Alcalalí: un passeig entre ametllers florits

Al febrer, aquest arbre de les regions mediterrànies trenca les seues gemmes en preciosos ramillets florals i mostra una de las floracions més espectaculars del paisatge valencià; paisatges que el 1791 recorria el botànic Cavanilles, per encàrrec del rei Carles IV, i per a descriure la natura a Espanya.

La primavera besaba
suavemente la arboleda,
y el verde nuevo brotaba
como una verde humareda.
Las nubes iban pasando
sobre el campo juvenil…
Yo vi en las hojas temblando
las frescas lluvias de abril.
Bajo ese almendro florido,
todo cargado de flor
—recordé—, yo he maldecido
mi juventud sin amor.
Hoy, en mitad de la vida,
me he parado a meditar…
¡Juventud nunca vivida,
quién te volviera a soñar!

La primavera besaba (Antonio Machado)

En aquest període de confinament a les nostres cases, vull compartir amb vosaltres aquesta ruta que vaig realitzar l’any 2018 a través dels paisatges vestits de tul a la Vall de Pop, a la província d’Alacant.

La proposta és senzilla i rural, per a enaltir el nostre territori agrícola, moltes vegades injuriat des de les grans ciutats, però que tant enyorem en aquests dies de tancament, en els quals tots somniem amb anar al poble. Aquests paisatges han sigut modelats a través dels segles, per mans sàvies de llauradores i llauradors que, amb la seua tenacitat, van fer de les terres més agrestes, veritables vergels de biodiversitat i producció d’aliments, mitjançant l’art del cultiu.

“L’agricultura, font inesgotable d’abundància i felicitat […] infatigable indústria dels valencians, multitud d’arbres i produccions, objectes tots que obliguen a suspendre l’examen dels efectes de la natura per a admirar els de l’art”

(Antoni Josep Cavanilles, 1795)

L’ametller

És un arbre originari de les regions muntanyenques d’Àsia central. La seua difusió es va veure afavorida, ja que la llavor era al mateix temps la unitat de propagació i la part comestible o de consum. Es va distribuir des de Pèrsia i Mesopotàmia per totes les antigues civilitzacions del Mediterrani, a través de les rutes comercials de l’època. A Espanya es cultiva des de fa més de 2.000 anys, introduït probablement per fenicis, grecs i romans, establint-se el seu cultiu inicialment en les zones costaneres. Espanya és el tercer productor mundial, per darrere dels Estats Units i d’Austràlia, seguit de Tunísia i l’Iran, i d’altres països mediterranis.

Després de la parada hivernal, primer floreix i posteriorment li broten les fulles, fet que li atorga una exuberant bellesa. Les fulles s’encarreguen de proporcionar aliment a l’arbre durant la primavera, moment de creixement dels fruits. Aquests provenen de les flors que han sobreviscut a les gelades, molt freqüents en l’època en què s’inicia la floració (febrer) en aquestes latituds.

El seu fruit és conegut com a ametlla, aliment molt ric en vitamina E i D, grasses monoinsaturades, minerals (calci, zinc i magnesi, entre altres). També és molt apreciada en la indústria cosmètica, pels seus efectes beneficiosos per a la cura de la pell (Sivamani, 2020). Així mateix, i abans que la indústria cosmètica descobrira els seus beneficis, a les regions mediterrànies el seu fruit era i és ben conegut i benvolgut, ja que amb ell s’elaboren molts dolços, com el torró, element indispensable en totes les taules nadalenques. També els massapans i altres pecats gastronòmics, tots ells herència del passat àrab peninsular.

La ruta

La ruta que es proposa, en aquest nou post per a la revista Espores del Jardí Botànic de la Universitat de València, transcorre pel municipi alacantí d’Alcalalí. Aquest està situat a la comarca de la Marina Alta, concretament a la Vall del Pop. El municipi, que es troba a 240 m sobre el nivell de la mar i a 20 km de la costa, està emplaçat entre la muntanya Seguili i el Carrascal.

Durant el recorregut per la Vall del Pop, a través del PR podran delectar-se amb un paisatge agrari de secà tradicional, esguitat de murs de pedra seca, tan abundants a la Comunitat Valenciana i en tot l’arc mediterrani espanyol. La UNESCO va incloure aquest tipus de construccions tradicionals en la seua llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat en la tretzena reunió del Comité, celebrada en 2018. Països com Croàcia, Xipre, França, Itàlia, Eslovènia, Espanya i Suïssa, compten amb aquests béns, entre molts altres. La construcció en pedra seca consisteix en l’apilament de pedres sense l’ús d’altres materials de construcció per a la seua subjecció. La seua estabilitat és fruit de la selecció individual de les pedres i de la seua col·locació acurada, en perfecta harmonia. Es tracta d’un testimoniatge de mètodes i practiques usats per les poblacions des de la prehistòria fins a l’època moderna que ens ha arribat a nosaltres, gràcies al treball i manteniment per part de les persones que vivien en els entorns rurals, sense els quals seria difícil de conservar.

“Exemple de relació equilibrada entre l’ésser humà i la natura”

UNESCO, 2018

Com la ruta s’inicia en el propi municipi d’Alcalalí, poden visitar-se altres monuments o llocs d’interés, com són: la torre medieval d’Alcalalí, declarada Bé d’Interés Cultural; l’ermita de sant Joan de Mosquera, l’origen del qual es deu a una alqueria morisca en la qual se celebrava la festivitat del “Porrat”, i que va continuar celebrant-la, vinculant-la a sant Joan, després de l’expulsió dels moriscos pels nous repobladors, que en la seua majoria provenien de les Illes Balears; i finalment, l’església de la Nativitat de La nostra Senyora. No és menys menyspreable, la quantitat de detalls arquitectònics que es poden localitzar pel municipi, com pedres d’obra de carreus, picaports, anelles per al “bestiar” o panys; símbols tots ells d’estatus social de la casa.
Centrant-nos en la natura i els seus paisatges, la visita a la torre és quasi d’obligat compliment, des d’on observar tota la Vall del Pop i el Coll de Rates. L’edifici disposa d’ascensor per a accedir a cadascuna de les seues cinc plantes.

L’orografia és accidentada, pròpia del paisatge alacantí, de clima mediterrani en el qual el paisatge agrari predomina, emmarcat per un horitzó muntanyenc, en el qual destaca el Coll de Rates. Predominen els cultius de secà, delimitats per murs de pedra seca. Probablement herència del passat àrab. El cultiu predominant és l’ametller, encara que amb la tecnificació de l’agricultura i l’arribada del regadiu i, per tant, del reg per degoteig, el cultiu de cítrics també és significatiu.

Iniciem el passeig als afores de la pròpia localitat, on podem estacionar al costat del panell explicatiu de la ruta. Per a realitzar-la, seguirem les indicacions del PR-CV 425 Alcalalí – Coll de Rates, que transcorre en la seua majoria a través de carretera asfaltada. Malgrat que no és una carretera molt transitada pel trànsit rodat a motor, cal tindre en compte el seu ús agrari, per la qual cosa ens podem creuar amb maquinària pesant. Per aquest motiu, hem d’extremar com sempre les precaucions, fer-nos visibles i no suposar un problema per als agricultors que estan desenvolupant la seua labor.

Tot l’itinerari es realitza entre els camps d’ametllers i és circular, però recomane un desviament d’uns metres, per a arribar a l’ermita de sant Joan de Mosquera. Aquest serà un perfecte escenari per a fer un pícnic al costat dels seus xiprers (Cupressus sempervirens). Deixar-se portar uns instants per la suau brisa mediterrània i els cants dels ocells, és més que recomanable per a qualsevol amant de la natura. Si observeu el perfil de pendent, la ruta en si no presenta cap complicació remarcable quant a esforç físic. El desnivell acumulat, de 25 m, té el seu punt àlgid en el km 1,4. Una mica de resistència serà suficient per a superar-lo. Després del nostre merescut descans, tornarem a la carretera per a seguir per la ruta circular fins on la vam iniciar, en el panell explicatiu del PR del municipi.

Lamentablement aquesta proposta de camp, haurà d’esperar donades les circumstàncies d’estat d’alarma, amb motiu del coronavirus. La natura segueix el seu curs, com no podia ser d’una altra forma, per la qual cosa caldrà esperar que en 2021 els ametllers tornen a florir, si és que no els hem vistos enguany. Però el que sí que podem fer és consumir els seus fruits que, tan amablement, els agricultors posen a la nostra disposició en els mercats.

Malgrat l’aïllament de tots i totes, i la soledat de moltes persones, he volgut compartir una de tantes bondats del territori i naturalesa valencians, i la bellesa dels seus paisatges. Encara que no puguem eixir de casa a aquests llocs, que servisca la fotografia i la paraula per a il·luminar-nos una mica mentre estiguem a casa. Així ho va entendre i va plasmar, en aquest preciós quadre el pintor holandés Vicent van Gogh, en el seu oli sobre tela (febrer,1890) titulat “Ametller en flor” a Saint-Rémy-de-Provence.

Encara que la realitat sempre supera a qualsevol fotografia o obra artística, intentem gaudir aquests dies a casa, pensant que la natura ens està preparant una festa sorpresa per a quan puguem eixir, amb les tiges obertes per a abraçar-nos fortament.

Nota: aquest post és una adaptació i actualització de la ruta publicada al blog Naturalmente rodando de la mateixa autora.