La fruita del mes és… l’albercoc!

Amb l’estiu molt a la vora, aquest mes parlem dels sucosos albercocs en la secció de Silvia Pérez, del blog Baladre Crafting·Creativity. Coneixerem les seues propietats, varietats, biologia, a més d’una recepta d’allò més saborosa i aprendre a plantar un albercoquer en cinc passos molt senzills.

Confesso un secret… l’albercoc és la meua fruita favorita! Des de menuda, sempre seguisc el mateix ritual per a degustar-lo; l’òbric en dos meitats, lleve l’os, elegisc la part més clareta primer, perquè sol ser la menys dolça, i deixo per al final la meitat que es veu més rogeta, ja que sol ser la que està més maura i té eixe sabor únic que m’encanta…

Els albercocs són fruits dels albercoquers, arbres de la família de les rosàcies, que inclou altres plantes con l’ametler (Prunus dulcis), el presseguer (Prunus persica) o el cirerer (Prunus avium), del qual parlí justament el mes passat. El gènere Prunus compren unes 200 espècies, i moltes de elles, es cultiven per els seus fruits comestibles; altres, en canvi, s’utilitzen com a plantes de jardí.

Parlem un poquet sobre la seua biologia!
L’albercoquer més conegut és l’albercoquer comú, i el seu nom específic és Prunus armeniaca. És un arbre caducifoli de més de 3 metres d’altura. D’aspecte arrodonit, amb una tija erecta de escorça marró-grisenca i superfície plena d’esquerdes. Les branques joves són de color vermellós i les branques adultes molt retorçades. Posseeix fulles ovals de fins a 9 cm de longitud, quasi arrodonides o amb forma de cor ovalat, amb dents menudets, de color verd obscur per el feix i verd groguenc per el revés, acabades en àpex punxegut.

Les flors queden reunides en parelles o solitàries, son curtament pedunculades, de color blanc amb tints rosats i mesuren 2,5 cm de diàmetre. L’albercoquer floreix entre els mesos de març o abril abans de que hagen eixit les fulles.

El fruit, al qual anomenem albercoc, és comestible. És una drupa de color groguenc-ataronjat amb tons vermellosos d’uns 8 cm de longitud i 3-4 de diàmetre, però existeixen varietats amb fruits més grans. La seua polpa és groga, de sabor dolç quan el fruit està ben madur i envolta l’os, que té la llavor al seu interior.

Una llavor en forma d’ametla recoberta d’una escorça llenyosa dura o endocarpi, que generalment està despresa de la carn. Aquesta ametla o embrió posseeix un sabor amarg i no comestible i inclús en algunes varietats resulta verinosa degut al seu contingut en amigdalina, de la qual es pot extraure un dels verins més actius coneguts; l’àcid cianhídric.

D’on provenen i qual es la seua producció?
L’albercoc fou denominat originàriament Prunus armeniaca perquè els romans l’introduïren en Europa des de el llunyà orient via Amèrica. És originari de les zones temperades d’Àsia, Corea del Nord o Manxúria, encara que les primeres referències sobre el seu cultiu es remunten a l’any 3000 a.C. en la Xina. Actualment, Turquia és la principal productora seguida per països asiàtics. Entre els principals països productors d’Europa es troben, a més de Turquia, Espanya, Itàlia i França.

En Espanya, la producció mitjana es troba en torn a les 160.000 tones, de les quals la regió de Múrcia contribueix amb el 65%, la costa Valenciana amb un 28 % i la resta es distribueix entre Albacete i Saragossa.

T’atreveixes a cultivar-les? Coneix els seus capritxos i les varietats més comuns!
Com a cultiu té certes característiques:
– És un arbre prou rústic, propi de climes temperats, encara que resisteix bé els freds hivernals.
– Degut a la seua floració primerenca pot sofrir per les gelades tardanes en les localitats fredes.
– Exigeix calor estival per a la completa maduresa de la fruita. I resisteix la sequera.
– Prefereix les exposicions airejades i assolellades dels altiplans i colines que les planures. La millor altitud per al seu cultiu es la de 200-500 metres.
– En quant al sòl, es molt poc exigent però prefereix els sols càlids, secs, lleugers i profunds, no adaptant-se als sols forts, freds i humits.
– La permeabilitat del subsòl, té una gran importància en aquest cultiu, ja que tot estancament d’aigua és fatal per l’albercoquer.
– En terres profundes té un gran desenvolupament i els fruits són de bona qualitat. En vessants seques (males terres per al seu cultiu), els arbres es desenvolupen menys però, en canvi, els fruits són més perfumats.

Existeixen moltes varietats d’albercocs. Cada regió productora desenvolupa unes autòctones, que s’adapten a les característiques de cada zona. Tanmateix, existeixen certes varietats que es cultiven en tots els països.

Les varietats més destacables son:
– Bulida: és una varietat espanyola de fruits grans i amb un solc poc profund. La seua pell és groga i la seua carn, dolça, sucosa i perfumada. Es recol·lecta a principis de juny.
– Canino: varietat espanyola de fruit, amb forma quasi arrodonida i gran grandària, de pell groga o ataronjada. Es recol·lecta en juny.
– Nancy: és un fruit molt gran, un poc unflat en la base, quasi esfèric i abonyegat en el pic. La seua pell és de color groc or amb vetes roges i la seua pell presenta xicotets inflors. La carn té color rogenc, és perfumada i de sabor fi, dolça i un poc àcida. Es recol·lecta en juliol i són fruites de molt bona qualitat.

– Paviot: són fruits molt grans, de color ataronjat i roig intens. La seua carn és groga, fina i agradable. Es recol·lecta en els mesos de juliol i agost i proporciona uns fruits de molt bona qualitat.
– Moniquí: és una varietat de gran grandària. El fruit és oval i aixafat, amb pell blanquinosa i polpa turgent, carnosa i de sabor extremadament ensucrada. És la varietat més apreciada en la zona centre d’Espanya. Maura a finals de juny o principis de juliol.
– Currot: És la varietat comercial més primerenca que apareix en el mercat. Són fruits de xicoteta grandària, pell delicada de color blanc-rosaci, amb polpa blanquinosa, poc carnosa i sabor acidulo. Se sol premaurar abans de la seua comercialització, ja que acabats de collir manquen de valor gustatiu.
– Galta roja: possiblement siga la varietat més comercialitzada i més consumida en Espanya. Posseeix una pell atractiva, meitat vermella i meitat groga o taronja, i la seua polpa és ataronjada i de sabor dolç.
– Ginesta: una de les varietats més precoces que apareix en el mercat. Els fruits tenen forma esfèrica i la pell blanquinosa. La polpa carnosa té color blanc i sabor suau i delicat.
– Mitger: varietat que es caracteritza per la grandària dels seus fruits, en torn a 50-55 mm. La seua pell és fina, suau i vellutada, i la seua carn blanca, dolça i sucosa. Apareix al mercat espanyol a finals del mes de maig.

Mil derivats i com la trobem al mercat!
El principal consum és com a fruita fresca, i es com a mi més m’agrada! Però, existeixen altres molts derivats com poden ser confitures, compotes, sucs, melmelades, albercocs enllatats i sobre tot les famoses ‘orellanes’ que no són més que albercocs secs.

S’obtenen a partir d’albercocs frescs sotmesos a un procés de secat en cambres a 65-70°C o al sol després d’haver-los llevat la pell, el que augmenta considerablement el seu període de conservació. Al disminuir el seu contingut en aigua, es produeix una concentració important de nutrients, per lo tant el valor nutritiu de l’orellana és molt superior al del albercoc fresc. I tornant al albercoc fresc, et conte! Les seues propietats nutritives i els seus beneficis per a la salut son…

Propietats nutritives
Si el comparem amb altres fruites, l’aportació energètica es prou baix, degut a l’elevada quantitat d’aigua i modesta aportació d’hidrats de carboni. Però, destaca per l’abundància de fibra, que millora el trànsit intestinal, i el seu contingut en provitamina A (beta-carotè) , d’acció antioxidant. El seu contingut mineral també és important, ja que és ric en elements com el potassi i , en menor proporció, en magnesi i en calci, aquest últim de pitjor aprofitament que el que procedeix de lactis o altres aliments que són bona fon de dit mineral.

– El beta-carotè es transforma en vitamina A en el nostre organisme conforme aquest ho necessita. Aquesta vitamina és essencial per a la visió, el bon estat de la pell, el cabell, les mucoses, els ossos i per al bon funcionament del sistema immunològic, a més de tindre propietats antioxidants. El consum de carotenoides també es vincula a la reducció del risc de contraure càncer. Els albercocs frescs són més rics en carotenoides (beta-carotè, beta-criptoxatina, luteïna) que els albercocs dessecats.
– El potassi és un mineral necessari per a la transmissió i generació del impuls nerviós i per a l’activitat muscular normal, a més, intervé en l’equilibri d’aigua dins i fora de la cèl·lula.
– El magnesi es relaciona amb el funcionament de l’intestí, nervis, i músculs, forma part d’ossos i dents, millora la immunitat i posseeix un suau efecte laxant.

Aquesta fruita posseeix una bona concentració de vitamina C. Menjar 5 albercocs (100 g aproximadament) poden proporcionar el 20 % de la ingesta diària recomanada (60 mg/dia) de vitamina C.
– La carència de vitamina C pot causar escorbut, una malaltia potencialment mortal de la que rarament es produeixen casos hui en dia.
– Estudis recents diuen que la vitamina C poden influir en una varietat de processos fisiològics que inclouen la supressió de la formació de nitrosamina en l’intestí. El nitrit, present en els aliments i en l’aigua, pot reaccionar amb les amines per a produir nitrosamines, les quals son de caràcter carcinogen. Estudis epidemiològics indiquen que el càncer d’estómac es menys freqüent en aquells en els que la seua dieta és rica en vitamina C.
– També s’ha indicat que la capacitat antioxidant de la vitamina C pot protegir contra el càncer en altres parts del cos humà, a més d’intensificar les funcions immunològiques.

Propietats per a la salut
El contingut de beta-carotè o provitamina A dels albercocs, d’acció antioxidant, els dona el seu color ataronjat característic i les converteix en una fruita de consum recomanat per a reduir el risc de malalties cardiovasculars, degeneratives i de càncer. Així mateix, diverses substàncies de l’albercoc, a més del beta-carotè, s’utilitzen per a tractar les afeccions de la pell. 

El contingut en potassi de l’albercoc el converteix en una fruita diürètica, recomanada en el tractament dietètic de diverses malalties cardiovasculars, com la hipertensió arterial o altres associades a retenció de líquids. També convé el seu consum quan s’empren diürètics que eliminen aquest mineral, i en cas de bulímia degut als episodis de vòmits auto induïts que originen grans pèrdues. No obstant, l’aportació d’aquest mineral està restringit en cas de insuficiència renal aguda o crònica avançada, per lo que el consum d’albercocs en aquestos casos deu ser menor.

En relació amb la sang, aporta minerals directament implicats amb la formació i maduració dels glòbuls rojos: ferro, coure i cobalt. No obstant, el ferro que aporta l’albercoc fresc o desitjat es troba en la forma química no hemo, per lo que el organisme l’absorbeix en xicoteta quantitat.

L’albercoc sec (orellanes) posseeix un efecte laxant, mentre que el fresc és un bon remei per a les diarrees. L’albercoc augmenta les defenses del nostre organisme, és recomanable en situacions de depressió, inapetència i retràs en el creixement. No deuen ser consumits per malalts de fetge o persones delicats de l’estómac.

Els albercocs frescos madurs son rics en tanins, substàncies amb propietats astringents, antiinflamatòries i antioxidants. Algunes de les accions dels tanins són secar i desinflamar la mucosa intestinal; la capa que tapisa l’interior del conducte digestiu, per lo que el seu consum és adequat en cas d’estómac delicat i digestions pesades. L’àcid oxàlic que conté els albercocs pot formar sals amb certs minerals com el calci i formar oxalat càlcic, per lo que el seu consum s’ha de tindre en compte si es pateix aquest tipus de càlculs renals, ja que es podria agreujar la situació.

Gaudeix cuinant amb una recepta d’allò més fàcil

Crumble d’Albercocs i fruits secs (recepta de recetín.com)
El crumble té l’avantatge de que és un postre que es prepara ràpidament i que es pot fer amb qualsevol fruita. Farina, mantega i sucre no sol faltar a casa. Pots fer-ho també amb freses, nespres o cireres.
 

Imatge de www.ananasehortela.blogspot.pt

Ingredients: 16 albercocs madurs, 175 gr. de farina, 150+25 gr. de sucre, 125 gr. de mantega, 2 cullerades de suc de fruita, 1 polsim de sal, 2 punyats de fruits secs picats.
Preparació: Comencem llavant els albercocs i els partim per la meitat per a extraure les llavors. Els disposem en un motlle greixat amb un poc de mantega i els espolsem amb un poc de sucre (25 gr.) i el suc de fruites.

Per altre lloc mesclem la resta del sucre amb la farina i els fruits secs i ho pastem amb la mantega tallada a trossets pessigant per a que s’integre un poc, però no massa. Ens deu quedar una massa terrosa i no massa homogènia. Estenem la mescla sobre la fruita i la cobrim de manera uniforme. Enfornem a uns 175 graus durant uns 30 minuts fins que la cobertura queda daurada i cruixent com si fora un gratinat. Servim temperat, i a menjaaaaar!

Fes-lo tu mateixa! DIY- Planta un albercoquer a la teua casa

Aquest mes duc un tutorial relacionat amb la jardineria del que, a partir de les llavors d’albercoc, aprendràs de manera fàcil a tindre el teu propi albercoquer en casa. Segueix els passos!

DIY de DREAM STATE

PAS 1: Trenca suaument l’os per a aconseguir la llavor de l’albercoc.
PAS 2: Col·loca les llavors en un paper de cuina.
PAS 3: Humiteja les llavors lleugerament baix l’aigua.
PAS 4: Col·loca el paper humit amb les llavors en una borsa de congelació. A continuació deixa-les al frigorífic durant 4-6 setmanes. Açò iniciarà la germinació. Mira el resultat abans i després de la germinació!
PAS 5: Planta la llavor en un recipient que es puga tallar fàcilment. Així en el moment de replantar no es danyaran les arrels. No t’oblides de fer uns quants forats en la part inferior del recipient per a que isca l’aigua sobrant del rec.

En les últimes imatges podem veure el creixement als 5 dies i com va el xicotet albercoc a l’any següent. Genial!
 

A passar un bon mes de juny i a menjar molts albercocs!