Botànica inclusiva. Recorrent paratges on habita el vesc

Acabat d’estrenar 2018, amb dos temporals que han provocat el col·lapse de mitja Espanya per fortes nevades i vents en les costes cantàbriques i gallegues que han causat diversos danys. El refranyer espanyol, que és molt savi, diu: any de neus any de béns. El meu desig per 2018 és que siga un any de béns per al medi ambient: ric en aigua, que nodrisca els nostres camps, sense la qual, no podem sufocar la set de les nostres goles; pobre en escalfament global, i pobre en plàstics, que contaminen els nostres ecosistemes i la cadena alimentària.

El vesc i les aus, l’inici d’una relació

Les aus estan d’enhorabona; National Geogaphic, National Audubon Society, Birdlife Internacional i el Laboratori d’Ornitologia de Cornell s’han unit i han declarat 2018 com a Any de les Aus, commemorant els 100 anys des que el Congrés d’Estats Units, en 1918, va aprovar la Llei de Tractat d’Aus Migratòries. La importància de l’avifauna és de sobres coneguda. Sense elles no existiria la vida tal com la coneixem; depenem dels éssers alats més del que pensem. Les aus són necessàries per a la majoria de processos naturals: control de plagues o propagació d’espècies vegetals, com per exemple, el venerat i tradicional visc, a les festes nadalenques, espècie a la qual dedique aquest passeig botànic pel Maestrat.

Imatge: M. José Aguilar.

El vesc és una planta semiparàsita, en forma de xicotets arbustos, que creix en les branques de diversos arbres: roures, pins, xops, arços, arbres fruiters, etc.

• Nom científic: Viscum album L
• Sinònims: visc, vesquercí, herba joca, planta de la sort
• Família: Viscaceae
• Gènere: Viscum
• Floreix: primavera

La planta està formada per branques i fulles, de color verd groc, i amb fulles de disposició oposada. Els fruits madurs, de la grandària d’un pèsol, tenen color blanc cristal·lí. Aquestes baies tenen una llavor envoltada d’una massa gelatinosa, opaca, amb un gra verdós. Són delicioses per a alguns ocells, que es mengen amb gust els seus fruits apegalosos. Aquests es queden enganxats en el bec i a l’intentar netejar-se’ls sobre alguna branca, peguen les llavors a l’arbre, i inicien, així, el cicle de parasitisme, del vesc sobre el seu hoste. Després d’hivernar, les llavors germinen i ixen dos refillols que penetren en l’escorça fins als vasos capil·lars de la planta. El vesc utilitzarà la saba de la planta parasitada per al seu creixement.

Imatge: Maria José Aguilar.

De Puertomingalbo al Monestir de Sant Joan de Penyagolosa

La ruta botànica que propose ens ensenyarà la relació entre el vesc i el pi. Transcorre pel camí tradicional, on es realitza anualment una romeria, des de Puertomingalbo al Monestir de Sant Joan de Penyagolosa. El camí circula per una pista forestal, de terra batuda, a la qual s’accedeix des de la CV 175 direcció Puertomingalbo, a l’altura de l’Ermita de Santa Bàrbara.

Mapa de ruta. En color verd ruta realitzada, en blau el camí circular

Perfil d’elevació de la ruta

En els primers metres destaca el municipi a la part alta d’una lloma, amb el seu castell construït sobre penyes de blanca calcària des d’on, segurament, els seus antics habitants controlaven la vida de la vall. Albirarem alguns masos, com es coneixen en el Maestrat les cases de camp, on convivien famílies, animals i agricultura, que encara hui mostren una poc d’activitat ramadera. Els camps de cultiu que van estar destinats a la producció cerealícola, hui serveixen de pastures per als escassos caps de bestiar que queden a la zona. Fa temps devia ser una regió molt pròspera, encara que molt dura per la rigidesa del clima. Abans d’iniciar la ruta, cal no oblidar visitar el poble i el seu forn; serà senzill de localitzar, simplement fes cas del teu olfacte.

Imatges: María José Aguilar.

Ens endinsem en la pista. Després d’uns metres entrarem en un bosc, en què l’espècie arbòria predominant és el pi (Pinus silvestris), on el vesc també se sent còmode i ha trobat un hoste estupend. És molt fàcil detectar la planta, ja que el verd de les seues fulles destaca sobre el verd de les acícules dels pins. Els seus tints són més groguencs que el pi i la morfologia també es diferencia.

Imatge: María José Aguilar.

El passeig transcorre tranquil, amb l’únic so del vent, que assota les copes dels arbres, i el cant de les aus. Al ser una pista de terra batuda, hi ha cants rodats. Després de períodes de pluges cal tenir en compte que hi haurà regueres i basses d’aigua, que dificultaran el rodament.

Fins a aconseguir la pineda, on localitzarem l’espècie botànica que tractem en aquesta entrada, cal rodar bastant i requereix una bona preparació física. No hi ha fonts i tampoc ens trobarem amb àrees habitades. Pot ser que en alguns punts no tinguem cobertura, per la qual cosa és convenient avisar a les persones on aneu a estar. Porteu tot el material necessari per passar una jornada de senderisme com a aigua, queviures, roba d’abric, crema solar i gorra (estiu), i sempre és recomanable portar eines per arreglar possibles avaries.

Com que la ruta transcorre per pista de terra batuda, no la hi recomane a persones usuàries de cadira elèctrica, ja que es poden danyar les bateries que solen estar situades molt prop del sòl, i amb tanta pedra podrien sofrir dany.

Dit això, rodar, observar, escoltar i gaudir d’un dia de naturalesa i no oblideu fer cas de la llegenda de la deessa Frigga.

La llegenda de la deessa Frigga

Hi ha moltes llegendes que s’associen al vesc, que l’associen a poders curatius o com a antídot per a potents verins. És una planta coneguda des de l’antiguitat, que ha estat descrita per Plinio en la seva obra d’Història Natural. Ignacio Abella, en el seu llibre La Magia de los Árboles, simbolismo, mitos y tradiciones, relaciona al vesc, a qui denomina la corona del rei, amb la força i saviesa, referint-se a la relació entre el vesc i el roure.

Em pregunte, es va utilitzar el vesc en aquesta zona, per millorar la fecunditat dels animals estèrils?, com explica Plinio el vell, que feien els celtes. Haurà ajudat a les vilatanes en la dura labor de concebre? No tinc resposta a aquesta pregunta, però el que sí puc dir és: molta cura, aquesta planta no pot ser profanada, tallant-la amb un vil i terrestre metall, com un utensili de ferro.

Són moltes les atribucions i llegendes entorn d’aquesta màgica planta. A mi, la que més m’ha agradat és La llegenda de la deessa Frigga i el seu fill Balder. Segons explica la llegenda, Frigga era la deessa de l’amor, i el seu fill, Balder, era el déu del sol d’estiu. Una vegada, Balder va somiar amb la seva pròpia mort, va quedar molt preocupat i li va dir a la seva mare el somni que havia tingut. Frigga va quedar molt preocupada, per la vida del seu fill i de la Terra. Ella sabia que sense Balder la vida a la Terra arribaria a la seua fi. Per evitar la desgràcia, va anar a visitar a tots els éssers de l’aire, l’aigua, el foc i la terra per aconseguir la promesa que mai farien mal al seu fill. Es va comprometre a vetllar per la seguretat del seu fill i per la de tots els animals i les plantes per sota i per sobre de la Terra. Però Loki, el déu del mal, que era l’enemic de Balder, sabia que hi havia una planta que Frigga havia passat per alt. Aquesta creixia en pomeres, roures i altres espècies i era coneguda com a visc. Loki va fer una fletxa i va untar la punta amb la sàvia del visc, va enganyar al germà cec de Balder, Hodr, el déu de l’hivern, i li va fer disparar la fletxa a Balder, que va morir enverinat.

Pintura Mort de Baldr de Christoffer Wilhelm Eckersberg. Wikimedia.

La Terra es va tornar freda i la vida trista. Durant més de tres dies, cada criatura vivent va tractar d’utilitzar els seus dons i retornar la vida a Balder. Finalment, Frigga va aconseguir ressuscitar al seu fill, gràcies a la pròpia planta que el va enverinar, el visc, i a les seues llàgrimes, que van convertir en blanc nacrat les seues baies i les va beneir. A partir d’aquest moment, el vesc protegiria a qualsevol que es trobés per sota, que no es veuria mai perjudicat, i com a mostra d’amor, tota persona baix d’un vesc tindria dret a un bes.

Detall de les fulles i les baies. Imatge: María José Aguilar.

Aquesta planta segueix lligada a les nostres tradicions. En nadal es col·loca una branca de vesc en la porta de casa, sent el guardià de la nostra felicitat i seguretat durant aquest any. L’últim dia de l’any, es crema i amb ell els mals esperits que puguin haver-hi en la casa.

Com diu Ignacio Abella, el vesc és el passaport per entrar i sortir dels abismes, per creuar els llindars de les portes, és la corona d’or, el vincle celeste, que perdura més enllà dels regnats dels hòmens, com la pròpia mare terra, que perdurarà per se.