Senecio vira- vira, la planta de maig del Botànic
Ens acomiadem d'un maig ple de dies plujosos, perquè aquest mes sí que es compleix un de les nostres dites populars ‘cuando en marzo mayea, mayo marcea’ i quant ens alegra a tots. No obstant això, "No suposarà ni molt menys, per desgràcia, la fi de la sequera meteorològica en la qual es troba el nostre país” adverteixen els meteoròlegs, però sí que “ens ajudarà a solucionar una mica aquesta situació tan crítica en la qual ens hi trobem”. En aquest context, aquest mes us presentem una planta que no està present a la nostra muntanya, no obstant això, està molt representada en els matolls secs de Sud-amèrica, lloc d'on prové la nostra convidada.
El color blanquinós de les seues fulles i la seua flor discreta, encara que de vistosa floració, a més de la seua resistència a la calor i les seues necessitats hídriques escasses, la fan una perfecta candidata com a planta ornamental en jardins mediterranis. Una planta que embelleix cada racó on es planta i que en al Jardí Botànic podem admirar en la zona d’Escola Botànica.
Descripció botànica
Senecio és un gènere extremadament complex de plantes herbàcies i arbustives de la família Compositae. Comprén un ampli nombre de subgèneres i, amb més de 3.000 espècies conegudes, és un dels més rics de les plantes vasculars. Té una morfologia extremadament diversa, incloent-hi espècies perennes, aquàtiques, de muntanya, arbustos, xicotets arbres, etc.
El Senecio vira-vira en concret és una herba perenne, arbustiva, de 30-50 cm, molt ramificada des de la base, amb branques joves blanquinoses disposades en totes direccions, la qual cosa moltes vegades afavoreix la formació de grans macolles més o menys arrodonides. Té fulles profundament dividides en nombrosos segments més o menys linears, cobertes de dens toment blanquinós, sobretot en les fulles més joves, perdent-se amb el pas del temps. Les seues flors estan reunides en capítols terminals, on aquests aconsegueixen el mateix nivell, encara que els peduncles que els sustenten sorgeixen a diferents altures de la tija florífera.
Cada capítol està envoltat per una fila de nombroses bràctees estretes i lanceolades, també molt tomentoses, que envolten un grup de flors, totes similars.
Floreix i fructifica entre primavera i estiu. A mitjan abril ja podem observar els capítols tancats, que al maig s’obrin completament rebent als pol·linitzadors que han estat vigilant-ho les últimes setmanes. No obstant això, el cridaner color blanquinós de les tiges i les fulles ho fan destacar pràcticament en qualsevol època de l’any.
A l’esquerra A. Rama florífera. B. Capítol. C. Flor. D. Estams. E. Aquenio i papus./Flora Argentina. A la dreta detall de Senecio vira vira./ INaturalist
Hàbitat i distribució
La nostra protagonista forma part de matolls secs litorals o de mitja muntanya, on no sol ser l’espècie dominant. Creix sobre sòls arenosos i remoguts en zones de dunes, així com també en mitjans rocosos, barrancs i zones pròximes a cursos de rius, d’àrees relativament seques i no gaire elevades del centre i nord de l’Argentina. Per exemple, la trobem a la Província de Santiago del Estero i Córdoba entre altres, també en el sud del Brasil i l’Uruguai, des del nivell de la mar fins als 1200 metres d’altitud.
Usos del Senecio dins de la cultura Santiguenya
Aquesta espècie va ser descrita pel botànic alemany Georg Hans Emmo Wolfgang Hieronymus (1846-1921), qui va passar quasi una dècada a Córdoba, Argentina, per a publicar després un ampli compendi de les seues plantes medicinals, alimentoses o amb qualsevol altra utilitat, així com aquelles verinoses, nadiues de l’Argentina o cultivades allí.
En concret, al Senecio vira-vira li va atribuir els mateixos usos i propietats que a algunes espècies del gènere Gnaphalium, amb les quals comparteix similar aspecte tomentós blanquinós, propietats medicinals i nom vernacle, wira wira, en llengua quítxua o quichua. El que va servir com a epítet específic de l’espècie.
Es té constància a més del seu ús en medicina popular en forma d’infusió com a depurativa de la sang, febrífuga, sudorífica o analgèsica. Té ús tòpic per a llavar ferides (antisèptic), i és també molt utilitzada per a la tos i ofec en xiquets.
No obstant això, cal tindre present que, com moltes de les espècies pertanyents al gènere Senecio, S. vira-vira conté alcaloides tòxics, els quals es relacionen moltes vegades amb l’enverinament de bestiar i fins i tot amb casos severs d’intoxicació en humans. Curiós que també en moltes zones ho utilitzen contra picades verinoses d’escurçons, aranyes i escorpins.
En endinsar-nos en els arxius de la biblioteca Biodiversity Heritage consultem el Butlletí de la Academia Nacional de Ciencias de Córdoba, República Argentina on Hieronymus comenta que existia entre “la gent del camp” que utilitzava el wira wira una creença respecte a aquesta espècie i diverses del gènere Gnaphalium, i és que són eficaços per a conservar la castedat per ser un poderós antídot contra les passions, d’aquí ve que recomanaren el seu ús als clergues que ocupaven el seu territori.
Actualment contínua l’estudi de les diferents espècies sud-americanes de Senecio. En 1949 es va publicar una revisió de les espècies xilenes i en 1957 una altra sobre les quals creixen al Brasil, Paraguai i l’Uruguai. Sobre les plantes pertanyents a aquest gènere que creixen a l’Argentina, recentment, i dins del marc del projecte Flora Argentina, s’ha realitzat la revisió d’aquest nombrós grup, acceptant-se al voltant de 260 espècies, comptabilitzant fins a 300 tàxons si tenim en compte subespècies i varietats, la qual cosa dona compte de la gran variabilitat d’aquest gènere cosmopolita, que té a Amèrica del Sud un dels seus centres de major diversitat.
Si vols veure una d’aquestes varietats tan boniques de l’Argentina acosta’t al jardí! Ara estan en flor i la seua lleu aroma a mel fa olor de meravella.
