L’almanac d’agost

Altocúmulo no té vacances a l’agost sinó que ens explica més i més coses sobre el que passa pel cel. Saps com es formen les tempestes? Anima’t i descobreix com funcionen les tempestes d’estiu tan típiques d’agost.

Ja estem a l’agost! Mes de vacances, de vesprades llargues i càlides… i típicament de tempestes.

El sol i la lluna

Aquest mes tenim les següents efemèrides astronòmiques. La lluna recorrerà el cel seguint aquestes fases:
– Estarà en quart minvant el 7 d’agost a les 02:04 hores
– Serà lluna nova el 14 d’agost a les 14.55 hores
– El quart creixent serà el 22 d’agost a les 19:32 hores
– I lluna plena, per fi, el 29 d’agost a les 18:35 hores

En agost perdrem 39 minuts de llum per la vesprada

El Sol, d’altra banda, comença a retirar-se, més ràpid com més ens apropem a final del mes. A València eixirà el dia 1 a les 7 hores i 1 minut. El dia 31 a les 07:28 hores. Perdem 27 minuts de llum. I es posarà -i ací ve el inconvenient- el dia 1 a les 21:14 hores, mentres que el dia 31 es posarà a les 20:35 hores. Perdem 39 minuts per la vesprada. Així que durant el mes d’agost perdrem 66 minuts de llum; això és, un poc més d’una hora. Quina desgràcia! És evident que durant l’última quinzena d’agost no deixa d’escoltar-se allò de com es nota que el dia ja acurta. Carpe diem, no ho oblidem.

Tot sobre tempestes
Com dèiem a l’encapçalament, l’agost és un mes indicat per parlar de les tempestes. Les tempestes estan presents en el nostre ideari com un esdeveniments d’estiu. Tots coneixem les tempestes d’estiu o les tempestes de finals d’estiu. I, això sí, més a l’agost que al juliol. Per a les definicions més o menys tècniques prendrem com a referència l’obra Climatologia, de l’Editorial Càtedra, que em sembla un gran llibre per comprendre què passa damunt dels nostres caps.

La cèl·lula convectiva, explicada amb un exemple casolà

Una tempesta és una violenta i espectacular manifestació de convecció atmosfèrica, que per aquesta raó s’ha definit com borrasca de convecció. La convecció és un procés físic que consisteix en l’ascens d’una unitat d’aire que s’escalfa, es dilata i es fa més lleugera, podent així ascendir mentre aquestes condicions no canvien, és a dir, mentre l’aire del seu entorn sempre estigua més fred. Posem una cassola amb aigua i petits trossets de paper, per exemple. Què passa quan s’escalfa l’aigua? Doncs que veurem com pugen aquests paperets, per la part central, que arriben a la part superior del recipient i descendeixen de nou, pels laterals, per tornar a ascendir. Això és la convecció.

Doncs bé, en l’atmosfera passa, de vegades, que una bombolla (àrea o zona més o menys delimitada) es troba amb aire més fred al seu voltant, pel que la seua densitat disminueix, es fa més lleugera i augmenta. Aquesta bombolla conté en el seu interior vapor d’aigua. I la bombolla puja i puja mentre trobi aire més fred al seu voltant. Com és lògic, aquesta bombolla també es va refredant acord ascendeix, fins que arriba un moment en què el vapor d’aigua d’aquesta bombolla es condensa, passant d’estat gasós (vapor d’aigua) a estat sòlid (gotetes d’aigua). I zas! Ja tenim un núvol. A partir d’ací, el núvol serà d’un o altre gènere segons les capes d’aire que trobe a aquesta altura, o els vents, o …

Cumulonimbus

Però en el nostre cas, la convecció origina el anoomenats núvols d’evolució vertical, que tenen aquest nom perquè van des del nivell del sòl fins al límit de la troposfera. Ja identifiqueu de quin núvols parlem? Efectivament, parlem dels cúmuls (Cu) i dels cumulonimbus (Cb).

Distribució de les tempestes
Les tempestes rarament s’observen per sobre dels 60° de latitud, mentre que la seua presència en zones pròximes a l’Equador és molt més habitual. Tampoc és habitual observar tempestes sobre zones oceàniques fredes. Com és una tempesta? Si observem l’estructura d’una tempesta es comprova que aquesta es compon d’un o diversos centres actius, anomenats cèl·lules, que tenen un cicle de vida curt, de mitja hora a dues hores, espai de temps en el qual podem diferenciar tres fases: cúmul, maduresa i dissipació.

Fases d’una tempesta. Cortesia de tiempo.com

La fase cúmul és la fase inicial. Ací tenim un domini de corrents ascendents (convecció, com hem explicat abans), que fan créixer el núvol conforme es va condensant el vapor d’aigua continguda en aquestes corrents. Un cúmul, en aquesta fase, pot passar de tenir 800 metres de dimensió vertical a 10 o 12 quilòmetres d’altura en el termini de quinze o vint minuts. Imagineu l’energia acumulada en aquest procés.

La fase de maduresa s’inicia amb les primeres pluges, i és la de major activitat i turbulència de la tempesta. El núvol segueix creixent cap amunt, creant imponents cumulonimbus de color blanc brillant al cim i gris plomís, amb molt mala pinta, a la base. La precipitació es produeix, en aquest cas, perquè el pes de les partícules de gel i gotes d’aigua supera ara a la força que les manté en suspensió. I cauen, en forma de pluja o de calamarsa, en virtut de les capes més o menys càlides que troben en el seu camí descendent, que fonen el gra de gel, o bé el fan més gruixut. Imaginem com pot ser la mida d’un d’aquests nuclis de gel quan, de vegades, el que arriba a la superfície és de la mida d’un ou… En aquesta fase és quan el núvol arriba al límit superior de la troposfera. Aquí els vents s’emporten la part superior del núvol, donant-li aquest aspecte d’enclusa, tan característic.

Dènia

Així doncs, en aquesta fase es produeix la major precipitació, amb un descens de la temperatura i un augment de la pressió, a causa de la major densitat de l’aire fred que es desploma. La fase de dissipació té lloc quan els corrents descendents predominen sobre les ascendents. Com els corrents ascendents s’interrompen doncs es talla l’aportació d’humitat, de manera que el núvol deixa de rebre el combustible que li feia créixer i créixer, i d’aquesta manera la precipitació comença a afeblir-se. El núvol cumulonimbus desapareix, romanent en el cel els cirrus que formaven l’enclusa. Així, igual que comença, acaba. Un es pregunta on és el núvol que en una estona ens ha fet témer que el cel caigués sobre els nostres caps … Així són les tempestes.

Com podem classificar les tempestes en funció de la seua intensitat?
– Tempesta: llampecs poc freqüents (menys de 10 en 10 minuts). Sense calamarsa
– Tempesta moderada: llamps freqüents (més de 10 en 10 minuts). Amb calamarsa de menys d’1 centímetre de diàmetre
– Tempesta forta: llamps gairebé continus, o amb torbonada (ratxa d’aire) de més de 60 km/h, o amb calamarsa de més d’1 centímetre de diàmetre

Mapa ESTOFEX 22 del julio

Amb aquesta classificació podem concloure que la tempesta del passat dimecres 22 de juliol a València va ser una tempesta forta, pel fet que la nostra estació meteorològica va registrar una ratxa de 61 km/h. Bona tempesta! I podríem parlar molt més de les tempestes. La literatura científica i de divulgació és molt extensa i prometem tornar sobre aquest tema. Però abans d’acabar volem deixar-vos la informació sobre un producte web que ens sembla molt interessant. ESTOFEX és una organització europea sense ànim de lucre que inclou a la seua pàgina web mapes europeus diaris sobre la probabilitat que esdevinguen tempestes i/o fenòmens severs, d’acord amb una sèrie d’àrees acolorides.

Com veieu, hi ha una escala d’1 a 3 en funció de la intensitat de les tempestes i la probabilitat de l’aparició de fenòmens severs (pedra, tornados…), i també tenim una altra sèrie de línies el gruix ens indica la probabilitat de que, simplement, hi haja tempesta. En el gràfic podem veure que a la Comunitat Valenciana i Terol, aquest dia, vam tenir un nivell 1 pel que fa a fenòmens severs; és a dir, que teníem un 5% de probabilitats de que a la zona pogués concórrer algun fenomen sever. I a Mosqueruela, Terol, hi va haver un tornado! Al meu entendre, ESTOFEX ens dóna una idea molt aproximada de per on aniran els trets en aquesta jornada.

Res més. Esperem que pugueu fotografiar molts núvols de tempesta aquest mes d’agost. I que ens ho expliqueu. Serà bon senyal. Ens veiem!