El trasllat d’un herbari

El passat 10 de juliol de 2026, una gran part de la col·lecció de plantes seques que vaig anar reunint durant els anys en què vaig dur a terme els treballs de camp de la meua tesi doctoral va ser traslladada des del Departament de Botànica de la Facultat de Ciències Biològiques de la Universitat de València fins a l’herbari del Jardí Botànic de la Universitat. Va ser un moment carregat d’emoció, una d’eixes sensacions difícils de descriure.

Els herbaris constitueixen una eina fonamental en la formació de qualsevol botànic que vulga endinsar-se en la corologia, la florística, la taxonomia i la nomenclatura. Són el mitjà a través del qual s’aprén no sols la identificació de les plantes i el reconeixement de les formes vegetals, sinó també el plaer de construir una col·lecció científica que, per a qui la confecciona, o almenys així em passa a mi, adquireix fins i tot una dimensió estètica, íntima i profundament personal.

En la meua opinió, aprendre a identificar plantes és com aprendre a llegir. Quan saps llegir, no coneixes tots els llibres, però pots accedir a qualsevol d’ells. Quan aprens a identificar, no coneixes totes les plantes, però pots arribar a conéixer-ne qualsevol de qualsevol part del món, si a més tens el llibre adequat, clar. No és meravellós? A partir d’eixos moments importants, tot es converteix en gaudir: de les plantes, dels llibres, i també del camp i de les biblioteques.

La col·lecció donada a l’herbari del Jardí Botànic està formada per més de 5.400 plecs i reuneix una bona part de les plantes que el meu director de tesi, el Dr. Miguel Guara, i jo vam recol·lectar entre els anys 2003 i 2005. Va ser a la Muela de Cortes de Pallás i a les muntanyes del massís del Caroig, així com en altres enclavaments pròxims, i també en altres llocs tant d’Espanya com de l’estranger, que vaig visitar amb el propòsit de completar la col·lecció.

Amb el pas del temps, un herbari deixa de ser únicament una acumulació ordenada de mostres vegetals i adquireix un component profundament personal, íntim i propi. A través de la meua experiència particular, he pogut comprovar com el col·leccionisme acaba imposant-se a qualsevol plantejament inicial: apareix el desig de continuar incorporant nous espècimens, d’ampliar la col·lecció, de conservar cada troballa, d’arribar més lluny i d’aprofundir en el coneixement de les plantes que conté. Al mateix temps, apareix la sensació i la necessitat d’incorporar noves plantes, descobrir noves formes i ampliar la col·lecció. En el meu cas, poc importava si es tractava d’espècies rares o comunes; cada planta tenia un valor propi, perquè cadascuna contribuïa a fer créixer eixe herbari que, a poc a poc, anava prenent forma. Jo ampliava la col·lecció i, al mateix temps, la col·lecció m’ampliava a mi: m’ajudava a conéixer cada vegada més i millor les plantes, i a acostar-m’hi a través del camí que jo mateix havia triat lliurement en iniciar este projecte de coneixement i de realització personal i intel·lectual.

Cada plec representa molt més que una planta conservada. És un moment de recol·lecció, un instant d’observació al camp, una etapa d’estudi, un procés de preparació i muntatge i, sobretot, una identificació. Una cosa així com un llibre, un xicotet gran llibre. I això contribueix al fet que la suma de tots eixos moments convertisca un herbari en alguna cosa més que una col·lecció: en un vincle entre qui el crea, qui el conserva, qui l’estudia i qui el consulta. No sempre seran les mateixes persones, però l’herbari les unirà de manera inexorable.

Per això, esta col·lecció tan personal no pot tindre un destí millor que formar part d’un herbari oficial, un lloc al servei del públic, de la ciència i del coneixement, on puga ser conservada, consultada i estudiada per altres persones. Així, de la mateixa manera que jo estudie i aprenc de les recol·leccions d’altres, deixe també la meua contribució per a l’ús i el coneixement dels qui vinguen després, tant ara com en un futur llunyà.

Potser, d’ací a molts anys, alguna d’eixes persones es preguntarà qui va ser qui va recol·lectar aquella planta, de la mateixa manera que jo m’ho pregunte quan estudie plecs que van ser recollits fa dècades. Sens dubte, eixe és un moment especial, una ensonyació que apareix sovint quan em trobe davant de la mostra i la seua etiqueta: imaginar la recol·lecció inicial, la persona que la va fer i tot el que ha succeït des d’aleshores. Pense també en les altres persones que, al llarg del temps, hauran obert eixe mateix plec i s’hauran detingut davant d’aquella mostra, contemplant-la i estudiant-la com jo ho faig ara. I pense en els qui vindran després i faran el mateix que jo faig hui, en un moment en què jo ja no hi siga, però en el qual, d’alguna manera, una part del meu treball continuarà present en eixa mostra, en la seua etiqueta i en la història que guarda eixe plec.

Entregar esta col·lecció a l’herbari del Jardí Botànic de la Universitat de València suposa tancar una etapa, però també obrir-ne una de nova: la possibilitat que tots eixos moments viscuts al camp, tots eixos dies de busca, estudi, muntatge i preparació, d’aprenentatge i descobriment, continuen tenint vida i sentit a través dels qui, en el futur, s’acosten als seus plecs.