BOTÀNICA INCLUSIVA. És primavera: lliris i altres flors inunden les muntanyes

Des de fa uns dies els botons florals han trencat per a donar pas a la floració. La vida renaix cada any a la primavera i engalana els camps de acolorides i aromàtiques floracions, els insectes tornen a tenir fresc i dolç nèctar i els amants de la botànica oportunitats per a donar llargs i refrescants passejos per a delectar-nos amb multitud d’inflorescències que capturar amb els nostres objectius. Estem a la primavera!, encara que hem començat amb temporals i més aviat semble hivern, però hivern florit.

En aquesta ocasió, els presente una flor i una serra. Poden acompanyar-me per la serra d’Alcaraz, que aquests dies trobarem coberta de blanca neu i de morat intens per la floració del lliri silvestre o lliri d’hivern (Iris planifolia).

Iris planifolia. / M.J. Aguilar

La serra d’Alcaraz o dels “cirerers”

La serra d’Alcaraz, on he tingut el plaer d’observar acolorides muntanyes de blau, dóna nom a una de les comarques de Castella, en la província d’Albacete. Segons el geògraf andalusí Al-Zuhri, l’existència del topònim Sierra d’Alcaraz, és a dir “serra dels cirerers”, era anterior al nom de la població d’Alcaraz, que ostenta la capital històrica, per la qual cosa el municipi degué rebre el nom de la serra i no a l’inrevés com poguera semblar lògic. Forma part de les serralades Bètiques, conjunt de sistema muntanyenc que s’estén pel sud de la península Ibèrica des del golf de Cadis fins a Alacant i Balears; concretament, a la serralada Prebètica.

La ruta es va realitzar en vehicle a motor, ja que les inclemències del temps d’aquests dies no em van permetre el passeig assossegat a peu, però valia la pena descobrir aquest espectacle de la naturalesa. Es potiniciar la ruta des d’Alcaraz o des de Vianos, visible des del mateix camí marcat en la imatge. Això sí, com el camí és de terra batuda i transcorre entre una ramaderia, es recomana fer la ruta amb un vehicle apropiat o fora d’èpoques de pluges, ja que alguns trams podrien estar no transitables.

Ruta recorreguda per a localitzar la planta

El lliri d’hivern: Iris planifolia

L’Iris planifolia pertany a la família de les Iridàcies (Iridaceae), una enorme família d’espècies que, generalment, són herbàcies i perennes, excepte rars casos en què trobem alguna espècie anual o arbustiva llenyosa, amb creixement anòmal. El seu fullatge pot mantenir-se durant tot l’any o assecar-se durant alguna estació per a després rebrotar. Una curiositat d’aquesta família és el cas de Geosiris, que no presenta clorofil·la (ja que es tracta d’una planta saprofítica, que es nodreix d’altres organismes) i que en lloc de fulles té escates.

Sense cap mena de dubte, la família de les Iridàcies destaca per l’espectacularitat de les seues flors, que són hermafrodites (amb òrgans femenins i masculins funcionals). Les tiges són rizomes, corms, bulbs. Tenen fulles simples de marge sencer i generalment lineal. Químicament, la família sol presentar grans cristalls d’oxalat de calci en els feixos basculants de les baines i tanins o diversos tipus de terpenoides.

Iris planifolia. / M.J. Aguilar

La distribució i hàbitat de les iridàcies abasta quasi el globus al complet, adaptada a climes estacionals amb períodes secs o freds, en què aquestes plantes entren en repòs quan les condicions climàtiques no són aptes per al creixement vegetal. L’única excepció quant a distribució geogràfica la presenten les espècies perennifòlies que estan restringides a desenvolupar-se des de les regions subtropicals a les sabanes o en les estepes temperades.

Iris planifolia és una planta amb bulbs de 3-5 x 2-3,5 cm, arrels tuberoses i fistuloses, i túniques membranoses perllongades per sobre del bulb. Té tiges de fins a 3 cm, subterrànies, i fulles planes i plegades. Inflorescència amb flors, blaves-violetes o blanques, marcades per unes línies d’intens groc. Els fruits són càpsules de 3 a 5 cm i les llavors són piriformes i vermelloses. Floreix de desembre a març, raó per la qual se la coneix com a lliri d’hivern, depenent de la zona.

Iris planifolia. / M.J. Aguilar

• Nom científic: Iris Planifolia
• Nom comú: lliri d’hivern, lliri silvestre
• Família: Iridaceae
• Gènere: Iris
• Etimologia: “iris” fa referència a la deessa grega de l’arc de Sant Martí (arco iris, en castellà) del mateix nom, mentre que “planifolia” és un epítet llatí que significa “amb fulles planes”.
• Distribució general: és una espècie mediterrània. Des d’Àsia menor fins a Portugal i nord d’Àfrica. Escassa al nord de la vall del Guadalquivir, aconsegueix el seu òptim en les serralades Bètiques.
• Ecologia i hàbitat: és comú localitzar-la en talussos i vores de camins, en buits càrstics emplenats. És una espècie calcícola, que creix en sòls argilencs que procedeixen de la descomposició de calcàries, margues o arenisques calcàries. Sol trobar-se en ambients assolellats però quelcom humits. Pertany al pis meso-mediterrani, ombroclima sec-subhumit.

Mapa de distribució d’Iris planifolia

El lliri silvestre segons Plini

El lliri silvestre és conegut des d’antany. Plini cita l’espècie en els seus manuscrits d’Història natural, dels quals cite ací alguns remeis i curiositats que se li adjudiquen a aquesta bella flor d’hivern però que en l’entrada de la primavera he localitzat esplendorosa.

«Els dolors de varius es calmen amb la cendra d’excrement de vedella cuita amb bulbs de lliri, si se li afig mel també es guareixen les inflamacions i amenaces de supuració, efecte beneficiós per a la gota i malalties articulatòries.»

«Per a les cremades, el millor és el greix d’ós amb arrels de lliri.»

Per a les inflamacions dels tendons, un altre remei que arreplega Plini «si es creu en la màgia» és la «cendra de cap de mussol en vi amb mel amb arrel de lliri begut». També explica l’ús de les llavors del lliri per a les dolences del fetge d’aquesta manera: «per als que llancen sang en els vòmits, pulmó de voltor rostit en sarments de vinya, afegint-li la meitat de flor de magraner, de codony o de lliri en la mateixa proporció; aquest beuratge es beurà al matí i nit amb vi, açò sí, si no hi ha febre».

Després de llegir sobre les possibles propietats d’aquesta família, i sense dubtar de la seua aplicació i utilitat, done gràcies als avanços de la medicina moderna. No em motiva molt el preparar beuratges amb pulmó de voltor o cendra de cap de mussol! Una mostra més de les curiositats i les riqueses que els nostres camps ens regalen cada estació de l’any i raons de sobra per sentir-me afortunada de trobar la felicitat en els meus passejos pel camp.

Agraïments: com sempre, al meu bon amic Juan Parras, qui m’ha ensenyat molts dels tresors de la serra d’Alcaraz, en aquesta ocasió en forma de flor.