Entrevista a Angelo Salsi

Va participar en la celebració del 25 aniversari de les microreserves de flora que va tindre lloc el passat 17 d’octubre i va passar també per Revista Espores. Fem l’entrevista en el que ell anomena amb humor “itañol” però allò cert és que es comunica perfectament en espanyol, llengua que va decidir estudiar després de la seua primera reunió a Espanya, on hagué de negociar amb quinze persones sense saber bé l’idioma. Tot i que va guanyar aquell debat, assegura.

Enguany se celebren els 25 anys de la creació de les microreserves de flora a València. Com ha contribuït aquesta figura a la conservació de la biodiversitat en aquest temps?

La invenció del concepte de microreserves, a principi dels anys 90, va ser una cosa molt innovadora. En conservació de la naturalesa rarament es desenvolupen conceptes molt innovadors però en aquest cas el camí que van prendre Emilio [Emili Laguna, impulsor de les microreserves] i els altres va anar totalment diferent i molt senzill alhora perquè al final es refereix a la protecció d’espècies que estan molt aïllades, poblacions d’espècies vegetals que estan sobre una roca, en un xicotet tros de terra que ningú ha tocat, etc. Des d’un punt de vista de la grandària en hectàrees podria semblar una contribució xicoteta a l’objectiu d’aconseguir la protecció de la biodiversitat, però si comencem a comptar la protecció d’endemismes, la singularitat de les espècies que se salven de l’extinció, gràcies a inversions no gaire elevades, el resultat és magnífic.

Angelo Salsi durant la seua intervenció en la Jornada de celebració del 25 aniversari de la creació de les microreserves de flora. / Tato Baeza

Des d’Europa i el programa LIFE s’ha donat suport a aquest programa. Com ha evolucionat i s’ha estés aquesta figura en altres territoris europeus?

Aquest és l’èxit més important d’aquesta iniciativa perquè LIFE, com quasi tots els projectes europeus, demana als beneficiaris que es preocupen no sols de tot el que han de fer sinó també de garantir la sostenibilitat de la inversió i de replicar el que han fet en altres territoris. En el cas de les microreserves, parlem d’un projecte que quan va acabar havia posat en marxa 150 microreserves en una àrea d’Espanya, i ràpidament va passar a altres zones d’Espanya. També va ser molt ràpida la replicació de l’experiència en altres països europeus i de fora d’Europa. No tenim molts projectes que hagen aconseguit un nivell d’èxit tan impressionant en termes de replicació i sostenibilitat.

Quins són els reptes, les accions prioritàries, ara?

Totes aquestes xicotetes àrees on es protegeix una planta, tenen moltes vegades -per al seu funcionament ecològic- una connexió directa o indirecta amb espècies animals que, o depenen de l’existència d’aquest tipus de vegetació, o la influencien, o les amdues. Normalment són animals no gaire visibles com invertebrats, mol·luscos, etc. Si prenem el programa LIFE, que finança projectes de conservació de la naturalesa des de fa vint-i-set anys, veiem que hi ha un munt de projectes per a animals com l’ós, la tortuga, el linx… per nomenar-ne només alguns. No dic que no siguen necessaris o que s’hagen de parar, sinó que hi ha moltes inversions que s’han fet. Si prenem la part menys visible de la biodiversitat que, a més, és la més important en nombre d’espècies, que és típicament tot el món dels invertebrats, hi ha molt poc. I si hi ha molt poc en LIFE, creiem que no hi ha molt més que s’estiga fent en aquest camp. Aleshores, és possible que aquesta concepció de microreserva de plantes permeta també desenvolupar un treball específic sobre les espècies d’animals poc coneguts.

En quina mesura poden veure’s afectades aquestes àrees pel canvi climàtic?

Personalment no tinc un coneixement tècnic científic suficient per a contestar de manera molt sòlida però quan tens una xarxa de zones protegides, que no és una xarxa, sinó que són illetes separades completament les unes de les altres, estàs en una situació delicada. Si es dona un tipus de pressió ambiental com, no sé, la desertificació o la falta d’aigua, que comence a operar de sud cap al nord, les plantes, els animals, en una condició natural del mitjà on viuen, es poden traslladar en elevació o longitud. Si no existeix aquesta possibilitat perquè la teua illa està físicament separada per quilòmetres de territoris molt antropitzats que no permeten aquesta translocació natural, tens un risc. I si aquest risc ja existeix amb xarxes molt grans com Natura 2000, amb les microreserves crec que el risc és major perquè, per la seua naturalesa, moltes vegades són àrees molt xicotetes i aïllades. Un gran repte sobre el que treballar seria la connectivitat d’aquestes “illes” no sols de microrerreserves, que és un treball molt fi a nivell territorial, sinó també de la xarxa Natura 2000. Perquè si el cognom és xarxa, és perquè hi ha punts que estan connectats. Si no, no és una xarxa.

Com veu la participació de jardins botànics en aquests projectes?

La veig bé. El problema és que el nivell de participació no és tan òptim al final. Hi ha casos magnífics de col·laboració com aquest del Botànic, però ens agradaria veure més museus, jardins, zoos, aquaris, tot aquest món que treballa per a mostrar la naturalesa que tenim i que també desenvolupa coneixement científic i capacitat tècnica per a fer conservació ex situ. Això seria magnífic. A vegades hi ha una certa desconnexió entre el treball físic de camp, el de conservació de la naturalesa i el de l’administració pública i on està el coneixement i les tècniques, la tecnologia, que està en els museus, els zoos, jardins botànics. Típicament el paper del jardí botànic el veiem quan es parla de projectes que són de protecció d’espècies endèmiques perquè necessites d’algú que s’ocupe de la seua reproducció ex situ i, automàticament, es pensa en una universitat, un jardí botànic.

En la imatge, d’esquerra a dreta: el biòleg i conservacionista Joan Mayol, Angelo Salsi, i Vernon Heywood, botànic i professor emèrit de la Universitat de Reading (Regne Unit). / Tato Baeza

Creu que aquestes xicotetes àrees protegides, aquestes microreserves, i la tasca de conservació de la biodiversitat que es duu a terme en elles, són suficient conegudes per la societat?

A Espanya, no sé. Podria pensar que sí en el sentit que amb el nivell d’èxit que han obtingut en aquest país pot ser que la ciutadania les conega una mica millor. A nivell europeu, no. A Europa tenim enquestes que mostren que menys d’1 ciutadà de cada 10 coneix el concepte de la Xarxa Natura 2000, que constitueix el 18% del territori de la Unió Europea, el conjunt d’espais protegits més gran del món. I si estem en aquest nivell de coneixement per a un projecte d’aquesta grandària, les microreserves… [riu]. Tal vegada com el nom és bastant autoexplicatiu, el ciutadà es pot imaginar el que és. Però d’ací a dir que els ciutadans siguen conscients del fet que existeixen aquest tipus d’espais… [dubte un moment i contínua] Nosaltres ens preguntem si la població en general té coneixement d’aquests espais, però estic segur que les microreserves a nivell local, els ciutadans les coneixen bastant bé. I això per a mi és quasi més important que que la gent que viu a les ciutats sàpiga què és una microreserva perquè la conservació de la natura comença fent-se amb la gent que viu en el camp.

Angelo Salsi. / Tato Baeza

Parlant de les ciutats, una opció per a desenvolupar la conservació de la biodiversitat pot ser aquesta idea de reverdir les zones urbanes amb iniciatives com parcs en els terrats, jardins verticals… Què li semblen aquestes propostes?

Sí, es poden aconseguir alguns resultats en termes de biodiversitat. Per a mi, el resultat principal és que les ciutats seran molt més habitables des d’un punt de vista també antròpic, com a paisatge, com a adaptació al canvi climàtic… Ho he vist en una xicoteta experiència personal: vaig posar una terrassa verda sobre la meua casa, en el que abans era un sostre de ciment, i ara cada vegada que sóc allí, està ple d’himenòpters, papallones… Les bestioles estan contentes, però és més important la capacitat que té aquesta xicoteta inversió de reconnectar a un humà amb el seu ambient natural, poder parar-te un moment i mirar la natura, com ho feien els naturalistes del Huit-cents… Passar deu minuts mirant a un animal, veient el que fa, preguntant-nos per què es comporta així, observant-lo… Normalment en la nostra vida com a persones que habitem a les ciutats no tenim aquest reflex. No és que no existisca la possibilitat, perquè hi ha microllocs amb una mica de naturalesa en cada angle de les nostres ciutats, però no ens sorgeix. Tenim el mòbil [riu].