Entrevistes

23 oct. 2020

10 preguntes verdes a… Victoria Chezner

Victoria Chezner
L'artista visual Victoria Chezner./ Martín Pérez Designado

El Botànic es va tancar al públic el passat 15 de març, però no sols ho van fer les seues col·leccions, també les portes d'una exposició preciosa recentment inaugurada en l'Estufa Freda, Del Jardí al Bosc, de Victoria Chezner. Al Jardí havíem treballat amb Victoria, que ens donava fa a penes un mes la bona notícia d'haver sigut triada la nova degana de la Facultat de Belles arts de la Universitat de Múrcia, durant la preparació de l'exposició, el muntatge, i l'elaboració del catàleg, i ens vam fer una idea de la seua extrema sensibilitat cap al paisatge. El seu projecte va haver d'esperar, i continuem admirant la seua paciència i el seu amor pel detall en les iniciatives que desenvolupem perquè la mostra poguera ser gaudida des de les nostres cases. Per sort, aquest estiu la gent va poder tornar a passejar entre les nostres plantes, i la proposta pictòrica i de dibuix de l'artista es va estrenar per al públic. Els boscos de Victoria van tindre oxigen de nou. Ara la sotmetem al nostre test per a acomiadar-nos de l'exposició i descobrir una mica més sobre la seua relació amb eixa naturalesa que marca tota la seua carrera.

Quin és el teu primer record de naturalesa?

El jardí de la meua àvia amb centenars de plantes i espècies, el paisatge de muntanya de La Torre de les Maçanes; els paisatges de trànsit de cultius abandonats de Sant Joan d’Alacant, encara que pogueren semblar poc atractius els guarde a la meua memòria amb molt d’afecte. Temps de bicicletes passejos i jocs infantils.

Revela’ns el paisatge que podria inspirar la teua pròxima exposició.

Actualment estic investigant sobre el paisatge nocturn en plena naturalesa sense contaminació lumínica, és a dir amb reduïts nivells d’il·luminació on és difícil percebre distància i profunditat, matís, formes delimitades, i colors. L’absència de llum ens fa vulnerables perquè el nostre món té una presència absoluta d’imatges, que d’alguna forma coneixem i reconeixem. Què succeeix quan estem en un altre mitjà, la naturalesa, i el sentit de la vista es desactiva? Evidentment la percepció sensorial canvia, i el cos es veu obligat a compensar eixa pèrdua d’agudesa visual recorrent als altres sentits. A més, la foscor obliga a qüestionar com estem en relació amb allò que ens envolta. Depenent de les experiències prèvies, les persones en la cultura occidental, sentim la foscor com una amenaça, com el buit absolut i sens dubte un misteri que ens atrau alhora que ens paralitza. En aquest projecte em trobe ara mateix iniciant el desenvolupament teòric i el pictòric.

Si et dic “cuina i plantes”, quin plat prepararies?

Depén de la temporada. Tomaca i orenga amb oli d’oliva Verge extra i olives això sempre, un clàssic a la meua casa. Infusions de Marialluïsa, camamil·la, timó, en fi de la pròpia recol·lecció pròxima i que en aquests dies s’agraeix, també les prepare molt sovint. La meua cuina és molt “vegetal” de productes pròxims sobre els quals experiment, m’entusiasma i m’ajuda a concentrar-me i pensar.

Confessa’ns el teu pecat insostenible.

Inevitable el desplaçament amb cotxe per a anar a treballar.

La tardor és temps de…

La tardor és temps d’acabar una temporada agrícola i començar una altra, d’il·lusions renovades, és temps de percebre colors efímers, d’aromes i de preparar la casa per a l’hivern. És moment de recollir ametles, partir-les assecar-les i preparar-les per al torró, d’arboços per a fer melmelada, de codonys, de raïm, d’aranyons per al patxaran, d’assecar les plantes aromàtiques i d’olives per a l’oli d’oliva verge extra, tot ecològic eixe és el meu gran compromís. Des de fa 20 anys sóc productora ecològica.

La teua espècie favorita i un lloc on trobar-la

Els Ginkgos que es troben en diferents carrers de Porto a Portugal, preferiblement a la tardor. Pura delícia.

Alguna fòbia quan vas al camp?

Fòbies crec que no, en el camp viuen incomptables espècies que desenvolupen diferents funcions, en general la societat és altament urbanita, s’estranya davant flora i fauna, eixe desconeixement produeix reaccions incòmodes, nosaltres ens posem en alerta i ells simplement estan en el seu hàbitat i l’ésser humà és la seua amenaça. Conviure a vegades pot semblar difícil però no impossible. 

Obris els ulls al matí i la primera cosa verda que veus és…

La muntanya alacantina. La serra d’Aitana al lluny, la Serra La Grana, els camps d’ametlers, d’oliveres, albercoquers, camamil·la, romer, timó, sepello, ginebres, lavanda, arborcers, pins i el bosc, sempre el bosc en la seua progressió infinita de verds que es perden fins a arribar al blau del Puigcampana i de la mar. 

Llavors, regadora, guants de jardineria, guia amb rutes de muntanya… quin regal verd faries a algú a qui vols? (les plantes no valen) 

Sens dubte llavors i acompanyades del llibre de Jean Giono “L’home que plantava arbres”. Molt motivador. 

3 coses que t’emportaries a un Jardí Botànic 

Portaria la ment oberta per a sorprendre’m, els sentits preparats i a punt per a percebre i temps, molt temps.


 


Etiquetes
Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València.
Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.

Send this to a friend