Entrevistes

8 abr. 2020

Botànic del mes: Ricardo Garilleti

Ricardo Garilleti portada
Ricardo Garilleti recol·lectant molses en la costa Pacífica dels Estats Units. / F. Lara

La seua passió per la Botànica es va despertar en els primers anys de carrera i, des d'aleshores, no ha parat de viatjar i investigar en la seua principal àrea d'estudi, la briologia. És un expert en taxonomia de molses i  per a ell, afirma, cada nova expedició és una aventura. Li preocupa la progressiva pèrdua d’interès cap a les plantes que observa en la societat. Catedràtic de la Universitat de València i formador de noves generacions de botànics intenta transmetre als seus alumnes la necessitat de ser rigorosos amb allò que fan perquè «no hi ha camins curts o còmodes». Ricardo Garilleti (Madrid, 1963) és el nostre botànic del mes.

Què et va atraure de la Botànica?

Aquesta és una pregunta interessant, perquè em considere un botànic amb forta vocació i dedicació i, no obstant això, aquesta disciplina no va ser la meua primera elecció. Com tants altres biòlegs de la meua generació, en bona part sóc resultat dels documentals de Félix Rodríguez de la Fuente i de Jacques-Yves Cousteau i el meu primer interés va ser pels animals. Pels cetacis marins, concretament. Bastant allunyat d’on he acabat científicament. En començar els estudis universitaris a la Universitat Autònoma de Madrid és quan, a poc a poc, vaig descobrir els vegetals, superposant-se al meu interés pels animals. Les causes d’aquest interés botànic són diverses i tenen més a veure els meus companys de curs que els meus professors. Els tres que vaig tindre en l’assignatura de Botànica General de segon no resultaven, en general, molt seductors. Una d’elles semblava voler espantar els alumnes, pel poc que cuidava les seues classes –reflex del seu desinterés general per la ciència–. Un altre, Antonio García-Villaraco, era un savi àgraf i poc amé en les seues classes, però transmetia tal quantitat d’informació sobre l’estructura dels vegetals que va captar la meua atenció; deguí ser dels pocs a qui realment li agradaven les seues classes. Per fi, l’últim dels meus professors, Javier Fernández Casas, era un reconegut botànic al qual vaig trobar en un moment en què estava cansat de la Universitat i es preparava per a anar al CSIC; les seues classes eren bastant sui generis, amb bastants anècdotes i potser menys transmissió formal del coneixement. Curiosament, aquest últim va acabar sent el meu director de tesi.

Com es va desenvolupar eixe interés botànic?

A la meua aula ens vam reunir un grup de gent molt interessant, botànicament parlant. Va ser una promoció original, en el sentit que és la que més botànics professionals ha produït la meua universitat. Hi havia companys amb molt d’interés per la Botànica i alguns d’ells eren dels més brillants del curs i van apuntalar el meu interés per conéixer les plantes. Jo fins llavors tenia un greu defecte que en aquella època no tenia nom, però que afectava i afecta la majoria de la població: tenia ceguesa a les plantes, o abotanopsia. És a dir, prestem tan poca atenció als vegetals que som capaços de mirar una estona llarga una fotografia en la qual hi haja animals i plantes i, al final, no haver vist o ser incapaços de recordar els vegetals de la imatge. Això no és anecdòtic, encara que puga semblar-ho. Està en el fons que molta gent no aprecie la importància de protegir les plantes, mentre que cuidar dels animals compta amb molt més suport immediat.

Ricardo Garilleti (centre), junt amb Belén Albertos i Francisco Lara durant una campanya de recol·lecció de molses al Japó. / R. Garilleti

Durant els meus anys d’estudis vaig anar coneixent aquest grup d’organismes i, atés que en l’Autònoma de Madrid es cuidaven molt les excursions d’estudis, vaig aprendre de la seua importància en el paisatge, del que ens diuen de l’ambient en què es desenvolupen, de la conservació de l’entorn, de l’ús humà del territori i de les plantes, les relacions que mantenen entre elles, així com amb animals i fongs. Vaig descobrir que eren la millor aproximació per a entendre el món natural i la nostra posició en ell. A més, la bellesa d’una planta o de les comunitats vegetals resulta irresistible. En acabar els estudis tenia molt clar que volia ser botànic professional i dedicar-me a la investigació científica.

Ens podries resumir la teua trajectòria professional?

Després d’acabar la carrera vaig començar la tesi doctoral en el Real Jardín Botánico de Madrid (CSIC), treballant en aspectes nomenclaturals de l’obra del valencià Antoni Josep Cavanilles, potser una premonició que acabaria treballant a la seua ciutat d’origen. La nomenclatura botànica és la manera en què es regula com s’ha d’anomenar una planta, i és un punt important de la tasca d’un taxònom. Aquest treball de recerca va ser poc experimental, però molt formatiu per al desenvolupament de la meua carrera científica. En aquests anys vaig aprendre a localitzar i manejar bibliografia històrica, a llegir amb el llatí que s’ha usat en Ciències Naturals, vaig haver d’estudiar el Codi de nomenclatura dels vegetals en el seu sentit ampli, és a dir, les normes que regulen com nomenar i publicar els vegetals i estableixen quin nom és el correcte quan s’han aplicat varis a la mateixa planta. Finalment, em vaig barallar molt amb els fons del major herbari d’Espanya, treballant especialment amb fons històrics, que han tingut molts canvis al llarg de la seua història i són complexos de manejar. El resultat va ser aclarir quins noms de plantes havien d’adjudicar-se a Cavanilles i identificar els espècimens que va emprar per a descriure les més de 1.100 plantes que va publicar. Aquests espècimens originals d’una planta reben el nom de tipus nomenclaturals, i són la base de qualsevol estudi taxonòmic posterior. Permeten entendre el concepte exacte que tenia un autor quan va publicar una espècie nova i així determinar si algun espècimen problema es pot adjudicar a aqueixa espècie o pertany a una altra, que podria ser nova. El resultat va ser la publicació de dues monografies de referència per a tot aquell científic que treballe amb plantes descrites per Cavanilles o que s’assemblen molt a elles.

Què va passar en acabar la tesi?

Quan vaig acabar la tesi, allà per 1991, vaig tornar a la UAM, primer com a becari postdoctoral i després com a investigador lligat a projectes. Va ser una etapa molt interessant i que recorde com una de les millors de la meua carrera i de la meua vida personal, per la gent que érem allà i per la diversitat de línies que començarem i que continuen actives en la seua major part. Vaig entrar a formar part de l’equip de briòlegs que estava formant-se en aquesta Universitat i que encara continuem treballant junts en tot. És el meu equip científic. Amb un dels seus integrants, el Dr. Francisco Lara, porte treballant braç a braç des que estudiàvem junts la carrera de Biologia i hem fet sempre un tàndem de treball efectiu. És tan important aquesta relació amb un equip actiu que no puc respondre en aquesta entrevista sense parlar sovint en plural. No entenc la meua activitat com una cosa individual. A més de professional, el canvi també va ser personal i va canviar la meua vida definitivament. Al Laboratori de Briologia de la UAM vaig coincidir amb Belén Albertos, que començava a fer la seua tesi allí. Ens vam enamorar ràpidament i, poc després, ens vam casar. Després de tants anys, continuem junts en totes dues facetes i feliços compartint-les.

Ricardo Garilleti i Belén Albertos durant una campanya de recol·lecció de molses a la costa Pacífica dels Estats Units. / F. Lara

A l’Autònoma vaig començar a treballar en Briologia, la part de la Botànica que estudia els briòfits, és a dir, les molses, les hepàtiques i les antocerotes i vam encetar una línia de taxonomia d’una família de molses que s’ha constituït en l’interés principal de l’equip i en la qual ara som reconeguts com els especialistes mundials de referència. Aquesta és la línia en què està la immensa majoria de les meues publicacions científiques.
Tanmateix, no només podíem dedicar-nos a això. La necessitat d’aconseguir projectes tècnics per a poder viure mentre buscàvem contractes en la Universitat ens va portar a Paco Lara i a mi a col·laborar amb el Ministeri de Foment, sota els diferents noms que ha anat rebent, en estudis relacionats amb l’impacte ambiental, la declaració de zones protegides o la caracterització i estat de conservació de la vegetació ripària espanyola, un tema que va acabar tenint molta importància en la nostra carrera. Aquests estudis dirigits en bona part a la gestió del medi natural em van resultar molt útils per a la posterior docència en Ciències Ambientals.

Com va continuar la teua trajectòria?

En 1997 vaig entrar com a Professor Titular en una universitat privada, la Universitat Europea de Madrid. Van ser cinc anys interessants, perquè em vaig iniciar en la docència universitària, però molt durs. L’alta càrrega docent dels centres privats interferia tremendament amb la investigació, perquè a penes deixava temps per a ella. Dins del Departament de Medi Ambient estava secundat i ben considerat i, de fet, per designació del departament vaig tindre el gran honor d’impartir la lliçó inaugural del curs 1999-2000. No obstant això, els problemes per a compaginar docència i investigació van fer que buscara un altre lloc per a treballar. Allunyar-me de Madrid no era un problema.

Foto de l’esquerra: Francisco Lara, Josep Antoni Rosselló i Ricardo Garilleti, el dia en què aquest va guanyar la Càtedra de Botànica a la Universitat de València. / B. Albertos. Foto de la dreta: Ricardo Garilleti al Jardí Botànic de la Universitat de València. / B. Albertos

En 2002 vaig guanyar les oposicions a Professor Titular a la Universitat de València, adscrit a la Facultat de Farmàcia, i alguns anys després vaig obtenir la Càtedra. Vindre a València va ser un important canvi personal del qual mai m’he penedit, a l’inrevés. Des de la perspectiva científica en línies generals hi ha hagut pocs canvis, a part de les dificultats de muntar un laboratori des de zero i sense comptar inicialment amb un espai adequat per a la mena d’investigació que faig. Per sort, vaig poder aconseguir ràpidament uns mínims mitjans per a arrancar i a poc a poc muntar el laboratori. He de dir que, en un moment donat, vaig comptar amb l’ajuda de la Facultat per a reformar un espai amb molt poc ús en aqueix moment i organitzar un laboratori concorde a les nostres necessitats.

En què consisteix el teu treball?

Científicament és molt variat i fins i tot té algunes derivades més tècniques o de gestió del que inicialment un podria pensar. La meua línia preferent és la taxonomia de briòfits. La tasca dels taxònoms és la de classificar els éssers vius. Es podria resumir a diferenciar els diferents organismes del planeta, definir què és allò que els fa diferents de tots els altres, establir quines espècies són les més semblants i assegurar-nos que cada rang taxonòmic (família, espècie, subespècie…) tinga un únic nom. Això últim és a vegades el més complicat, perquè una mateixa planta ha pogut rebre al llarg de la història diferents noms. Penseu, per exemple, que l’intercanvi d’informació no era tan ràpid abans i que, en algunes èpoques, es complicava (encara que no s’interrompia) per les guerres europees. O algunes descripcions d’espècies noves eren tan incompletes que indueixen a confusió i al fet que es dupliquen o tripliquen els noms per a una única espècie. Els taxònoms som els descobridors de noves espècies, però també els encarregats que cada espècie, subespècie… tinga un únic nom.

És variada és l’activitat que desenvolupes?

Encara que la taxonomia es pot fer sense eixir d’un laboratori, demanant plecs a herbaris de tot el món, la perspectiva del nostre equip és diferent. Som exploradors botànics. Fem campanyes d’exploració i recol·lecció de les molses que estudiem per tot el món. Aquesta manera d’actuar proporciona molt material d’estudi, la qual cosa permet establir bé els límits morfològics de les espècies, conéixer els seus requeriments ecològics, les espècies amb les quals conviuen i les substitucions de les unes per les altres en canviar les condicions ambientals. A més, en tractar-se d’exploracions molt especialitzades i dirigides a objectius concrets, ens ha permés trobar moltes espècies desconegudes fins al moment, amb un coneixement molt bo d’elles. Fins al moment, hem pogut recol·lectar molses, a més d’Europa, en llocs molt dispars com el Japó, Nova Zelanda, Sud-àfrica, Kenya, Tanzània, Amèrica ­­–des d’Alaska fins al Cap d’Hornos–, Sud-àfrica… La llista segueix i no hem parat encara. Cada expedició de recol·lecció és, en si mateixa, una aventura personal i científica molt enriquidora en tots els sentits. Bé, menys en l’econòmic, clar.

Les eixides de camp no sempre són fàcils. Recol·lecció en un dia de forta pluja a la Patagònia xilena, una de les zones del planeta amb major volum de precipitacions. / F. Lara

Com a resultat d’aquesta línia, hem descrit o reivindicat un bon nombre d’espècies i reorganitzat un parell de gèneres de la nostra família d’estudi, Orthotrichaceae, una de les més nombroses en espècies de molses.
Sense eixir de la Briología, Belén Albertos i jo vam coordinar des de València l’elaboració de l’Atlas y Libro Rojo de los briófitos amenazados de  España, l’obra de referència per a la conservació de briòfits a Espanya. En aquest volum va participar la pràctica totalitat de la comunitat de briòlegs d’Espanya. I algun estranger. Un pas més enllà en aquesta línia va ser la participació com a especialista en la família Orthotrichaceae en el recent llibre roig dels briòfits d’Europa, realitzat per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura.

I en altres línies d’estudi?

No es poden oblidar els treballs que he realitzat sobre brioflora o conservació a l’Antàrtida. Es tracta d’una línia que encara ha de desenvolupar-se més, però que és molt prometedora.
Una altra línia d’estudi, completament dispar, és el de la vegetació llenyosa de les riberes dels rius espanyols, que hem realitzat en paral·lel. Va sorgir com una sèrie de treballs per al Ministeri de Foment que servien per a guanyar-me la vida i va acabar sent una síntesi completa de les formacions vegetals de rius i rambles d’Espanya. És un treball del qual estic molt content. La classificació fisonòmic-florística-ecològica que vam establir, després de més de quinze anys de treball de camp i de gabinet, és emprada pel Ministeri per a la Transició Ecològica per al seguiment dels Hàbitats d’Interés Comunitari de la Directiva d’Hàbitats. Arran d’aquests estudis, ens van demanar que elaboràrem les guies metodològiques per a fer aquest seguiment. Recentment s’han obert noves perspectives, i és possible que aquesta línia cobre més importància en un futur pròxim. Aquesta seria, sense menysprear l’anterior, la línia que suposa més transferència de coneixement a la societat.

La teua especialitat és la taxonomia de molses. Què et va interessar d’aquest camp d’estudi?

La resposta a aquesta pregunta és senzilla: la curiositat. La gran quantitat d’interrogants que sorgien immediatament en començar a estudiar-les, inclosa l’existència d’un nombre alt de potencials noves espècies, cosa que és un imant si tens vocació de taxònom, com és el meu cas. A més, implicava fer treballs amb perspectives científiques diferents (morfològica, biogeogràfica, ecològica), la qual cosa sempre resulta molt atractiva. Finalment, prompte vam albirar la possibilitat de concloure els estudis amb un tractat general amb què se solucionaren bastants dels problemes de la complexa taxonomia d’Orthotrichaceae. Aquesta aportació final ­­­­­–encara no aconseguida– era un bon al·licient.

Estàs orgullós d’haver participat en algun projecte especialment?

En general, tots han resultat satisfactoris i molt enriquidors. Potser tinga preferències per algun en concret, però és més difícil precisar-ho. Moltes línies de treball es van seguint mitjançant projectes enllaçats i que es ramifiquen, de manera que jo contemple la meua carrera en la taxonomia vegetal o l’estudi de les riberes com a grans projectes amb diverses etapes, algunes més interessants. I estic igual de content amb tots dos. Habitualment, se sol estar més content d’aquell projecte en què es treballa a cada moment, possiblement perquè estàs responent a preguntes que t’has fet i veus com avança la ciència que fas. Per això, potser més que estar orgullós d’alguna etapa o projecte, podria dir que hi ha alguns amb els quals no em sent tan identificat. Però d’aquests no en parlaré ací.

Reunió d’OPTIMA (Organization for the Phyto-Taxonomic Investigation of the Mediterranean Area) de 2013, on Ricardo Garilleti va ser l’orador convidat. D’esquerra a dreta: Olaf Werner (Múrcia), Jan Kučera (České Budějovice, República Txeca), Tom Blockeel (Sheffield, Regne Unit), Francisco Lara (Madrid) i Ricardo Garilleti (València). / Rosa M. Ros

En quin projecte treballes ara mateix?

Actualment estic més centrat en l’estudi del gènere Ulota a l’hemisferi sud. És un gènere de xicotetes molses corticicoles, raonablement ric en espècies i amb una complexitat taxonòmica molt gran i mal coneguda. Tradicionalment s’ha considerat –potser no gaire encertadament– que les molses tendeixen a tindre àrees de distribució molt grans, gràcies al fet que les seues xicotetes espores poden ser transportades a grans distàncies. No obstant això, aquest gènere sembla mostrar un comportament diferent en aquest territori i totes les espècies de la Patagònia que, pel que se sap, és el principal centre de diversitat del gènere, són exclusives d’allà. Malgrat que s’ha proposat que existeix un “pont aeri” entre la Patagònia i Nova Zelanda, originat pels forts vents de direcció E, no sembla que les espècies d’aquest gènere l’empren i tots dos territoris no estan tan connectats. Hi ha una sèrie d’estratègies característiques de les espècies australs per a reduir la capacitat de dispersió a llarga distància, com espores de gran grandària (les majors del gènere) que, en algunes espècies, comencen a dividir-se abans de la germinació, i fins i tot arriben a germinar dins de la càpsula, abans de ser alliberades. A més, tot apunta al fet que la ja elevada diversitat allà present ha estat subestimada i possiblement el nombre final d’espècies és major.
La finalitat d’aquest projecte és identificar i explicar la diversitat taxonòmica i les relacions evolutives dins d’aquest gènere a l’hemisferi sud, mitjançant diverses aproximacions: morfològica, molecular, ecològica i biogeogràfica. Els resultats que anem obtenint són molt bons, amb quatre noves espècies descrites i la identificació d’algunes que són clares candidates per a ser noves i sobre les quals estem treballant ara mateix.

Quin impacte o repercussió tenen resultats com aquest?

El coneixement de la biodiversitat és, en si mateix un gran resultat. Si, a més, augmentes el que se sap de les relacions evolutives i de coexistència entre les espècies d’un ecosistema i entre ecosistemes diferents, els seus diferents –o no tant– orígens geogràfics i com ha canviat la seua distribució amb el temps, com s’estructuren les comunitats en l’espai i el temps…, tindràs dades i eines per a conéixer millor l’evolució biològica, l’estat de la naturalesa en el planeta i potser, només potser, aprendre com conservar-lo.

Com penses que ha canviat el teu treball amb els anys?

El canvi en alguns aspectes ha sigut molt radical. Des del punt de vista dels estudis morfològics, aparentment una cosa estable, el desenvolupament de tècniques estadístiques més adequades a aquests estudis, els diferents tipus de microscòpia òptica o electrònica disponibles, els programes d’anàlisis d’imatge, etc. ha millorat les conclusions que s’aconsegueixen per aquesta via més clàssica. A més, fan que els estudis puguen realitzar-se més eficientment, la qual cosa està bé, perquè així es compensa que, amb el temps, el nombre de mostres i caràcters morfològics que emprem haja augmentat considerablement.

Ricardo Garilleti al seu laboratori de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de València. / B. Albertos

La gran revolució ha sigut la molecular, evidentment. Primer les seqüenciacions Sanger d’uns pocs marcadors i ara la nova generació de seqüenciació, que va donar pas a la genòmica, aporta eines de gran precisió per a estudiar les relacions de parentiu i els processos evolutius dels vegetals. Permet indagar en aspectes abans impossibles.
En altres metodologies, no hi ha hagut canvis en molt llarg temps. Continuem necessitant bones representacions de les espècies en estudi per a estimar la seua variabilitat morfològica, utilitzem els tipus nomenclaturals com a eina de comparació, ensumem en els herbaris, als quals demanem préstecs com es feia fa més d’un segle. Aquesta seria la part romàntica de la ciència, perquè suposa continuïtat amb el que feien els pares fundadors de la Botànica moderna.

Com a professor de la Universitat de València has vist passar diverses generacions d’estudiants. Què és allò important, com a docent?

Sens dubte, transmetre passió pel que fem. Si t’apassiona la Botànica, transmetràs ¬–a més– una bona dosi de coneixements. Alguns d’aquests estaran en les seues anotacions o textos de consulta, però molts altres procediran directament de la teua experiència professional. Si pots transmetre això, és possible que els comuniques el teu amor per aquesta ciència i, en el millor dels casos, els hi contagies. A part d’això, és fonamental que aprenguen a ser rigorosos amb el que fan. Ací o en qualsevol altra ciència. Que aprenguen que no hi ha camins curts o còmodes; que si no et dediques amb serietat, no aconseguiràs els objectius que cerques, el principal d’ells, estar realment satisfet amb el que estàs fent.

Has conegut a persones interessants gràcies al teu treball? A qui?

Es coneix molta gent amb aquesta mena d’activitats. Es viatja per terrenys poc transitats o poc comuns i també s’assisteix a reunions nacionals o internacionals on acudeix gent d’allò més variada. La majoria d’ells botànics, però no tots. Una persona que em va causar una especial impressió, pel seu significat més aviat trist, va ser Cristina Calderón. Es tracta, perquè crec que continua viva, de l’última persona que ha viscut la cultura yagana i l’última que va tindre aquesta llengua com a materna. Va nàixer l’any 1928 i no tinc notícia que ens haja deixat. La trobada va ser el 2012, durant la inauguració d’una estació biològica a l’illa de Navarino, Xile, a la riba sud del tan darwinià canal del Beagle. Malgrat el contingut científic i polític de l’acte, aquesta dona va ser l’autèntic centre de totes les atencions. Tothom allí –militars, polítics, científics– sabia el que Cristina Calderón representava i li ho feien notar d’una manera respectuosa i afectuosa. Els yaganes eren la cultura nativa d’aquesta illa i el que encara es manté d’ells és una recuperació de la seua artesania i el manteniment de la llengua, perquè Cristina li la va ensenyar a la seua néta, qui intenta transmetre-la als xiquets. Amb ella desapareixeran les últimes restes d’una societat que els seus néts intenten ressuscitar d’alguna manera. Ens va parlar una mica en yagán, sobretot perquè els que veníem de fora poguérem sentir la llengua dels seus pares, però no dels seus fills, com ens va dir. Em quede amb el record d’aquesta xicoteta dona parlant una llengua amb sons tan diferents dels que acostume a sentir.

Com valores la situació laboral del sector?

Qui diga que qualsevol camp de les ciències naturals està en una situació laboralment pròspera hauria de canviar de medicació, abans que siga irreversible. Mai hi ha hagut molts treballs en la nostra àrea d’interés, encara que el desenvolupament de legislacions de protecció ambiental a diferents escales administratives va obrir unes possibilitats de treball gens menyspreables. Possiblement, la gestió del medi natural, incloent-hi els estudis particulars sobre el terreny que són necessaris per a això, siga una font important de treballs, tant en l’administració com en empreses públiques o privades. Això no vol dir que hi haja abundància d’ells.

Quant a activitat científica, qualsevol persona interessada per ella sabrà que Espanya té una manca crònica de finançament i, el que és pitjor, no sembla que la ciència siga mai un objecte d’interés, encara que està demostrat que existeix una relació directa entre investigació en qualsevol àrea i creació de riquesa. No obstant això, si es té capacitat i molta, molta vocació i tenacitat, és possible fer una carrera professional en Botànica. I sempre queda la possibilitat de fer aquesta carrera fora del nostre país. És una vergonya que es formen ací bons investigadors i el resultat siga que s’hagen d’anar a treballar a un altre país, on generaran coneixement i, amb ell, riquesa.

Quin futur li espera a la botànica?

Crec que, com a disciplina o conjunt de disciplines, el futur és tan prometedor o més de com ho va ser en el passat, amb els avantatges de les noves tècniques de tota mena que ja es poden aplicar ara i que milloraran i ens sorprendran en el futur. Tenim tot el necessari perquè la revolució científica que vivim continue amb les plantes. A més, hi ha extensos camps d’estudi. Sense comptar amb altres àrees, tenim molt a descobrir sobre la diversitat vegetal encara oculta al nostre coneixement i sobre com protegir-la. Dit això, també hi ha núvols foscos i a vegades costa veure la silver line de l’expressió anglesa, que ens diu que sempre es pot trobar una cosa positiva en l’adversitat.

Foto de l’esquerra: Ricardo Garilleti al seu laboratori de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de València. / B. Albertos. Foto de la dreta: Imatge acolorida d’Ulota maltiana al microscopi electrònic de rastreig. Aquest gènere és el centre d’una de les línies d’investigació preferents de Ricardo Garilleti. / R. Garilleti

Mentre que les eines per a millorar el coneixement són ací i l’avanç més capdavanter és possible que continue sense greus interrupcions, un altre coneixement més bàsic pot córrer perill. Des de la industrialització s’ha perdut molta estima popular per les plantes, la ceguesa a la qual em referia abans. Sense aquesta estima serà impossible primer, preservar moltes plantes amenaçades que ara depenen de nosaltres, després que les hàgem portades a situacions quasi insostenibles. I d’altra banda, aquesta desafecció fa que l’interés per la Botànica decaiga. És veritat que des del segle XIX no és la ciència natural favorita, aquest lloc l’ocupa indiscutiblement la zoologia, però crec observar poques ganes d’aprendre plantes per massa estudiants que he conegut. El desenvolupament d’aplicacions informàtiques per a identificar una planta a partir d’una fotografia té, al costat dels seus aparents avantatges, greus perills. El primer és que pot transmetre que és molt fàcil nomenar una planta i que, a més, no són grups complexos amb molta més diversitat de la que sembla. Molts caràcters necessaris no s’observen, i s’arriba a identificacions per semblances raonables. No hi ha dubte que aquest tipus d’aplicacions tenen molt de marge i potencialitat per a millorar i arribar, fins i tot, a identificacions correctes, una vegada que li aportes les imatges necessàries i que la mateixa aplicació podrà anar sol·licitant-te a mesura que afine la primera identificació. Una cosa genial. El problema, des del meu punt de vista, és que es perda l’interés general i amb ell el coneixement profund necessari per a arribar a aquestes aplicacions. A més, no podem considerar que ja coneixem totes les plantes del nostre vell entorn ni molt menys! i no diguem de les nombroses àrees encara mal explorades i dels abundants grups vegetals mal coneguts.

Quina és l’habilitat imprescindible per al teu treball?

Jo crec que facilita molt el meu treball tindre uns bons dots d’observació i de relació entre observacions, acompanyades d’una bona memòria, almenys per a allò en el que treballes. Aquest tipus de memòria que et permet recordar on i quan has vist determinada planta o quins comparteixen algun caràcter morfològic o ecològic clau. Aquesta és la base de la florística, primer, i de la taxonomia després.

Quina època de la Botànica t’hauria agradat viure i per què?

Sincerament, no hi ha millor època que l’actual. L’accés a territoris poc o gens explorats, la revolució biològica que la seqüenciació de l’ADN i ara la genòmica ha suposat en la nostra comprensió de les relacions evolutives, la disponibilitat de materials de qualsevol part del món, l’accés per Internet a informacions abans inaccessibles o desconegudes… Són poderoses raons perquè el treball siga hui dia millor que mai abans. A part d’això, i atés que entenc que es vol que mire cap endarrere, la gran època de les exploracions científiques dels segles XVIII-XIX va ser fascinant. Però les possibilitats d’haver pogut participar en alguna d’elles o encara estudiar les seues recol·leccions són tan baixes que probablement m’hauria quedat fora. La ciència s’ha democratitzat i això és un altre avantatge de la nostra època.

Ricardo Garilleti obrint un coco amb una navalla a una platja d’Austràlia. / B. Albertos

A quin botànic o botànica t’hauria agradat conéixer en persona?

Encara que Alexander von Humboldt no és un nom que associem immediatament amb la Botànica, la veritat és que és autor de més de 300 noms de plantes. Crec que amb aquesta xifra se’l pot considerar, fins i tot, com un botànic prolix. A més d’aquesta part taxonòmica, Humboldt va ser el primer a observar o descriure detalladament canvis en la distribució de les plantes amb l’altitud, establint les bases de la fitogeografia. Amb totes les seues experiències viatgeres i el seu saber enciclopèdic, parlar amb ell, escoltar les seues opinions sobre la naturalesa de mig món, degué de ser fascinant.

En tots aquests anys com a botànic, quina és la situació més curiosa o divertida, que es puga contar, en la qual t’has trobat?

Les coses curioses ocorren més quan ixes del teu entorn, en les campanyes de recol·lecció. No vull dir que no passen coses al laboratori, però no tantes. Si em pregunten per tres coses cridaneres, el resum seria: m’han disparat, he hagut de conduir per una pista de muntanya el cotxe sense frens d’un narco marroquí o he estat en una platja prop de l’epicentre d’un gran terratrémol. Després les coses no són tan interessants. O potser si, ja no sé.

El tret va ser fet a frec de roba sobre el meu cap com a advertiment per envair una propietat a Portugal i vaig sentir en la cara l’aire desplaçat. Va ser molt a prop. Ens vam explicar en “portunyol” i, al final, vam acabar tots –nosaltres amb un esglai de mort– prenent licor, castanyes i xoriços amb l’amo de la casa, un home que resultava hospitalari i encantador quan deixava l’escopeta. Això del cotxe al Marroc va ser un error de principiant. Vam preguntar per una pista per a pujar a una muntanya al Rif sense pensar que podíem estar preguntant a algú dedicat al negoci de la droga, que no és tan estrany allà, sobretot si veus que té un cotxe aparentment en bon estat. Ens va dir que ens portava, però que conduïra jo el seu cotxe. Va resultar estar bastant tronat i que feia temps que no sabia què era un fre, cosa que vaig descobrir en la primera corba costa avall al costat del precipici i vaig confirmar en moltes més que van seguir a la primera. Al final va resultar que ens va portar a la casa del cap, per a intentar vendre’ns la producció local. Amb cert esforç diplomàtic i bastant inquietud vam aconseguir eixir d’allà amb només un té amb herba-sana.

Ricardo Garilleti (al centre) discutint amb William Buck, del Jardí Botànic de Nova York (dreta) i Xiaolan He, de la Universitat d’Hèlsinki (esquerra) els detalls d’un dia d’herborització a les illes del Canal del Beagle (Xile). / J. Larraín

Per fi, el terratrémol va succeir al sud de Xile i va ser el segon més potent al país des que es mesuren. Nosaltres ni ens vam assabentar quan es va produir, malgrat estar a uns 70 km de l’epicentre; al costat, vaja. En aquell moment estàvem en un cotxe i vam pensar que el moviment era pel vent. Baixàrem a recol·lectar a una platja i ens va arribar als telèfons un avís d’emergència per tsunami que no esperàvem. No cal dir que vam eixir per cames de la platja. Va ser l’únic punt que no herboritzàrem a fons en aquella campanya.

Treballes sol o en equip?

Sempre he treballat en equip i crec que no hi ha manera millor de fer-ho, tant en allò professional com en allò personal. És necessari que hi haja una bona relació entre els integrants d’un equip, si vols que siga un treball agradable i, en això, he tingut molta sort. Un equip ben conformat reuneix personalitats diferents amb interessos diversos. El resultat és que s’amplien tant els camps d’investigació del grup com les tècniques utilitzades, gràcies a les variades especialitzacions dels membres de l’equip. En el nostre, hi ha funcions clarament diferenciades, encara que amb importants zones de barreja entre elles. Tot contribueix al fet que, a més, les discussions científiques siguen més riques.
En el meu cas, l’equip és una cosa particular, per estar repartit entre dues seus, la Universitat de València i l’Autònoma de Madrid. A València estem ara mateix solament Belén i jo, mentre que la secció madrilenya és la més nombrosa, amb cinc persones. Això té coses bones i dolentes. La pitjor és que es perd el contacte del dia a dia, parlar d’aspectes científics col·laterals enriquidors que no és fàcil que isquen en un altre moment. Es troba a faltar el contacte amb els amics. També, a vegades la comunicació pot no ser tan fluida, encara que nosaltres procurem que no siga així.
A pesar que l’enclavament valencià només té, ara com ara, un grup mínim, podem mantenir interessos diferents i donar-nos suport en la realització d’aquests. Això contribueix a millorar tant l’esperit de treball com els resultats. Entre dues persones mantenim, amb major o menor intensitat, depenent de cada moment, diverses línies d’activitat.

Etiquetes
Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València.
Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.

Send this to a friend