La muntanya del Codoval de Quart de les Valls: passat i present
La majoria dels paisatges del nostre voltant, els que veiem habitualment, acaben passant desapercebuts als nostres ulls i cal que algú: un guia de muntanya, qui ens acompanya a una excursió, alguna amant del territori, ens obriga els ulls i ens faça veure en realitat tota la riquesa que hi conté. Aquest és el paper avui de Carme Rosario, amb qui podem passejar per la muntanya del Codoval parant atenció a cada arbre, cada planta i cada insecte, mentre la història ens acompanya també, en forma de fanecades, noms propis que podrien ser actuals però són molt antic, i moltes, moltes garroferes.
Un dels indrets que més importància té per al municipi de Quart de les Valls (Camp de Morvedre) és la muntanya del Codoval. Està situada a una altura màxima de 261 metres sobre el nivell del mar i és una de les llomes que bordegen el terme de Quart, juntament amb el Pic de la Creu o la Catxola, al flanc sud/ sud-oest del municipi. El seu nom prové, segons Coromines, del mot mossàrab qubtâl, que vol dir “colze”.
Un paisatge de garroferes
A partir del segle XVII, i a través dels registres documentals, comencem a tenir notícies sobre l’ús i explotació de la muntanya en qüestió, i una cosa que crida l’atenció és que la majoria d’arbres en què es feia referència als llibres de comptes de l’època eren garroferes. Aquestes poblaven els terrenys del voltant de Quart i anaren guanyant espai a les muntanyes, en detriment dels pins i les carrasques. Segons Pérez Puchal, que va estudiar el paisatge agrari de la comarca del Camp de Morvedre, comenta que en ple segle XVIII el bosc de carrasques, que ocupava sobretot l’interior de les Valls, Morvedre, Albalat, Estivella, Torres Torres i Algar, comença a veure la seua desaparició perquè aquestes es van substituint per arbres aptes per al comerç. Tot comptant també amb les aportacions que va fer Cavanilles, que es va fer ressò dels arbres que poblaven les Valls i dels productes que d’ací s’extreien. Entre ells estaven la mel, però sense oblidar les hortalisses, el blat i sobretot les arroves d’oli, de garrofes i de seda.
Com dèiem, els vessants de les muntanyes, a més del pla, comencen a ser utilitzats per a ser omplerts de garroferes, oliveres i arbres fruiters. La plantació de garroferes, per exemple, va ser abundant en la muntanya baixa. Hem de tenir en compte que el terme de Quart és, en comparació amb la resta de les Valls, el que més hectàrees de muntanya baixa té: 120,17 ha. Segons Pérez Puchal, sols per darrere estava Benifairó, que en tenia 86,55 ha.
Les garroferes eren els arbres que més abundaven al terme de Quart entre el segle XVII i XVIII, i part del XIX. Segons els registres documentals de l’Ajuntament de Quart, es fan contínues mencions de la recaptació d’impostos gràcies al cultiu extret d’aquests arbres. De fet, tenim notícies sobre veïns concrets de la vila i sobre els seus béns que ens donen testimoni d’aquest fet.
Una d’aquestes veïnes va ser Cecília Queralt, que era germana de Josep Queralt, un dels frares servites del monestir que tenia la localitat. Segons el testament d’aquesta dona, a part de la casa on vivia i que tenia a la “calle de abajo”, disposava d’una bona quantitat de terres de secà: tenia tres cafissos de terra de garrofera en la partida de la Rambla, que fitava amb les terres de Miquel Amoròs, de Josep Ferrer i amb l’anomenada muntanya de Ribelles i el barranc del Codoval; altres tres fanecades de garroferes a la partida del Codoval, que confrontaven amb la terra de Vicent Bayona, Juan Queralt, Ignacio Queralt i amb el barranc enmig; nou fanecades de garroferes en el barranc de l’Arquet, terme d’Almenara, barranc en mig, i tres fanecades en la partida del Rajolar, que fitaven amb les terres del senyor (del comte d’Almenara), carreró en mig i huit cafissos de garrofes en la partida de Fontanelles.
Una altra notícia l’hem coneguda de Francisco Guijarro, que era l’arrendador de la batllia de Morvedre, a través d’un litigi que tenia amb els servites de Quart. Aquest comenta que les terres que posseïa el convent eren garroferes, oliveres, figueres i vinyes, a més d’una casa en la partida de Fontanelles, que afrontava amb el camí de la Cerverola, terme de la Vall d’Uixó, i el barranc al fons.
Però, sense dubte, un dels llibres que més informació ens ha donat sobre els veïns i les propietats que aquests tenien va ser el d’Amortitzacions de Quart i el seu annex Quartell de 1889. Aquesta era una mena de declaració de béns i propietats, on apareixen mencionats veïns d’altres pobles de les Valls, com Antoni Soriano, de Faura, qui tenia moreres en el terme de Santa Coloma; un tal Vicent Ferrer, que comprà un camp de vinyes, llimeres i oliveres a la partida de la Canyada d’Arnau, a Morvedre; també comenta que gran part de la partida del Codoval estava poblada de garroferes. De fet, aquesta muntanya del Codoval encara presenta bancals de pedra en sec dispostos sobre la vessant, fruit d’aquells temps en què es desbancava la muntanya per a aprofitar-la. Actualment tenim un bon grapat d’elements protegits de pedra en sec com són precisament aquests murs de desbancament, casetes, aljubs, entre altres.
Recompte de biodiversitat
Però, a part de tots aquests arbres, que la majoria són el resultat de l’acció antròpica humana, la muntanya del Codoval encara conserva algunes espècies, bé de fauna o de flora, autòctones del nostre àmbit mediterrani. Entre els insectes que ens podem trobar, i que resulta més difícil de veure a dia de hui, és la Mantis religiosa. I és que, de fet, mentre fèiem un dels nostres passejos, quasi al cim de la muntanya ens vam trobar a una ooteca de mantis. L’ooteca és la cuirassa o carcassa que protegeix un conjunt d’ous, i ve del llatí “oo”, que significa ou, i del grec “teca”, coberta. Aquesta ooteca presenta una forma el·líptica i té una consistència esponjosa. Després del seu període de reproducció, a la tardor, s’inicia la posta d’ous en dita ooteca. La mantis sol viure a zones temperades i humides amb prou vegetació, per tant no és estrany trobar-la ací, en una zona de prelitoral i en una muntanya que conté gran quantitat de vegetació.
També al cim es poden trobar pets de llop, Lycoperdon perlatum, bolets en forma de bossa que solen fer entre 2 i 5 cm d’alçària. De jove és blanc i està recobert de curtes punxes còniques que, a mesura que va creixent, les va perdent. Aquest és un bolet que conté, a dins, una massa polsosa d’espores de color verd oliva que, en ser expulsades quan es pressiona, desprèn una olor desagradable. No és difícil aleshores imaginar per què se’l denomina vulgarment pet de llop, o també pet de bruixa.
I també la nostra zona és casa habitual de les atalantes. A la papallona diürna Vanessa atalanta la podem trobar fàcilment al nostre territori. És migradora i té una distribució geogràfica que abasteix la zona temperada d’Europa, Àsia i Amèrica del Nord. Es caracteritza pels seus colors vius ataronjats, que combina amb el blanc.
Així mateix, és habitual trobar-se amb plantes com la denominada raïm de pastor o pa de llop, Sedum sediforme, a la qual també se la coneix com ungla de gat, donat que pot créixer a les teulades i zones per on solen moure’s els gats. És de família de les crassulàcies i originària de la regió mediterrània, la podem trobar des del nivell del mar fins a 1.700 metres. Sembla que per a combatre el mal de panxa els pastors la solien menjar, car era una planta fàcil de recol·lectar en el trànsit dels seus trajectes. Fins i tot, el seu ús medicinal comprenia el fer com una mena d’apòsits per a aplacar ferides i durícies als peus.
Per últim, també hem de destacar, per una part, la presència habitual de la salseta de pastor, Globularia vulgaris, una planta molt comuna al nostre territori. Té una forma com de roseta, fa uns colors entre blaus i blancs, i morats, i sol créixer en llocs secs i assolellats de planures i muntanyes. Té propietats purgants i diürètiques, per tant, se li atorgava antigament un ús curatiu, car té propietats antioxidants i antiinflamatòries, entre altres. Per altre costat, tenim a la botja de cucs o Albaida, Anthyllis cytisoides, que s’adapta a les sequeres sense problemes, tot i que no suporta molt bé el fred, pel que és rar veure-la lluny de zones litorals. Pot arribar a mesurar fins als 90 cm d’alt i tenir nombroses branques en un to grisenc. També tenia un ús en la medicina popular, per a l’estómac, com antiasmàtic i contra els refredats.
En definitiva, ja veiem com la referida muntanya del Codoval ha sigut, segle rere segle, una font fonamental de recursos. Allí encara romanen els elements arquitectònics juntament amb la vegetació de garroferes i oliveres, que són encara el record del passat, al mateix temps que els animals i les plantes pròpies d’aquest àmbit, que encara romanen inertes malgrat la pressió humana sobre el medi.
Referències
PÉREZ PUCHAL, Pedro, El paisaje agrario del bajo Palancia, València, Institució Alfons el Magnànim, 1968, pp.63-66.
CAVANILLES, Antonio Josef, Ovservaciones sobre la historia natural, geografía, agricultura, población y frutos del Reyno de Valencia, Madrid, Imprenta Real, 1795, p. 119.
PÉREZ PUCHAL, Pedro, El paisaje agrario del bajo Palancia…, op. cit., pp.63-66.
Arxiu del Regne de València (en endavant ARV), Batllia, PI 3595, any 1806.
ARV, Libro de Amortizaciones de Quart y su anexo Quartell, p. 13 v.
Ibídem, p. 14 r.
https://micoex.org/2016/09/17/lycoperdon-perlatum/
https://www.micosmos.com/otros/gastronomia/verdurasylegumbres/raimet_de_pastor.pd
