10 preguntes verdes a… Anna Moner
L’escriptora i artista Anna Moner captiva i fascina amb les seues obres, siguen novel·les, pintures o les xicotetes i exquisides dosis en format article amb què ens obsequia en diferents mitjans. Ara, també en el magazín Al ras, de la ràdio d'À Punt Mèdia. I ho fa, possiblement, per l’habilitat que té de submergir-nos en les fosques entranyes dels seus personatges i els ambients que captura. Després de Les mans de la deixebla i El retorn de l’Hongarès, en febrer arribarà la seua tercera novel·la, La mirada de vidre, premiada amb el Ciutat d’Alzira.
1. Quin és el teu primer record de natura?
El riu Millars al seu pas pel Termet, el paratge de l’ermita de la Marededéu de Gràcia, a Vila-real. Recorde com m’impressionaven els penya-segats amb les covetes i una gran roca anomenada “El vaixell bolcat”, situada davant d’una zona de bany molt perillosa a causa dels remolins.
2. La teua espècie favorita i un lloc on trobar-la.
Em costa dir-ne una només, però triaré el Ginkgo biloba, l’espècie viva més antiga de la Terra, un fòssil vivent. M’agraden molt les fulles, sobretot a la tardor, quan adquireixen un espectacular color daurat. A València, hi ha tres magnífics exemplars al Jardí Botànic i un a l’Hort de Romero o Jardí de Monfort. Al jardí de casa, també en tenim un, molt més jove, és clar. A més, cal dir, que és femení, perquè aquesta espècie presenta diferències segons el sexe. En aquest cas, la capçada té forma cònica, a diferència de les masculines, que són més amples.
3. Un paisatge que podria inspirar la teua propera novel·la.
No sé quin paisatge inspirarà la meua pròxima novel·la, però n’hi ha un, el de la Serra d’Espadà, que m’agrada molt i que apareix a El diari de Briseida, un relat que es va publicar l’estiu passat en la col·lecció «Llegir en valencià», de la Fundació Bromera. Més en concret, el dels voltants d’Artana i Eslida, amb les alzines sureres i les oliveres centenàries.
Això sí, hi ha paisatges, com els de l’esmentada Serra d’Espadà o el de les construccions de pedra seca dels Ports, per posar un parell d’exemples, a partir dels quals Sebastià Carratalà i jo hem dut a terme bona part de la nostra obra artística.
4. Confessa’ns el teu pecat insostenible.
A casa, separem les deixalles i això fa que te n’adones que, encara que proves de reduir l’ús de determinats materials, com els plàstics, la quantitat que n’acabes consumint sempre és massa gran.
5. Un sabor o aroma vegetal que odies i un que et fascine.
Desteste l’olor de la ceba i em fascina l’aroma de la flor del gesmil.
6. Si escodrinyarem al teu armari, trobaríem botes de muntanya?
I tant! He caminat molt per la muntanya i ho continue fent, tot i que ara, sobretot per qüestions de temps, no faig marxes de diversos dies com anys enrere. Uns anys en què, amb una bona colla d’amics, vaig recórrer a peu la Serra de l’Espadà, l’Alcalatén, el Maestrat, els Ports i la Serra de Gúdar. També conec, encara que en menor mesura, la Serra de Mariola i el Massís del Caroig. Tots els dies que puc, isc a fer una volta, des de casa mateix, per la Vall Farta o la serra de Santa Anna, a cavall de la Ribera Alta i la Costera.
7. Creus que regalar flors o plantes està passat de moda?
No, en absolut. M’agrada molt regalar-ne i que me’n regalen.
8. 3 coses que t’emportaries a un Jardí Botànic.
Un llibre, una llibreta per prendre notes i dibuixar i un llapis.
9. Buscadora de tòfones, cuidadora de bonsais, florista, recol·lectora de llavors… quina professió bo-tànica t’agradaria exercir de major?
Recol·lectora de llavors. Sempre m’ha agradat veure germinar les plantes. Curiosament, a La mirada de vidre, la meua última novel·la, que es publicarà a finals de febrer, hi ha un personatge que s’hi dedica.
10. Un jardí on perdre’t…
El Jardí de Santos, a Penàguila, l’Alcoià. Un singular jardí del segle XIX ubicat en un lloc de muntanya inesperat, enfront de la Serrella. Un conjunt que segueix la tendència eclèctica de l’època en què va ser construït i presenta, d’una banda, l’herència neoclàssica i, d’altra banda i en menor mesura, la paisatgista. Hi ha que destacar el laberint vegetal, l’estanyol, els parterres geomètrics, d’estil francès, amb bardisses de boix i teix, un bosquet i la gruta de rocalla. Cal apuntar que, tot i que en el seu origen fou privat, ara pertany a l’ajuntament i està obert al públic. Una visita que paga molt la pena.
