Un jardí japonès amb història, i amb moltes històries

Els cirerers són cirerers, i les pruneres, pruneres!
Cada individu és una entitat preuada i noble!
Avancen pel camí de la seua missió única,
que és exclusivament seua!

Daisaku Ikeda (1928, el Japó)
Humanista, filòsof i poeta

Com cada any, la vida reneix amb el solstici de primavera, les hores de llum superen a poc a poc a la nit i es produeix un efecte de pura “vida” al que res ni ningú pot escapar. La naturalesa desperta de la seua letargia hivernal, els senyals són molt visibles. Arriben els ocells migratoris després del seu quilomètric vol. S’obren les portes dels formiguers, i emergeixen de les entranyes de la terra exèrcits de formigues mogudes per un instint recaptatori de queviures per a la comunitat. I els arbres es vesteixen amb els seus millors i aromàtiques gales per a assistir al vals del renéixer de la vida.

Cirerer japonés, Prunus serrulata, “Cherry blossom”. /  MªJosé Aguilar.

Sens dubte, uns dels moments més memorables en el calendari floral, és el de la floració del cirerer japonés Sakura 桜 o さくら durant el mes d’abril, en què la població del sol naixent, el Japó, gaudeix del Hanami 花 que significa, literalment “veure flors”. Des de la contemplació de la vida en forma flor, passen una jornada amb amics, família, col·legues de treball, degustant agradable menjar i beguda, a l’ombra de l’arbre vestit de tul.

Són molts els ponts que al llarg de la història s’han intentat establir entre la costa est i oest del Pacífic. Una de les persones que va tenir gran influència en aquesta empresa va ser el Dr. Inazo Nitobe (1862-1933). Humanista, filòsof i autor de Bushido: The soul of Japan (1990), va dedicar part de la seua vida a establir relacions entre el Japó i el Canadà. Després de la seua mort i fruit d’aquestes bones relacions, es va construir el Jardí Memorial Nitobe, situat a la zona oest de la Universitat de la Columbia Britànica (UBC), Vancouver (el Canadà).

Autoria desconeguda. Biblioteca Universitat Columbia Britànica, Vancouver, el Canadà.

un pont sobre el Pacífic: Nitobe Memorial Garden

Un Japonès Jardí al Canadà i no un Canadenc Jardí Japonès 
Revista Davidsonia, 1970

Als dos anys de la mort de Dr. Inazo Nitobe, en 1935, en reconeixement pel seu treball establint afectuoses relacions entre tots dos països, els seus amics de la Columbia Britànica i de la universitat decideixen crear un petit jardí japonès en la seua memòria. El memorial gira entorn de Kasuga style lantern (escultura en forma de llanterna feta de pedra de granit), enviada des del país nipó.

Nitobe Gardens, memorial, University of British Columbia, Vancouver, BC, Canada. / D. Gordon E. Robertson (Wikimedia). A la dreta, bust de Nitobe Inazo en UBC. / (Wikimedia).

El 1940, iniciada la segona guerra mundial, alguns individus “anti-japonesos” van destrossar el monument. Eren temps molt difícils per a aquesta comunitat a la Columbia Britànica (BC). Així, 20.000 ciutadans d’origen japonès, encara que molts d’ells eren ciutadans canadencs, van ser expropiats i internats en camps en BC, Alberta, Manitoba i Ontario.

El 1950, amb la Segona Guerra Mundial acabada i sota la premissa de tancar les ferides obertes entre el poble canadenc i el japonés, es va restaurar el monument al Dr. Nitobe i es va decidir crear un jardí d’estil japonès al campus de la universitat. La iniciativa va ser liderada pel president d’UBC, Norman Mackenzi (1944-1962), amic personal del Dr. Nitobe amb qui havia treballat en la Lliga de les Nacions mentre ell era el Secretari General. El govern japonés va seleccionar per al disseny i seguiment de les obres del jardí a Kannosuke Mori, arquitecte paisatgista de la Universitat de Xiva, el Japó. El jardí es va emplaçar en una de les àrees forestals del campus, al nord-oest, que en principi no presentava cap perill per futures intrusions d’edificacions. En 1959 es van iniciar les obres i, després de 14 mesos, el jardí estava acabat.

Plànol de Nitobe Memorial Garden. / Davidsonia, 1970.

Un passeig per Nitobe Memorial Garden

El passeig comença en les roques. Si els elements vegetals són importants en la jardineria, no gens menyspreables són les roques. En aquest sentit, al Nitobe Memorial es va cuidar fins al més mínim detall. Es van extreure de diferents emplaçaments com Lower Mainland, Harrison Lake i Britània Beach, i es buscaren les textures i els colors adequats per a utilitzar-les més tard, en els diferents racons que componen el lloc.

Roques de colors monòtons barrejades amb les més acolorides buscant la policromia per al llac; al Jardí del Te es van utilitzar roques que provenien de Britània Beach que, com va dir Mori, “són roques molt lluminoses i d’aspecte sec ara, però quan els arbres cresquen i formen part d’aquest conjunt, les persones podran entendre el jardí i delectar-se observant l’efecte cromàtic del conjunt”.

Cascada a la zona Est del llac. / © MªJosé Aguilar.

S’excavà un fossat i els materials extrets es van utilitzar en altres zones per a crear els volums. D’acord amb el costum nipó, es va deixar una illa que més tard va ser unida mitjançant ponts a la resta del conjunt. Al llac s’introduiren 10.000 carpes daurades (Carassius auratus) que van arribar amb avió des de Tòquio, encara que lamentablement moltes d’elles van servir d’aliment per als ocells. Anys més tard, s’introduí la Carpa Koi (Cyprinus carpio koi), de cridaners colors també, per a generar l’efecte desitjat en l’estany.

L’aigua es renova constantment gràcies a una cascada en la zona Est, i crea moviment cap a l’Oest on s’ha situat el Jardí dels Lliris, constantment inundat i actuant de filtre verd.

Plantes d’aquí i d’allí

Quant als elements vegetals, algunes espècies van arribar des del Japó, com la pomera japonesa (Malus floribunda) i el cirerer japonès (Prunus serrulata), encara que Mori va creure interessant utilitzar espècies autòctones, sobretot forestal, de manera que en poc temps el jardí fes l’efecte de maduresa. Entre aquestes espècies es troben: avet de Douglas (Pseudotsuga menziesii), cicuta (Conium maculatum), vine maple (Acer circinatum), nabius (Vaccinium parvifolium), salal (Gaultheria shallon), false box (Paxistima myrsinites), Berberis aquifolium (Mahonia aquifolium), té del llaurador (Rhododendron sp) i gayuba (Arctostaphylos uva-ursi).

Vine maple (Acer circinatum), cirerer japonés (Prunus serrulata), pedres, a l’est del llac. / © MªJosé Aguilar.

De les llanternes

Finalment, les llanternes són, sens dubte, dels elements més notables en aquest espai. La més important és del memorial original d’abans de la Segona Guerra Mundial, però s’han col·locat estratègicament moltes altres de menor grandària en diferents enclavaments, les quals també van arribar des del país del sol naixent. Per exemple, l’escena de la neu a l’illa, el Jardí del Te, per a marcar els camins, i Kasuga Shape i Lemon Tree Shape, són les altres dues més característiques.

Lemon Tree Shape i vista general. / © Mª José Aguilar.

Amb tots els elements minerals, l’aigua i les plantes, l’últim que es va construir van ser els ponts. El més important o central Earth Bridge, construït segons la tradició nipona apilant fardells de fusta coberts més tard amb sorra i grava, el següent pont Wooden Bracket i finalment Yatsu-hashi, al Jardí dels Lliris.

Tal com ho va dissenyar Mori, el jardí és un constant descobrir, totalment diferent segons l’època de l’any, on va aconseguir omplir de màgia cada racó. Significà, sens dubte, la culminació de la seua carrera com a paisatgista. En 1960, es va finalitzar el jardí, que seria la seua última obra (dos anys més tard va morir al Japó). Afortunadament, va saber transmetre el seu saber als jardiners i futurs cuidadors del jardí per a la seua perfecta conservació, llegat i ensenyaments que hui en dia es transmet a la Vancouver Japanese Gardeners’ Association.

Vista general. / Kardboard604 (Flickr).

A poc a poc ens anem dirigint a la sortida. El passeig pel Nitobe Memorial Garden arriba a la seua fi, igual que l’explosiva i florida bellesa del cirerer japonès que, al ritme de la pluja i dels vents que arriben des de l’oceà Pacífic, es desprenen de les seues flors en una pluja de pètals Hanafubuki 花吹雪.

Veiem per última vegada la Kasuga style lantern en memòria de Nitobe, on tot va començar. Seguint el camí del guerrer, amb rectitud, coratge, benevolència, cortesia, sinceritat, honor i lleialtat, ens acomiadem d’aquest emblemàtic lloc, amarats del bon fer japonès que el Dr. Inazo Nitobe va plasmar en la seua obra Bushido: l’ànima del Japó.