Desmuntant la il·lustradora Ada Diez

Quin va ser el punt de partida per a aquesta creació?

Quan pensem en València, sens dubte, un dels seus majors atractius és el llit del riu Túria, un camí ple de vegetació, un pulmó per a la ciutat, però no podem oblidar que dins d’aquesta urbs es troba el Jardí Botànic, tot un oasi de la cultura, com demostren amb el seu cicle Dones i Ciència al Botànic, perquè, a més, és un edifici, una arquitectura que acull la ciència en tots els seus vessants i diversitat. Una cúpula de coneixements. Un hivernacle on es mostren els aspectes més desconeguts de les científiques. Envoltats d’impressionants construccions vegetals acollides en un mateix espai.

Destaques com a primer punt l’oasi…

Hem naturalitzat de forma quasi inconscient les ciutats com l’estàndard d’on s’estén la qualitat de vida. En moltes ocasions ens ha faltat coneixement del que ens envolta, de quins són les espècies autòctones de cada zona, de com hem estandarditzat unes certes espècies per a aportar vegetació a aquesta massa de ciment. Dins de tots, aquestes figures arquitectòniques i arbres impostats, trobem un edifici, al més pur estil hivernacle de conservació, figura clàssica de la botànica, un enorme espai en plena ciutat, un oasi del vegetal, la ciència i el coneixement.

Per què has volgut subratllar la diversitat científica?

En moltes ocasions, el desconeixement d’allò que és la ciència i de tots els seus vessants ens fa veure-la amb uns certs estereotips que perjudiquen en quin lloc d’importància es troba dins de la nostra societat. La pandèmia és un clar exemple, davant un infrafinançament de la ciència la nostra capacitat de resposta s’ha vist clarament minvada. Una ciència feminista, amb valors socials, diversa i accessible és una cosa que determina una vida millor, ja que hem d’entendre que la investigació no ha d’estar subjecta només a interessos econòmics, no tots els problemes que ha de resoldre giren entorn de l’estàndard d’home, blanc, heterosexual i amb capacitat adquisitiva.

Quina influència ha tingut la pandèmia per COVID-19 en la teua il·lustració?

Per descomptat, els il·lustradors hem de ser molt conscients dels moments socials que vivim, tenim l’obligació de formar part de la narrativa per a aconseguir canvis i donar veu i reflectir. Durant tota la pandèmia he vist com la ciència ha hagut de barallar amb ungles i dents perquè la tingueren en consideració. Si amb tot el patiment i la farsa constant que allò econòmic va primer, tot comprovant una vegada i una altra que no funcionava, no som capaços de posar a la ciència en el lloc que li correspon… quina classe de crisi necessitem per a ordenar les nostres prioritats?

Quina relació trobes entre els diversos elements vinculats amb el vidre i la ciència?

La nostra capacitat de crear utensilis i d’utilitzar les característiques pròpies de cadascun dels elements per a millorar aquestes eines ha estat imprescindible per a aconseguir grans avanços en la ciència. Un dels elements més repetits i valuosos, amb gran diversitat de formes, una enorme versatilitat és el vidre, usat en pipetes, cubetes, plaques, microscopis, hivernacles… Així que tenia la sensació que la cúpula representava aquest concepte de perfecció, a més, em permetia recollir en el seu interior l’essència d’allò botànic, la ciència, al mateix temps que ho feia visible per a tothom per les característiques del cristall. Aquesta necessitat d’obrir una finestra al coneixement alhora que es conserva.

Com has mostrat el concepte d’universalització de la veu científica femenina?

En els àmbits de la ciència, de cultura, d’educació, d’un perfil professional… immediatament els associem un perfil de gènere masculí, al qual entenem com a veu universal, com a genèric. Quan estàs intentant il·lustrar, qualsevol objecte, fórmula matemàtica, concepte s’entén també com a masculí i per a poder donar a entendre que les dones serem presents hem de fer representacions estereotipades d’allò que entenem com a dones. És important trencar amb les barreres imposades amb el llenguatge i amb l’educació heteropatriarcal a fi d’entendre que la veu del femení és universal i necessària en qualsevol àmbit. Sense aquesta diversitat i perspectives diferents molts descobriments i maneres de fer quedarien en el tinter, tot limitant les nostres possibilitats de coneixement.

I la visibilitat de la dona en la ciència?

L’única manera d’obtindre una visibilitat real, no sols de guió, és donar-li oportunitats per igual a les dones científiques, subratllant que són científiques, sense tindre en compte el seu gènere. Però encara que semble una contradicció, sense oblidar que hem de fer un especial esforç perquè acaben sent referents i caps visibles en grans projectes, conferències, articles, premis, mentores… ja que això acabarà normalitzant les dones en àmbits professionals. No oblidem que per a aconseguir el prestigi necessari hem de treballar el doble, primer perquè se’ns reconega com a professionals, després per a poder posar en valor allò que podem aportar com a professionals. Aquest esforç no s’empra en les nostres carreres, per tant, no aprofitem al màxim la capacitat i la creativitat de les científiques.

Per què les matemàtiques?

Moltes vegades se’ns oblida que hi ha moltes classes de ciències i que en moltes ocasions col·laboren entre elles per a poder obtindre resultats més precisos. Per això em semblava important usar, jugar amb formes geomètriques quasi impossibles per a poder reflectir allò el matemàtic, allò pertanyent a la física i fer-ho tangible a la vista.

La geometria, en quina mesura pot mostrar la invisibilitat de les dones en la ciència?

Quan parlem de la invisibilitat de la dona en la ciència, o en qualsevol altre àmbit, sempre ens dóna sensació que som les primeres que vivim aquest obstacle, però succeeix contínuament, de manera cíclica, perquè no se sol concebre a les dones com a personatges públics o de referent. De fet, si busquem l’accepció de dona pública i home públic en el diccionari, podem començar a entendre, en certa manera, l’arrel del problema. Per a acabar amb aquests problemes d’invisibilitat en bucle, representada per la forma geomètrica infinita que es repeteix -en el seu sentit més matemàtic i fent al·lusions als patrons matemàtics que usa la naturalesa per a reproduir algunes formes i successions de com reprodueix- cal buscar fórmules noves i pròpies, feminitzar les maneres de fer.

Has triat una tipografia molt concreta. Quina és?

El món de la tipografia és molt complex, ple de valors que determinen com enllacen i es relacionen entre si les diferents formes tipogràfiques. Les tipografies han de formar un tot amb el cartell, han de complementar el que estem comptant. Just quan estava treballant i fent els esbossos, Atipo Studio va crear la tipografia Scilla, basant-se en les formes de les flors i plantes, després d’una visita al Jardí Botànic de Gijón. Crec que sempre hem d’estar atents al allò que ens envolta, perquè les solucions, com en la ciència, moltes vegades consisteixen a aprendre a mirar i aprofitar els recursos que ens brinda la nostra experiència i altres professionals, el recorregut de l’aprenentatge en cada obra és molt important. Scilla encaixava a la perfecció amb allò que estava contant i creant. Sobrietat, elegància amb distintius tocs de naturalesa a través de les seues formes, experimentar, provar, trobar la solució.

Com definiries la teua perspectiva de gènere en la creació?

Per a mi, és molt important la representació gràfica que existeix de la dona en el món de l’art, de la il·lustració, el disseny, els tòpics, intent sempre escapar d’ells o capgirar-los per a mostrar diversitat i una altra manera de contar. Nous discursos, d’un gènere que sempre ha estat ací, en cada pas que ha donat la humanitat, però mai se’ns ha reconegut o representat en cap àmbit. Esborrades de la història. Recuperem la nostra veu, primer apropiant-nos del propi llenguatge, decidint què volem mostrar i com el volem mostrar. Les noves narratives han de consistir en què totes aquelles que aposten per una diversitat, una superació dels entrebancs imposats per grups opressors, han de tindre cabuda en una societat més justa i integradora.

Per què no representes a la dona en un cartell de Dones i Ciència?

La ciència és universal independentment del gènere, el mètode científic és comú. Em sembla molt interessant no haver de mostrar una figura femenina, sinó els elements comuns de la ciència, no allò que tothom té en el seu imaginari per a un cicle que parla en concret de dones, fugint de la necessitat de mostrar allò obvi. Les científiques usen els mateixos objectes, els mateixos mètodes científics, que els seus equivalents homes, perquè no puc fer ús de la mateixa narrativa i fer-la pròpia? Hem d’assumir a la dona com a universal també. D’altra banda, és una assignatura pendent, els cicles de dones no han d’interessar només les dones, els homes deurien també de cedir els espais i tindre la capacitat d’escoltar altres veus, bé en cicles específics com aquest que ens ocupa bé en iniciatives a tots els nivells.

Què t’atrau del concepte de la germinació?

La base que germina, plantes naixent dins de la cúpula, estàs configurant un cicle per a visibilitzar referents, que la llavor de la ciència puga créixer en les xiquetes, en les xiques, en les dones i quede clar que el coneixement de les científiques ha d’estendre’s a tota la societat, sense tindre en compte el sexe. Per descomptat, tot aquest treball que ens acompanya a través de la representació d’aquest cicle, no sols dóna visibilitat, sinó que planta la llavor per a ajudar futures generacions, a tindre la capacitat d’interessar-se i decidir quin serà el seu camí més enllà dels biaixos i obstacles del gènere. Per això és tan important veure com van germinant les plantes, no importa la grandària, tot està en disposició de créixer i la diversitat de flora que existeix és immensa i sempre hi ha nous matisos que descobrir. Aquest enriquiment que ens ofereix Dones i Ciència al Botànic s’ha de cuidar i abonar contínuament. Cada xicotet gest compta.

Una invisibilitat de les plantes com a protagonistes en la base de la nostra alimentació saludable i sostenible…

Jo sempre he sigut una apassionada de la biologia, les plantes… em resulta curiós com, amb el pas del temps, cada vegada desconeixem més d’on ixen els nostres aliments. Sobretot, quan sembla que està tot centrat en l’àmbit urbà. Quina forma, color, sabor han de tindre? Quan estava creant el concepte de la imatge gràfica del cartell no podia evitar comparar com aquesta invisibilitat succeeix també amb les científiques, són ací, però som incapaces de reconéixer-les, de tindre-les com a referents. L’educació és clau per a acabar amb aquest desconeixement que perjudica la societat.