Podem restaurar el medi natural?
En un món en el cada acció humana repercuteix directament en el medi ambient hem de cercar fórmules per a que cada ecosistema torne al seu estat natural de forma senzilla i eficient. Aquest intent de tornar al punt zero es coneix com a restauració ecològica. Les dunes de la Devesa del Saler en poden ser un bon exemple.
En contra del que pot semblar la restauració ecològica no té res a veure amb la cuina, la gastronomia o l’alimentació. Per dir-ho d’una forma molt senzilla, la restauració ecològica consisteix a ajudar al medi ambient a crear processos que li retornen al seu estat original. L’acció de l’home sobre el medi té conseqüències i cadascuna de les nostres accions, cadascun dels passos que el món humà ha donat cap a la conquesta dels territoris naturals, té un preu. La degradació dels recursos naturals és una realitat a la qual molt pocs són aliens i els resultats, devastadors. Les modificacions de l’home per l’explotació del medi durant segles han produït la pèrdua de vegetació i de sòls, aigües i atmosfera contaminades, recursos energètics perduts, destrucció d’hàbitats, erosió genètica i baixa reproducció d’espècies que arriben a extingir-se, i així tot un seguit de canvis climàtics, geològics i evolutius que afecten a l’ésser humà i a tot el que ens envolta.
En aquest sentit, i encara que no ho vegem de forma tan evident, coneixem formes de restauració ecològica que estan a l’abast de la nostra mà com per exemple, la reforestació. Però és clar que no tot és plantar arbres i que tornar a l’estat primigeni o el més similar és un procés molt més ampli i complex, que a voltes sembla impossible. En aquest sentit, la restauració ecològica dóna una petita espenta a la natura per a retornar-li alguns dels seus components, i que siga sostenible i estable perseguint tres grans objectius: recuperar l’àrea danyada, rehabilitar-la amb espècies autòctones i estrangeres, i retornar-la al seu estat original vegetal i animal.
Com és el procés de restauració ecològica?
McHanon & Jordan defineixen la restauració ecològica com “portar un ecosistema al seu estat original previ”. Altres autors com Laura María Jackson es refereixen a ella com “el procés d’alterar intencionalment un lloc per a establir un ecosistema” amb l’objectiu d’imitar l’estructura, la funció, la diversitat i la dinàmica de l’ecosistema a restaurar. El concepte és molt ampli i relativament nou, doncs va començar a tenir-se en compte a partir de la dècada dels vuitanta del segle passat.
Encara que a Espanya la posada en pràctica de projectes de restauració ambiental no està molt desenvolupada els seus orígens experimentals es remunten a la dècada dels anys 30. La persona que va engegar aquest procés va ser el silvicultor Aldo Leopold considerat com un dels pioners de l’ètica ambiental. Avui dia empreses com Biohabitats, dirigida per l’arquitecte nord-americà Keith Bowers, venen amb èxit projectes de restauració ecològica a tot el món, especialment a Àfrica i a Amèrica Central. Segons Bowers el treball de restaurador mediambiental és una professió de futur a causa de la situació del nostre planeta, i per açò és necessari que els professionals es formen en matèries específiques per a ser capaços d’integrar conceptes d’índole ecològica, econòmica i social, i saber proposar solucions viables en els espais degradats.
Ahir i avui de la restauració ecològica: Aldo Leopold i Keith Bowers
El procés de restauració ecològica és llarg. La persona encarregada de fer el treball de camp ha de saber observar i conèixer el terreny i la dinàmica dels sistemes temporals i espacials que en ell influeixen. El procés comença amb l’estudi del desenvolupament de l’ecosistema i dels diferents factors que conformen tots els canvis, inclosos els humans. Aquesta és l’única forma de conèixer la situació i les possibilitats de recuperació de la cada zona. Processos artificials com l’estabilització física del terreny, els processos químics o la introducció d’individus d’una espècie són una part mínima del global del procés.
Dins de la restauració ecològica s’aposta per millorar i restablir les relacions entre els components naturals d’un ecosistema tals com a aigua, sòl, plantes, animals i bacteris. Simultàniament aquestes relacions s’estimulen amb la finalitat de que siga el propi ecosistema el que les autoregule. El resultat final és un espai físic que recuperat, que té eines per a ser autosuficient i que, per tant, és totalment sostenible.
Entre els avantatges d’un ecosistema restaurat està el manteniment de beneficis associats amb la producció d’aliments, el bon estat de salut de la terra i la millora de la qualitat de l’aigua. En contra està el factor econòmic, ja que que la restauració ecològica és més cara que altres mètodes. Segons un article publicat per la BBC al juliol d’enguany restaurar una hectàrea de bosc pot costar fins a 19.000 euros. No obstant açò, aquesta xifra no ha de portar-nos a engany: una vegada realitzada la restauració l’ecosistema no necessita manteniment, així que aquesta ha d’entendre’s més com una inversió a mig o llarg termini, a més de la millor solució per a recuperar de forma eficient els ecosistemes danyats.
Existeixen diversos processos de restauració. El restabliment de la producció de les terres degradades és un dels més demandats, especialment en les zones més pobres i amb una població més densa, per ser les més castigades. A aquest procés se li coneix com “de successions secundàries” i sol desenvolupar-se en sòls favorables per a la colonització d’espècies secundàries i bancs de llavors. El seu èxit depèn del grau de degradació del lloc, i aquest al seu torn de la fertilitat del sòl i del temps que haja sigut explotat, i el procés sol durar entre deu i vint anys. En les tasques de restauració del sòl també cobra molta importància la reforestació de plantes arboracies i sistemes agroforestals. És clar que aquestes noves plantes no substitueixen als boscos però són molt eficaços per a mantenir funcions ambientals i conservar la diversitat biològica, a més de proporcionar un sistema d’ingressos estable.
Altres tipus d’accions de restauració ecològica són les introduccions, consistents en l’alliberament deliberat d’individus d’una espècie dins d’un àrea de la qual no són natius per a establir una població autosostinguda, però tenen el perill que les noves espècies acaben convertint-se en una plaga agressiva que acabe amb la població autòctona. També les reintroduccions, quan el restaurador cerca retornar a un àrea el seu estat original de biodiversitat animal o vegetal, les translocacions, relacionades amb el maneig de poblacions silvestres d’animals que es mouen d’una zona a una altra per a augmentar la grandària de les poblacions xicotetes o per a conservar espècies endèmiques amenaçades d’extinció en ser resituades en altres sistemes. I fins i tot els corredors biològics, que permeten a les espècies canviar les seues distribucions geogràfiques i millorar els fluxos genètics.
Com sabem si una restauració està ben feta? La Devesa del Saler
Segons els experts els criteris per a comprovar si una restauració s’ha completat amb èxit són el seu cost, si hem aconseguit sostenibilitat real i els éssers vius poden viure i reproduir-se sense l’ajuda de l’home, si l’ecosistema és capaç de protegir-se enfront d’espècies invasores, si la productivitat de l’ecosistema és similar a l’original, i si també ho hes el seu nivell de biodiversitat.
La tasca de restauració requereix el treball conjunt d’un equip format per economistes, sociòlegs, ecòlegs, edafòlegs (experts en sòls) i enginyers. Són molts els que critiquen que moltes pràctiques de restauració ecològica poden arribar a deteriorar més el medi ambient per realitzar-se com a obres corrents i per tant es regeixen per una legislació que no és l’adequada. A Espanya, la Constitució inclou la restauració ecològica a títol de mandat de reparació de danys causats en el medi ambient, encara que només s’aplica en la pràctica en la mineria.
Una de les excepcions a Espanya va ser la restauració d’una zona de dunes en la Devesa del Saler, en l’albufera valenciana, una zona especialment castigada per un important pla urbanístic que afectava a costes i platja. El pas de la maquinària pesada en l’època de construcció va arrasar el cordó dunar paral·lel a la platja, i la destrucció de les dunes va modificar la dinàmica natural de les platges afavorint l’erosió de les mateixes, alhora que augmentava la vulnerabilitat de les construccions limítrofes enfront dels temporals.
Per a regenerar el sistema de dunes es va dissenyar un pla de restauració que afectava a un total de set quilòmetres de costa. La restauració de la Devesa del Saler es va dur a terme en tres parts: primer, es va fer una restauració geomòrfica del sòl; després es va dur a terme una reforestació d’espècies vegetals en les dunes per a fixar l’arena en la qual es va pensar en les espècies que millor contribuirien a la formació de la duna; i finalment es va realitzar un condicionament de la zona tenint en compte que es tracta d’una zona d’ús públic. Les campanyes informatives i d’educació ambiental van contribuir a entendre i respectar la restauració d’aquest ecosistema. Gràcies a aquesta acció de restauració les dunes del Saler han recuperat la seua funcionalitat biològica com a barrera física enfront de catàstrofes naturals i han tornat a un punt de biodiversitat similar a l’original.
Alguns enllaços relacionats:
http://www.bbc.co.uk/mundo/noticias/2013/07/130628_ciencia_restauracion_ecologica_ig.shtml
