitana, gravant amb l’equip del programa Medi Ambient de Canal 9, abril de 2002. / Joan Piera. A la dreta, en la IV Setmana de la Biodiversitat Parc de la Font Roja. D’esquerra a dreta: Nuria Jover, Carolina Pena, Manuel B. Crespo i Mario Martínez Azorín. Maig de 2009. / Imatge de Canal 9.

També eres director de l’Herbari de la Universitat d’Alacant (ABH). Què té aquest herbari de singular?

L’herbari oficial de la Universitat d’Alacant es coneix internacionalment per les sigles ABH. És una col·lecció que va néixer a principis dels anys 1990, quan ens incorporàrem a la Universitat d’Alacant, pel que podem dir que és un herbari jove si ho comparem amb altres herbaris valencians, ibèrics o europeus. Per aquesta raó, no és molt extens (compta amb unes 80.000 mostres de plantes vasculars), però ens hem especialitzat principalment en plantes halòfiles (que viuen en ambients amb presència de gran quantitat de sals) i bulboses de tot el món, sense oblidar la flora mediterrània del nostre entorn més immediat. Malgrat la seua joventut, comptem ja amb un bon nombre de tipus nomenclaturals de plantes de diversos continents, cosa que demostra que associat a l’herbari ABH existeix un actiu grup de recerca en taxonomia vegetal.

Formes part de Mediterranean Island Specialist Group de la UICN, del projecte Flora iberica, com ens comentaves abans, has estat president de l’Associació d’Herbaris Iber-Macaronèsics… Quines entitats destacaries com a indispensables?

Totes aquelles entitats i organismes sensibilitzats amb l’avanç del coneixement, a través d’una recerca científica seriosa i eficient, em mereixen el màxim respecte. Per descomptat que els organismes públics (ministeris, conselleries, ajuntaments, etc.) són una font de suport i finançament indispensable per a les universitats públiques, on treballe, però no hem d’oblidar que la iniciativa privada, quan actua amb l’objectiu principal de promoure el desenvolupament, a través de la innovació i el coneixement, mereix ser molt tinguda en compte. El personal investigador i els nostres grups som els que hem d’oferir línies de treball atractives i competitives internacionalment –en el nostre cas, el coneixement i conservació de la diversitat vegetal–, i aportar resultats d’interès que satisfacen els interessos de totes les parts, però abans que res el benestar i l’interès comú de la societat.

benito crespo 11Manuel B. Crespo en el MNHN de París, amb el lectòtip d’Iris lutescens Lam., de l’herbari personal de Lamarck, octubre de 2014. A la dreta, a Namíbia, al costat d’un exemplar de Welwitschia mirabilis subsp. namibiana, juny de 2018. / M. Á. Alonso.

Quina és l’habilitat que consideres imprescindible per a dedicar-se a la botànica?

En la Botànica, com en les altres disciplines biològiques, és molt important l’observació minuciosa i l’estudi detallat de les dades, que adobats amb grans dosis de paciència i molt de treball ens permetran realitzar deduccions el més ajustades possible a la realitat que estiguem investigant… Principalment, cal no sucumbir al desànim i replantejar contínuament les hipòtesis de partida si els nostres resultats així ho aconsellen. La natura és tossuda i nosaltres hem d’aprendre a interpretar-la, a base d’observacions repetides; mai hem de pretendre que el que veiem –o el que creiem que veiem– haja d’ajustar-se a allò que desitgem que ocórrega o que creguem que ha d’ocórrer. Això no és ciència.

T’agrada treballar sol o en equip?

Per la meua forma d’entendre la nostra ciència, no puc concebre treballar en solitari. És cert que els últims avanços tecnològics –sobretot Internet– ens permet disposar, en qüestió de mil·lisegons, d’una quantitat ingent d’informació que, fins i tot, resulta difícil de processar, però que ens atorga una gran autonomia. No obstant això, des de sempre m’ha agradat compartir els meus coneixements amb altres, tant amb els meus col·legues com amb els meus col·laboradors; treballar colze a colze. Aquest aforisme ibèric que diu “quatre ulls veuen més que dos”, aplicat a la nostra disciplina ens porta a reflexionar sobre una cosa fonamental en qualsevol disciplina del saber: la discussió dels resultats, si és compartida, acaba per oferir unes conclusions més sòlides, més difícils de rebatre. La meua experiència em permet afirmar això amb rotunditat. El treball en equip requereix la plena confiança i lleialtat entre els membres del grup, cosa que permet repartir tasques de responsabilitat i fa que cada membre (en l’àmbit de les seues responsabilitats) senta que els resultats són una cosa pròpia, compartida per tots. De vegades, els responsables dels equips de recerca no són capaces de descarregar aquesta responsabilitat adequadament i això pot portar a generar tensions o sobrecàrregues de treball, i això farà que els resultats no siguen òptims i que els equips es ressenten.

benito crespo 14Manuel B. Crespo a Orihuela del Tremedal (Terol), amb alumnes del XXX Curs de Botànica Pràctica de la Universitat d’Estiu de Terol, juliol de 2019. / Javier Fabado.

Quines eines necessites per al teu treball?

Des que em vaig incorporar a la Universitat d’Alacant, he intentat que el nostre equip unirà el treball clàssic de la Botànica (recol·lecció de material i presa de dades en el camp, estudi de mostres d’herbari, alçament d’inventaris, etc.) amb tècniques modernes de laboratori (seqüenciació d’ADN, filogènies moleculars, estudis de variació genètica poblacional, etc.). Això fa que requerim d’uns pressupostos suficients per a costejar tant les campanyes d’herborització per a ampliar la col·lecció ABH com les visites als grans herbaris d’Europa, alhora que les despeses pròpies d’un laboratori de biologia molecular. Fins al moment, estem sent eficients en aquests aspectes i no podem queixar-nos, perquè els molts treballs que tenim en marxa –o en projecte– van eixint de manera satisfactòria i cobrim les nostres necessitats pressupostàries. No obstant això, cal continuar recordant a les administracions públiques que és ja hora de dedicar a la ciència els recursos necessaris perquè el nostre país i la nostra societat no siguen dependents dels avanços tecnològics i del coneixement que generen països tercers. Si no és així, el potencial científic que tenim en les nostres universitats se’ns escaparà de les mans i perdrem tot l’esforç dedicat a la formació de joves investigadors i investigadores. Per part nostra, treballem tots els dies per a mantenir el més alt possible el prestigi de la ciència botànica espanyola.

L’exercici de la teua professió et permet aprendre sobre temes que no estan relacionats amb la Botànica?

Per sort, així és. A més de botànic, sóc biòleg i m’apassiona tot el relacionat amb aquesta ciència. En els últims anys, hem col·laborat estretament amb col·legues entomòlegs, dins del projecte europeu FlyHigh del programa Marie Skłodowska Curie (MSCA) – Horitzó 2020, sobre innovació i mobilitat de personal investigador (RISE), finançat per la Comissió Europea. En aquest projecte, recentment finalitzat, hem participat investigadors i empreses de Finlàndia, Sèrbia, Sud-àfrica i Espanya. Un dels objectius era estudiar la viabilitat d’aprofitar fases larvàries de certs insectes (dípters i sírfids, principalment) com a font de proteïnes per al consum animal. Encara que la nostra tasca es va centrar bàsicament a identificar les plantes en els bulbs de les quals creixen les larves d’alguns d’aquests insectes, l’experiència d’observar les espècies en el seu ambient natural en el sud d’Àfrica i conèixer les seues relacions amb insectes que, segons les fases del seu cicle vital, actuen com a depredadors o com a pol·linitzadors, ha estat molt positiva… Fins i tot, sorprenentment enriquidora, diria jo.

I, amb el Jardí Botànic de la Universitat de València, quina relació tens?

Des de fa molts anys m’uneix un fort vincle personal amb el Jardí Botànic, sobretot des de l’època de la seua remodelació de la mà del Prof. Manuel Costa. Sempre m’he sentit com a la meua casa, com un més de la família. Durant molts cursos acadèmics, els nostres alumnes de la Universitat d’Alacant han vingut a visitar les instal·lacions del jardí, per a conèixer les tasques d’estudi i conservació de flora valenciana amenaçada que ací es realitzen. D’altra banda, mantinc llaços d’amistat i professionals amb molts dels seus membres, que en el seu moment van ser els meus professors o companys amb els quals vaig compartir pupitre en classe durant la nostra època d’estudiants. És el cas de l’actual director del jardí, Prof. Jaime Güemes, amb qui sempre he mantingut una relació molt especial i amb qui he tingut la sort de compartir molts projectes de recerca de gran abast.

Et consideres deixeble d’algun botànic o botànica?

En la meua formació han intervingut moltes persones, tant directa com indirectament, a través dels seus ensenyaments i dels seus escrits. Però realment dos botànics de la Universitat de València són el que considere els meus veritables mestres, dels quals he après molt del que hui sé i la influència dels quals ha estat determinant per al meu desenvolupament professional. D’una banda, el Prof. Gonzalo Mateo Sanz va ser qui em va introduir en la Botànica quan jo era estudiant de Biologia a principis dels anys 1980 i, des del primer moment, va estar guiant la meua trajectòria fins que vaig aconseguir el grau de doctor. I encara continuem treballant junts. D’altra banda, el Prof. Manuel Costa Talens em va tendir la seua mà i em va ajudar a conèixer millor la ciència de la vegetació i del paisatge, quan estava acabant la meua tesi doctoral cap a finals dels 1980. Sempre em va oferir desinteressadament la seua ajuda quan la hi vaig requerir i hui puc dir amb orgull que em va considerar uns dels seus deixebles. Tots dos van confiar en mi en moments diferents de la meua vida professional i mantinc una gran admiració i respecte per ells i per la seua obra. Conservem una sincera amistat, a la qual per part meua afegisc un profund sentiment de gratitud.

Benito crespo 2Manuel B. Crespo amb Gonzalo Mateo en Bielsa (Osca), durant la III Campanya de recol·lecció conjunta de la AHIM, 20-6-1996. / Elena Camuñas.

Quina època de la Botànica t’hauria agradat viure i per què?

La veritat és que m’alegre de ser un producte del meu temps i d’haver vist en primera persona els enormes avanços i profunda transformació que està experimentant la Botànica com a ciència en les últimes dècades. Em sent privilegiat per això i no canviaria aquestes vivències. Però si haig de triar una època anterior, crec que sens dubte retrocediria fins a la Il·lustració: l’època a cavall entre els segles XVIII i XIX. Època convulsa però apassionant, és per a mi el període en què es van donar a Europa els avanços més rellevants, tant en l’àmbit social com en el científic, que van portar al fet que la Botànica es conformés com la ciència moderna que ha arribat fins als nostres temps. França i el seu entorn immediat formaven part, llavors, del centre neuràlgic del coneixement. Les grans fites en l’estudi de les plantes, en la seua descripció, el seu encaix sistemàtic i, fins i tot, les primeres idees sòlides que res era immutable sorgeixen en aquestes dècades prodigioses per al coneixement. Figures com Lamarck, tan injustament injuriat per alguns, o De Candolle, autors d’obres botàniques monumentals que van canviar l’estat de les coses a escala global… O al nostre país Cavanilles o Lagasca, que van haver d’enfrontar-se a la incomprensió dels seus coetanis… Tots ells grans botànics que, sense necessitar grans mitjans materials (si ho comparem amb la nostra actual tecnologia), van escriure obres d’una magnitud i impacte tals que perduraran sempre. Va ser un temps que realment no m’hagués importat viure… I, amb seguretat, que l’hagués viscut intensament.

Quin futur li espera a la botànica?

Sóc una persona de naturalesa optimista, per la qual cosa no puc –i, a més, em negue– augurar un futur poc falaguer a la nostra ciència. Quan jo era estudiant de Biologia ningú apostava per la nostra ciència; ara, els biòlegs són part necessària de les administracions públiques, són professionals que estudien el medi ambient, que dirigeixen laboratoris d’anàlisi biològica, estan integrats en equips multidisciplinaris d’hospitals, centres de recerca, etc. Això vol dir que, en una societat pendular com la nostra, tornarà prompte a reclamar-se l’existència de bons professionals que coneguen bé el medi ambient i els seus integrants. I això ha de portar de nou a replantejar el focus dels nostres graus i la formació dels nostres titulats per a satisfer les demandes socials, cada vegada més sensibilitzades amb els creixents problemes ambientals… A més, per estrany que semble, queda encara molt per estudiar per a conèixer bé les nostres plantes. I, sens dubte, encara queda molt més per fer en àmplies zones del món que no són necessàriament les grans selves tropicals. L’experiència ensenya que no s’han de posar portes al camp i que els nostres projectes han de ser ambiciosos en els seus objectius i abast.

Etiquetes
Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València.
Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.
Send this to a friend