L’art de criar abelles
De totes les arts que poden relacionar-se amb l’agricultura, l’apicultura és una de les més antigues i també una de les més importants tant pel seu paper econòmic com per la seua funció vertebradora per a la sostenibilitat, l’equilibre ecològic i el desenvolupament rural.
Ja en un article anterior d’Espores.org abordem el tema de La crisi de les abelles posant l’accent en l’especial relació que aquests petits insectes mantenen amb l’home des de fa milers d’anys. L’apicultura és un art l’origen del qual podem datar en el moment en el qual l’ésser humà passa de ser nòmada a sedentari, i que es va ser desenvolupant de forma més o menys escalonada des de l’Antic Egipte fins al segle XIX. Va ser llavors quan Lorenzo Larrain Langtroth va inventar un quadre mòbil de fusta que imitava a les cel·les dels ruscs i que permetia recol·lectar de forma molt més eficient la mel. A partir d’aquell moment, els buits dels arbres, fins aleshores llocs de recol·lecció pràcticament improvisats, van ser substituïts per aquests ruscs industrials. L’apicultura, llavors, va passar a ser una activitat molt més controlada i a formar part de l’agricultura.
El sector apicultor espanyol és un dels més potents del món. A Espanya existeixen entre 1,6 i 1,8 milions de ruscs, la majoria d’elles mòbils i amb una producció aproximada de 30.000 tones de mel a l’any. La Comunitat Valenciana, Extremadura i Andalusia són les regions amb una major producció d’aquest producte, encara que la tendència augmenta en altres comunitats com Castella-Lleó i Madrid (que aprofiten la quantitat d’abelles que arriben allí per la floració de cantueso i espígol) o la Ruta Sud, que va des del sud de Castella-la Manxa fins a Andalusia aprofitant la floració del girasol.
Fuente: www.apiten.com
No obstant, malgrat l’extensa tradició apícola del nostre país, aquesta activitat no és exclusiva per als nostres apicultors. Encara que a Espanya existeixen una mica més de 100.000 apicultors es tracta en quasi tots els casos d’explotacions molt xicotetes sustentades per agricultors que dediquen a aquesta activitat únicament una part del seu temps. De fet, molt pocs tenen més de 400 ruscs. Malgrat açò, a tot el món segueixen apareixent petits projectes relacionats amb l’apicultura que sorgeixen per diferents motius. El principal que es tracta d’una activitat sostenible que promou la diversitat biològica ja que les abelles són excel·lents pol.linitzadores de fruites i cultius.
La pol·linització perfecta: apicultura i agricultura es donen la mà
La pol·linització és fonamental perquè les plantes en flor produïsquen qualsevol tipus de llavor o de fruita. L’intercanvi de pol·len entre les flors té com a objectiu fonamental la reproducció, un procés insubstituïble per al manteniment de la vida sobre la terra. Aquesta pol·linització és tan important per als cultius com l’és l’aigua o els abonaments i està directament relacionada amb la qualitat i quantitat dels cultius.
El problema sorgeix quan les pràctiques de l’agrícoles actuals i les grans extensions de monocultius fan que disminuïsca el nombre de pol·linitzadors naturals. L’agricultura intensiva té aquesta paradoxa: d’una banda disminueix les poblacions d’insectes locals que puguen pol · linitzar adequadament a les plantes i, per una altra, per tractar-se de grans extensions de terreny, genera una major necessitat de pol·linitzadors naturals. A grans trets, tots els insectes són pol·linitzadors positius. És cert que cada espècie vegetal després de milers d’anys d’evolució, té una exigències específiques per al transport del seu pol·len. No obstant, també és cert que les abelles, concretament les abelles mel · líferes són els insectes amb major efectivitat pol · linitzadora que es coneixen. Els motius estan en la seua pròpia fesomia, primer per que tenen el cos cobert de pèls que els permet entrar fàcilment a l’interior de les flors sense danyar-se; el segon, perquè gràcies a la seua grandària les abelles són capaces, en un únic viatge, de recol·lectar el pol·len necessari per a alimentar-se i per a cobrir les necessitats de la colònia, la qual cosa les converteix en insectes altament eficients.
Apis mellifera
El potencial com a generador de biodiversitat de les abelles converteix a l’apicultura, concebuda com l’activitat de criança d’abelles, en una activitat sostenible ideal per a zones rurals tant silvestres com conreades, per a aquells paratges on s’aposta per l’agricultora ecològica i fins i tot en zones deprimides i àrides en les quals el cultiu d’algunes espècies haja fracassat amb anterioritat. En tots el casos, l’apicultura garanteix un avantatge “addicional” als cultius perquè independentment de la zona, les abelles són capaces d’arreplegar nèctar i pol·len sense entrar en competència amb altres insectes i animals garantint la continuïtat en el temps de la naturalesa a través de la pol·linització de les plantes silvestres i conreades.
Recursos naturals i beneficis de l’apicultura
L’activitat apícola pot realitzar-se en zones que posseïsquen els següents recursos naturals: abelles, plantes en flor i aigua neta. La resta de recursos que empra són la silvicultura (els boscos serveixen per a instal·lar els ruscs de les abelles independentment que siguen naturals o “industrials”), l’agricultura i les activitats de conservació, amb l’avantatge que no deteriora aquests recursos naturals base sinó que a més ajuda a enfortir-los i mantenir-los.
Entre els beneficis de l’apicultura podríem enumerar molts. Les abelles pol · linitzen tot tipus de plantes, també aquelles que no es dediquen a l’agricultura pròpiament aquesta, com són les plantes farratgeres, que ajuden a mantenir el control sobre la fauna d’un lloc. En segon lloc podem parlar dels beneficis tangibles i econòmics, vinculats a l’obtenció de la mel, un aliment consumit des de fa milers d’anys. Lligada a aquesta producció està també la consecució d’un altre tipus de productes a més de la mel com pot ser la cera les teles o begudes. Cal tenir en compte que la comercialització d’aquests productes derivats pot suposar majors rendes al productor que la venda directa de la matèria bruta, és a dir, la mel. Finalment, i al·ludint a l’apicultura tal com la coneixem actualment en les societats desenvolupades, podem esment a un altre beneficis no tangible directament, i és que es tracta d’una activitat de contaminació zero en la qual el procés de reciclatge és total. Gran part dels materials usats per a la construcció de ruscs com la fusta, els claus o l’alumini també poden reutilitzar-se.
A manera de resum, podem dir que l’apicultura és una activitat agrícola 100% sostenible l’impacte ambiental de la qual és mínim, que genera molt pocs desfets contaminants, que és capaç de reforestar regions degradades minimitzant, per exemple, les cremes provocades i/o accidentals, que millora els recursos hídrics i que, en moltes ocasions, actua com a eix de control biològic sent un important aliat de la biodiversitat.
Un sector oblidat?
A nivell global, des de l’any 2006 s’ha detectat un fenomen batejat com el col·lapse de les colònies d’abelles i que és sinònim de la desaparició de milions d’abelles a escala global. Les causes poden ser moltes, encara que els experts sostenen que les principals són l’ús d’alguns fertilitzants i el canvi climàtic. A Espanya, des de 2004 a Espanya s’ha detectat una important caiguda d’exemplars d’abella melífera (Apis mellífera) en les explotacions apícoles del nostre país, sent el seu índex de mortandat un dels més alts d’Europa.
L’any 2011 l’Associació Espanyola d’Apicultors denunciava que pràcticament un 75% dels panals espanyols estava infectat pel paràsit Nosema apis, que afecta a l’aparell digestiu de les abelles i que causa la mort a més del 30% d’exemplars cada any. L’únic medicament que serveix per a combatre a aquest patogen està prohibit i la UE reconeix no saber com combatre la mortalitat causada per aquest. Una altra malaltia molt vinculada amb les abelles és la varroasi, causada per un àcar anomenat Varroa i que afecta al sistema exoesquelètic i a la musculatura de l’abella. Aquesta no pot complir bé les seues funcions, la qual cosa a grans trets es tradueix en un debilitament generalitzat de la colònia. En l’actualitat un dels principals punts del Programa Nacional Apícola promogut pel Ministeri de Medi ambient, Mitjà Rural i Marí i la UE és la lluita contra la Varroasi i altres malalties vinculades a ella amb accions que abasten des de l’assessorament tècnic fins al diagnòstic de camp i laboratorial, la prescripció de tractaments, el control d’efectivitat i la profilaxi.
Finalment, Espanya s’enfronte a un problema més, la presència de la vespa asiàtica (Vespa velutina) una espècie invasora que causa estralls sobre les colònies d’abelles. Tots aquests aspectes fan que els apicultors denuncien sentir-se com un sector oblidat problemes reals ja que no solen trobar solució en les administracions.
Des de l’any 1996 existeix en el nostre país una legislació específica sobre la ubicació de colmenars. Aquests han d’instal·lar-se complint unes pautes establides per cada Ajuntament o Comunitat Autònoma. A grans trets, per a poder instal·lar una explotació apícola necessites el vistiplau de l’ajuntament en qüestió i del propietari del terreny. Ha de tractar-se d’un lloc en el qual les abelles tinguen accés a aigua a no més de dos quilòmetres i que en els seus voltants no hi haja cultius tractats amb pesticides. El colmenar ha d’estar protegit del vent i ben senyalitzat per a prevenir a possibles visitants. També cal mantenir unes distàncies bàsiques. Per exemple, no es poden instal·lar ruscs a menys de 400 metres de nuclis urbà, a menys 200 metres d’habitatges, de 300 de carreteres nacionals i a menys de 25 metres de camins veïnals. Els terrenys amb muntanya baixa, amb boscos i prades naturals són llocs ideals per a establir un colmenar.
