Marjal d’Almenara: 20 anys de custòdia del territori

“Tienen (los montes) en sus entrañas minas y conductos

por donde corren con libertad las aguas que huyeron de la superficie

para salir despues en sitios que no esperaban tal beneficio.”

Cavanilles, 1795.

La Marjal d’Almenara és una albufera litoral formada després de l’última glaciació a partir d’un cavalló de sorra format per les corrents i ones de la mar entre la desembocadura del riu Belcaire i la del Palància que retenia l’eixida natural de les surgències dels aqüífers del Salt del Cavall i Algar-Quart, tant a la banda del Camp de Morvedre com a la Plana Baixa. Podríem dir que la Marjal d’Almenara és un pantà natural que s’ompli de les aigües del riu Palància, més avall de Sogorb i especialment al passar per els “engolidors” d’Algar just on arreplega també les revingudes de la Rambla d’Assuebar provinents del Pic Bellota i Carrascal.

Engolidors d’Algar en el Palància i rambla d’Assuevar.

L’aigua que es filtra dins les muntanyes com a conseqüència del sistema càrstic apareix de nou en forma de Font de Quart, Font Redona de La Llosa, Ullals dels Estanys i de Quartons, altres surgències menors com Pouets, Font de la Bota, Font de Manyes, Font de Cantero, Font de Colau, Ullals de Marjaletes i Termes, etc. Igualment, arriben filtracions laterals del Belcaire pel nord i per la banda dud dels sobrants de la Sèquia Major de Sagunt (Pantà de Regajo arreplegades en l’assut de Sot de Ferrer) pel braçal de Montiber.

Dit amb llenguatge pla, podríem dir que l’eixida a la mar “de tots els dies” del riu Palància es dóna per les goles de la Marjal d’Almenara (actualment, per la Gola de La Llosa-Casablanca, Gola dels Anglesos en les Cases de Queralt i gola de l’Estanyol de Quartell-Almardà) desprès d’omplir la marjal i únicament en els episodis de gota freda o quan obri el pantà de Navaixes, pel delta entre el Port de Sagunt i Canet.

Vista aèria de la zona central de la Marjal d’Almenara en 2010 amb inundació permanent.

Des del punt de vista administratiu, la superfície protegida són 1500 hectàrees de set pobles: Moncofa, Xilxes, La Llosa i Almenara en la comarca de La Plana Baixa i Benavites, i Sagunt i Quartell en el Camp de Morvedre. Tres pobles més de la Vall de Segó tenen propietats municipals però no terme: Faura, Benifairó i Quart. Pertany a la Xarxa Europea Natura 2000 amb sis hàbitats reconeguts, la meitat dels quals són de protecció prioritària. A més, és ZEPA (Zona d’Especial Protecció per a les Aus) i està contemplada en el Catàleg de Zones Humides valencianes. Inclou, també, cinc microreserves de flora.

En primer pla, Thalictrum maritimum.

La conquesta i domesticació humana de la Marjal

Sense entrar en antecedents puntuals, com els aprofitaments de les fonts com abastiments d’aigua tant de navegants costaners com dels primers pobladors assentats en la zona en èpoques iberes o romanes (Carmen Aranegui, E. Arasa), coneguem des de l’antiguitat els aprofitaments piscícoles, ramaders i agrícoles de viles romanes dels entorns de la muntanyeta dels Estanys i Muntanya Blanca així com la recol·lecció de diferents plantes silvestres palustres per a usos artesanals o domèstics o inclús les salines.

Els Estanys, actualment.

Tanmateix, sembla ser que els intents de colonització de l’albufera i tots els seus àmbits humits amb caràcter agrícola han estat fets fonamentalment en època post-andalusí. (P. Guixart, Torró, Guinot, E. Bosó). Es produeix, especialment, amb els diferents repartiments de terres efectuats per Jaume I i, posteriorment, amb la repartició de reialencs feta cap a 1312 per Jaume II i Blanca d’Anjou. El repartiment dels muntanyars (cordó de dunes) es fa com a vedat de cacera de conills i altres animals. De fet, les tècniques de dessecació, drenatges són aportades per “palafanguers” de procedència occitana, relacionats evidentment amb les famílies reials.

La domesticació de l’albufera comença sempre per les zones més favorables (els extrems d’Almardà i Moncofa) en el que encara ara es coneix com terres de dos saons, marjaleries o marjals de pa. És a dir, les zones més fàcils de cultivar per estar en cotes més altes respecte al nivell freàtic i especialment per a cultius temporals d’estiu. Per la part interior, venen assenyalades per l’antic camí de Borriana (prop de l’actual via del tren) i per la banda de la mar pels camins de serratelles o serradals.

Estany gran, any 2000. 

La part més fonda, marjals fangueres o terres d’arròs, han estat conquerides al llarg de segles a mesura que les societats adquirien tecnologia suficient i tenint en compte que moltes vegades els esforços es veien parats dràsticament per motius de salut pública al ser els terrenys palustres origen de greus malalties com les febres terçanes i quartanes. De fet, el gran salt en la part central dels Estanys s’aconsegueix amb tecnologia anglesa a meitat del segle XIX a partir d’un projecte patrocinat per il·lustrats de la Reial Societat d’Amics del País (Juan Bautista Figols, rector d’Almenara i el Compte de Ribalta).

Tot això ho podem trobar molt ben explicat per Josep Torró en «Colonizacion cristiana y roturacion de áreas palustres en el Reino de Valencia: los marjales de la villa de Morvedre» (Hidráulica agraria y sociedad feudal, PUV, 2012).

La Marjal d’Almenara al segle XX

El segle XX comença amb la constitució de la gran finca en el centre i nord de la Marjal anomenada “Casablanca et extensions” que anava des del Pas Llarg de Xilxes al Racó d’Almenara. La família Garballo, procedent ell del Delta de l’Ebre i ella d’una família terratinent jueva de Bordeus, amb les seues grans extensions d’arrossars, els cultius de tomates i la fàbrica de conserves, els terrenys arrendats, el seu camp d’aterratge particular i el domini sobre les principals surgències, especialment els Ullals dels Estanys, venen a ser la plasmació de la moderna agricultura de les planes litorals valencianes, com el cas de la REVA en Manises o la finca dels Oriol y Urquijo en la Marjal de Pego.

Tot el cicle econòmic agrari del segle XX, té en la Marjal d’Almenara un exemple de llibre.

L’ascens de les explotacions rendibles en la marjal, els intents de dessecació permanent, els canvis en l’ús d’aigua i l’abandonament de la tradicional inundació hivernal, la salinització de pous i terres, la conversió en empreses agroalimentàries internacionals, la deslocalització i enfonsaments dels preus agrícoles i l’abandó de les terres, tenen nom i cognoms.

Estanys secs, a l’any 2000, poc abans de tancar els pous de Ferrer. Cada estiu durant la dècada 1990-2000.

La gran finca “Casablanca et extensions” dels Garvallo de principis de segle, dissenyada per Iranzo, és venuda després de la guerra en finques de 500 fanecades a nous propietaris de l’entorn franquista: Finca de Peris en el Pas Llarg de Xilxes, Finca de Raga i Finca de Ferrer en El Molí de dalt i Molí de baix de La Llosa i Finca de Marcelino Alamar en la major part de les partides marjalenques del terme d’Almenara. També és el moment d’accés a la propietat dels arrendataris històrics tant de La Llosa (Palafanga) com Xilxes (Establits i Encordats).

La Finca de Marcelino Alamar, després de molts intents de canviar el cultiu d’arròs per ramats, cotó, pereres, plantacions d’eucaliptus, ven a Pascual Hermanos (empresa de Pego que arriba a ser la primera firma agroalimentària de l’Estat) la majoria de les terres, i també a l’ajuntament d’Almenara, que més tard aprofitarà una part per fer un assaig de depuradora natural i una escola d’oficis per a cultivar “millor” la marjal.

Pascual Hermanos lidera la perforació de nous pous en la Muntanya Blanca junt a La Taiola, reunits en la Societat St. Marcel·lí i crea un circuit de canonades dins la marjal que porten aigua dolça de qualitat a les basses interiors des d’on ixen els sistemes de reg localitzat. L’aigua de nivell, més salobre, és bombejada sistemàticament a la mar i comencen els cultius d’estiu i d’hivern. Al cor de la marjal, les làmines d’aigua de l’hivern desapareixen. I apareixen els grans hivernacles per a fer planters sobre el terreny.

És el clímax agrari. Les dècades dels 70 i 80 suposen l’intent de dessecació i desaparició definitiva de la marjal com a espai humit, on la tradició centenària agrària sempre havia tingut com a idea clau la inundació hivernal per rentar les terres de sal i donar-li la textura, la qualitat i la saó imprescindible per als cultius d’estiu simplement baixant o pujant els nivells freàtics mitjançant la tècnica de la “parà” i dels “encadufats” i la recirculació de l’aigua mitjançant rodes hidràuliques i amb l’ajuda de les descàrregues subterrànies dels ullals i fonts.

Lliris blaus (Iris xiphium) al saladar

Tanmateix, any rere any, apareix el terreny més salat i les collites minven en qualitat i quantitat. També coincideix un augment dels costos laborals al mateix temps que s’obrin els mercats per a territoris més endarrerits. Pascual Hermanos troba territori més interessant cada vegada més al sud. Cap al Camp de Cartagena i Mazarron en Múrcia. Cap el Camp de Dalias i El Egido en Almeria.

Després ve la unió amb empreses multinacionals. Primer Chiquita Brands. Suspensió de pagaments i venda posterior a Dole. És la fi. Tanca el magatzem de taronges d’Almenara i posa en venda els terrenys de la marjal. Els germans Pascual es retiren i alguns treballadors qualificats i encarregats viatgen amb Dole, primer cap al Marroc i després al Brasil.

Un últim problema s’afegeix els últims anys del segle: tots els secans de vinyes, garrofers, ametllers, oliveres, dels peus de muntanya dels pobles dels voltants de la marjal, se transformen en regadiu de cítrics primerencs. En aquell moment rendibles foradant pous que extrauen l’aigua que abans arribava a la marjal i permetia cultius intensius en aigua com l’arròs. Això obliga, a la vegada, als cultius marjalencs a foradar més profundament els pous oberts, molt superficials, arriscant-se a trobar aigua de la mar. Així va ocórrer, per desgracia, per la part de Moncofa i de Canet.

El cas més espectacular es dóna als Estanys d’Almenara. Al mes de maig, tots els anys, quan s’omplen els arrossars de la finca de Ferrer, amb els dos pous nous fets a 50 metres dels Estanys, aquests es buiden i deixen un rastre de petxinots i peixos morts.

És el moment en què des del món ecologista incipient es pren la determinació de plantar cara. Estem a l’any 1995.

Primera acció directa desviant l’aigua del pou de Ferrer cap als Estanys (1995).

El final del segle XX porta un canvi radical de legislació a la marjal: en 1984 entra en vigor la Llei d’Aigües. Queda derogada la Llei Cambó de principis de segle que obligava a dessecar les zones humides i, pel contrari, s’estableix, d’acord amb el Conveni Ramsar, la protecció al món sencer de tots els aiguamolls que encara queden. Entrem a la Unió Europea i són d’aplicació obligatòria les Directives europees de protecció mediambiental, entre elles la Directiva d’Aus i la Directiva d’Hàbitats i finalment la Directiva Marc de l’Aigua.

Una revolució legal de protecció que s’ha d’aplicar a la marjal d’Almenara, en aquell moment pràcticament en la seua totalitat privada, amb grans finques junt a centenars de xicotets propietaris dels pobles dels voltants, en el moment de crisi agrària de preus i augment dels costos de producció, deslocalització de les grans finques i canvi en l’expectativa econòmica amb perspectives de requalificació dels terrenys per a usos urbanístics per la proximitat de la mar.

Evitar la desaparició física de la Marjal

Són moments crítics. La fallida de Pascual Hermanos deixa centenars de treballadors d’Almenara a l’atur. Des del col·lectiu ecologista, coincidim amb els regidors de l’ajuntament en la conveniència de negociar el retorn a propietat municipal en compensació dels deutes de l’empresa. L’alcalde Lluis Argamasilla ens facilita el contacte amb la direcció tècnica de Pascual Hermanos i aconseguim permís per inundar una part de la finca que tenen en venda. L’ajuntament ens deixa fer, en els terrenys que passarien a ser municipals, un projecte amb Consum-Eroski per a la reintroducció del gall de canyar. Refem algunes comportes i dissenyem un bypass per reintroduir a la futura zona pública les aigües bombejades pels propietaris de la finca de La Calçada i altres del Canal de Torreblanca. Igualment, fem un estudi de la flora de la finca per a proposar-la com a Microreserva de flora, una figura nova i exitosa de la Conselleria de Medi Ambient que podria reportar algun ingrés a l’ajuntament. Després, junt al col·lectiu del Gecen, presentem una primera proposta de Paratge Municipal, que resulta desestimada.

Primera plantacio a la microreserva dels Estanys (amb Emili Laguna).

Finalment, la decisió més important: denunciem a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) la sobreexplotació i els nefastos efectes mediambientals produïts pels dos pous d’Antonio Ferrer, fets a escassos metres dels Estanys. Igualment, demanem a la CHX un estudi per a la protecció de la marjal. Les dues coses es posen marxa i cinc anys després, l’any 2000, la Confederació ens dóna la raó i tanca els dos pous de Ferrer. Tres anys més tard, fa públic un impressionant estudi sobre la hidrologia de la marjal. Ens serveix de fonament científic per a les nostres accions posteriors i va ser el començament d’una interessant relació entre l’administració de l’aigua i Acció Ecologista-Agró.

Posteriorment, els hereus d’Antonio Ferrer intentaren la reobertura dels motors dues vegades més. De nou, pleitejarem, ara en solitari, i guanyarem. Finalment, AE-Agró va fer una campanya de recollida de diners entre persones sòcies i simpatitzants i comprarem el pou més perillós, situat damunt de l’Ullal de Quartons. L’hem restaurat i el tenim visitable com a símbol d’una victòria extraordinàriament difícil.

Ullal de Quartons en gener de 2008 (esquerre) i actualment (dreta).

Obrim pas a l’aigua

Mentrestant, i després de fer un seguiment quasi diari durant tres anys del comportament de les filtracions d’aigua que arribaven als Estanys lateralment des dels horts de tarongers, varem tocar la tecla adequada: comprar un hort de 2,5 fanecades de la que havíem esbrinat que era una de les aportacions més importants d’aigua dels Estanys i que eixia a una cota de nivell més elevada.

Va ser un moment emocionant: davant del catedràtic de geografia més coneixedor de les marjals valencianes, el mallorquí Vicenç Rosselló, davant de dos amics arqueòlegs per si trobàvem restes romanes, davant d’alguns regidors i curiosos d’Almenara, Manel amb la seua retroexcavadora marjalenca retirà tarongers, i rascà delicadament la Penya de l’Estany. I a un metre de profunditat aparegué l’ullal que segurament comenta Cavanilles en el seu viatge en 1795:

“De la raiz del ultimo cerro salen muchas aguas que en tiempos normales llevan entre siete y ocho muelas de agua…”

La compra la férem amb 2000 participacions de mil pessetes, i ja també de 6 euros, però amb una casella en blanc per a les que volien aportar més diners. Vàrem recollir més del previst i poguérem fer un fons per a futurs treballs en la marjal.

L’ullal descobert ens va portar més alegries i molt de treball afegit durant dos estius: efectivament, eixe mateix dia ja vam veure a simple vista que no érem els primers humans als Estanys. Els romans ja estigueren al segle I, segons les troballes que isqueren i les que trobàrem amb un treball dirigit per Joan Vicent Cavaller i que vàrem portar al museu de la Vall d’Uixó, en aquell moment el més pròxim obert. Un resum de la memòria va ser publicat a la revista Braçal del Centre d’Estudis del Camp de Morvedre.

Obrir pas a l’aigua va ser des d’eixe moment un objectiu prioritari. Vàrem destapar el tamponament que impedia entrar la fila de la Font Redona a l’estany nord. El túnel fet al canyar assilvestrat junt a la Casa dels Anglesos va ser èpic.

Inici de plantació de bosc de ribera a l’Ullal de Quartons. 

I com a remat, iniciàrem la compra de l’Ullal de Quartons (5 fanecades més), que ens permeté ampliar cap al nord, la important eixida de l’aqüífer càrstic del Salt del Cavall. Allí hem bastit un bosquet d’oms negres i lledoners, un mirador natural fet amb els enderrocs d’un antic conreu de tarongers, tolls tranquils per a reproducció d’amfibis i continuem inundant terrenys en custòdia, on intentem compartir i fer compatibles espais d’agricultura temporal d’estiu amb zones naturalitzades en la partida de La Palafanga. Hem aprofitat també per comprar un búnquer de la línia XYZ que conservem dins del patrimoni històric de la zona i el mateix pou de Ferrer.

La dècada prodigiosa de l’urbanisme desbocat

La nostra tasca era, en aquells anys, continuar augmentant les zones inundades de forma permanent. Ho estàvem aconseguint en la part sud de la marjal en terme de Sagunt, la Finca de Penya, que estava abandonada completament pels propietaris, on aprofitàvem l’antic sistema d’inundació dels arrossars. En la part central, l’ampliació vingué d’una conjunció de casualitats i perquè estàvem sempre a l’aguait del que passava, per a bé i per a mal.

La finca de La Calçada, estratègica entre la carretera de la mar d’Almenara a Casablanca i la Séquia del Braç, va ser comprada amb totes les finques i magatzems de taronges propietat de la família Sanz per Felix Castilla, un empresari més interessat en els terrenys per a construir cases prop de la mar que com a agricultor. Aconsellat per algun encarregat, intentà secar la finca en gener per tal de continuar la plantació de tomates primerenques per a les festes d’Agost de Buñol: la tomatina.

Eixa actuació, que posava en perill la veïna microreserva de fauna recentment aprovada per la Generalitat en els terrenys contigus, ens va permetre reintroduir l’aigua bombejada als terrenys municipals i filtrar-la de nou als de Sanz. Després de tres mesos de bombeigs continus sense poder dessecar, el nou propietari es posà en contacte amb nosaltres, es donà de baixa en la societat de regants i deixà inundada la finca de forma permanent. Era la primera vegada que un propietari important de la marjal renunciava a un hipotètic i per a ell secundari benefici en favor del medi ambient. Aprofitàrem la bona relació, i de forma artesanal férem diverses entrades de l’aigua dels estanys per afavorir la renovació i, per tant, la qualitat de l’hàbitat. Els anys següents, junt a l’aigua entraren també els propàguls de macròfits i aconseguirem la implantació i propagació.

Lluents del Quadro amb macròfits

Poc després, i un poc abans d’aparèixer els canvis en la legislació urbanística feta pel conseller Rafael Blasco per la qual es podia requalificar qualsevol terreny no protegit sense passar per la planificació pública dels PGOU si a canvi compraven la mateixa superfície en zones protegides i la regalaven a l’administració pública, el famós metre per metre, una empresa que es faria famosa, ASTROC, comprà a preus irrisoris (coses de la informació privilegiada) gran quantitat de terrenys en la Marjal d’Almenara. La finca de la Calçada va ser una de les comprada per Astroc i després del desastre en la borsa, amb el nou nom de AFIRMA, va ser cedida per temps indefinit a la Generalitat. Altra finca que comprà fou la situada junt a la Taiola i igualment passà a mans de l’ajuntament en compensació del PAI Nova Almenara a la platja.

Quan deu anys després, TRAGSA va rebaixar els nivells per poder entrar a fer millores ambientals i va crear alcudies al seu interior, es va trobar que tota la finca de la Calçada havia estat colonitzada per més de 70.000 petxinots, el 10% de l’espècie quasi extinta Unio elongatulus.

Rastre de petxinot (Unio elongatulus) © AE-Agró – LIC Marjal d’Almenara (La Llosa) – 13.09.2008 

Tot en conjunt ha comportat que la zona central de la Marjal d’Almenara, en els vint anys transcorreguts, haja esdevingut pública en una superfície superior a 120 hectàrees naturalitzades i inundades tot l’any com estaven abans de la intervenció dels anglesos al segle XIX. Fa vint anys estaven pràcticament dessecades i eren prats de pastura i corral de la ramaderia de bous de Faet, melonars, alguns bassots d’una antiga torbera on es concentraven més escopetes de caçadors que fotges i collverds i les restes dels hivernacles de Pascual Hnos. Encara avui, després d’invertir 800.000 euros la UE per la millora d’hàbitats, amb uns joquers hivernals d’ardèids impressionants, continua sent un vedat d’aquàtiques d’una vintena de caçadors, a l’espera del Pla d’Ús i Gestió que les destine a ús públic i reserva integral com estava previst.

Lluents del Quadro amb flamencs. / Josep Bort

La bombolla urbanística també ens va fer patir de valent. En la zona sud, l’enfrontament amb ASTROC va ser brutal i massa sovint de camí als jutjats. En resum, pararem el PAI del Mansegar en terme de Quartell i les compensacions a l’ajuntament de Sagunt després s’han convertit en una Reserva de fauna, actualment de 40 hectàrees, i el Centre de voluntariat de Casa Penya, de propietat de l’ajuntament de Sagunt, finançat per la UE com la Casa dels Anglesos i gestionat per AE-Agró.

Roda hidràulica de la Casa Penya.

Per la banda nord, vam evitar els intents dels inversors de l’antiga finca del Molí de Baix de convertir la zona en una nova marina i creiem que també desistiran els promotors de la urbanització en Xilxes de 2 milions de metres quadrats en la major part en la zona d’afecció de la Marjal. A Moncofa, ha estat la pròpia crisi la que ha evitat un desgavell en la desembocadura del Belcaire, i ha deixat un rastre de conflictes i problemes econòmics.

De tot plegat, ens queda la preocupació fundada del que faran els Fons d’inversió que estan comprant a preus irrisoris al banc dolent SAREP les restes del naufragi.

Aprendre dels que saben

Un dels aspectes que voldríem destacar sobre els vint anys d’intervenció en la Marjal d’Almenara és l’actitud de respecte, d’escoltar, d’aprendre i també de fer-se respectar i de compartir les pròpies experiències amb persones usuàries, propietàries, administracions, associacions, món científic i especialment fer viure la marjal a les generacions joves.

Acord de custòdia del territori.

En la llarga tasca d’evitar la desaparició, de restaurar, millorar, recrear, crear de nou la bellesa dels sistemes aquàtics extremadament dinàmics com la Marjal d’Almenara, val la pena relatar algunes de les vivències que ens han marcat.

Especialistes en hidrogeologia. Com oblidar les explicacions del catedràtic de la Universitat de Castelló Ignaci Morell sobre el comportament de les aigües subterrànies directament a l’ullal de Cavanilles, acompanyats de l’alumnat d’un màster sense que ningú es moguera mentre sobre nosaltres queia una tremenda tempesta de tardor. O a Bruno Ballesteros explicant científicament els circuits misteriosos i les corrents de les entrades laterals de l’aqüífer Algar-Quart des de la zona de recàrrega dels Engolidors a la Font de Quart. I la seua alegria al dir-li que dia a dia, des de 1950, el guarda de la Font de torn havia calculat el cabdal d’eixida amb la senzilla regla que l’IGM havia instal·lat junt al primer sistar quan encara no existien estacions de seguiment per satèl·lit. O al comissari de planificació hidrològica Teodoro Estrela manejant les quadricules dels models de simulació dels enginyers californians, segons els quals el tancament dels motors de Ferrer suposaria dos metres més de columna d’aigua en els Estanys i que vigilarem únicament les extraccions des del Motor del Blau pel sud als Pouets pel nord. O les màgiques i encertades indicacions amb vareta i pèndul del saurí que ens senyalava una corrent en el que ara és l’Ullalet de l’Hort de les Tortugues.

Especialistes en ornitologia. Un món a descobrir gràcies als germans Bort, que contaven sense equivocar-se la quantitat de rovellats o garsetes que ens passaven per damunt a tota velocitat o distingien la fase clara de qualsevol rapinyaire o trobar i fotografiar les aus més amagades i rares. O David, Olga i Sipko o Gelo, asseguts en catrets amb una rosada blanca fumejant al seu voltant mentre apuntaven l’anella d’un ocellet vingut del Bàltic. O Eduard Barrachina passant nits dins d’una joca per filmar els primers moviments de matinada de tota classe d’aus. I a tots ells, demanant-nos que pujàrem o baixàrem els nivells d’aigua, que aparega tal o qual vegetació segon els gustos dels animals per poder tindre’ls ben prop. O a Ximo Galarza i tots els cracs de la fotografia de natura que mostraven les aus com mai les imaginaríem.

Sequiers, motoristes de turbines i pous, gestors de comportes. Segundo, Xufero, Vicent, Emilio, Pasqual… Setze artefactes diabòlics des de l’estanyol de Moncofa al de Quartell. Tots en marxa a la vegada, tirant-se l’aigua uns als altres, desbordant els canals en les grans plenes dels temporals, plantant-li cara a la mar o deixant-la entrar sense voler. Acontentant als que li sobra saó i li s’ofeguen els melonars o als que no tenen prou i se’ls sequen les tomateres. Sempre la cultura del mil•límetre. Les cadiretes, pantans, taulons, escales… de cada partida, tancat, quadro, closa… I finalment, atendre ara també les preferències d’ecologistes i els controls dels guardes de la Generalitat o del Seprona.

Pescadors de blackbass amb concursos tots els diumenges i exclosos de la llei actual d’espècies exòtiques invasores. Pescadors d’anguila a la molinà, els de l’angula, els de llobarro. Els de les carpes, majoritàriament nous valencians vinguts de la part del Danubi. Els de carrancs, majoritàriament de l’Aragó. Els de les llises dels que convindria saber tot el cicle anual per tindre una bona connexió entre la mar i la marjal i la renovació de l’aigua.

Botànics i botàniques. Els nostres admirats Carles Fabregat, Patricia Pérez, Emili Laguna. Ens ensenyaren les plantes endèmiques i rares. Ara les tenim multiplicades en les microreserves. Quin gran invent i quin goig ensenyar el molinet (Silene cambessedesii), que sols està en la marjal d’Almenara i en Eivissa. O la ruda de marjal (Thalictrum maritimum), que viu des del Prat de Cabanes a l’Albufera de València però en cap lloc com en la nostra marjal, ara ja per fi sense por a l’herbicida Rondoup, i segat amb mimo amb la llavor madura de finals d’agost per l’últim pastor que ens queda. O l’asprella, la llengua d’oca, el volantí i totes les mates de macròfits, enveja de molts Parcs Naturals. Defensats pels xiquets i xiquetes de La Vall de Segó davant els seus pares i iaios encara pensant en males herbes.

I nosaltres. Activistes defensant pam a pam el territori, estudiants en pràctiques universitàries i de formació professional que tornen a col·laborar després dels treballs de finals de carrera o de cicle formatiu, voluntàries d’arreu del món aportant el seu esforç en quinzenes de vacances solidàries, voluntaris sèniors que ofereixen un dia setmanal de la seua jubilació i aporten energia, experiència i saviesa. I un xicotet però imprescindible punt d’acollida permanent, refugi i promoció d’activitats com és la Casa de Penya ampliable a l’Aula de Natura de la Casa dels Anglesos dels Estanys. Sorpresos sempre davant del cicle de vida i mort en la marjal, del paradís i de l’infern, de la disparitat entre la lentitud dels ecosistemes secs i la velocitat dels ecosistemes humits. Ara, desprès d’evitar la desaparició, busquem l’excel•lència de la marjal. Enmig dels conflictes, sense por, formant part de la solució dels problemes.

Voluntariat ambiental d’Acció Ecologista Agró a la Marjal d’Almenara 2008. / Pacopac (Wikimedia Commons). 

De la desaparició a l’excel·lència

Des de la primavera de 2018 som el numero 2338 Lloc d’Importància Internacional del Conveni Ramsar. Tanmateix, eixe reconeixement no ens fa oblidar el que queda per fer.

A l’“eixugó” primaveral tindrem de nou el sistema de bombeig en la gola de l’Estanyol, desaparegut fa trenta anys i ara gestionat també amb criteris ambientals i consensuat amb llauradors, quadres de cavalls, veïnat de les platges, les torberes, els flamencs, els fumarells… Ens faltarà únicament la connexió, entre Benavites i Almenara, del canal perimetral que unia tota la marjal i permetia la connexió biològica i la gestió de plenes i sequeres.

Visita guiada a la Marjal.

També esperem ja, després de vuit anys de paperassa burocràtica i avisos de la UE, el millor document possible del Pla d’Us i Gestió, presentable en Europa, senzill, pràctic, participatiu i amb protagonisme dels actors locals.

Volem continuar com ara treballant amb persones voluntàries d’arreu del món, lo milloret de cada casa, segur, i amb els voluntaris d’ací. Però sense oblidar que és l’administració pública la que té el deure de posar els recursos necessaris quan fa la planificació i distribució pressupostària.

Continuarem portant a la marjal a tot el sistema educatiu, des de primària a les pràctiques de FP i universitàries, però també a persones adultes, que són les que creen opinió i manen, i les farem partícips i protagonistes de la conservació del seu territori.

Primera versió de l’article publicada a Camp de l’Espadar 19.