A què diríem naturalisme, si en ikebana tot és natural?

És la tendència més pròxima a la vida silvestre, inclinada a descobrir la bellesa de les plantes més humils, evitant virtuosismes i artificis en la realització. El naturalisme opta pel més comú i quotidià; la seua presentació és senzilla i franca. Aporta a l’ikebana més actituds i saviesa que tècnica o estil. L’ikebana naturalista és orgànic, seré, accepta l’imprevisible, el singular, l’imperfecte, l’informal. Sense pretensions d’espectacularització; al contrari: mostra l’amor per allò menut i és intimista.

En un ikebana naturalista la branca o la flor tallada ofereix un caràcter molt efímer, amb una frescor instantània. Cedeix a la força de la gravetat amb delicadesa, sostenint-se precàriament i no obstant això en harmonia. És una invitació a la constant renovació, expressa l’amor per allò naixent, ja que aquests arranjaments lleugers se substitueixen amb freqüència, perquè el seu valor és la frescor de la planta recentment tallada, molt viva i contenen una espècie d’originalitat innocent.

Dues tendències complementàries: formalisme i naturalisme

Des dels inicis de la història de l’ikebana han conviscut dos conceptes en la manera d’arreglar els vegetals, que podríem considerar com la línia formal i la línia naturalista. En la primera, l’ikebana es realitza sota normes prèviament fixades, deduïdes de la pròpia natura. En la segona, els vegetals són presentats “tal com són”, de manera naturalista, mostrant tant el que tenen en comú amb la seua espècie com les singularitats d’una determinada branca o flor. El diàleg entre totes dues tendències ha sigut fructífer al llarg de la història de l’ikebana. Totes dues postures són necessàries i l’alternança entre elles, fecunda.

En l’art de l’arranjament floral japonés la tensió entre la idea de l’autor i el caràcter de les plantes es tradueix en els diferents graus d’oposició/reconciliació entre art i naturalesa. Quan predomina l’artifici, la natura retrocedeix i viceversa. Aconseguir una harmonia completa, mantenint l’esperit creatiu i subordinant el desig personal a allò que la natura proposa, podria dir-se naturalisme en ikebana.

La tendència formal pot anar des d’allò canònic (shoka) a allò paisatgístic (rikka). La normativització va ser un dels assoliments dels mestres antics. Van aconseguir deduir regles estètiques, extraient la norma que roman sota la varietat natural. Aquestes consistien en diversos aspectes: el principal va ser l’establiment de mesures i proporcions entre les diferents parts de l’ikebana; però també la definició de les inclinacions i els angles de les branques, així com els tipus de plantes i recipients que es podien combinar, i la manera adequada de fer-lo.

El naturalisme que hui perviu està ja en l’origen de l’art de l’ikebana. La seua redefinició més vigent  és de l’inici del segle XX, que va viure un moment de revolució després d’un període de fastig formalista. És interessant llegir alguna frase del «Manifest Declaració del Nou Estil Emergent d’Arranjament Floral», signat per mestres com Mirei Shigemori, Sofu Teshigahara, Bumpo Nakayama, entre altres. 1933¹

«Rebutgem els sentiments antics i la consolidació formal. Rebutgem la concepció moral i les restriccions botàniques. Abracem un ús lliure dels recipients. Som totalment revolucionaris i actuem sense formes fixes».

Un plantejament d’aquest tipus podria córrer el risc de convertir a l’ikebana en un art excessivament orgànic, difícil de conceptualitzar com a coneixement estructurat. Però en aquest punt és necessari aclarir que no es tracta d’optar per una espècie d’adanisme o de subjectivitat individualista, consisteix a concentrar l’atenció en el coneixement profund de l’essència dels vegetals

La normativització formalista havia arribat a un grau tan concret que el diagrama no sols precedia a l’ikebana real, sinó que ho feia de manera tan precisa i plena de minucioses puntualitzacions, que constrenyia l’espontaneïtat natural, l’aspecte expressiu únic de la planta viva.

I en què consisteix en la pràctica aquest naturalisme?

Essencialment en què és la planta qui defineix les seues formes, diferents en cada ocasió, i no les normes els qui sotmeten a la planta a uns diagrames preconcebuts, i idèntics a si mateixos.

La manera naturalista de procedir té com a prioritat observar molt i actuar poc; triar acuradament un material expressiu per si mateix i modificar-lo mínimament, deixant-lo “ser com és”. L’actitud és la d’un acompanyament intel·ligent i sensible de la forma natural, en lloc d’una voluntat de composició a partir d’un esquema. Des del punt de vista del kadō, l’actitud naturalista és el màxim grau de l’elegància interior. Aquesta tendència s’identifica particularment amb els valors de l’estètica tradicional japonesa wabi y sabi: modèstia, senzillesa, autenticitat, honestedat…

En ikebana, la forma particular de cada branca, tija o flor proposa l’orientació estètica de l’arranjament. Cal observar i escoltar prèviament el que la planta indica, estudiar-la, a vegades a través de dibuixos o fotografies… i també experimentar, provar, per a arribar a conéixer-la no sols visual sinó físicament. Tocar-la, manejar-la, arribar a comprendre la seua tensió interna, la seua ductilitat o resistència, el grau d’enduriment llenyós o de porositat humida de la seua tija, així com el seu pes, o flexibilitat, entre altres detalls. Entendre el seu entorn paisatgístic i evocar-lo.

D’aquesta manera, l’arranjament es basaria en el coneixement sensitiu de l’espècie vegetal com una base sobre la qual poder emfatitzar la branca o flor concreta, que és d’alguna manera única. Eixa singularització, que dóna sentit a l’arranjament, mostra un aspecte sempre nou que fa de l’ikebana una espècie de descobriment continu de la bellesa natural. Encara que coneguem molt bé la planta amb la qual ho realitzem, l’arranjament mostra sempre una faceta sorprenent perquè la naturalesa mai és idèntica a si mateixa.

Són innombrables les qualitats plàstiques a apreciar en les plantes. Algunes aporten traços lineals, altres masses compactes de color, altres dispersions espacials, etc. Del caràcter de les flors, per exemple, que diferent és la fragilitat del lisianthus comparada amb la nerviació resplendent de la superfície del anturio; o que geomètrica i nítida resulta la flor de lilium comparada amb el recolliment tou de les capes de pètals d’una peònia. De les branques poden fer-se valoracions estètiques similars observant, per exemple, en les branques primerenques dels eucaliptus, la rítmica proliferació de cercles ascendents de les fulles blavoses; o en les de l’avellaner tortuós, aqueixes curvatures nervioses i cal·ligràfiques.

És un llenguatge d’una riquesa plàstica infinita i els mestres d’ikebana arriben molt lluny en la valoració d’aquestes qualitats vegetals.

Shussho

En ikebana, al caràcter que diferencia a una espècie de les altres es coneix com a shussho. És un concepte estètic completament basat en la botànica, que consisteix en l’apreciació de les plantes com a elements vius, plàsticament peculiars i valuosos. És molt necessari familiaritzar-se amb el shussho de l’espècie, conéixer profundament les seues qualitats sensibles abans d’utilitzar-la per a compondre amb ella un arranjament.

Cada espècie té la seua shussho, que no és només una forma o color determinats, sinó una personalitat viva i canviant: una peculiar manera de proliferar, créixer, expandir-se, enfortir-se, reverdir. El punt de vista naturalista en ikebana posa en relleu valors dinàmics, com l’energia, lenta o ràpida que desprén la velocitat del creixement. En l’estacional, distingeix el brollar impetuós primaveral de la plenitud estàtica de l’estiu, així com de l’energia descendent de la tardor i el hieratisme expectant de l’hivern.

Contrariar el shussho d’una planta és fer un arranjament anti-natural. Ignorar-ho, un fracàs. Comprendre-ho i aconseguir sintonitzar-se amb ell, arribant a expressar emocions humanes, és haver aconseguit algun grau de coneixement en ikebana. Com es tracta d’un dō, una via de coneixement, el grau aconseguit en aquest art arriba a impregnar altres aspectes de la vida. Fluir amb allò natural i harmonitzar-se amb les plantes ensenya a fluir en tots els aspectes.

Allò objectiu i allò qualitatiu

Ikebana reuneix, doncs, un doble coneixement de les plantes. D’una banda, consisteix a reconéixer mentalment l’ordre subjacent del creixement; per exemple, la manera en què se succeeixen i es generen les fulles d’un lliri, cadascuna des de l’interior de la precedent.  D’altra banda, és necessari obrir-se davant les qualitats sensibles de les plantes, valorar-les estèticament. Aqueixes fulles del lliri tenen un setinat ters, estan mossegades per un caragol o lleugerament atrotinades en les puntes, etc. Aquest segon aspecte és el més visible i sensual. Tracta de textura, color, densitat, traç de les línies… l’expressió del propi vegetal en el seu impuls vital per a aconseguir mantindre’s viu, per a créixer.

L’essència de l’ikebana naturalista es completa quan aquestes dues maneres de coneixement es converteixen en inseparables.

L’Escola Kozan-ryu, fundada en 1910 pel primer mestre d’aquesta, Kozan Okada, va tindre un començament obertament naturalista, sent defensora de l’arranjament que no dóna importància a les regles concretes, sinó a la conservació de l’esperit de la natura, estudiant les característiques de cada planta per a emfatitzar el més genuí. Els seus alumnes arriben a estudiar i conéixer centenars de noms i característiques de flors i plantes silvestres, i en aqueix coneixement se sustenta la sàvia subtilesa de les seues creacions, en les quals la intuïció està nodrida per l’experiència directa del natural.

En el pròxim capítol parlaré de l’estil nageire: la formalització d’allò informal; l’estil naturalista estudiat i actualitzat. M’agradaria, fins llavors, acomiadar-me citant a l’Escola Kozan-ryu. El seu precepte més conegut és molt directe i explícit:

«Arregla les pruneres com a pruneres, i les bresquilleres com a bresquilleres.»

1Rebel in the garden. Modern japanese landscape architecture by Mirei Shigemori. Christian Tschumi. Birkhäuser Verlag AG 2007