Paisatgisme, art amb un valor afegit

El paisatgisme és un concepte que relacionem amb l’art ben perquè que es refereix a la planificació, disseny i conservació de parcs i jardins, o bé perquè ho utilitzem per a parlar d’un gènere pictòric. En tots dos casos, el paisatgisme ressalta la importància del seu protagonista, el paisatge, part indiscutible del nostre Patrimoni Cultural i Natural.

El valor dels nostres paisatges és indiscutible. Aquests són un reflex de la riquesa botànica, biològica i vegetal que és al seu torn un testimoni directe de la història i de la productivitat econòmica d’un lloc. Però si anem un pas més endavant, el paisatge és també un element d’identitat, un espai compartit per una comunitat que adquireix una important dimensió afectiva. Per tant, a més del valor cultural i natural, els paisatges també tenen un valor simbòlic i emocional. És per açò que l’any 1972 la UNESCO va celebrar a París la Convenció sobre la protecció del patrimoni mundial, cultural i natural, una reunió en la per primera vegada s’incloïen els paisatges com una part indispensable del patrimoni per representar “obres conjuntes de l’home i la naturalesa“.

Arran d’aquesta convenció es van celebrar altres similars com el Conveni de Berna (Berna, 19 de setembre de 1979), o el Conveni sobre la diversitat biològica (Rio de Janeiro, 5 de juny de 1992). Finalment, l’any 2000 es va formular un document específic en matèria de paisatge, el Conveni Europeu del Paisatge, el primer la finalitat específica del qual i exclusiva és la protecció dels paisatges europeus. El CEP (conegut així per les seues sigles) defineix el paisatge com “qualsevol part del territori tal com la percep la població, i el caràcter de la qual és el resultat de la interacció de factors naturals o/i humans” independentment de la seua qualitat estètica i aporta al concepte de territori l’element imprescindible de la percepció humana, individual i social. El CEP està orientat a la protecció, gestió i ordenació dels paisatges més enllà de la seua activitat econòmica, destacant el seu paper com a factor de qualitat de vida d’un territori i integrant de la seua identitat cultural.

En el cas d’Espanya, és el Ministeri de Medi ambient i Mitjà Rural i Marí qui assumeix la responsabilitat del seguiment del Conveni Europeu del Paisatge amb l’ajuda dels els governs autonòmics. A més dels documents legals que afavoreixen l’ordenació, protecció i gestió, també les empreses i els individus a nivell particular tenim un paper rellevant en la protecció, millora i conservació dels nostres paisatges. Per açò les Comunitats Autònomes i els Ajuntaments elaboren guies, ordenances municipals i recopilacions de bones pràctiques que ens informen sobre com hem de mantenir els nostres paisatges, independentment que siguen rurals, urbans o industrials.

De l´Edèn a la Xerojardineria

Eixint-nos de la part purament pictòrica (el paisatgisme és un gènere àmpliament desenvolupat en la història de l’art que representa escenes de la naturalesa reals o fictícies i en el qual podem trobar naturaleses sublims, dominades o colonitzades) l’ús més generalitzat que es fa de la paraula paisatgisme és per a referir-nos a una disciplina del disseny que encaixa dins de l’arquitectura. El paisatgisme concebut com tal requereix una preparació específica, planificació, capacitat d’observació i valoració, i grans dosis de creativitat i imaginació. De fet, el paisatgisme ha de ser vist, d’una banda, com una eina d’expressió de l’ésser humà i, per una altra, com una forma de conservar i millorar el nostre entorn tant estètica com ecològicament.

Possiblement alguns pensen que el paisatgisme és una tendència actual o relativament moderna destinada a abordar qüestions purament estètiques. Però gens més lluny de la realitat. La relació de l’home amb els paisatges és tan antiga com la pròpia civilització humana. Hi ha els qui daten el principi del paisatgisme amb el disseny dels jardins a Egipte i Mesopotàmia, entenent el jardí com un important espai per al cultiu de fruits i per a la realització d’activitats socials. Aquests mateixos usos van ser assimilats pels diferents pobles (perses, romans, grecs, japonesos i musulmans) afegint cadascun d’ells als seus paisatges diferents simbologies i idearis.

Hortus medieval

Versalles 

Aquest “paisatgisme primigeni”, vinculat a la jardineria, va ser prenent forma segons les necessitats i objectius de l’ésser humà en cada època. Al principi estaven centrats a la utilitat, per exemple si parlem dels jardins de l’Edat Mitjana poblats de plantes medicinals. Després, ja en el Renaixement, els jardins es van ser fent més grans i ostentosos llegint-se com una representació simbòlica de poder que incloïa una part artística i de delit.

Els orígens del paisatgisme tal com ho coneixem avui són posteriors, vinculats primer a la Revolució Francesa (quan els jardins destinats a les elits van ser van ser oberts para al poble donant origen als parcs públics) i després a la Revolució Industrial i als conflictes ecològics, socials i econòmics que d’ella es van derivar. El punt d’inflexió més important de la història del paisatgisme es va produir a principis del segle XX, quan la principal preocupació de paisatgistes va començar a ser de conservació i d’integració de la naturalesa en les grans urbs. Des de llavors, el concepte paisatgisme s’ha ampliat a altres disciplines com l’agronomia, l’arquitectura, la sociologia o l’ecologia.

En l’actualitat, els projectes de paisatgisme inclouen la planificació, el disseny, la gestió, la conservació i la rehabilitació d’espais oberts, espais públics i sòls. Els llocs a tractar són tant extensions voltades o barrades com a zones obertes sense voltes com a places, xarxes de parcs, cinturons verds, bulevards i paisatges silvestres. L’arquitecte paisatgista és qui aporta el concepte global i en pla inicial, que després sol desenvolupar-se en petits projectes per separat. A causa que es tracta de projectes de caràcter multidisciplinari, les obres paisatgístiques inclouen a diferents professionals de l’àmbit de l’art, l’enginyeria, la botànica, l’horticultura, la geologia, la hidrologia i fins i tot la zoologia.

El projecte EuropaCity és un híbrid entre el paisatge urbà, la naturalesa i la cultura de l’oci que se situarà en el parisenc Triangle de Gonesse

Pista forestal 

A més dels arquitectes paisatgistes que defineixen la idea global, en aquests projectes col·laboren gestors del paisatge (que aconsellen sobre el manteniment a curt i mitjà llarg i que treballen la silvicultura, l’horticultura o l’agricultura; científics de paisatge (que realitzen els informes de gestió i planificació ecològica en pedologia, hidrologia i botànica); planificadors del paisatge (que s’ocupen de la part administrativa); dissenyadors de jardins (que dissenyen petits trams de jardins i que s’ocupen de la conservació i adequació dels jardins històrics); i tot un seguit de professionals relacionats amb les cures i el manteniment d’espais, plantes i sòls.

El paisatgisme actual aposta per la conservació i l’aprofitament dels recursos com una necessitat primària per a aconseguir l’equilibre i la sostenibilitat. La major preocupació per qüestions mediambientals i ecològiques és que el paisatge siga sostenible. En aquest sentit la reutilització de l’aigua és clau, per açò s’aposta sovint per la creació d’estanys i aiguamolls per a aprofitar l’aigua de la pluja com a origen del reg. La recuperació i el manteniment d’espais forestals és una altra de les tendències més importants del paisatgisme contemporani. En aquestes zones es recorre a grans plantacions d’arbres creant trames arbòries i formes geomètriques amb els clars i seqüències rítmiques amb els diferents exemplars sense perdre de vista la cerca de la tornada a “el natural”. Cercant el conservacionisme i l’ecologia pròpia del jardí, s’aposta per aquelles espècies autòctones compatibles amb l’home i amb l’entorn, veient el paisatge com un gran ésser viu que com tal té els seus temps d’assentament, desenvolupament i maduració. La filosofia, el gust estètic i les tendències de cada moment seran els encarregats de posar el fermall d’un or a un paisatge que mai ha de perdre la seua identitat.