10 preguntes verdes a… Gemma Juan
Estar amb Gemma és preparar-te per al somriure còmplice, la risa contagiosa i l’entusiasme innat. Aquesta periodista de ràdio i televisió amb una llarga trajectòria i molta vocació, (ja ho explicava de forma molt divertida al programa Comediants), és una cara coneguda dels nostres mitjans, però a banda, darrere de les càmeres i el micro també ha dirigit, preparat guions, treballat a la redacció... tota una mostra del seu esperit tot terreny. Passegem amb ella pels paratges del seu poble, aprenem consells per a la ruta, pugem als arbres, tornem a la infantesa, olorem el gesmí i ens quedem amb ganes de més, volem que el passeig no acabara, com en una bona sèrie de televisió.
Quin és el teu primer record de natura?
El meus records d’infància estan lligats a la caseta de camp dels meus avis. Jugàvem sota una garrofera que tenia el tronc tan generós que podíem pujar i baixar sempre que volíem. I solíem seure envoltant una olivera mil·lenària per prendre la fresca, menjar paella o jugar (els adults amb les cartes, els menuts… amb la imaginació). Tinc, a més, fotos meues amb mon pare (tindria dos anyets) i l’acompanyava a regar i collir albergínies, carabassetes i tomates a l’horta dels avis. Un altre record, ja de més majoreta, era prenent el bany a la bassa (no era una piscina, era una bassa de regar condicionada per a poder banyar-se) i eixint d’ella a collir una bresquilla de secà i menjar-me-la a mos redó, quina delíciaaaaa!
I l’última planta que has matat?
No soc de matar plantes, però confesse que he agafat del camp romer, poliol, espàrrecs… Ah no, calla! L’última planta va ser una d’eixes de Nadal, una flor de Pasqua, però crec que no la vaig matar, crec que va morir perquè me la regalaren amb molt poques arrels, seria això?
Un sabor vegetal que odies i un que et fascine
Voràs, m’encisen les verdures, les flors que es mengen, totes?… Doncs no! El sabor de l’api sempre m’ha costat molt, no el pose ni per fer brous.
D’altra banda, em fascina la carxofa de totes les maneres que l’he tastada, torrada a les brases és la meua favorita, adore eixa dolçoreta que deixa en la boca després d’engolir-la. Però és difícil triar-ne un, de sabor, perquè les fruites em tornen boja: la taronja, el raïm, la bresquilla, el meló, la cireraaaaaaa!
La teua fòbia inconfessable quan vas al camp
Si fa temps que no vaig, necessite aclimatar-me per suportar estoicament les aranyes que apareixen de sobte en qualsevol racó… Ah i les formigues voladores, que en estiu volen per la terrassa de la caseta, no les suporte.
Tria una planta per a fer-te un selfie
El gesmiler que va plantar ma mare o el nesprer que va plantar la meua iaia materna, o la buguenvíl·lea del balcó de la meua germana.
Un paisatge on perdre’t
El pulmó verd del meu poble és la muntanyeta del Montí. Recomane agafar una motxilla amb quatre mandarines i una miqueta d’aigua i, caminat cap amunt, fer una parada a Santa Bàrbara (unes runes a mig camí del cim) i allí pegar un glop d’aigua i mirar ben bé l’entorn. Agafar forces i seguir fins la “caseta de Marimon”, que és el capoll del Montí, allí fer-se les mandarines i respirar. Al meu poble hi ha una dita per fer referència a un lloc que estava molt lluny, li dèiem “això està més lluny que la caseta de Marimon”. Les vistes des d’allí són meravelloses.
De fora del poble, adore anar al Maestrat i als Ports, però sobretot adore pujar al Penyagolosa, pujar fins al cim i en un dia clar observar el panorama, la Serra de l’Espadà, tota la Plana… i diuen que es pot vore fins als Pirineus, com vos quedeu?
Saps pujar a un arbre?
Sabia, sabia de xiqueta i de joveneta. Supose que encara sabria, però ara em fa por caure. La vellea… o la prudència, hahahahaha!! Però m’encisava pujar-me’n i, a aquella garrofera de la caseta dels avis teníem fins i tot una caseta imaginària al damunt. Hui en dia disfrute com una boja veient pujar-se’n als arbres la meua filla d’11 anys, explorar-ho tot… i jugar envoltada de natura.
Amb quin aroma botànic viatges automàticament en l’espai o en el temps?
L’oloreta del gesmí em retrotrau als dies d’estiu, d’esbarjo, de rialles, de trobades i sopar amb amics i família a la terrassa junt al gesmiler olorant de meravella. Això és un record que m’acompanya des de menuda i em porta a l’estiu.
En general, durant tot l’any soc meteosensible (que diuen els companys de l’oratge) i, em reviscola dels meus moments més foscos, l’olor de terra mullada quan acaba de ploure, em fa feliç, em carrega d’energia.
La BSO perfecta per a cuidar les teues plantes
La BSO de la pel·lícula La missió em trasllada a una natura salvatge però no us ho creureu, jo a les plantes, als arbres del meu entorn, els parle i sí… els cante, i res de música clàssica, que també, quan estic tranquil·leta els cante per Andreu Valor però quan estic espitosa els cante cançons de Raffaella Carrà… Ei, i els agrada! Moooolt boniques les tinc!
Per a tu un jardí botànic és un espai per…
Respirar i carregar piles. Ja sé que és un lloc on puc aprendre, observar, fer fotos, desconnectar… però sent que respire millor que en cap altre lloc i m’aplega una energia que em dona ànim, coratge, que em fa somriure. Un lloc inspirador ideal per llegir i/o escriure.
