Seguint “Les AigüesTortes” amb la mirada
Aquest Parc és la zona lacustre més important dels Pirineus, per això l'aigua és la principal protagonista omplint més de 200 llacs o estanys i els característics meandres d'alta muntanya donen nom al parc. Les valls en forma d'U són una magnífica mostra de l’acció erosiva de les glaceres del Quaternari.
El relleu de granits i pissarres del Parc es va formar fa uns dos-cents milions d’anys, quan va emergir del fons del mar que cobria aquestes terres. Durant diversos períodes glacials, grans masses de gel van ocupar totes aquestes valls, erosionant el paisatge i donant-li l’aspecte que té actualment.
Esglèsia romànica de San Clemente, en Taüll. El patrimoni romànic de la regió és molt divers i abundant. Imatge de Manel. Font: FlickR
Molts del llacs i estanys han sofert un procés de rebliment que ha provocat el desenvolupament de prats plans i sempre humits, on les aigües dels rius es divideixen en nombrosos meandres anomenats “aigüestortes”.
El clima, el lloc i una llegenda
El Parc es compon de dues valls oposades que s’uneixen al Portarró d’Espot, un coll de 2.423 m d’altitud. El cim més elevat és el pic del Comaloforno, amb 3.033 m, però el més conegut i símbol del Parc és el massís dels Encantats, dues immenses moles que s’eleven fins als 2.747 m davant l’estany de Sant Maurici.
Els Encantats. Imatge de Jordi Marsol. Font: FlickR
I com no, aquest massís amaga una llegenda: un any, el dia de l’aplec de Sant Maurici, tots els veïns del poble van pujar fins a l’ermita per assistir a la missa solemne que es fa en honor al Sant. De sobte, dos caçadors forasters que passaren per davant de l’església es van burlar de la devoció dels veïns i van decidir anar-se’n a caçar un exemplar d’isard acompanyats del seu gos.
De camí al cim de la muntanya van veure un isard gras i lluent que treia el cap al coll que separa els dos pics però en l’arribar al lloc, l’isard havia desaparegut. En aquell mateix moment, va caure un llamp que va fulminar els dos caçadors i el gos convertint-los en pedra. Avui, des del camí es poden veure clarament les figures dels dos caçadors i del gos.
Estany de San Maurici. Imatge de pepesaa. Font: FlickR
Les nevades són freqüents al Parc entre els mesos de novembre i abril. La temperatura mitjana mensual a l’hivern oscil·la entre 0 i 5ºC, però a l’alta muntanya és encara més baixa, ja que, durant 4 o 5 mesos, la temperatura mitjana mensual és inferior a 0ºC.
L’altitud, que oscil·la entre els 1.350 i els 3.033 m, i la diferent orientació de les valls, faciliten l’existència d’un gran nombre de microclimes. No obstant, la primavera ho canvia tot i les temperatures se suavitzen. La diferència d’insolació és molt marcada entre la solana i l’obaga per això hauràs de portar des de guants per al fred fins a barret i protector solar.
Biodiversitat, sobretot
Quasi 1500 espècies vegetals han estat descrites en aquest Parc de les quals, el 7.8% són endemismes pirinencs. Fongs, algues, molses i líquens enriqueixen encara més aquesta privilegiada regió del Pirineu. Pel que fa a la fauna, el Parc Nacional ha estat declarat per la UE, ZEPA (Zona d’Especial Protecció per a les Aus) el 1988 per la presència de trencalòs, perdiu blanca, perdiu xerra, gall fer i gralla de bec roig.
Crocus nudiflorus creix a les praderies del Parc Nacional d’Aigüestortes. Imatge de Joan SImon. Font: FlickR
Destacarem dues espècies endèmiques i que preseten flors ben cridaneres que de segur t’alegrarà trobar. Lilium pyrenaicum fa 1 m d’alçada i té fulles alternes d’uns 13 cm. Les sues flors són de color groc verdós amb taques fosques. Al Parc podem trobar-la per sobre dels 1.900 metres. I Crocus nudiflorus és un bulb globós amb fulles linears aplanades pel feix i arrodonides pel revés. Les flors solitàries de tèpals units per un tub de fins a 22 cm i de color blavós; el fruit és una càpsula el·lipsoide amb llavors de color castany. Al parc el trobem a les praderies.
Una de les flors més importants de la zona és l’orquidea vinculada a les fagedes i avetars (Neottia nidus-avis), boscos que se situen en els vessants més humides, però on no poden créixer altres boscos a causa que el sòl és molt pedregós o perquè és una zona d’allaus.
Neottia nidus-avis. Imatge de Urmas Ojango. Font: FlickR
Sorbus aucuparia. Imatge de Robin. Font. FlickR
La moixera de guilla (Sorbus aucuparia) és un arbust que, en aquest cas, acompanyen els boscos de roures i faigs. Assenyalen la acumulació de sòl i prefereixen les obagues. Els seus fruits són molt rics en vitamina C i s’utilitzen per elaborar melmelades i licors.
El llistat d’espècies interessants podria seguir i seguir però et reomanem que viatges durant aquest pont de maig al desgel, on la neu es fon per deixar caure aigua freda i corrent per les vessants muntanyoses, la llum travessa els frondosos boscos encara despullats de fulles i les sargantanes corren tan ràpid que és fàcil pensar que te les has imaginades.
