Botànica inclusiva: El barranc dels horts

A principis de novembre, vaig tenir l’oportunitat de visitar El Barranc dels Horts, en el Maestrat Castellonenc. Un pulmó verd fixador de CO2, productor d’O2 i com a bosc que és, dinamitzador climàtic. Aquesta tardor està sent especialment càlida i seca, motiu pel qual la societat comença a ser més conscient del canvi climàtic i la importància dels boscos com a reguladors climàtics i importants per a la nostra qualitat de vida.

En l’era de la informació i del 2.0 cal posar-li nom a tot i des de Japó ens ha arribat un corrent, molt saludable per cert, que és l’ús públic dels boscos terapèutics. Jo em pregunte, Quan un bosc, pel fet de ser un bosc, no ha sigut terapèutic? Dubtes transcendentals a part, aquest article està dedicat a un bosc amb majúscules que no necessita d’adjectius cool i trending topic.

Un bosc de veritat

El Barranc dels Horts, és un espai natural protegit, que gràcies a una perfecta gestió compleix a la perfecció amb la definició de “Bosc”. Sense entrar en una anàlisi de les característiques terapèutiques analitzades des de l’àmbit de la medicina i els seus beneficis per a la salut humana, volia ressaltar i em reitere amb açò, a dir que és un bosc i aquest lloc podria ser considerat com un dels primers exemples a Espanya de Custòdia del Territori, que amaga entre les seues branques una preciosa història.

Barranc dels Horts. Imatge: Mª José Aguilar Carrasco

Barranc dels Horts. Imatge: Mª José Aguilar Carrasco

De la mateixa forma que la paraula natura s’escriu en femení, la protagonista d’aquesta història, és una dona, llicenciada en Biologia, especialitzada en Ciències Ambientals, Isabel Queral Ruano, que es defineix com a botànica dedicada a la gestió forestal. La finca ocupa un espai d’aproximadament 700 hectàrees. La Fundació Caixa Castelló en els 90 la va adquirir per a gestionar-la.

A mitjans dels 80 camions carregats de troncs de gran diàmetre descendien per la carretera i van cridar l’atenció d’un agent forestal, que es va preguntar; on estan extraient eixos arbres de tanta envergadura? I són roures! Aquest es va posar en contacte amb Isabel i amb els components de la Colla ecologista de Castellò per a que indagaren sobre el tema. El que van esbrinar va ser que els propietaris de la finca dels Horts, havien venut els arbres per a llenya. Gràcies a aquella trucada, aquestes persones es van posar a treballar i van aconseguir parar el “arbrecidi” d’aquells exemplars. Més tard la fundació compraria la finca protegint així un bosc relicte mediterrani, situat en el Maestrat Castellonenc.

Molt important aquesta soca com a testimoni de la tala d’exemplars de roures i alzines abans que la fundació es fera càrrec. Imatge: Mª José Aguilar Carrasco

Aquest singular espai natural situat entre els 700 i 1200m, on les diferents orientacions permeten l’existència de dues sèries de vegetació (meso i supramediterrània) i diversos microclimes, es tradueix en diversos ambients botànics molt marcats segons ens trobem en ombria o solana. Existeixen més de 400 espècies vegetals en un entorn bastant reduït, destacant a més del roure valencià (Quercus faginea) espècies com aurons (Acer granatense i A. monspessulanum), teixos (Taxus baccata), grèvols (Ilex aquifolium) i diversos endemismes iberolevantins, per açò s’han declarat 3 microreserves de flora.

Rodant entre Robles i Alzines

La meua companya Paloma i jo accedim a l’espai amb el nostre vehicle, previ avís a l’organització que gestiona i vetlla pel lloc. Deixem el cotxe en la masia i comencem a descendir per la pista. Va resultar impossible no emocionar-se amb el que ens envoltava, com a xiquetes que van per primera vegada a la fira, no érem capaces d’avançar, cada mil·límetre de terra ens atrapava, el sotabosc, els arbustos, els arbres centenaris immensos, els massissos geològics que han conformat un substrat perfecte per a albergar totes les espècies vegetals citades i moltes altres.

Roure gros. Imatge: Mª José Aguilar Carrasco

Una de les coses a destacar, a més de la pròpia bellesa del lloc, és la gestió que s’està duent a terme, que dóna prioritat als processos naturals d’un bosc, és a dir la vida, el desenvolupament, la senescència i la mort. En un bosc perquè es done la vida, és necessari que la mort estiga present, per açò en el barranc es procura no retirar els arbres morts, llevat que suposen un risc, perquè en eixos troncs caiguts es desenvolupa nova vida. Animals, insectes, fongs, s’alimenten d’ells, a més els arbres vells, com l’estel del barranc, El Roure Gros, tenen el seu paper fonamental en un ecosistema boscós, ja que les cavitats d’eixos vells troncs són el refugi perfecte per a aus i mamífers, com els mussols o la geneta per exemple. Açò és una cosa que tenen molt clar des de l’adreça de l’espai natural, afavorir la biodiversitat i respectar els processos naturals.

Com he comentat arribem amb cotxe fins a la part alta del barranc, la pista forestal és de terra batuda, excepte en els trams de màxim pendent que s’ha cimentat, per a afavorir la circulació de vehicles, en època hivernal, ja que seguint la pista hi ha més masies que estan habitades i el camí no era molt adequat per a circular i aquestes persones tenien impediments. Així, per a facilitar l’accés als veïns, es va prendre la decisió de pavimentar les zones de més pendent. Malgrat aquesta mesura la pendent supera el 8% i es fa molt complicat pujar-la en cadira de rodes. Una possibilitat que els usuaris de cadira disposem és demanar permís a l’adreça per a arribar amb cotxe fins a la part alta i descendir el recorregut gaudint de la riquesa natural i paisatgística.

Paviment de la pista forestal. Imatge: Mª José Aguilar Carrasco

El roure valencià o roure de fulla petita (Quercus faginea) és un arbre marcescent, aquest terme s’utilitza en botànica per a descriure les fulles d’alguns arbres i arbustos que després de finalitzar el període vegetatiu canvien el color del fullatge, però les seues fulles romanen en l’arbre majoritàriament durant tota l’estació freda (tardor i hivern) fins a l’eixida de noves fulles a la primavera. Aquesta característica ens permetrà diferenciar el roure de l’alzina (Quercus rotundifolia), el primer acoloreix les seues fulles a la tardor amb tons ocres o marrons i el segon manté el color verd en les seues fulles, a més que el lobulat de les fulles no és exactament igual. Una altra característica del roure són les ganyes, xicotetes protuberàncies en les fulles produïdes per insectes, artròpodes o nematodes, depenent de l’època de l’any o l’espècie.

Marcescència del roure. Imatge: Mª José Aguilar Carrasco

Alzina. Imatge: Mª José Aguilar Carrasco

Roure de fulla petita. Imatge: Mª José Aguilar Carrasco

Detall de les ganyes a les fulles d’un roure. Imatge: Mª José Aguilar Carrasco

Un altre exemple de la riquesa botànica són els aurons com el Acer granatense i l’A. monspessulanum, que a la tardor es tinten de tonalitats roges. A més de veure algun d’a prop durant el descens, en el vessant esquerre del barranc destaca una taca roja en el cim que correspon a una xicoteta arbreda d’aurons.

Auró. Imatge: Mª José Aguilar Carrasco

Entre el sotabosc destaquen espècies com l’arç blanc (Crataegus monogyna), el corner (Amelanchier ovalis) i la cornicabra (Pistacea terebinthus) que a la tardor s’omplen de baies o drupes de tonalitats vermelloses o violàcies, que serviran d’aliment per a la fauna.

Arç blanc. Imatge: Mª José Aguilar Carrasco

Sens dubte un màgic i terapèutic passeig a l’ombra dels seus majestuosos exemplars, en aquest bosc on regna la pau i la natura. Tornaré a la primavera per a observar i sentir el renàixer de la natura en aquest singular bosc relicte mediterrani.