Petroli en el Parc Nacional de Yasuní

Sis anys després de signar el conveni de no explotació, el Govern d’Equador ha posat fi de forma unilateral al seu pacte amb la comunitat internacional deixant el Parc Nacional de Yasuni a la mercè de petrolieres i petroquímiques. La traducció d’aquest acte és perill mediambiental, xantatge econòmic i indignació social.

 Sens dubte, es tracta d’un dels escàndols ambientals més importants de l’última dècada i, llegint les notícies en premsa i els informes publicats en l’últim mes, no sabem si es tracta d’una qüestió de patriotisme, de protesta, d’una amenaça o simplement a un pla mogut per interessos estrictament econòmics que no ha arribat a bon port. De res ha servit que la població equatoriana s’haja mobilitzat, que els grups ecologistes hagen alçat la veu d’alarma o que els indis waorani, una de les tribus endèmiques més antigues del món, haguera decidit viure de forma voluntària, en pau i harmonia, en aquesta regió amazònica de l’Equador creient fora de perill la seua cultura i el seu món.

Sembla que la decisió també és immune a la història recent d’Equador, on encara està latent el cas Texaco/Chevron, una negligència envers la natura que va causar greus danys humans i mediambientals a més de 30.000 afectats en la regió de Sucumbios (en el nord-est del país) i la sentència ferma del qual, amb data de l’any 2011, condemnava a la petroliera Chevron a pagar més de 19.000 milions de dòlars pels danys humans i mediambientals que Texaco va causar entre 1964 i 1990. Els fets ens confirmen que ni la societat civil, ni actors socials com a grups ecologistes ni tan sols el fet de tenir uns antecedents clars sobre les conseqüències d’un acció d’aquest tipus han impedit que el president Correa haja donat llum verda al fet que les petrolieres internacionals exploten en cru d’una de les regions amb major diversitat del món.

El motiu? No hi ha una altra explicació que els diners. Quan l’any 2007 el Govern equatorià es va comprometre a salvaguardar de forma indefinida les reserves petrolíferes del Parc Nacional de Yasuní ho va fer, aparentment, per motius mediambientals. També és cert que ho va fer amb certa pressió, ja que la comunitat internacional centrava els seus esforços a mantenir intacta aquesta regió de l’Amazones. No obstant açò, el compromís no es va establir en termes socials ni mediambientals. El preu d’aquell acord era únicament econòmic, quantificable en diners de curs legal.

El compromís de respectar la Reserva de Yasuní incloïa de forma tàcita la creació d’un fons proveït amb ajudes internacionals de més de 2.700 milions d’euros la finalitat dels quals era, segons el govern equatorià, compensar les pèrdues d’ingressos derivades de l’explotació petroliera així com garantir que el Yasuní, situat en el gran pulmó terrestre que és l’Amazones, seguira sent una autèntica reserva de CO2. Però sis anys després i amb el món sumit en una de les crisis econòmiques i energètiques més importants dels últims segles, els diners no ha arribat. I Equador al·lega una necessitat imperiosa de “plata”: necessita inversions superiors a 52.000 milions d’euros per a eradicar la pobresa del país i ajudar a les comunitats menys afavorides. Per açò, encara que fa amb prou faenes dos mesos, al juliol de 2013, el 92% dels equatorians es mostrara en contra d’explotar la reserva, i encara que ecologistes i els indígenes exigeixen el permís “social i civil” per a traure el cru a la superfície, el Govern s’ha mostrat taxatiu: el petroli, sota terra, no dóna beneficis. Cal traure-ho a l’exterior.

Les conseqüències d’aquesta acció són devastadores a diferents nivells. D’una banda, amb l’extracció de petroli s’emetran al voltant de 400 milions de tones de CO₂ a la superfície, per parlar del perill que semblant invasió suposa per a la biodiversitat de Parc Nacional de Yasuní, on conviuen més de 100.000 espècies d’insectes, 150 d’amfibis, més de 100 rèptils, al voltant de 600 aus i més de 200 mamífers, per no parlar de les 3.000 varietats de plantes que existeixen en el parc. Pel seu lloc, ni que dir ha de la llum verda a l’explotació petrolífera suposa obrir velles ferides amb les tribus natives d’aquesta regió de l’Amazones, que en els anys setanta del segle passat van lluitar obertament contra l’explotació petroliera en la zona.

Yasuní ITT: una iniciativa per a salvaguardar el medi ambient?
Passats els anys, són molts els que es pregunten llavors què era i perquè es va crear Yasuní ITT, un ambiciós projecte titllat d’iniciativa verda que comprometia al governe equatorià a “A mantenir indefinidament sota terra les reserves petrolieres del camp ITT en el Parc Nacional Yasuní, el lloc més biodivers del planeta, demanant a canvi una contribució internacional equivalent almenys a la meitat de les utilitats que rebria l’Estat en cas d’explotar el petroli d’aquest bloc en l’Amazònia”. 

La iniciativa, revolucionària segons els seus impulsors, tenia com a objectiu ajudar a combatre el canvi climàtic “evitant l’explotació de combustibles fòssils en àrees d’alta sensibilitat biològica i cultural en els països en desenvolupament” i plantejava qüestions de primer ordre com “nela protecció de la biodiversitat en l’Equador i el suport a l’aïllament voluntari de les cultures indígenes no contactades que habiten el Parc Yasuní (Tagaeri i Taromena)”.

Comunitat Waorani Wentaro. Autor: Leonardo Armijos A.

En l’actualitat, el projecte Yasuní ITT està paralitzat. Sobra dir que l’obertura iniciada pel Govern de Rafael Corretja és incompatible amb ell. En els seus sis anys de vida, Yasuní ITT va ser creixent com a projecte i com a alternativa real. Els dos primers anys van ser molt complicats. L’engegada oficial de la iniciativa va tenir lloc en 2007 i va estar plena de dubtes, a més de no comptar amb suport de la població, fonamentalment per desconeixement. No obstant açò, l’any 2009, quan Rafael Corretja va començar a recolzar les tesis extraccionistes reprimint els seus primers impulsos de mantenir intacta aquesta regió de l’Amazones, el projecte, emparat ja per la comunitat internacional, es va mantenir ferma: el petroli no havia de tocar-se i les emissions de CO₂ havien de frenar-se al màxim, donant mostra que Yasuní ITT era un projecte seriós, compromès i, sobretot, innovador. Va ser llavors quan la societat es va bolcar amb la iniciativa i amb que arribara a bon port.

No obstant açò eren molts els que seguien veient després d’aquesta marca, que es va convertir en emblema del país, alguns punts foscos:  la idea de deixar 850 milions de barrils de cru pesat en el subsòl amazònic a canvi d’una compensació internacional en una economia addicta al petroli semblava una bogeria. Una bogeria que, després d’aqueix 2009, va ser prenent força entre la població. El que al principi era un desastre econòmic per al país es va convertir en una raó de pes per a lluitar pel medi ambient amb aquest projecte que pensava situar a Equador al capdavant de les propostes contra el canvi climàtic. Més del 80% de la població recolzava la iniciativa en 2009. I més del 92% al juliol d’aquest 2013. Ara, són aqueixes mateixes persones les que demanen al Govern una explicació sobre el que ha passat i els que es mobilitzen en assemblees i en el carrer per a frenar l’explotació en el Parc Nacional de Yasuní.

Qui és el culpable? 
Segons declaracions realitzades el passat 23 d’agost per Ivonne Baki , secretària d’Estat d’Equador per a Yasuní ITT, els motius que la iniciativa no haguera arribat a bon port eren “la crisi econòmica mundial, les necessitats de desenvolupament del país i els interessos d’alguns països”. Amb aquest últim punt Baki feia referencia les declaracions que el portaveu del Ministeri alemany de Cooperació Sebastian Lesch va realitzar uns dies abans de la suspensió del projecte i en les quals indicava que la cessió econòmica a Equador condicionada al país americà a un acord bilateral entre Quito i Berlín el que l’el segon se sumava amb certes condicions al projecte Yasuní ITT. És a dir que, d’alguna forma, Alemanya tindria certa potestat sobre el Parc Nacional i la seua gestió però, sobretot, tindria certs drets en un futur sobre els camps petrolífers de Ishpingo Tambococha i Tiputini (ITT), situats en ell. Segons algunes fonts, és aquest punt el que va impulsar al Govern d’Equador, i especialment al president Correa, a revocar unilateralment l’acord.

Pel que fa al paper de la comunitat internacional, Baki va destacar el treball desenvolupat per les Nacions Unides i la Unió de Nacions Sud-americanes, i va agrair a països com Austràlia, Bèlgica, Xile, Colòmbia, Alemanya, Espanya, França, Geòrgia, Itàlia, Indonèsia, Luxemburg i Turquia el seu interès pel projecte. Però els comptes no ixen. En els fideïcomissos establits per a tal efecte en 2009 després de les primeres amenaces del president Correa amb prou faenes s’han dipositat 13,3 milions de dòlars, la qual cosa suposa un insignificant 0,37% del que Equador esperava. I la iniciativa Yasuní ITT tampoc era gratuïta: encara que alguns dels seus promotors destaque la gran labor que han fet durant aquests anys (a nivell internacional i diplomàtic), només en 2011 va invertir més de tres milions de dòlars en promoció i publicitat alguna cosa impensable per a un país que demana a crits diners per a comprar la seua necessitat d’explotació petrolífera.

Ara que la decisió d’explotació és ferma, Equador demana tranquil·litat: diuen que amb prou faenes s’explotarà un 1% del Parc Nacional i que els ingressos, que podrien ascendir a 18.000 milions de dòlars es destinaran a causes socials. No obstant açò, des del passat 22 d’agost diverses organitzacions socials d’Equador lluiten per aconseguir una consulta popular enfront de l’explotació i demanen un nou model perquè el futur econòmic no estiga subjugat a l’extracció petrolífera.