10 PREGUNTES VERDES A… ANDREU ESCRIVÀ
Parlar amb Andreu és fer-ho amb un ambientòleg i un divulgador atípic. No només perquè el que més li agrada és definir-se com un “pesat climàtic” (tal volta actualment no hi haja altra forma eficaç de parlar del tema que sent un pesat), també perquè cada vegada que l’escoltes a una xarrada, taula redona o entrevista (un pesat ho és a temps complet) acabes amb alguna certesa o afirmació de la que estaves convençuda desmuntada. Guanyà el XXII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General amb l’obra “Encara no és tard”, i des d’aleshores no ha parat de perdre hores de son per a que a les nostres prestatgeries tinguem “I ara jo què faig”, “Contra la sostenibilitat” i “La Terra no és el teu planeta”. Unes pàgines necessàries per a la reflexió i per a repensar tot allò que ens envolta, per a tractar de veure el camí més definit i per a no caure en el pessimisme més absolut. No és fàcil, ho sabem, però amb pesats com Andreu tenim una mica d’ajuda. Busqueu-lo i escoteu-lo, i quan no el veieu, tingueu per segur que estarà refugiat entre el verd i entre poemes. Perquè què serà del nostre futur sense una bona ombra i sense un bon vers.
Obris els ulls pel matí i la primera cosa verda que veus és…
La falsa acàcia i el margalló que creixen com poden a les clivelles que hi ha al solar abandonat d’enfront de ma casa.
Quin és el teu primer record de natura?
El primer? Uf! Diria que quan vam fer créixer llentilles i cigrons a l’escola, en un pot amb un cotó humit. Potser tindria 4 o 5 anys, i em va embadalir profundament allò de vore com es desenvolupava una planteta d’una simple llentilla. Encara recorde l’olor que feia aquell pot…
I l’última planta que has matat?
En mate poques perquè a casa les cuida la meua parella (per sort per a les plantes), però em pense que seria una planteta d’aquelles que creixen si poses a remulla un paper amb llavoretes, això que s’ha posat ara tant de moda a determinades trobades i congressos com a forma de demostrar un cert «compromís» amb la «sostenibilitat» (greenwashing, vaja).
Un sabor vegetal que odies i un que et fascine
No odie cap sabor, ni vegetal ni animal ni tampoc mineral. Com a molt, em produeixen indiferència. El caqui (el de veritat, no això que venen ara a molts supermercats) no em genera cap interès. Per contra, em fascinen un bon grapat de sabors. Seria molt tòpic i típic dir una bona tomata ben madura?
Saps pujar a un arbre?
Sí, però millor per a l’arbre que jo no puge.
Un paisatge que podria inspirar el teu proper llibre
Qualsevol erm desolat, siga un desert de neu, de roca o d’arena. M’interessen els llocs on aparentment hi ha poca vida perquè és allà on es comprèn realment què és la vida.
Confessa’ns el teu pecat insostenible
En tinc uns quants! Et diria que, donat que soc una persona que passa molta calor, l’aire condicionat se’m fa imprescindible bona part de l’estiu. Això sí, el pitjor de tot és un pecat vicari: les dos gates que tenim a casa només mengen carn i peix, i a sobre tot el seu menjar ve tot embolicat en plàstic. I com que no em poden llegir, no passa res per espolsar-me la culpa i posar-li-la a elles!
Tria una planta per a fer-te un selfie
Un roure valencià o una surera, sens dubte.
Estiu és temps de…
Patir i exigir acció climàtica contundent, directa i útil.
Buscador de bolets, cuidador de bonsais, florista, recol·lector de llavors, explorador… què t’agradaria ser de major?
Explorador! Tot i que soc massa covard, ho admet. A casa tinc uns quants llibres sobre el tema, i em fascina particularment tota aquella gent que, fa segles i amb un equipament que avui ens faria riure, va recórrer mig mon recol·lectant plantes i animals, anotant-ho i documentant-ho tot… Qui haguera pogut estar allà, acompanyant-los!
