Els jardins de Forde Abbey, vora 900 anys d’història

Des de 1141 fins als nostres dies, Forde Abbey (traduït com a Abadia de Forde) i els seus jardins són un vertader exemple d’història que s’ha conservat amb gran respecte, però sense perdre dinamisme i frescor. Es tracta d’un jardí històric, situat al sud-oest d’Anglaterra, on es gaudeix d’un clima temperat.

Els actuals propietaris de Forde Abbey House & Gardens, Alice Roper i el seu marit Julian Kennard, van heretar un jardí d’un poc més de 12 hectàrees ric en història, sí, encara que ells sembla que estan disposats a viure i treballar envoltats d’un estil informal. Fins i tot el seu lloc web destil·la vivacitat. És una delícia navegar per les seues pàgines. Les fotos són excel·lents i permeten apreciar al detall tot el que esdevé en aqueix jardí. A la primavera, per exemple, les tulipes seran un plat fort, com totes les temporades, d’igual manera que ho seran les prades on a la fi de l’hivern puntegen arran de terra les “Campanetes d’Hivern” (Galanthus nivalis) i el safrà (Crocus). A partir del mes de maig, les prades de flors silvestres s’encarregaran de posar el toc fresc a aquests jardins. I ja en ple estiu, apareixeran les dàlies (Dalhia), per a convertir-se en protagonistes.

Long Pond./ Chris Downer (cc-by-sa/2.0)

Quasi 900 anys d’història

Però parlem d’un jardí històric i crec que seria interessant repassar com ha arribat a convertir-se en el que és hui en dia. Com us comentava, ens hem de traslladar fins a Somerset, un comtat no metropolità d’origen històric situat al sud-oest d’Anglaterra, Regne Unit. Juntament amb la resta del sud-oest d’Anglaterra, Somerset gaudeix d’un clima temperat. Allí ens espera Forde Abbey, antic monestir fundat pels monjos cistercencs fa més de 800 anys.

Forde Abbey va passar a ser una casa pairal després de la dissolució dels monestirs. Aquest va ser un procés formal que va tenir lloc entre 1536 i 1540, pel qual el rei Enrique VIII d’Anglaterra va confiscar la propietat de les institucions de l’Església Catòlica a Anglaterra, i va prendre control d’elles com a nou cap de l’Església d’Anglaterra.

En 1543, l’Abadia va ser arrendada per la Corona a Richard Pollard. Durant els següents 100 anys, va tenir diferents propietaris que amb prou faenes van intervenir en la propietat, fins que en 1649 va ser adquirida per Edmund Prideaux, principal responsable de la transformació de Forde Abbey d’una residència monàstica a una casa particular. Una propietat privada que van anar heretant els seus successors durant el segle XVIII.

Al segle XIX es va vendre i, de nou, es van succeir diversos propietaris. Aquest és, precisament, el període en què anem a trobar l’essència d’aquesta propietat històrica, perquè durant aquest segle s’anaren desenvolupant els jardins, el disseny d’estil victorià dels quals incloïa un extens jardí emmurallat al nord i l’àrea d’arbustos i matolls al sud. A partir de llavors, tres generacions de la família Roper es van encarregar d’establir el jardí dels pantans, el jardí del parc i la rocalla. Geofrrey Roper va arribar a plantar més de 350.000 arbres en la finca al llarg de la seua vida.

Bog Garden. / Oliver Dixon (cc-by-sa/2.0).

La lenta evolució dels jardins en aqueixos nou segles d’història ha deixat alineacions de topiària (pràctica de jardineria que consisteix a donar formes artístiques a les plantes mitjançant la retallada amb tisores de podar) i fronteres d’herbàcies plenes de color. Un arborètum, un jardí de pantà, llacs, un jardí emmurallat i un hort. Un disseny de jardí que inclou aspectes formals i informals. Línies rectes que donen pas a sendes serpentejants a mesura que t’allunyes de la casa. Bancs i seients per a detenir-se a gaudir les vistes que ofereix aqueix recorregut.

Park Garden. / Oliver Dixon (cc-by-sa/2.0).

Un jardí és un capítol que està constantment sent escrit

El jardí ha progressat reflectint l’estil de vida i el gust de cada generació. Els últims hereus i actuals propietaris, per exemple, ho estan dinamitzant. Aquest és l’aspecte que fa especialment interessant a aquest jardí i bona part del mèrit el té el seu actual jardiner cap, Joshua Sparkes.

Diuen que Joshua Sparkes és curiós per naturalesa i no deixa de qüestionar i observar pràctiques alternatives de jardineria. El seu objectiu és conjuminar l’aspecte artístic amb el científic. Corren nous temps i la jardineria sostenible predomina sobre la merament ornamental. L’experiència adquirida mentre va treballar durant un any en grans jardins d’Estats Units, coneguts per la seua gestió ecològica, com és el cas de Mt. Cuba Center a Delaware, li han permès desenvolupar projectes que giren entorn de la gestió i el manteniment d’un sòl saludable. El propòsit de Sparkes no és enfocar el seu esforç únicament en la química i la textura del sòl, sinó també en la biologia: “No pots esperar crear un jardí ecològic i no mirar el sòl i l’ecosistema on creix”, assegura.

Jardins de Forde Abbey/ Alison Day

I així, enmig de la formalitat d’aquest gran jardí, ens anem a trobar també florides prades simulant els prats de silvestres i pràctiques de sega amb dalla, com en els vells temps.

Crec que si hi ha alguna cosa que fa grans a alguns jardins històrics és la seua capacitat d’adaptar-se als temps, sense perdre gens del seu valor patrimonial.

Alice Roper i Julian Kennard, els actuals propietaris de Forde Abbey, confessen que un jardí mai és un article acabat, sinó més aviat un capítol que està constantment sent escrit, reescrit i editat, per a donar forma al flux i a l’estil de la narració. Estic d’acord amb ells, per descomptat.