Botànic del mes: Dani Montesinos

Què et va atraure de la Botànica?

Com a molta gent de la meua generació els documentals i llibres de Felix Rodriguez de la Fuente van despertar en mi molt interès cap a la naturalesa, alguna cosa que en la meua família també s’apreciava i potenciava molt. Però aquells documentals estaven molt enfocats en animals, i altres organismes apareixien en un context bastant zoocèntric. Així i tot, sempre em va cridar molt l’ecologia, i entendre com uns organismes influenciaven a uns altres a través d’una xarxa d’interaccions. Encara que he d’agrair a la meua mare el seu amor per les plantes i les seues lliçons sobre com cuidar-les, només vaig descobrir la meua vertadera vocació per elles com a estudiant de biologia. Record molt bé la meua primera classe de botànica amb el Prof. Antonio Aguilella, en usar la lupa per a disseccionar unes flors i pensar, que bonic, és increïble que aquestes flors tan modestes i discretes oculten tanta bellesa, i a partir d’ací tot el meu interés es va enfocar en les plantes.

Ens podries resumir la teua trajectòria professional?

Vaig estudiar biologia en la UV i vaig començar a col·laborar amb la Prof. Isabel Mateu com a alumne intern del Departament de Botànica. Poc després va sorgir l’oportunitat de realitzar un xicotet projecte d’investigació sobre Silene diclinis, un clavellet silvestre endèmic de La Safor, en col·laboració amb Patricio García-Fayos, del Centre d’Investigacions de Desertificació (CSIC-UV-GV), i eixa va ser la base de la meua DEA (Diploma d’Estudis Avançats, que és com es deia llavors al que es van convertir en “Masters”). Aqueix contacte amb Patricio em va facilitar treballar com a tècnic d’investigació en un projecte de restauració de talussos de carretera en el CIDE, i després aconseguir una beca de doctorat amb Miguel Verdú i Patricio en el mateix centre, estudiant l’ecologia de la savina turífera (Juniperus thurifera).

Després del meu doctorat vaig treballar una mica més d’un any en el Parc Natural de la Tinença de Benifassà, el lloc més bonic i agrest que es pot trobar a dues hores de València. Ací vaig aconseguir una beca postdoctoral del Ministeri per a anar a Montana, als EUA, on vaig transicionar cap a l’estudi de plantes invasores amb el Prof. Ragan Callaway un expert de nivell mundial. Després de Montana vaig guanyar una altra beca postdoctoral en la Universitat de Coïmbra, a Portugal, on vaig enllaçar amb un contracte d’investigador de cinc anys. Al final d’eixe contracte vaig aconseguir una plaça d’investigador en el Australian Tropical Herbarium (CNS) de la James Cook University, en els tròpics Australians, on continue treballant amb plantes invasores.

En què consisteix el teu treball?

Com a investigador enfoque el meu treball a desenvolupar experiments que ens permeten entendre quines característiques donen avantatges a les plantes invasores quan són introduïdes en nous hàbitats. Les plantes invasores són molt interessants perquè d’alguna manera són “experiments no planejats” que ens permeten entendre que ocorre quan una planta és exposada a un ambient diferent. Les plantes introduïdes que aconsegueixen sobreviure i adaptar-se al seu nou ambient sovint desenvolupen adaptacions evolutives en períodes de temps molt “curts” (cent o dos-cents anys), i és així precisament com aconsegueixen dominar els hàbitats que colonitzen. Això és molt important perquè moltes plantes natives també han d’adaptar-se a ambients canviants, per exemple, ara mateix, a conseqüència del canvi climàtic. Estudiar l’ecologia de les plantes invasores és important per dos motius, primer, ens permet entendre com tenen tant d’èxit i, per tant, quals són els “punts febles” que podem atacar per a controlar-les; d’altra banda, entendre com aconsegueixen adaptar-se i tindre èxit en diferents condicions també ens dóna pistes sobre com les plantes natives, o cultius importants per a l’alimentació humana, podrien també adaptar-se a un clima que està canviant a una velocitat mai vista en la història de la Terra.

La teua especialitat és l’ecologia evolutiva de plantes. Què et va interessar d’aquest camp d’estudi?

M’encanten les plantes, i m’apassiona entendre com funcionen els sistemes naturals, amb eixa combinació, només podia acabar treballant en ecologia de plantes. M’hauria encantat ser un botànic “de veritat” però molt prompte vaig descobrir que no tenia les habilitats adequades per a seguir eixa carrera, sobretot perquè tinc una memòria terrible! Així que, encara que els meus inicis van ser en el Departament de Botànica, d’alguna forma per selecció natural, vaig dirigir la meua atenció cap a l’estudi de les interaccions entre unes poques espècies i el seu ambient, en lloc d’estudiar moltes espècies de plantes diferents.

Quin impacte o repercussió tenen els resultats dels teus estudis?

Encara que treballe amb plantes invasores la meua investigació no és molt aplicada. Estudie plantes invasores per a entendre com funcionen les plantes, i com colonitzen nous ambients i com reaccionen a noves interaccions amb organismes diferents, i això és molt informatiu sobre com funcionen els ecosistemes, i com deixen de funcionar quan són envaïts. El coneixement que produïsc té aplicacions, clar, però normalment són altres investigadors i gestors els que “prenen el testimoni” i utilitzen el que jo he descrit per a desenvolupar intervencions de gestió aplicades. Em sembla un altre bon exemple de la importància de la investigació bàsica per a poder tindre el coneixement que permeta desenvolupar aplicacions. Pocs investigadors tenen la capacitat de fer tots dos tipus d’investigació: bàsica i aplicada, i la idea que només la ciència aplicada té interés no té trajectòria a llarg termini. Per això, crec que la meua investigació té un impacte important a llarg termini, a través d’altres investigadors i professionals, en àrees des de la conservació d’hàbitats, la gestió de plantes invasores, la gestió d’hàbitats en resposta al canvi climàtic, i fins i tot l’adaptació de cultius a condicions de sequera.

Explica’ns en quin projecte treballes ara mateix.

El meu treball és molt biogeogràfic. Aconsegueixc llavors d’una espècie de diverses regions del món, incloent del rang natiu i diversos rangs no-natius. Amb aqueixes llavors desenvolupe experiments en hivernacle, en el qual estudie les diferències entre plantes de la mateixa espècie, però provinents de diferents parts del món. És fascinant comprovar com la mateixa espècie pot ser molt més gran, o produir moltes més flors en una part del món que en una altra, fins i tot quan totes les llavors estan creixent en exactament les mateixes condicions d’hivernacle. Aquestes diferències entre regions, sobretot quan es mantenen després de diverses generacions, ens indiquen que les plantes estan evolucionant de manera diferent en les diferents regions que colonitzen, per a adaptar-se a les xicotetes diferències climàtiques i ecològiques de cada regió. El més interessant és que com sabem de manera aproximada quan van ser introduïdes en cada regió, podem estimar la velocitat a la qual l’evolució pot funcionar. Les plantes invasores ens han ensenyat que l’evolució per selecció natural pot ocórrer en períodes inferiors a 100 anys, i el meu treball amb el card estrellat (Centaurea solstitialis) ha mostrat que algunes espècies invasores estan començant a presentar barreres reproductives entre poblacions del rang natiu a Espanya i el rang no-natiu a Amèrica. Això és increïble perquè abans pensàvem que l’evolució, i molt més l’especiació, només podria ser evident després de milers d’anys de selecció natural, i gràcies a l’estudi de plantes invasores ara sabem que algunes barreres reproductives poden aparéixer en poc més de 100 anys.

Quina relació tens amb el Jardí Botànic de la UV?

El Jardí Botànic de la UV és molt especial per a mi, he vist molts jardins botànics en el món i el de València continua sent el meu preferit. Per la grandària assequible, que al mateix temps és prou gran per a albergar una col·lecció molt representativa de plantes i fins i tot hàbitats que en un sol matí es pot veure tot de forma relativament completa. També em sembla excel·lent el manteniment que té, està sempre molt ben conservat, amb plantes molt ben etiquetades i col·leccions molt ben cuidades. Es nota que la Universitat s’ha compromés a mantindre un servei d’extrema importància per a molts altres científics més enllà de la botànica. Desgraciadament no totes les universitats tenen una visió tan clara i coherent de la importància de dotar d’unes condicions mínimes als herbaris i jardins botànics.

Has conegut persones interessants gràcies al teu treball?

Bo el món de la ciència és un refugi per a gent peculiar, i ho dic en el bon sentit. Hi ha moltes intel·ligències i algú molt intel·ligent en un aspecte (intel·ligència analítica, matemàtica, espacial) pot no ser tan intel·ligent en uns altres. Ací entra clar l’estereotip del científic amb poca intel·ligència emocional, que crec que és cert sovint, però no tant. Algunes de les persones amb més intel·ligència emocional que he conegut eren també extremadament intel·ligents en molts altres àmbits. T’ompli d’humilitat adonar-te de l’intel·ligents que arriben a ser algunes persones amb les quals et trobes i amb les quals treballes, però ho considere un privilegi, poder conviure en un espai en el qual la diversitat, també la diversitat intel·lectual, és acceptada amb una certa normalitat.

Quina importància té la divulgació? En el cas de la briologia, per exemple, se li dóna suficient cobertura?

La divulgació està molt bé, però és una professió. Crec que es posa molt èmfasi en el fet que els investigadors divulguen, però la realitat és que els investigadors rarament tenen els coneixements i les habilitats necessàries per a divulgar de manera efectiva. Hi ha un nombre creixent de divulgadors que treballen molt bé comunicant el resultat dels treballs de recerca, i aqueix és un camí que cal seguir. Però no té sentit demanar-li a un investigador que invertisca una quantitat significativa de temps a produir materials que no està preparat per a produir o distribuir, crec que estem en el punt en el qual la petició d’invertir temps a divulgar ha d’anar acompanyada de la petició que es faça sempre sota la supervisió, i en col·laboració, amb una persona capacitada per a comunicar ciència.

Quin futur li espera a la botànica? Com valores la situació laboral del sector?

La botànica és una ciència inevitable en aquest planeta. No podem tindre una societat sense persones dedicades a la botànica, és inimaginable. Desgraciadament les disciplines d’història natural es troben en una situació delicada. El sistema científic actual promociona ciències experimentals com l’ecologia o la genètica, però aquestes ciències experimentals no es podrien desenvolupar sense secundar-se en les col·leccions d’història natural dels herbaris, jardins botànics, o museus zoològics. Algú que desenvolupe una carrera en el camp de la taxonomia té molt difícil competir en un sistema dissenyat per a promocionar ciències experimentals. La solució que veig és que les institucions entenguen que la història natural és la base de totes les altres ciències naturals, i que proveïsquen de recursos que garantisquen que suficients professionals siguen formats per a proveir d’aquest servei bàsic. Hauria d’haver-hi línies de finançament específiques per a taxonomia i història natural, potser com a convocatòries específiques per a doctorands i projectes, gestionades a través dels propis jardins botànics i museus.

Quina és l’habilitat imprescindible per al teu treball?

Hi ha una frase que vaig trobar en Twitter que em resulta molt inspiradora: “No tinc cap talent especial, simplement sóc molt perseverant”. La ciència normalment és una carrera de fons. Hi ha persones extremadament brillants, però fins i tot aqueixes han de fer un treball que ofereix poques satisfaccions en el curt termini. Moltes habilitats poden ajudar-te, però la principal és ser perseverant, i creatiu, innovador, etc., però sempre perseverant.

Et consideres deixeble d’algun botànic o botànica especialment?

Em considere molt afortunat d’haver tingut tots i cadascun dels supervisors que he tingut, des d’Isabel Mateu i Patricio García-Fayos fins a Miguel Verdú i Ray Callaway. Cadascuna d’aquestes persones m’ha ensenyat un aspecte complementari del que és ser un científic sense el qual no aconseguisc imaginar poder arribar a ser un professional competent.

A quin botànic o botànica t’hauria agradat conéixer en persona?

M’hauria encantat conéixer a Alexander von Humboldt. Sempre em va atraure el seu treball i les referències esporàdiques que tenia de la seua vida, però recentment vaig llegir “La invenció de la naturalesa” d’Andrea Wulf i la seua vida i treball em va captivar de manera irreversible. És un llibre molt amé i interessant en el qual repassa la seua vida d’una forma quasi novel·lística, i que a més ens fa entendre l’important moment històric en el qual la naturalesa va passar de ser vista com una cosa negativa i perillosa a ser apreciada per sostindre condicions adequades per a la nostra vida. D’alguna forma Humboldt va ser el primer ecòleg i també el primer ecologista, en un moment històric en el qual van començar a ser evidents els efectes negatius de la revolució industrial en el medi ambient.

Quina és la pitjor part del teu treball i la més gratificant?

La pitjor part de la investigació científica és, com vaig llegir en una entrevista a una altra investigadora “que estava cansada de sentir-se estúpida cada dia”. Investigar significa anar on ningú ha anat mai. La majoria de les vegades només una mica més lluny, però sempre on no ha anat ningú, al cap i a la fi per això és investigació. Això és molt interessant i motivador, però també pot ser molt desgastant a llarg termini, perquè constantment ens trobem amb sentiments d’inseguretat. Hem d’interpretar aqueixos sentiments com un senyal que estem en el camí correcte, en lloc de seguir el camí complaent de repetir el que ja sabem fer, però és més fàcil dir-ho que realment integrar-lo, clar. Per a mi la millor part és supervisar a estudiants. Com a investigador no faig classes, o només de forma molt esporàdica com a professor convidat, però dirigisc estudiants de Màster, Doctorat, i a vegades xicotets projectes d’investigació. Veure a una estudiant progressar i créixer professionalment, i entendre que he posat el meu granet d’arena perquè aqueixa persona arribe potser més lluny que on jo he arribat, és d’allò més gratificant que he experimentat. No em considere una persona especialment brillant, però crec que sóc un bon científic, i que sóc bo ensenyant a altres persones més brillants que jo com ser-ho.