Agricultura

15 febr. 2013

Paisatge dels horts de tarongers

Aquestes vastes extensions citrícoles amb bardisses vegetals de palmeres i altres plantes ornamentals van inspirar a diferents artistes com Sorolla i Blasco Ibáñez, durant l’època daurada del cultiu al nostre territori. I és que la taronja es va convertir en tot un símbol cultural i de prosperitat econòmica, que s’estenia per tota la costa llevantina i que va elevar els nostres horts i jardins a la categoria de paisatge.

A les terres valencianes el taronger sempre ha estat conegut com a arbre de jardí, del qual s’aprofitaven els seus fruits per a l’autoconsum o per a la comercialització a petita escala. I és que a la nostra tradició cultural els conceptes d’hort i jardí han estat íntimament relacionats. Dins el seu perímetre, rodejat per una tanca, es barrejaven espècies ornamentals i fruiters, que eren apreciats pels seus fruits i per la seua bellesa.

 

TARONGERS3

Alzira. Entrador d’un hort, 2007. Foto: A. Besó

 

A finals del segle XVIII mossén Cavanilles ens donava la notícia de la recent plantació a Carcaixent del primer hort de tarongers per part del rector Monzó i dels importants beneficis econòmics obtinguts en la comercialització del seu producte. Ens descrivia un hort caracteritzat pel policultiu, però que es distingia dels horts que hi havia plantats a les hortes de regadiu de peu en que havia estat creat de nou gràcies a la transformació d’un secà poc productiu mitjançant l’aprofitament de les aigües subterrànies.

 

Aquesta experiència pionera, que cal entendre en el context de la il·lustració i en la seua relació amb les idees fisiocràtiques, va assentar les bases d’un nou concepte d’hort. Entre finals dels segle XVIII i la dècada dels 80 del segle XIX es produeix el pas de l’hort valencià a la canonització del tipus ideal d’hort de tarongers. El taronger passaria d’ocupar un quadro o algunes fileres, en convivència amb altres arbres de jardí, a monopolitzar tot l’hort amb criteris de rendibilitat econòmica, i la casa passa d’estar construïda a la vora de la parcel·la a ocupar una posició central.

 

TARONGERS2

Carcaixent. Hort del Castell, 2007. Foto: A. Besó


Tot i l’eufòria amb que relatava Cavanilles aquest fet, l’expansió a gran escala com a cultiu comercial no va ser possible fins la segona meitat del segle XIX quan es van poder conjugar una sèrie de factors, com ara la crisi dels antics cultius comercials en que s’havien especialitzat les àrees de regadiu (la morera i el cànem), la millora en els transports que facilitaren una comercialització a gran escala, la introducció de les sènies de ferro colat, que van permetre l’extensió del cultiu, tot començant per les vores dels regadius històrics a la Ribera, o per la mateixa horta a la Plana.

 

Però l’embranzida definitiva vindria a partir de 1880 quan es van comercialitzar a gran escala les bombes mogudes per motors a vapor que permeteren superar les limitacions que oferien les sènies. Des d’aquells dos nuclis originaris va començar una expansió generalitzada del cultiu que possibilitaria el sorgiment d’un nou paisatge que s’estén per tota la franja litoral del golf de València des de la Plana fins la Safor. En a penes 50 anys aquell mosaic inicial format per l’alternança de parcel·les de garroferes, oliveres, vinya i cereal -cultius predominants en el secà-, va donar pas a un bosc de tarongers caracteritzat per la seua uniformitat i monocromia.

 

TARONGERS9

Monocultiu de tarongers


L’hort de tarongers està format per una extensió de varies hectàrees de terra de forma ortogonal plantada de tarongers, delimitada per una tanca, feta de bardissa vegetal, de maçoneria o de filferro. Els elements principals, la casa i la basa se situen en el centre de la parcel·la, que serveix com a punt de partida per a dissenyar la distribució interior de l’espai formada per dos eixos en forma de creu. En el cas dels horts situats sobre un peudemont el centre de gravetat es desplaça a la part més alta amb la finalitat d’obtindre unes panoràmiques més amplies de l’hort i del paisatge que l’envolta. Una porta amb dos fulles de barrots de ferro que giren sobre dos pilastres de rajola emmarquen l’entrada principal, atorgant-li una certa monumentalitat.

 

TARONGERS4

L’Alcúdia. L’Illa, 2006. Foto: A. Besó


Tot seguit un camí en forma de passeig acompanyat d’espècies ornamentals finalitza en la façana de la casa, precedida per un ampli espai obert. La casa d’hort normalment, en els models més antics, tenia la planta baixa destinada als hortolans i la planta alta estava ocupada per l’habitatge dels propietaris, que utilitzaven com a segona residència. Els models més evolucionats de finals del segle XIX i primeries del XX ja separen ambdues residències en edificis diferents, destinant un edifici més ornamentat i luxós als propietaris i altre més modest als hortolans. Dins l’explotació, prop de la casa, hi ha el pou amb la sènia, substituïda amb el temps per la casa de màquines per a bombejar l’aigua del subsòl, i la basa on s’acumula el cabal abans de ser distribuït pels diferents bancals. Tot el conjunt de basa i casa es rodeja d’un jardí més o menys desenvolupat.

 

L’hort de tarongers sorgeix de l’evolució de l’hort de jardí valencià

Durant l’Antic Règim la seua presència estava lligada a les elits aristocràtiques que disposaven de la propietat de la terra. A partir de les desamortitzacions la burgesia a l’hora que inverteix en terra com a signe de prestigi i com a oportunitat de negoci, s’apropia del concepte d’hort i l’adapta a la seua imatge. Així l’hort representa la materialització d’un ideal burges on conflueixen les aspiracions per la propietat de la terra, pel guany econòmic, per la distinció social, per la contemplació estètica del paisatge. Per això podem afirmar que amb l’expansió del taronger, el concepte ideal representat per l’hort burgés esdevé un model a assolir pels diferents estrats de la societat, sobretot atenent els valors socials que representa.

 

TARONGERS7

Carcaixent. Hort de Batalla. Targeta postal, ca. 1900. Biblioteca valenciana, col·lecció J. Huguet, sign. JH 30/232


Així, l’hort s’ha convertit en el mirall on es reflexa o es vol aparentar la posició social dels seus propietaris, en la materialització de les seues aspiracions, per la qual cosa, des del llaurador acomodat, el petit comerciant, el professional lliberal, o el gran empresari inverteixen els seus guanys adquirint un hort com a materialització del triomf social. I aquesta posició es reflexa sobretot en la qualitat i aparença de la seua arquitectura i dels seus jardins, que més es poden aproximar al model ideal quan major és el seu poder adquisitiu.

 

En la transició dels segles XIX al XX el petit llaurador s’afegeix al procés transformant les seues petites parcel·les de secà en tarongerars. Per això el paisatge iniciat a partir dels horts burgesos que var sorgir com a illots en mig del secà es completa al llarg de les tres primeres dècades del segle XX fins assolir el monocultiu amb una gran mosaic de parcel·les plantades de tarongers que han quedat desproveïdes de tota la sèrie d’elements que caracteritzen l’hort burgés per no tindre’n necessitat.

 

TARONGERS6

Alrededors de Carxaixent. Targeta postal, ca. 1900. Biblioteca valenciana, col·lecció J. Huguet, sign. JH 30/217


Encara així el petit llaurador no perd de vista una certa estètica a l’hora de distribuir els arbres en la parcel·la, de construir les canalitzacions d’aigua per al reg, els marges de pedra, la cura dels arbres, etc, convertint cada hort en un petit jardí plantat de tarongers. D’aquesta manera, a partir del concepte ideal l’hort pot mancar de certs dels elements per a quedar-se simplement en una parcel·la plantada de tarongers que també es denomina hort i és, podem dir, el seu component essencial.

 

Paisatge inspirador

Des dels seus orígens aquest paisatge va rebre una valoració estètica plasmada als relats dels autors que per diversos motius van tractar d’aproximar-se, com ara el mateix Cavanilles, Madoz, Lassala, Bodí, la Contesa de Gasparín, etc. En principi aquesta percepció sols es materialitza per determinades persones pertanyents a les elits culturals i pels visitants estrangers. Però serà en el període comprés entre 1880 i 1920, quan la burgesia assumeix el lideratge en l’expansió agrària valenciana i en el cultiu de la taronja canonitzant el concepte d’hort burgés, quan el tarongerar reb una especial atenció per part de pintors, escriptors i fotògrafs.

 

TARONGERS11

Cipreses y naranjos de Constantino Gómez. Museu San Pio V de València


Amb les seues obres l’elevaran a la categoria de paisatge, tot transmetent uns valors que seran apresos pels diferents estrats de la societat. Les pintures de Sorolla, Peris Brell, Teodoro Andreu, i d’altres pintors, pel seu elevat cost econòmic, sols estaran al abast de les famílies més acomodades. Però la novel·la Entre Naranjos de Blasco Ibáñez, o les targetes postals amb paisatges d’Alzira i Carcaixent donaren una difusió socialment prou més amplia de la imatge dels horts de tarongers.

 

Crida l’atenció com les diferents manifestacions artístiques coincideixen en transmetre un concepte d’hort semblant i en exaltar un mateix paisatge: el d’Alzira i Carcaixent, on la major concentració d’aquests horts li atorga un caràcter sublim. Aquest paisatge novedós i artificial, fruit dels interessos econòmics de la burgesia i de l’aplicació de la màquina a vapor, ben prompte esdevingué en font d’inspiració per a les diverses formes d’expressió artística.

 

Totes elles coincideixen en contemplar-lo de manera idealitzada com a font de riquesa i prosperitat, com a escenari sublim on els pintors retraten els seus personatges en actituds amoroses, o com a context on situar la trama de les seues novel·les. Potser la burgesia, creadora d’aquest paisatge, va veure reflectits els seus ideals estètics en aquestes produccions artístiques –pintures, novel·les, llibres de viatges– de la qual era la principal demandant.

 

TARONGER11

Tres roses en un pomell de Teodoro Andreu. Col·lecció de l’Ajuntament d’Alzira 


En un moment de valorització social i cultural del paisatge relacionada amb una mirada de la ciutat cap al camp, les principals produccions culturals redueixen a una imatge dual la realitat del camp valencià: l’horta i els horts, però amb unes concepcions ben diferents en relació amb el moment cronològic on se situen. En la transició entre els segles XIX i XX l’horta està ancorada en la tradició i és en ella on podem trobar els arrels d’allò valencià.

 

Gairebé el paisatge dels horts ens mostra una barreja entre tradició i modernitat. Arreplega el solatge del mon rural però introdueix elements novedosos propis del medi urbà com ara els passejos, els jardins o els mateixos llenguatges arquitectònics dels seus edificis, I fins i tot se serveix de la màquina a vapor com a invent emblemàtic de la Revolució Industrial per a posar en regadiu amplies superfícies de terra. Aquesta dualitat o contradicció pensem que està íntimament lligada amb l’essència de la burgesia valenciana, per una banda mira al futur compromesa amb el progrés i la modernitat, però per altra banda no perd de vista el passat on el prestigi social se basava en la propietat de la terra, per la qual cosa busca consolidar els seus lligams dins el mon agrari.

 

En aquest context, vos convidem a visitar fins al pròxim 19 de març “Horts de tarongers. Visions culturals d’un paisatge” a la sala d’exposicions del Jardí Botànic. Una mostra organitzada pel Vicerectorat de Cultura i Igualtat de la Universitat de València, en col·laboració amb el Jardí Botànic, la Fundació General de la UV i l’Ajuntament de València, on he pogut participar com a comissari. Acosteu-vos a la història i cultura del paisatge citrícola que caracteritza el territori valencià. 

 

Més informació:

BESÓ ROS, A: Un dels camins més bells d’europa: la formació del concepte d’hort de tarongers a partir de les mirades literaries de l’itinerari entre Alzira i Carcaixent.

BESÓ ROS, A: El paisatge literari del horts de tarongers.

BESÓ ROS, A: Els horts de tarongers de Picanya. Arquitectura i paisatge.

Etiquetes
Doctor en Història de l'Art. Professor Associat del Departament d'Història de l'Art de la Universitat de València
Send this to a friend