Quan el Sàhara era verd i humit

Sent una rica font de pols arrossegada pel vent cap a l’atmosfera, els 9 milions de km² d’àrea del Sàhara pot donar lloc a enormes núvols de bilions de grams de pols mineral sobre el nord africà i l’oceà Atlàntic. I es que la importància de la pols sahariana va més enllà de la coneguda calima que sol arribar a l’arxipèlag canari o al sud de la península Ibèrica. El Sàhara és l’origen de la major part de la pols que hi ha al nostre planeta. Avui per avui, des del cor d’Africà i amb l’ajuda dels vents alisis, s’enlairen entre 200 i 300 milions tones de partícules minerals a l’any que arriben a tots els racons del planeta.

Vista aèria del Sàhara actual. La meitat occidental del desert s’anomena Sahel (Senegal), un cinturó biogeogràfic de transició entre l’actual desert en el nord i la sabana sudanesa en el sud, travessant el continent de costa a costa. Imatge de Wikipedia

Fins i tot, s’ha registrat presència de pols sahariana des d’atrapada al gel del pol nord fins a les selves amazòniques, que no serien el mateix sense l’aportació de minerals africans, passant per les roques sedimentaries farcides d’aquesta pols a les illes del Carib. No obstant això, durant un interval passat de sis mil·lennis, el flux d’arena alimentant l’Atlàntic i el continent americà és reduí dràsticament…

Què amaguen les dunes canàries de Fuerteventura…

Mahan és el terme per a referir-se a la gran illa que s’originà fa 18.000 anys, quan el nivell del mar estava uns 120 m. per davall de l’actual. Per la qual cosa, les illes canàries de Lanzarote, Fuerteventura i la resta de illots eren un únic territori de més de 200 km de longitud i 5.000 km². Vasta illa orientada paral·lela a la costa del continent africà i amb una distància no superior als 60 km, llargs dels quasi 100 km actuals.

Fuerteventura

Allà per la dècada dels 80, sota les dunes de l’oriental illa de Fuerteventura, aparegueren massives concentracions de nius fossilitzats d’abelles i escarabats, a demés de milers de mol·luscos terrestres, aus i menuts mamífers. Jaciment descobert per l’autor del concepte Mahan, el geòleg i paleontòleg tinerfeny Francisco García-Talavera. Aquest afirma que les restes fòssil son indicadors que a Fuerteventura, Lazarote i La Graciosa, posseïen una rica vegetació silvestre semblant a la de fa 10.000 anys en el litoral occidental del Sàhara.

Efectivament, el Sàhara no ha sigut sempre el desert de l’actualitat. Abans del començament de la desertització, fa 6.000 anys, era un autèntic verger acolorit. Arbres, vegetació de sabana i sòl habitable nodrits per la intensitat dels monsons estivals registrats mil·lennis enrere. Aquest canvi havia propiciat la multiplicació de llacs, el predomini de terres humides i les praderes en el nord d’Àfrica, hui substituïdes per un extens mantell d’arena. Però, el període humit africà acabà quan el paisatge de la regió tornà de nou a canviar. A pitjor.

El txadià llac Yoa, jaciment de proves reveladores

Un equip internacional d’investigadors dirigits per Stefan Kröpelin, del Institut d’Arqueologia Prehistòrica de la Universitat de Colonia, afirma en Science que el Sàhara Verd no es convertí en groc de la nit al dia, sinó que el procés fou lent i exigí més de 3.000 anys, en els quals, la vegetació retrocedí a poc a poc fins quasi desaparèixer. Per a arribar a aquesta conclusió, els experts han examinat sediments d’un antic llac i així com el pol·len del període estudiat.

La major part dels estrats que han registrat l’evolució geogràfica del Sàhara s’han perdut, però encara es possible imaginar un paisatge primigeni. Al nord-est del Txad, a la conca de l’Ounianga, sobreviu una de les poques i grans masses d’aigua saharianes amb sediments acumulats al fons sense interrupció durant l’Holocè, en els últims 11.500 anys: el llac Yoa. L’anàlisi de les mostres de les seues capes lacustres dona visibilitat que el període humit de la regió era una pradera en la que creixen arbres tropicals, paisatge que ara es troba situat almenys 300 km al sud. En canvi, tot varià quan als monsons sofriren un notable debilitament fa 6.000 anys. Els sediments del fons d’aquest llac indiquen que la vegetació tropical fou la primera en desaparèixer, seguit per l’herba, que fou substituïda per les arenes i les plantes desèrtiques fa uns 2.700 anys.

L’arqueòleg alemany Stefan Kröpelin durant la investigació al Txad

Els investigadors han comprovat que el llac Yoa canvià entre els 4.200 i els 3.900 anys, passant de ser una font estable d’aigua dolça a convertir-se en un llac salat en què únicament habitaven fauna i flora especialitzada. Marcades per una lenta evolució de l’aridesa del desert que dura fins avui, el conjunt de troballes liderades per Stefan Kröpelin son els arguments que desmunten el principi que estableix que el Sàhara es convertí en un desert fa 5.500 anys, procés que havia durat pocs segles. És a dir, qüestionen alguns dels resultats d’estudis previs que indiquen un col·lapse ràpid de la vegetació i un final sobtat del Sàhara verd, una desertització brusca deguda a un canvi climàtic.

Segons explica Kröpelin, una data que marcaria “la fi del Període Humit Africà quan les pluges estacionals com els monsons s’abatien periòdicament sobre la regió”. Fins ara, s’havien analitzat els sediments amb test geoquímic i s’han examinat els indicadors biològics com el pol·len provinent dels arbres de ribera que rodejaven el llac abans de la instal·lació del desert. A més, l’equip d’investigació estudià les restes de microorganismes aquàtics. Per tant, les mostres recollides a nou metres de profunditat en el fang indiquen que el canvi en l’ecosistema es produí en milers d’anys. Kröpelin afirma que “es impossible somiar en un material millor” ja que en ningun altre llac existeixen estrats tan ben preservats i amb continuïtat.

La quantitat de radiació solar que rep l’hemisferi nord durant l’estiu depèn de la inclinació de l’eix de rotació terrestre amb respecte al sol en el seu cicle de 23.000 anys. Al començament del Sàhara Verd, l’hemisferi nord estava més prop del sol durant l’estiu. Els estius més càlids intensificaren els monsons en l’Àfrica occidental i produirien més pluja. En canvi, cap al final del Sàhara Verd, l’hemisferi nord estava més allunyat del sol i el monsó de l’Àfrica occidental es debilità.

Article recomanat: Pot florir un desert? Imatge de Guy Tal

El Sàhara reverdeix més o menys cada 40.000 anys. En eixe període, el globus es mou un par de graus sobre l’eix i altera la incidència de llum solar i aquest fet està darrere del caràcter cíclic de les glaciacions. I es que la glaciació més recent acabà fa uns 12.000 anys, donant pas a l’Holocè, l’època actual. Tot i que, encara queden moltes incògnites quant als distints models climàtics i la transició entre la fase seca i humida del Sàhara.

I parlant del Període Humit Africà, com era el règim pluvial?

“Entre els 5.000 i 11.000 anys enrere, el Sàhara Verd era al voltant de 10 vegades més humit que ara”, subratlla Jessica Tierney de la Universitat d’Arizona. Son resultats fascinants coincidint amb el clímax de formacions vegetals. I es que actualment, la precipitació anual en el Sàhara oscil·la entre els 35-100 l/m². Per a fer-nos una idea, el règim pluvial anual en Espanya es entorn als 650 l/ m². Encara que altres científics ja han identificat l’existència d’un període de “Sàhara Verd”, Tierney i els seus col·legues aconseguiren a partir de sediments marins, recopilar un registre continu de les precipitacions existents en la regió fins a 25.000 anys enrere.

Tempesta d’arena

La pols d’arena transportada a llargues distàncies fou el punt de mira dels investigadors. Aquests es preguntaven fins a quin punt el reflex de la llum solar en la superfície o en l’arena flotant (efecte albedo) causà la desertificació del Sàhara. Partícules menudes i suficientment lleugeres conflueixen en enormes núvols de pols mineral per a ser aixecats i transportats pels vents alisis durant dies abans d’establir-se a milers de km del seu lloc d’origen. Per a calcular com els núvols de pols saharians ha canviat al llarg de milers d’anys, els científics buscaren llocs estratègics en la costa nord-americana de l’oceà Atlàntic, on la pols deuria acumular-se ràpidament. Així ocorre en les Bahames, on es mostrejaren en la dècada dels 80 nuclis de sediments de pols per al seu estudi geoquímic i així, determinar les edats de les capes sedimentàries.

Creuant l’Atlàntic, la majoria de llacs del Sàhara actual es troben secs des de molt de temps i els seus sediments han desaparegut. En el seu lloc, els geòlegs han usat nuclis de sediments marins extrets al llarg de la costa de l’Àfrica Occidental. Per exemple, els estrats sedimentaris seleccionats de nord a sud, al llarg de 1.300 km de costa africana, revelaren tant els patrons antics de precipitació com l’extensió latitudinal del Sàhara Verd. A més, analitzaren sediments recollits del llit marí, en meitat de l’Atlàntic, a 3.000 m. de profunditat. Roques amb pols sahariana contrastada i acumulada des de fa 23.000 anys, coincidint amb el pic de la última glaciació

Els estrats sedimentaris dels últims 23.000 anys i provinents de tots els llocs explorats donen a la llum un patró peculiar, però comú. I es que al voltant de 16.000 anys enrere, coincidint amb el final de la última edat de gel, els núvols saharians recorrent l’Atlàntic estaven en el seu punt més dens. Posteriorment, la taxa d’acumulació de pols fou més o menys constant durant tot el llarg període de retrocés dels gels. Però una vegada s’arribà al mínim glacial amb valors tèrmics superiors, la quantitat de pols sahariana transportada i dipositada en meitat de l’Atlàntic i les Bahames es reduí bruscament quasi a la meitat. I així es mantingué entre els 5.000 i 11.000 anys, coincidint amb els 6.000 anys que durà l’últim Sàhara Verd. Registres paleobotànics simplement sorprenents, no ho creus?

La pols en suspensió, l’última peça del trencaclosques climàtic del Sàhara Verd

“Es pensa que els canvis en l’òrbita de la Terra, combinats amb una major exposició solar durant els estius a l’hemisferi nord a partir de la fi de l’última glaciació, provocaren una intensificació inicial dels monsons africans occidentals”, descriu el professor del Dept. de Ciències de la Terra, Atmosfèriques i Planetàries del Institut Tecnològic de Massachusetts, David McGree. Aquest afegeix dos factors addicionals al model climàtic: “L’augment de la vegetació durant els 6.000 anys i la consegüent reducció de l’emissió de pols d’arena pogueren actuar com a amplificadors, creant un procés circular de retroalimentació en el que més massa boscosa i menys pols, comportaria precipitacions més freqüents i intenses”.

El paleoclimatòleg Mc Gree arriba a comparar la vegetació del Sàhara Verd amb la de l’actual Serengueti (Tanzània), on destaquen cursos permanents d’aigua, sabanes, praderes i alguns boscos

Quan el Sàhara s’escalfà, les pluges monsòniques es tornaren més fortes, conduint a una major vegetació que, a la seua vegada, reduí les emissions de pols i disminuí la reflexió de la llum, promovent més precipitació

Ara per ara, el desert del Sàhara és la major font de pols del planeta, però un Sàhara amb vegetació originaria una dràstica reducció en la fuita d’arena. I es que segons els investigadors, fa 11.000 anys, aquesta disminució de la capa d’arena en l’atmosfera amplificà possiblement l’escalfament del centre del continent i l’oceà, el qual augmentà 0,15 ºC. Una anomalia tèrmica menuda però significativa per a l’aparició de monsons carregats d’humitat i que avançaren del litoral cap al centre i nord del Sàhara. Intenses pluges monsòniques regulars durant l’Holocè pertorbaren la meteorologia d’aquestes regions i son l’evidència d’unes condicions més temperades, d’un sòl molt més fèrtil.

Segons apunta McGree: “En l’oceà tropical, les fraccions d’un grau centígrad poden causar grans diferències en els patrons de precipitació i vents”. El qual recorda també: “Sembla que les variacions radicals en la quantitat de pols mineral procedent del Sàhara han tingut i tindran un impacte indiscutible sobre els ecosistemes, els núvols i el clima passat i futur”.

Els assentaments humans neolítics al Sàhara Verd

Com sabem ja, durant els últims 10.000 anys, el nord d’Àfrica fou sotmès a diverses oscil·lacions climàtiques en les que la franja desèrtica del Sàhara s’estretí en èpoques de pluges i això, com demostren les restes arqueològiques, permeté l’avanç de les civilitzacions humanes entorn a llacs i rius saharians, hui totalment secs. Però, segons Tierney, 8.000 anys enrere, una sequera assolà el Sàhara durant 1.000 anys com demostren els registres pluvials i desencadenà la fugida dels humans.

Jaciments arqueològics i art rupestre de grans animals (girafes, elefants, hipopòtams…) que es remunten al Sàhara Verd i que reflecteixen estils de vida que mai serien possibles hui en dia, casa de caçadors i recol·lectors que vivien dels animals i plantes presents en les sabanes i praderes arbrades. I es que paleontòlegs han trobat llances i ganxos de pesca en llocs que hui estan totalment inhabitats, símptoma d’un passat fluvial i plujós. No obstant això, després de la sequera que fulmina l’últim Sàhara Verd, grups humans diferents, criadors de ramats, tornaren al desert. En definitiva, el registre climàtic es capaç de narrar-nos els canvis en l’ocupació i estil de vida en el Sàhara occidental.

Però arribats a aquest punt, deixarem la porta oberta. Segons el Dr. Franceso Pausata del Dept. de Meteorologia de la Universitat d’Estocolm, el període del Sàhara Verd no sols ocorregué entre els 5.000 i els 11.000 anys, sinó també fa uns 125.000 anys. En aquell moment, no hi hagué interferències humanes però sí es donà una transició d’humit a àrid. I, si el fenomen és cíclic, es podria suposar que el Sàhara tornaria a ser verd denou, encara que caldria considerar l’activitat de l’humà modern com un efecte més, que podria canviar l’equilibri en el futur del planeta, no sols en el Sàhara. I última reflexió, si aconseguim un millor maneig experimental de la influència de la vegetació i la retroalimentació de la pols, ens ajudarà a simular, predir el futur canvi climàtic del Sàhara?