Entrevistes

16 juny 2020

10 preguntes verdes a… Virginia Lorente

Virginia Lorente

Ha sigut la primera a llançar, per al Botànic, una il·lustració dintre del projecte Ni blanc ni negre, verd!, la tirada de dotze dibuixos en blanc i negre sobre el Jardí durant el confinament perquè tothom es pose a pintar. De segur que si veieu una de les seues il·lustracions vos venen al cap postals i mapes de València que vos han cridat l’atenció en aparadors de tendes de decoració, o regals, o a la del col·legi territorial d’arquitectes de València. Aquesta arquitecta i il·lustradora valenciana, quan no està viatjant i gaudint de la natura amb la família, o atenent les seues tendes d’atypicalvalencia, dissenya i crea un món on els colors i les línies defineixen un camí per perdre’s, i on els edificis emblemàtics retallen el cel i ens arranquen un somriure. Agafar un plànol i caminar… de vegades la vida és només això, i si és per una ciutat imaginada per Virginia, molt millor.  

Quin és el teu primer record de natura?

A Segorbe, de xicoteta, passejar per la muntanya cada dia amb el meu iaio. Portava sempre un mocador, per a seure i no tacar-se els pantalons, jo agafava una garrofa, l’olorava, la partia i la xuclava, estava dolça i el meu iaio em deia: “Això és menjar de burros!” Per mi la garrofa fa olor d’infantesa.

Si anem a ta casa, la planta que mai trobarem és…

Hi ha poquetes plantes, a casa no tinc ni un trist balcó, o siga que no trobareu cap planta d’exterior. Però continue somniant en viure en una casa amb un pati i una figuera ben gran que done molta ombra a l’estiu.

Confessa’ns el teu pecat insostenible …

Uf! Quan l’Ajuntament va fer la campanya per a instal·lar els contenidors de fem orgànic, van donar informació sobre el reciclatge i com fer-ho, en quin contenidor havíem de posar cada cosa, i em vaig adonar que hi havia coses que estava fent malament, durant molt de temps! No sé si sóc l’única, però em vaig sentir bastant culpable, jo que pensava que feia les coses bé i em queixava que la gent recicla fatal… i mira!

Quina és l’última planta que has matat?

Totes, absolutament totes, inclús les plantes “d’aire” que em van jurar que era impossible matar-les. Però aquests darrere mesos tinc un repte personal, tenia a casa una espècie de palmera a punt de morir, tota seca i, quan va començar el confinament, li vaig dir a la planta: “Si tu eixes d’aquesta, jo també!” L’he estat cuidant amb molt de mimo i ara sembla que estan eixint unes fulletes verdes! Estic segura que eixirem endavant totes dues!

La teua pròxima aventura verda serà…

Mira, jo només que em deixen canviar de província i poder escapar-nos a la Vall de Gallinera, fer una ruta pels pobles, pujar a la Foradà, ja tinc bastant. Mentrestant passegem pel bosc del Saler, que tampoc és un mal pla.

Alguna fòbia inconfessable quan vas al camp?

Les mosques, les vespes, els insectes en general. Tinc por que em pique alguna cosa. Veig un paisatge de muntanya i pense, quina meravella! Vull anar, ho imagine tot molt bucòlic fent una passejada, un pícnic en un prat, però a la mateixa vegada em pregunte: Hi haurà mosques? Vindran vespes en traure el menjar? I comence a pensar si la cosa no serà tan bucòlica.

Eres una #botanicfashionvictim? Estampats de cactus o monstera al teu fons d’armari?

Ha, ha, ha… Mira, doncs alguna samarreta amb monstera sí que en tinc, cactus crec que les meues filles en tenen en totes les modalitats possibles, cactus i alvocats. Però he de reconèixer que quan vaig fer la il·lustració per a la campanya Ni blanc ni negre, verd! no vaig poder resistir-me en veure com quedaria un estampat amb eixes granotes i peixos. Vaig provar fer un patró i el resultat era molt, molt xulo!

Nota: al Botànic ho hem de veure!!

Saps pujar a un arbre?

Sóc molt de pujar als arbres i després no saber baixar, però pensant-ho bé podria ser una metàfora de la meua vida. Molt de ficar-me en embolics i després pensar, i ara què?

Tria el teu poder si fores una superheroïna ambiental

Llevar tots els plàstics de la mar i dels oceans. És un tema tan greu, tan greu. Encara que a la mateixa vegada necessitem canviar el cervell a tanta gent, deixar de produir plàstics, deixar de consumir-los, canviar comportaments, hàbits… Sembla mentida, en tan pocs anys, com hem sigut capaços de carregar-nos el planeta.

Un jardí botànic és un lloc per a…

Dibuixar! M’he passat tantes hores dibuixant al Botànic, sobretot quan les meues filles eren bebés. La tranquil·litat que ofereix el jardí es contagia, és un espai per a aïllar-se de tot, perquè és exactament això, una illa al mig de la ciutat, amb un component màgic. Llegir, pensar, passejar, dibuixar, tot sense pressa, el temps es para.

Etiquetes
Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València.
Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.

Send this to a friend