La Reina de les Orquídies. El Gènere Cattleya

Hui parlem d’unes orquídies molt conegudes i amb molta història. El gènere Cattleya pertany a la família de les orquídies (Orchidaceae) i se situa evolutivament dins del grup de les angiospermes. La seua denominació taxonòmica ret homenatge a William Cattley, un botànic anglés aficionat a les plantes que cultivava orquídies procedents del Nou Món.

Històricament, les primeres plantes del gènere Cattleya van arribar a Anglaterra a finals del segle XIX per error, mesclades amb altres carregaments vegetals d’aparença més vistosa. No obstant això, quan van florir per primera vegada en cultiu, els botànics van advertir immediatament el seu singular valor estètic i la seua bellesa exòtica.

Encara que el botànic John Lindley va establir formalment el nom científic d’espècies emblemàtiques com Cattleya maxima en 1831, l’exploració d’este tàxon compta amb un antecedent destacat en la botànica espanyola. En 1777, els expedicionaris espanyols Hipólito Ruiz López i José Antonio Pavón Jiménez van estudiar prèviament esta espècie durant una expedició científica de quasi onze anys pels territoris del Perú i Xile, en la qual van recopilar milers de mostres botàniques i van descriure nombroses espècies per a la posteritat.

Característiques morfològiques i taxonòmiques distintives

Una de les característiques més distintives de les orquídies és la unió dels components de la reproducció sexual en un únic element, el ginostem o columna. D’altra banda, dins del regne vegetal, el gènere Cattleya s’inclou en la divisió Spermatophyta (plantes amb llavors), concretament en el grup de les angiospermes, caracteritzades per presentar estams, pistils, pol·len i ovaris separats.

A més, este gènere presenta diferents característiques morfològiques entre les seues estructures vegetatives i reproductives. Pel que fa a les arrels i al rizoma, presenta un creixement simpodial, a través d’una estructura d’arrel i tija adaptada al creixement horitzontal, de la qual naixen les arrels i els pseudobulbs, que participen en la fotosíntesi i la reproducció asexual. Estos pseudobulbs tenen com a funció principal emmagatzemar aigua i nutrients, i disposen de cloroplasts, cosa que els proporciona la capacitat de dur a terme la fotosíntesi.

Estes plantes també es dividixen en espècies monofoliades (desenvolupen una sola fulla per pseudobulb) i bifoliades (en desenvolupen dos). A més, presenten espates, fulles modificades que tenen la funció de protegir els botons florals en desenvolupament. Les flors, que emergixen directament a través d’estes estructures, estan compostes per un sèpal dorsal, dos sèpals laterals, dos pètals laterals i un pètal molt modificat denominat label. El label presenta un gran desenvolupament i la seua funció biològica principal és atraure els agents pol·linitzadors cap a la columna. Esta columna alberga l’antera (que conté quatre pol·linis o nuclis masculins proveïts d’estípit per a la fecundació) i la superfície estigmàtica receptiva.

Patrons fisiològics d’arrelament i floració

El gènere Cattleya presenta una diferenciació taxonòmica i fisiològica rellevant en funció del moment en què el pseudobulb emet arrels. Hi ha espècies que arrelen abans de la floració, entre les quals trobem monofoliades com C. maxima, C. labiata, C. jenmanii, C. percivaliana, C. quadricolor, C. trianaei, C. schroderae, C. iricolor, C. mossiae i C. mendelii; i bifoliades com C. bowringiana, C. loddigesii, C. deckeri, C. amethystoglossa, C. aurantiaca, C. intermedia, C. skinneri, C. lawrenciana i C. luteola.

Altres espècies ho fan després de la floració, com les monofoliades C. lueddemanniana, C. warneri, C. warscewiczii, C. dowiana, C. rex, C. gaskelliana, C. aurea i C. eldorado; i les bifoliades C. schilleriana, C. forbesii, C. porphyroglossa, C. granulosa, C. harrisoniana, C. leopoldii, C. schofieldiana, C. tenuis, C. bicolor i C. elongata.

Així mateix, la floració pot sorgir de pseudobulbs vells (com en Cattleya labiata) o de pseudobulbs nous (com en Cattleya warneri), un fenomen filogenètic que suggerix una possible evolució convergent en lloc d’un parentiu directe immediat.

Distribució geogràfica i hàbitat natural

Parlem d’un gènere exclusiu de les regions tropicals i subtropicals del Neotròpic, amb una distribució geogràfica que s’estén des de Mèxic i Costa Rica, passant per l’àrea del Carib, fins al nord de l’Argentina i el sud del Brasil.

Pel que fa a la diversitat geogràfica, s’identifiquen dos grans nuclis: el de la Regió Andina del Nord i Occidental, que comprén països com Colòmbia (on Cattleya trianae té la consideració de flor nacional), Veneçuela, l’Equador i el Perú; i el de la Regió Costanera i Interior del Brasil, que representa la zona amb una major riquesa d’espècies del gènere, amb una concentració especialment destacada d’espècies bifoliades.

Ecològicament, les espècies de Cattleya colonitzen diversos ecosistemes, des del nivell de la mar fins a franges altitudinals que oscil·len entre els 100 i els 1.800 metres d’altitud (i poden arribar fins als 2.000 metres sobre el nivell de la mar en determinades regions del continent americà).

El seu hàbitat és epífit, per la qual cosa la majoria de les Cattleya creixen sobre les branques i els troncs dels arbres (i no en terra), fet que els permet situar-se a la capçada del bosc, lluny de la foscor del sòl de la selva. A més, reben una gran quantitat de llum solar intensa, però filtrada per les fulles dels arbres. Rarament estan exposades al sol directe del migdia, que els cremaria les fulles.

Conservació i principals amenaces

Les poblacions silvestres de Cattleya han patit greus problemes de conservació derivats de la pressió humana, com ara la depredació i la sobreexplotació històrica. I és que durant dècades es va produir una extracció massiva d’exemplars silvestres per tota Sud-amèrica.

Estes plantes eren molt cobejades per investigadors i col·leccionistes de l’alta societat, que pagaven sumes elevades per estos exemplars. Com a conseqüència directa d’esta recol·lecció indiscriminada, actualment resulta extremadament difícil trobar grans quantitats d’espècies de Cattleya en el seu hàbitat silvestre original.

També han patit l’impacte de la desforestació, que destruïx el seu hàbitat natural, provoca la pèrdua directa de les poblacions silvestres i posa moltes espècies en perill d’extinció.

A més, com que són plantes epífites (que creixen sobre els arbres), la tala dels boscos destruïx el seu hàbitat i les deixa exposades en terra, on moren ràpidament. D’altra banda, com que depenen de fongs específics en les seues arrels per a nodrir-se, quan alterem el bosc es trenquen estes associacions naturals. A tot això se suma que, quan cauen els arbres, les orquídies queden indefenses davant de fongs, bacteris i insectes perjudicials.

Finalment, han patit un augment del tràfic il·legal, ja que les àrees desforestades faciliten l’accés humà, cosa que fomenta l’extracció clandestina d’espècies rares i molt cotitzades per la seua bellesa.

No obstant això, la biotecnologia vegetal, mitjançant la sembra asimbiòtica i el cultiu in vitro en laboratori, ha permés multiplicar massivament les espècies i els híbrids. Esta metodologia aprofita la gran resistència de les llavors i la seua capacitat de transmissió genètica per a abastir el mercat sense recórrer a l’extracció d’exemplars silvestres.

MÉS INFORMACIÓ: https://www.cao.org.es/cattleya/