El Botànic, el lloc on un llidoner et dona la benvinguda 

Dietari 21 gener 2026.

Sobre “un arbre” a l’entrada del Jardí Botànic de la Universitat de València.

Abans de res, voldria demanar disculpes per l’atreviment que pot suposar adreçar aquesta reflexió carinyosa al Jardí Botànic de la Universitat de València.

Soc conscient que parle des de fora de l’àmbit acadèmic i tècnic, i que el coneixement científic té els seus espais, els seus temps i les seues exigències. Justament per això, crec necessari afegir que el món acadèmic —sovint condicionat per estructures, pressupostos i dinàmiques pròpies— corre el risc de quedar-se, sense voler-ho, dins d’una certa torre de marfil. Alçar la mirada i reconèixer l’entorn viu que l’envolta, i la participació ciutadana que els pot aportar experiència i sentit, no hauria de ser una amenaça, sinó un complement necessari.

Entrar al Jardí Botànic sempre imposa. Pel valor del lloc, pel que representa i pel respecte que mereix. A l’interior, les plantes i els arbres s’expressen amb una llibertat admirable: es deixa que cada espècie cresca segons la seua pròpia lògica, amb una intervenció mínima, respectuosa, quasi invisible. Aquesta naturalitat és, sens dubte, una de les grans virtuts del Botànic al meu parer. Precisament per això, el contrast és tan colpidor quan, a la porta mateixa d’entrada, el visitant es troba amb “un arbre” extraordinari que viu una situació radicalment diferent.

No es tracta d’un problema recent ni circumstancial. L’arbre està inclinat de naixement i ja estava des del mateix moment en què l’edifici es va reconstruir al seu costat. El lloc era seu. L’arquitectura que ara el conté va arribar després, i aquella convivència no es va resoldre bé, crec.

La visita al Jardí Botànic la vam fer com a alumnes de La Nau Gran de la UV al campus d’Ontinyent, dins de l’assignatura Canvi Climàtic i Sostenibilitat, guiats per les professores: Raquel de Rivas i Olga Mayoral (extraordinàries). No va ser una visita turística ni decorativa, sinó una aproximació conscient a un espai on conviuen recerca científica, gestió del patrimoni vegetal i responsabilitat pública, amb totes les tensions que això comporta. El Botànic és un jardí històric, però també un lloc viu, transformat en les darreres dècades amb la incorporació d’edificis d’investigació, bancs de germoplasma i nous usos, no sempre sense conflicte amb els arbres i estructures preexistents. 

En aquest marc, l’arbre de benvinguda -un llidoner segons la fitxa- esdevé una clau de lectura essencial. Tal com es descriu al text publicat a la revista Espores: «Un llidoner de benvinguda i tres murs més, l’edifici d’investigació es va construir al voltant d’aquest arbre gegant, tan característic de les antigues alqueries valencianes, d’on tradicionalment s’ha obtingut fusta per a la fabricació d’eines agrícoles». L’al·lusió a la vida camperola i als usos sostenibles de les plantes és clara, però el gest conté també una càrrega simbòlica més profunda, al meu entendre.

El llidoner, amb més de dos-cents anys, inclinat cap al sud i avui subjectat amb tirants que transmeten una sensació de fragilitat, actua com una metàfora evident de la situació del món rural actual. És un món valorat en el discurs, protegit amb bones intencions, passejat i estudiat per nombrosos tècnics, però sovint encerclat per estructures alienes a la seua pròpia lògica, obligat a adaptar-se per poder sobreviure.

L’arbre queda integrat al vestíbul, sí, però també condicionat. Aquesta imatge resumeix l’esperit —i les contradiccions— del Jardí Botànic: preservar, investigar i avançar sense acabar d’escapar de la tensió entre el respecte pel que ja hi era i les necessitats del present.

En aquest mateix sentit, vull destacar també la col·lecció de vinyes, un espai de gran valor patrimonial i simbòlic, on he tingut l’oportunitat de col·laborar puntualment aportant plantes de Malvasia, Verdil i Faranna, varietats que des de Microvinya hem recuperat i fet arribar gràcies al treball compartit amb persones com Carles Jiménez, Julio García, Carmina Gisbert o Pepe Guillem. Aquest espai, com el conjunt del jardí, resumeix molt bé una manera d’entendre la relació entre coneixement, territori i responsabilitat: preservar, observar i deixar expressar.

Com a alumnes de La Nau Gran, la visita ens situa en un lloc incòmode però necessari: observar amb atenció, entendre els equilibris fràgils i assumir que la sostenibilitat no és un relat amable, sinó un exercici constant de límits. El llidoner no és només patrimoni vegetal; és un advertiment silenciós que parla del camp, del territori i del futur que estem disposats —o no— a garantir. Mentre dins del recinte els arbres són deixats expressar-se amb dignitat, a fora ens rep un arbre presoner. Un arbre condicionat, com si fora un reclam trist, com un lleó encadenat a l’entrada d’un circ. 

Aquesta imatge, tan poderosa com incòmoda, desmunta d’un sol colp el relat que s’explica a l’interior, no per incoherència teòrica, sinó per una realitat física que parla per si sola. Per a qui està acostumat a observar el territori, el patrimoni vegetal i el món rural —ara que estem en temps de poda— aquest arbre no és només un arbre: és una veu. Parla amb el cos, amb els braços forçats, amb una inclinació que no és natural sinó imposada. No demana gestes ni solucions espectaculars. Demana ser alliberat del conflicte que el manté sotmès.

Des del món del minifundi, des de la relació directa amb la terra, amb els ceps, amb els arbres que cuidem i recuperem, sabem que intervenir no és dominar, sinó acompanyar. La poda és un equilibri fràgil entre la tisora i l’acaronament. És una manera de fer que combina coneixement, intuïció, respecte i temps. Una mirada potser més poètica, però profundament humana, que ha sostingut el territori molt abans que fora classificat, ordenat o estudiat.

Aquest arbre, a l’entrada del Botànic, ara ja el meu amic, esdevé inevitablement una metàfora del model d’edificació i urbanisme que ha marcat el País Valencià: un model que parla de sostenibilitat mentre força el medi a adaptar-se a decisions ja preses. El fet que aquesta metàfora siga reversible és, precisament, el que dona sentit a aquest escrit.

Aquesta reflexió no pretén qüestionar criteris professionals ni autoritats. Pretén, simplement, aportar una mirada complementària i recordar que, de vegades, escoltar el que un arbre mostra —i el que simbolitza— també forma part del coneixement botànic i de la responsabilitat col·lectiva envers el territori. El llidoner que dona la benvinguda no és només un arbre singular. És una presència que parla en veu baixa de temps llargs, de cures sostingudes i d’una saviesa col·lectiva que no s’improvisa. Al seu voltant, com passa en tota institució viva, hi ha moltes mans i moltes mirades que el fan possible: les que planten, les que mantenen, les que estudien, les que expliquen, les que obrin la porta cada matí sense fer soroll. El respecte al Jardí naix d’ací, del reconeixement a aquesta comunitat diversa de persones que el sostenen i li donen sentit, com un sistema d’arrels que no es veu però que aguanta tot el que creix per damunt al mig de la gran ciutat. Tant de bo eixe mateix respecte es tinguera per les ja poques mans, garants del territori, que sostenen l’increïble «jardí botànic» exterior que s’està abandonant.

El llidoner, ferm i discret, acaba sent aixina també una metàfora amable i reivindicativa d’allò que funciona quan el treball col·lectiu es posa al servei del bé comú. Visitar el Botànic de València es un moment que cal viure, gràcies a les persones que el sostenen.