Entrevistes

14 març 2018

10 preguntes verdes a… Prado Martín

Prado Martín és cosmòloga, un terme suggeridor que converteix el seu treball en una oportunitat d'estudi de teories de gravetat modificada per a descriure el nostre Univers a totes les escales observables. En el Botànic hem gaudit d'aquesta jove científica, premiada en el programa For Women In Sciencie L’Óreal – Unesco, sentint-la parlar de l'origen, evolució i destinació de l'Univers, i descobrint que dedica part del seu temps a la divulgació i a transmetre energia i entusiasme a les estudiants de ciències que omplen les aules però creuen que potser no puguen dedicar-se a una carrera científica. Prado ha pogut, no sense dificultat, no sense superar obstacles, però segueix un camí il·lusionant que, en el seu cas, la porta més enllà dels estels.

Un lloc verd on anaves de xicoteta

El berenador de la quinta del Pardo. En les reunions familiars anàvem allí a menjar, però això era el de menys. Era una oportunitat per a jugar amb els meus cosins i cosines en un lloc obert i, després del menjar, un adult ens portava “d’exploració” per algun camí.

I un aroma que et recorde al camp?

Més que un aroma, quan arribe al camp tinc una sensació estranya en els pulmons, com si m’entrara massa aire. Supose que açò no diu molt a favor de l’aire que solc respirar. He tingut la sort de viatjar bastant per la meua carrera i, per exemple, en parcs naturals de Canadà o Nova Zelanda aqueixa sensació era molt forta.

Recomana’ns un jardí per a perdre’ns

El roserar del Retiro de Madrid. Tal vegada siga perquè la tinc associada a molts records, però per a mi és un lloc especial.

Quina és l’última planta que has matat?

Desgraciadament les plantes no em sobreviuen massa. No estic segura de quin tipus era l’última afectada per les meues cures, o la falta d’elles. Era una planta d’interior, gran, de fulla verda i llarga, que em van assegurar que era indestructible en regalar-me-la.

Confessa’ns el teu pecat insostenible

Moltes vegades porte a la universitat, per a menjar, una d’eixes caixes de plàstic d’amanida ja preparada amb el seu amaniment a part. Sé que no és bo per al medi ambient, ni econòmicament molt intel·ligent.

Alguna cosa eco a la que no podries renunciar

Cada vegada que he de tirar una mica de plàstic a la brossa normal, perquè estic en algun lloc on no hi ha una altra opció, em sent una mica malament. Crec que no podria deixar de separar a casa el plàstic encara que no tinguera lloc on fer-ho.

La primavera és temps de…

Terrassetes en els carrers, encara que no siga molt verd. Això sí, és l’època en la qual, molt de tant en tant, m’aplega l’olor a nard en flor des d’alguna balconada i em transporta a la meua infància, jugant en la terrassa de la meua àvia.

Obris els ulls al matí, quina és la primera cosa verda que veus? 

Quan no menge kiwi al desdejuni, els arbres dels carrers.

3 coses que t’emportaries a un Jardí Botànic

Temps, a la meua filla i… aigua? Preferiria no portar moltes coses per a poder perdre’m i desconnectar.

Buscadora de bolets, cuidadora de bonsais, florista, recol·lectora de llavors… què t’agradaria ser de major?

M’agradaria tenir una terrassa plena de plantes, on anar a cercar les espècies mentre estem cuinant. Però em sembla que he de millorar molt per a això.

 

Etiquetes
Revista de divulgació científica del Jardí Botànic de la Universitat de València.
Nota legal: Revista Espores. La veu del Botànic es fa responsable de la selecció de bloguers però no dels continguts i opinions en els articles dels mateixos.
Send this to a friend