Ikebana i paisatge. L’estil ‘rikka’

Rikka és l’estil més pròxim a la idea de paisatge de totes les tipologies d’ikebana. En ell, es reuneixen una varietat més gran de vegetals en composicions denses i profuses i, no obstant això, articulades en una estructura clara i molt bella. El concepte de paisatge, en aquest context de la cultura japonesa, no significaria un enquadrament, una vista o una porció de la realitat natural: des del punt de vista oriental, unes fulles de bambú agitades pel vent poden ser paisatge.

Ikebana sempre és un art de l’evocació; no representa ni imita a la natura. Quan arribem a percebre l’essència d’un paisatge contemplant un arranjament rikka, es tracta d’una il·lusió de paisatge, una imatge poètica suggerida per una associació d’espècies vegetals lliures, portades a l’interior d’un espai artificial. És la creació d’una harmonia que ens pot fer rememorar la vivència de sentir-nos immersos en la pròpia natura.

Rikka és la forma tradicional més valorada i més difícil d’ikebana. Si l’estil shoka podria equiparar-se a la nostra idea occidental de classicisme, rikka seria el barroc. Shoka aconsegueix la perfecció equilibrada, rikka arriba a l’expressió més intensa. La natura sempre és venerada a través de l’ikebana, i rikka culmina, en el grau més alt, l’esperit d’aquest art l’objecte del qual és la bellesa del món vegetal concebuda com una cosa sublim, misteriosa. A través de l’ikebana es medita com d’incomprensiblement meravellosa és la vida. Un arranjament rikka, amb la seua sumptuosa complexitat, mostra aqueixa veneració, a través dels múltiples treballs la delicadesa dels quals posa al servei de mostrar aquest miracle. És un arranjament cerimonial; ni quotidià ni decoratiu. Va sorgir sota l’influx de l’ofrena religiosa budista.

A diferència d’altres estils simples i directes, rikka és seqüencial, està ple de matisos i accidents que evoquen l’elevació de la serralada, la falda de la vall, … suggerint el descens imaginari i fluid de l’aigua des de la muntanya fins a la mar, a través de rierols, rius i cascades que, des del més alt cim, travessarien les muntanyes més erosionades, boscos, valls i fins a poblacions humanes… i al peu, l’aigua. Aquest recorregut pot percebre’s, sobretot, en les composicions amb grans branques de pi en la zona alta i espècies més herbàcies en la base. Rikka transmet la idea de paisatge perquè és un ikebana dens, el qual aglutina, en una composició idealitzada, la vegetació a diferents altituds d’una orografia real. Crea espais que semblen transitables. És un estil esplendorós. Vol revelar la coherència d’un tot, la congruència natural que Humboldt va definir i que avuii diem ecosistema: mostra, artísticament, una riquesa vegetal que evoca la xarxa de relacions entre espècies que es dóna en la pròpia natura.

Un art efímer

Voldria aclarir, en aquest punt, que ikebana és un art efímer. Malgrat l’aparent coincidència de l’estil rikka amb el caràcter paisatgista del cultiu de bonsais, en ikebana no es tracta de miniaturitzar les espècies vegetals o de compondre escenaris naturals a una altra escala com els bosquets de vida longeva. En ikebana es crea, artísticament, amb branques tallades, un arranjament que no dura més d’una setmana i això, substituint, a vegades diàriament, unes certes parts d’aquest.

Històricament, pot rastrejar-se l’origen de rikka en les ofrenes budistes de les quals existeixen les referències més antigues al voltant de l’any 1300. Va adquirir una forma més definida a la fi del segle XVI i es va consolidar en el Període Edo (segles XVII-XIX) en el qual els estils naturalistes i senzills es van inclinar a favor d’aquest estil, molt elaborat, que s’aproximava a la natura des d’un plantejament molt ric en la forma i alhora impregnat en un elevat sentiment del sagrat. La tendència a la naturalitat i a la construcció minuciosa van confluir. Va ser en aquesta època quan es va normativitzar a través de la definició de regles compositives i de meditades proporcions que defineixen les seues nou yakueda (branques o parts el ikebana). El conjunt forma un tot harmònic en el qual cada element és necessari i s’expressa amb la seua forma diferenciada i precisa. Altura, amplitud i profunditat, lleugeresa i expansió, concentració i pes, s’estableixen mitjançant mesures, proporcions i línies ascendents o descendents.

Els noms de les nou branques i les seues funcions compositives estan des de llavors fins als nostres dies especificades amb precisió. Són les següents: shin (també coneguda com a cor) es dirigeix cap amunt i és la branca més poderosa, l’altura màxima, és el centre alt. Està matisada i secundada per soe (la branca afegida), el seu suport, també orientada cap amunt i menor en grandària i força. Shoshin (el cor xicotet) és el centre superior que estabilitza la composició, una branca que no dibuixa línies ni es projecta en l’espai, sinó que el fixa i el densifica en un punt, definint una altura en el centre de l’eix. A mesura que es descendeix, les branques van desplegant-se en uke (la branca que rep), que s’obri en l’espai eixamplant-lo i compensant el costat oposat a shi. Mikoshi (la branca creuada) ho dota de profunditat. Nagashi (la branca serpentejant) dóna moviment, ampliant-se cap a l’exterior, com a branca més forta i extrema de la zona inferior. Hikae (la branca que espera), també delimita i equilibra, en el costat oposat, la zona inferior. Dō (el tronc) proporciona caràcter compacte i estabilitat en la part central inferior; és el ventre de l’arranjament, la sòlida estructura que sustenta, densa i massissa, constituïda de material amb grossària, ple, amb fullatge, contrastant amb el predomini de línies i buits. Finalment, maeoki (la branca que introdueix) sorgeix de dō projectant-se cap avant, estabilitzant la zona de les branques baixes.

Coneixem molt bé l’origen de la forma rikka gràcies a tractats antics. Aquests són compendis de delicades representacions, molt descriptives i càlides, en les quals les qualitats sensibles dels elements vegetals són presents, a vegades, fins i tot, amb molt de detall. Posteriorment es recorreria a esquemes abstractes, però, en l’època en què rikka queda definit formalment, les representacions antigues són dibuixos o gravats exhaustius i luxosos, detallats i plens de sensibilitat i coneixement.

Existeix una interessant variació de rikka anomenada ssuna-no-mono. Té proporcions més horitzontals, tant en el recipient com en la composició vegetal, perquè la seua ubicació quedava emmarcada pel moble que el suportava i integrava amb altres objectes o arranjaments. Aquest tipus d’ikebana dóna lloc a vegades a un doble peu, amb base d’arena i aigua dins del recipient, com pot veure’s en els dibuixos del tractat Rikka Shodo Shu.

Actualment poden contemplar-se aquest tipus d’arranjaments en les exhibicions de les escoles tradicionals. Les exposicions anuals inclouen treballs segons estils històrics molt benvolguts, que continuen practicant-se. Especialment, l’Escola Ikenobo continua ensenyant als seu alumnat en els nostres dies la forma tradicional rikka amb el rigor formal de tal tipologia i, no sols l’ensenya, sinó que l’ha actualitzada analitzant-la i emfatitzant els seus principis formals sense perdre la seua essència, com la forma més clàssica i, alhora, més sofisticada i atrevida d’ikebana.

En la forma original de rikka la congruència paisatgística és total perquè les espècies pertanyen a un entorn geogràfic comú i pròxim. En la forma actualitzada, rikka shimputai (o rikka modern) hi ha un enfocament més abstracte en la composició, amb contrast entre espècies, a vegades importades de zones de diferent clima, i major abundància de flors i contrastos de color. En aquesta nova modalitat de rikka, la branques d’arbres o arbustos han donat pas a espècies més lleugeres i les grandàries dels arranjaments són més xicotets. La renovació es deu a l’Escola Ikenobo i, especialment, a Senei kenobo, el 45é mestre-director de l’escola. El mestre va renovar així mateix la forma shoka, tot creant shoka shimputai; en tots dos casos, aportant un concepte artístic més contrastat, enfront del naturalisme de la forma tradicional.

Rikka resulta difícil per als principiants i només s’accedeix al seu aprenentatge després d’haver superat cursos basats en formes més senzilles, perquè la seua realització exigeix el domini de tècniques elaborades que només poden aprendre’s sota la tutela de mestres molt experimentats. Requereix, a més, una gran varietat de vegetals i recipients especials. Inclou branques poderoses, com les de pi, que pel seu pes obliguen a implementar suports ferms.

Generalment, l’arranjament se sosté sobre un llit de pedres i aigua, en el qual està enterrat el suport sòlid. Diversos i xicotets recipients d’aigua suplementaris, aeris, a diferents altures mantenen vives les branques que no sorgeixen des de la base, sinó que estan suportades a mitjana altura. Són moltes i complexes les tècniques que s’utilitzen per a fixar i mantindre les formes de les corbes de les branques, subjectes hàbilment; així com existeixen nombrosos mitjans per a prolongar la vida de les branques i les flors una vegada tallades.

En l’estil rikka tradicional els recipients antics desprenen un halo de dignitat i serietat. Habitualment de bronze i de proporcions majestuoses; a vegades molt curvilinis, sofisticats i figuratius, revelen la influència xinesa del seu origen. En l’actualitat els recipients que s’utilitzen per a rikka són similars als de shoka, encara que sovint més grans. S’han modernitzat, adoptant l’estil simplificat amb què la cultura contemporània interpreta el concepte de sobrietat i dignitat propi d’aquests arranjaments.

Les peanyes de fusta lacada i, a vegades, safates llaurades, doten d’una major elevació a les composicions. Aquest tipus de suport que distància i subratlla l’arranjament, no s’utilitza sota els recipients més informals o els arranjaments moderns. Estan reservats per a shoka i rikka (estils tradicionals) per a donar rellevància a l’ikebana.