La Gran Muralla verda

Des de fa anys una gran muralla verda creix a Xina. Es tracta d’un cinturó forestal projectat pel govern per a frenar el creixement del desert de Gobi, un dels principals problemes ambientals als quals s’enfronta el gegant asiàtic.

El desert de Gobi és una de les zones desèrtiques més importants del món, i també una de les més grans, amb una extensió que supera el milió de quilòmetres quadrats, situada al nord de Xina i al sud de Mongòlia, país del que ocupa aproximadament un 30%. 

Aquest racó el planeta destaca per ser un lloc particularment remot, hostil i exòtic. El mateix Marco Polo va ser un dels primers occidentals a explorar-lo i es va convertir en una de les zones de pas de la Ruta de la Seda, important ruta comercial que recorria el desert en direcció Oest cap a Constantinoble, on els mercaders eren esperats per les embarcacions venecianes per a continuar el seu comerç per Europa. Ja en el segle XX, els exploradors europeus van realitzar nombroses expedicions paleontològiques en la zona, trobant allí els primers ous de dinosaure fossilitzats.

Les condicions de vida en Gobi són molt dures i es caracteritzen per la temperatura, càlida a l’estiu i extremadament freda durant el llarg hivern. Les variacions tèrmiques són tan fortes que a l’estiu es poden aconseguir els 38 graus centígrads, mentre que a l’hivern els termòmetres baixen dels quaranta graus sota zero. Evidentment, aquesta peculiaritat fa que la vida animal i vegetal siga escassa. Malgrat açò, el Desert de Gobi ha tingut una llarga història d’ocupació humana, sobretot per part de pobles nòmades (mongols, uigures i kazakhs). 

Però aquest desert, a més de ser un dels racons més inhòspits del planeta, és un dels majors problemes mediambientals als quals el govern xinés s’ha enfrontat en les últimes dècades. Des dels anys seixanta del segle passat el desert ha anat creixent de forma imparable arrasant tot el que trobava al seu pas a un ritme vertiginós, amb tots els riscos que açò comporta a nivell mediambiental, econòmic i social. Segons els experts, en els últims 50 anys Xina ha perdut front del desert un àrea equivalent a la grandària de Groenlàndia, un bol gegant de pols que representa la major pèrdua de terra productiva en el món.

La causa del creixement del desert es deu a una combinació de factors, entre ells l’augment de la població que ha implicat el creixement d’activitats econòmiques, com per exemple el pasturatge. Aquest excés unit a una perllongada sequera han contribuït a una expansió desmesurada del Gobi, la velocitat de creixement del qual s’ha estimat en uns tres quilòmetres quadrats anuals. 

Però a més de l’augment de la població existeix un altre problema, el canvi climàtic, amb l’augment de temperatures corresponent, així com la sequera, que l’han situat tan sols a 180 quilòmetres de Pequín. I és que el desert ha guanyat uns 20 quilòmetres en menys de trenta anys, sent freqüent que l’arena d’aquests corrents arribe a la capital xinesa. La dimensió de les tempestes a la fi dels anys noranta era tal que en el 2001 un equip de científics d’EUA va determinar que l’arena podia viatjar a través del Pacífic i arribar fins a les costes de Califòrnia.

Un dic de contenció verd
El problema d’aquesta desertificació no és nou. Ja en els anys setanta, concretament l’any 1978, el règim comunista va intentar pal·liar les erosions patides en la zona a causa de l’agricultura i la ramaderia creant una Gran Muralla Verda, un cinturó forestal de quasi 4.500 quilòmetres de longitud. Malgrat els primers assoliments obtinguts per aquest pla, la zona sorrenca va seguir creixent i l’arena va arribar a cobrir fins al 70% del comtat de Zhenglan Bàner, amb dunes mòbils, és a dir, que anaven desplaçant-se en un percentatge del 15%.

Vista aèria del desert de Gobi en la qual es pot apreciar el cinturó que serveix de frontera verda per al desert

Amb un creixement totalment incontrolat el desert, els problemes no es van fer esperar. Els habitants de la zona, especialment els de les regions mongoles, van haver d’abandonar les seues granges i llars. La compensació econòmica va ser mínima, i s’estima que al voltant d’1,69 milions de persones es van veure obligades a emigrar davant l’amenaça del Gobi. La desertització va continuar, i segueix sent un dels principals problemes mediambientals de Xina. Dues dècades després de les primeres reforestacions, l’any 1999 el Govern xinés va engegar un altre ambiciós programa per a frenar la desertització.

El seu objectiu és la reforestació total de la zona, amb una superfície anual de reforestació de 7,585 quilòmetres quadrats. Els programes desenvolupats des de principis de 2001 impliquen l’activitat de sistemes agroforestals, l’ús més racional de la llenya, detenir l’erosió eòlica i protegir al sòl. Des de llavors, s’han detingut tant l’avanç del desert  com el creixement de les tempestes a Mongòlia Interior. 

En l’actualitat la desertització continua sent un problema que afecta a una superfície de 2,6 milions de quilòmetres quadrats, però l’avanç és molt més lent, i ja s’han recuperat quasi 40.000 quilòmetres quadrats gràcies als plans de reforestació. Ara bé, la despesa està sent molt gran i s’estima que des de Pequín les arques de l’estat inverteixen uns 4.900 milions d’euros en reforestació. 

Un altre dels grans problemes de la Gran Muralla verda és el temps que es tardarà en dur a terme la reforestació completa, ja que el projecte és descomunal, i es preveu completar-lo cap al 2074, quan aconseguiria un llarg de 2800 quilòmetres. Per a llavors, tres generacions s’hauran dedicat completament a la construcció d’aquest mur. A més, malgrat els esforços humans i econòmics, el projecte està plagat de traves, i la corrupció i la conseqüent falta de fons l’han detingut més d’una vegada. El primer tram està construït en la província de Taipusi, i és en essència un mur viu compost d’arbres, arbustos i herba que asseguren ha frenat el procés de desertificació.

Per descomptat que no falten els escèptics que sostenen que el mur no fa res per a abordar l’arrel del problema, el desenvolupament no sostenible i la superpoblació. Així, critiquen el tipus d’espècies plantades, de ràpid creixement i que degraden la qualitat del bosc i afecten a la fauna, a més de ser menys efectives per a frenar al desert que les espècies autòctones.

No obstant açò, organismes internacionals com la FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura) recolzen el projecte i lloen uns esforços que suposen una forma eficaç i sostenible d’abordar i combatre l’escalfament global i el canvi climàtic. Per als defensors de la Gran Muralla verda del Gobi, esta funcina com un gran embornal de carboni que compensa les emissions de diòxid de carboni (CO2) i altres gasos d’efecte hivernacle, l’altre gran problema de Xina, al mateix temps que es mitiguen les grans tempestes d’arena que assolen a la població. 

Xina està considerat com el país amb major extensió de boscos conreats del món, uns 33,79 milions d’hectàrees, la qual cosa suposa més del 30% de la superfície forestal del país. Tres anys després dels primers plans de reforestació de 1978, el Congrés Nacional del Poble va aprovar una resolució que obliga a tot ciutadà major d’11 anys a plantar almenys tres àlbers, eucaliptus, làrix o altres arbres cada any. Així, segons les dades, en l’última dècada els ciutadans han plantat uns 56 milions d’arbres en tota Xina, en un intent de netejar les seues consciències, ja que des 2007 són els majors emissors de carboni del món, ja que encara que formen part del conegut Protocol de Kyoto no estan obligats a reduir les seues emissions per tractar-se d’un país emergent.