Botànic del mes: Joan Pino

Quant de temps fa que treballes en botànica?

Malgrat ser botànic no treballo a cap centre de recerca en botànica. Soc un botànic que dirigeix un centre d’ecologia terrestre, el CREAF, situat a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). I això té la seva gràcia, perquè botànics i ecòlegs han tingut, especialment a Espanya, les seves diferències en aspectes tant fonamentals com ara la concepció de les comunitats vegetals. Els primers, fonamentalment clementsians, han tendit a diferenciar-les i, fins i tot, a batejar-les, prenent com a base la seva composició. I els segons, en canvi, són fonamentalment gleasonians i sovint les han considerat com quelcom que varia de forma contínua en funció de gradients espacials i temporals. No cal dir que, en ciència, pertànyer a una o altra escola de pensament et pot condicionar les teves relacions i, fins i tot, les teves oportunitats acadèmiques. I jo puc dir que he passat per ambdues escoles, recollint el bo i millor de cadascuna, i alhora exposant-me a les seves crítiques.

Per què t’hi vas dedicar?

Tot i ser del barri de Sants, a Barcelona, durant la meva infantesa vaig gaudir de llargs estius a Alcover, un poble del camp de Tarragona al peu de les muntanyes de Prades. Allà em vaig sentir de seguida atret per la natura. El meu interès per la botànica es va despertar més tard, arran els grans incendis que afectaren aquelles serres a mitjans dels anys vuitanta. Aquests focs van generar en mi un interès especial per a estudiar la distribució i la dinàmica de les comunitats vegetals i la seva resposta davant les pertorbacions. En aquella època estava estudiant biologia a la Universitat de Barcelona (UB) i havia de triar-ne l’especialitat. Em vaig decantar per la botànica, o millor dit per la geobotànica, la qual vaig descobrir de la mà de grans mestres com ara Oriol de Bolòs, Josep Vigo i bona part dels seus deixebles. Ells són els gegants que em van ajudar a créixer i a entendre el paisatge vegetal i els factors que el determinen. Van despertar en mi l’interès per la cartografia de la vegetació i dels hàbitats, des del primer dia que em van convidar a participar en els seus projectes. Confesso que d’altres branques més clàssiques com ara la taxonomia o la florística mai no m’han atret gaire. Un cop acabada la llicenciatura vaig començar la meva tesi doctoral a la Unitat de Botànica de la UB. Dirigida pels professors  Ramon M. Masalles i Francesc X. Sans, aquesta tesi es va centrar en la biologia i la dinàmica de poblacions d’una planta dels conreus d’alfals lleidatans: Rumex obtusifolius. De nou em centrava en aspectes força quantitatius i allunyats de la botànica clàssica, relativament propers a l’ecologia.

En què consisteix la teua feina?

Per circumstàncies de la vida he acabant essent professor d’ecologia a la UAB i investigador del CREAF, i fins i tot, he acabant dirigint aquest centre. La meva entrada al CREAF va coincidir amb el desenvolupament d’una nova línia de recerca, centrada en l’anomenada Ecologia del Paisatge i sustentada en mapes de cobertes i usos del sòl i en el SIG. Des de llavors, he aplicat aquesta línia a la planificació territorial i la conservació de la biodiversitat, treballant especialment amb la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l’Àrea Metropolitana de Barcelona a través d’un gran nombre de convenis i de contractes. En aquesta nova etapa em vaig trobar de nou amb gegants com ara Jaume Terradas, Ferran Rodà o Francisco Lloret, dels quals he après molta ecologia de comunitats, o en Xavier Pons, el meu gran mestre de SIG. El meu contacte amb la botànica quedava, però, reduït a grans categories de cobertes del sòl, en les quals importava més la seva connexió o capacitat de segrest de carboni que la seva composició d’espècies.  Tanmateix, malgrat tot, la botànica ha continuat sustentant la meva recerca, desplegant la relació de l’estructura i la dinàmica del paisatge sobre la biodiversitat vegetal. He treballat amb l’efecte del paisatge sobre les invasions vegetals, la relació entre fragmentació i extinció de plantes en pastures de les muntanyes tarragonines i la relació entre expansió dels nous boscos metropolitans i la seva colonització per plantes natives i exòtiques.  Bé, tot això ho feia sobretot abans. Ara em dedico, especialment, a gestionar el CREAF, un centre de recerca amb més de 200 persones…

Què destacaries de la situació actual de la ciència?

La vida no és fàcil per a les investigadores i els investigadors més joves, com sabeu. Vaig entrar en temes de gestió de la recerca el 2012, quan em vaig convertir en el subdirector del CREAF. I el meu aterratge en aquests temes va coincidir amb la gran retallada de pressupostos que vam patir els centres públics en general, i els de recerca en particular. D’ençà el 2012 he anat veient com anaven empitjorant les condicions laborals de les persones dedicades a la recerca. Malgrat que el CREAF continua essent una font d’oportunitats per als interessats en la ciència, em preocupen especialment alguns col·lectius, com ara els tècnics i els investigadors postdoctorals. Els primers perquè sovint encadenen contractes temporals associats a projectes i els segons perquè cada cop triguen més anys a estabilitzar-se. Han d’estar demanant contínuament nous ajuts en convocatòries cada cop més competitives que els obliguen a canviar de centre i, fins i tot, de país. També em preocupa la baixa remuneració de les científiques i els científics catalans i espanyols, cosa que fa molt difícil atreure i retenir talent.

Com ha canviat la teua metodologia d’investigació amb els anys?

La meva recerca ha canviat moltíssim, especialment amb l’explosió dels mètodes d’estadística i modelització i dels sistemes d’informació geogràfica (SIG). Vaig fer una tesi amb mètodes molt clàssics, basada en la delimitació d’un seguit de parcel·les i una presa de mostres poc sofisticada: comptava, mesurava i pesava individus i o les seves parts, i després aplicava sobre les dades obtingudes una estadística relativament senzilla. Tanmateix, la meva tesi va ser una de les primeres a Espanya que va aplicar els models matricials al seguiment i la modelització de les poblacions de plantes. Pel que fa a la cartografia, vaig començar fotointerpretant mapes de vegetació amb fotografies aèries sota l’estereoscopi, però la meva arribada al CREAF va coincidir amb una explosió de les eines SIG i de la cartografia digital. Vaig haver de fer un màster i tot, i vaig acabar essent un expert reconegut en aquests mètodes. Més endavant i coincidint amb la meva incorporació com a professor agregat a la UAB, vaig aprofundir en els mètodes d’anàlisi espacial i els vaig aplicar a l’ecologia en una assignatura específica del Màster d’ecologia terrestre i gestió de la biodiversitat de la UAB. 

Quines eines en necessites?

Em calen dades, moltes i ben georeferenciades. Poden ser píxels d’imatges ràster, punts corresponents a inventaris forestals o de vegetació, o polígons corresponents a clapes d’hàbitat.  I les més diverses eines d’anàlisi i modelització per a treballar amb elles. Soc un botànic quantitatiu que posa molt d’èmfasi en l’estudi dels patrons espaciotemporals. Actualment treballo cada cop més amb grans bases de dades, per tal d’explorar els patrons de distribució i d’abundància d’espècies vegetals molt diverses, o atributs com la biomassa o la connectivitat de les cobertes vegetals. M’estic formant en R, una plataforma col·laborativa d’eines per a l’estadística i la modelització cada cop més utilitzada en recerca.  

La teua especialització, quins altres àmbits t’ha permès aprendre?

Aquesta obsessió per la botànica quantitativa i pels patrons espaciotemporals em porta a explorar constantment les noves fonts de dades (geodatabases, noves fonts d’observació remota com imatges de satèl·lit d’alta resolució, dades Lidar i d’altre sensors aerotransportats) i nous mètodes d’anàlisi. També m’ha portat a avaluar el potencial dels anomenats sensors socials, els voluntaris que col·laboren en la captació de dades en plataformes de ciència ciutadana. Entre aquelles que he impulsat en l’àmbit de la botànica cal esmentar RitmeNatura, la qual capta dades fenològiques de plantes, ocells i papallones per tal de recollir evidències dels efectes del canvi climàtic sobre la biodiversitat.

Has conegut persones interessants gràcies a teua recerca?

El fet d’haver treballat en dues universitats i un centre de recerca així com també en àmbits de recerca pura i aplicada m’ha posat en contacte amb un gran nombre de persones molt interessants. És difícil triar-ne una. Potser entre totes elles destacaria el cas de Richard T.T. Forman, ecòleg del paisatge de prestigi mundial que va aterrar a la Barcelona postolímpica de la mà de Barcelona Regional, una agència d’estudis que llavors treballava en l’actualització dels plans territorials de la Regió Metropolitana de Barcelona. El Dr. Forman va visitar-nos a la UAB i recordo que els doctors Terradas i Rodà i jo mateix li vam fer de cicerones  per la regió metropolitana. Li vam explicar la nostra línia de treball sobre els efectes de l’estructura i la dinàmica dels paisatges sobre la biodiversitat metropolitana i el vam ajudar a entendre el funcionament d’aquests paisatges i la seva vulnerabilitat davant pressions com la fragmentació dels hàbitats i la proliferació d’infraestructures. Vam tenir l’honor que totes aquestes lliçons  quedessin recollides en el seu llibre anomenat Mosaico territorial para la región metropolitana de Barcelona (2004), el qual va tenir una gran influència en el Pla Territorial Metropolità de Barcelona, aprovat el 2010.

A quin botànic t’hagués agradat conèixer?

El Dr. Oriol de Bolòs. El vaig conèixer molt al final de la seva vida acadèmica i no el vaig poder aprofitar gaire. Només el vaig tenir en alguns cursos de doctorat i m’hauria agradat gaudir-lo més, especialment en la meva activitat com a cartògraf a la Unitat de Botànica, la qual vaig començar just després que ell la deixés. Segur que n’hauria après molt. També hauria volgut conèixer els grans geobotànics com Frederic Clements o Josias Braun-Blanquet.

Ets al·lèrgic a alguna planta?

Soc extremadament al·lèrgic a una vella coneguda que causa moltes al·lèrgies arreu de la Mediterrània: la mollera roquera (Parietaria judaica).

Com imagines els futurs botànics?

Multifacètics. Experts en biodiversitat vegetal, òbviament, però alhora formats en alguna disciplina metodològica (òmiques, cartografia i anàlisi espacial) o, fins i tot, en aspectes més socials com ara la divulgació i la ciència ciutadana. O en biologia de la conservació.