Botànica inclusiva: El Jardí Botànic de la Universitat de València

El Jardí Botànic de València és un oasi enmig d’una ciutat. Aquesta ha sigut la millor definició que he trobat, d´Antoni Aguilella al 2010. No importa com et desplaces, quin mitjà o ajuda tècnica uses, quines capacitats tingues, el Jardí Botànic és un espai patrimoni on cabem tots i totes per a amarar-nos de la seua màgia i incalculable energia.

Us proposem el passeig que Antoni Aguilella suggereix a la publicació “Un oasi en la ciutat, el Jardí Botànic de la Universitat de València”; editat al 2010 per Vicent Olmos

S’accedix per l’edifici administratiu, construït a mercé i capritx del monumental lledoner (Celtis australis), des del Carrer de Quart. És un espai natural accessible; en l’encreuament del Carrer de Túria amb carrer de Quart hi ha dos places de PMR, encara que és zona blava, segons l’ordenança municipal, les dos places estan exemptes de pagament amb distintiu PMR, a la resta de zona blava sí que cal pagar, però amb distintiu es disposa del doble del temps abonat.

Iniciem el recorregut botànic a la entrada mateixa on el majestuós lledoner rep el visitant. Vos propose el passeig que Antoni Aguilella suggereix a la publicació “Un oasi en la ciutat, el Jardí Botànic de la Universitat de València”; editat al 2010 per Vicent Olmos. “La visita al jardí en un tres i no res”, passeig que permet al visitant gaudir dels diferents ambients d’una forma ordena i lògica, que ajuda a entendre l’evolució de la botànica, sense perdre’s cap de les joies o monuments arboris o arbustius.

També hi ha flos de tardor. Imatge de Mª José Aguilar

La primera ubicació del Jardí data de 1567, però no és fins a 1802 quan s’establix en l’antic hort de Tramoieres, ubicació definitiva i lloc que estem visitant. En el segle XX es consoliden les col·leccions que hui coneixem i a finals del mateix segle, s’inicien les obres de restauració que es culminen l’any 2000, amb la construcció de l’edifici d’acollida. Les persones amb diversitat funcional tenim assignada la tarifa reduïda i els acompanyants de les persones dependents estan exempts de pagament, tota la informació està disponible en la web oficial del Jardí que encara no s’ha actualitzat segons els criteris d’accessibilitat per a webs oficials, que proposa el Reial Patronat de la Discapacitat. Aquests criteris facilitarien que totes les persones pogueren fer ús d’ella amb total garanties de comprensió i ús a més de gaudir, per exemple, dels passejos virtuals, gadget molt útil per a aquells a que els és impossible acudir en persona.

Després de l’incís informatiu, continuem amb el passeig botànic. Travessem l’edifici d’acollida per a endinsar-nos en l’espai obert del Jardí. Hi ha un camí central que dividix en dos els parterres, el paviment és terra batuda majoritàriament encara que hi ha zones pavimentades amb ceràmica, és transitable per a usuaris de cadira de rodes, a pesar que el terreny exercix de resistència tot i que el pendent és nul. No obstant, no influeix en el delit del visitant. Des de la nostra posició localitzem els wc, amb bany accessible.

L’itinerari proposat ens dirigix cap a l’esquerra per a endinsar-nos en els parterres. Estos inclouen diferents tipus de vegetals, segons la concepció didàctica dels seus inicis. La primera parada o punt 2 és per a prestar atenció al , a què ja li engroguixen les fulles tenyint de daurat el sostre arbori del parterre.

Ginkgo biloba

Ginkgo biloba. Imatge de Mª José Aguilar

Avancem deixant al Ginkgo biloba a la dreta, no sols aquest exemplar captarà la nostra atenció la resta d’arbres són igual de bells i excepcionals, creant un dosser arbori de tons daurats, ocres i rojos tardorencs, millorant si és possible qualsevol pintura impressionista de la tardor i és que la contemplació de la naturalesa és la millor manera de contemplar l’art. Dos parterres més i l’itinerari ens desvia a la dreta per a topar-nos amb la Plaça dels Magnoliers. Des de la plaça, si observem de front la veurem a ella, l’alzina (Quercus ilex), majestuosa imponent, ama del camí, impossible no detindre’s a contemplar-la des d’ací ens podem fer una idea de la seua magnitud, no puc ocultar la meua debilitat per aquesta espècie, que porte per cognom matern.

Esta plaça és el cor de l´Escola Botànica, que es va crear fa 200 anys per a poder impartir les classes pràctiques de botànica, que en data de hui es continuen realitzant. Recorregut que permet observar l’evolució dels vegetals des de les monocotiledònies a les gimnospermes per a finalitzar amb les dicotiledònies.

Continuarem rodant pel carril central fins arribar fins els xicotets hivernacles que contenen 4 col·leccions monogràfiques. A estos no podrem accedir els usuaris de cadira de rodes, encara que des de fora es pot observar la riquesa que guarden en el seu interior, a mi personalment el que més m’atrau és el d’orquídies, que no estan en flor en aquesta època excepte esta coqueta, que es deixava veure des de la finestra i vaig poder fotografiar-la.

Per a la construcció dels hivernacles es va tindre que escavar en el sòl, a l’estar semisoterrat hi ha escales per accedir, són estretes i de difícil solució per a ubicar un salva-escales. Este sistema va ser necessari per a albergar les col·leccions, ja que requerixen unes condicions ambientals específiques. Les dimensions són xicotetes el pas per l’interior estret, inviable per a cadira de rodes. En estos hivernacles ens hem de conformar veure des de fora, almenys de moment, potser en un futur…

En la mateixa zona observarem l’hivernacle de plantes tropicals, construït entre 1860 i 1862 en ferro i vidre. És accessible tant en l’accés com l’interior, amb un recorregut de paviment amb xicotet desnivell que ens permet passejar entre plantes epífites, orquídies o bromelias, una delícia salvatge que transporta a les selves amazòniques.

Eixim del tròpic i tornem al clima mediterrani o millor dit, a l’atmosfera valenciana, per a creuar a la plaça de Carles Pau, on se celebren fires els caps de setmana i el visitant pot adquirir plantes, fa poc, es va dedicar als cactus i crasses, a finals d’octubre, les orquídies seran les protagonistes, jo no m’ho perd! Des de la Plaça accedirem a la rocalla dels endemismes, punt 5 de l’itinerari. En esta zona podem observar i sobretot olorar, perquè algunes plantes són molt aromàtiques. El camí és tortuós i un poc estret simulant una senda de muntanya, és probable que cadires amples no puguen accedir a la zona i que es requerisca d’ajuda per a superar el pont.

Després de la rocalla tornem al camí per a continuar fins a la zona de crasses i suculentes, plantes que s’han adaptat a suportar carències d’aigua per ser originàries de zones àrides o semiáridas, resulta molt curiós observar estes adaptacions i disfrutar de les seues estructures capritxoses i floracions. En els accessos a les col·leccions trobarem dos xicotets obstacles que són superables però cal prestar atenció per a no caure de la cadira o entropessar si el bastó no reconeix el xicotet desnivell.

Deixem esta col·lecció per a descobrir noves espècies botàniques, prestar atenció a la palmera datilera (Phoenix dactylifera) d’uns quants peus que fa que siga de gran dimensió, només es pot observar un paregut en el Palmerar d’Elx. Este exemplar és la porta d’entrada a l’Horta del jardí, ha de ser defecte professional, però és una de les meues zones preferides, si és que es pot triar una en este magnífic lloc.

Espantall de l’Horta del Botànic. Imatges de Mª José Aguilar

De l’Horta ens podem endinsar en el bosc per un sinuós camí que fará que tingam la sensació d’estar en la Serra Calderona, Espadà o qualsevol espai natural de la muntanya valenciana, amb exemplars d’arbres mediterranis.

Després del passeig muntanyenc la farmacopea del jardí o l´Hort de Simples, on cada planta cultivada és un remei natural per les malalties. Seguint l’estil dels convents medievals amb un pou en el centre que dividix en 4 zones de cultiu. Entre les col·leccions es troben plantes aromàtiques del mediterrani com a distintes varietats de timó (Tymus sp) , romaní (Rosmarinus officinalis), etc… i també una mostra de plantes tòxiques. En esta zona les aromes són molt intenses, val la pena quedar-se una estona disfrutant de la quietud en algun dels seus bancs i per a simplement deixar-nos embriagar pel lloc.

Després de la pausa en l’apotecaria, reprenem el nostre passeig pel camí principal cap a l’Umbracle, una altra de les joies arquitectòniques del jardí de ferro sobre pilars de rajolla, data de 1900. L’ombra que projecta protegix a les espècies, en l’interior de les quals es cultiven, dels rajos directes del sol, permetent el desenvolupament de plantes esciòfiles, espècies que provenen de boscos subtropicals. Travessem l’edifici on es pot observar l’escultura d’Arturo Mélida en el centre, per a tornar a l’exterior per la rampa de tarima de suau pendent. A la dreta es pot veure una soca de palmera amb una explicació sobre l’espècie i el tipus de creixement que no té res a veure amb les plantes llenyoses.

Ara ens dirigirem cap a l’estufa freda, punt 13 del recorregut, edificació que actualment s’utilitza com a sala d’exposicions, saló de cursos, congressos i la resta d’activitats organitzades pel Jardí, un lloc de trobada per a tots, on s’hauria de plantejar la rampa d’accés d’una altra forma, l’existent excedix el pendent recomanat, la qual cosa convertix l’edifici en inaccessible per a usuaris de cadira de rodes.

Sobrepassem l’edifici i tornem a endinsar-nos en els parterres de l’Escola Botànica, esta vegada abordarem l’altra part que no s’ha visitat a l’entrada. Els jardinets és el primer lloc que captarà la nostra atenció. El particular d’un jardí botànic és que cada espècie és afí a la seua fenología, que proporciona al visitant diferents períodes florals, com en els jardinets que ara enlluernen per les vistoses flors d’algunes de les seues plantes, impregnant l´ambient de dolça aroma com l’Abelia floribunda, fragància de flascó xicotet.

Quan aconseguixes avançar i escapar de tan bell quadre floral, continuant pel camí central dels parterres, toparàs amb la Chorisia speciosa heus ací una barrera de les què no molesten, és arbòria i simplement t’invita que prengues una desviació i descobrisques altres tresors del Jardí. La seua majestuositat s’ha apoderat de part del camí i no n’hi ha prou espai i amb la cadira de rodes no es pot passar, després de la volta tornem a l’eix central i enfrontarem l’eixida del Jardí. Un èxtasi botànic per a tots en el centre de la ciutat de València, que crega addicció i no hi ha cap soluciò més que tornar, per a tornar a perdre’t per les seues branques.

Faltaria a la veritat si no diguera que a pesar que s’han pres mesures per a millorar l’accessibilitat del Jardí, buscant crear un entorn inclusiu, es deurien de fer algunes millores, que ho farien molt més agradable, amb permís de la riquesa botènica, que alberga en el seu interior, que per si sola ja aconseguixen que siga un lloc meravellós. Només em queda dir que el visiteu, que el sentiu i  assaboriu l’energia de les seues riqueses. Fins a la pròxima passejada rodada per la botànica!