10 preguntes verdes a… Raquel Ricart
L’escriptora Raquel Ricart (Bétera, 1962) ha consolidat la seua trajectòria com a narradora a poc a poc, història a història, amb la tenacitat d’aquelles persones conscients que només cal seguir en el camí perquè arribe el temps de cada cosa. Va començar a escriure diverses narracions curtes i fins i tot una obra de teatre fins que va publicar la seua primera novel·la, Un mort al sindicat (Tàndem, 1999). Després vindrien Van ploure estrelles (Tàndem, 2001), El quadern d'Àngela (Tàndem, 2010), Les ratlles de la vida (3i4, 2010), En les mars perdudes (Bromera, 2012), premi Bancaixa de Narrativa Juvenil, El ciutadà perfecte (Andana, 2015) i El temps de cada cosa (RBA-La Magrana, 2015). Darrerament ha participat en narracions col·lectives com Entre dones (Balandra, 2016) i La improbable vida de Joan Fuster (3i4, 2017) ha col·laborat en revistes i diversos mitjans de comunicació. En ple confinament, li demanem que ens parle de les plantes, arbres i paisatges que formen part de la seua vida.
Quin tipus de paisatge trobes més inspirador?
La muntanya. Jo sóc d’interior i la mar la véiem molt de tant en tant quan era menuda. Van ploure estrelles és, també, un homenatge a les meues muntanyes. Però estic segura que, si tingués l’oportunitat de viure un temps vora mar, un temps llarg, quan hi ha poca gent, la mar esdevindria una gran font d’inspiració. A Galícia, en un viatge per la Costa da morte, vaig sentir aquesta força poderosa inspiradora de somnis i d’històries.
Parla’ns d’algun espai “verd” on acostumares a anar de menuda. Hi havia algun arbre o planta que et cridara més l’atenció? Per què?
La Calderona ha acompanyat la meua vida des de la infantesa. Quan tornava a casa de l’escola, corria pel carrer la Puríssima i allà al fons la tenia, blava i preciosa. Amb mon pare, anàvem molts diumenges a les fonts per omplir garrafes d’aigua. Bevíem aigua de la Font del Berro, de la Font del Llentiscle… Per Pasqua, abans d’anar en colla amb els amics, amb els pares, els seus amics i llurs fills, també anàvem sempre a les fonts de la Calderona.
Dels arbres, podria dir-te que les garroferes velles i grosses sempre m’han encisat. Al llibre El quadern d’Àngela, apareix aquesta estima i l’arbre com a símbol.
Romer, timó, alfàbega… quina és la teua planta gastronòmica preferida i com acostumes a emprar-la?
Mira, jo no sóc molt cuinera. T’hauria de dir sense dubte que l’alfàbega, perquè sóc de Bétera, i quan ve la temporada sempre tinc alfàbega en casa. M’encisa la seua olor, intensa i plena de records. Però el que sí que empre cada any és el timó de la Calderona per adobar les olives que fem a casa.
Tens alguna pel·lícula o llibre que t’haja marcat en què la natura siga protagonista?
Solitud, de Víctor Català, em va impressionar força quan el vaig llegir, i la imatge de Mila i la muntanya se m’han quedat gravades. Si tire més enrere, recorde un llibre que em va regalar mon pare que es deia Genoveva de Brabant, i era la llegenda d’aquesta santa que, com la Blancaneu, fou injustament condemnada a mort, però el botxí no fou capaç de matar-la i la deixà abandonada en un bosc, on va romandre sis anys amagada en una cova i vivint, amb una criatura, dels recursos naturals.
Quina és la darrera planta que ha arribat a ta casa i quina t’ha costat més de tirar endavant?
La darrera, un gesmiler. Tenim una buguenvíl·lia que ha costat, però finalment ha començat a florir.
Un jardí on perdre’t…
Vaig tenir la sort, l’any passat, de visitar el jardí de la casa de Karen Blixen, a Rungstedlund, molt a prop de Copenhaguen. Un jardí que és un refugi d’aus i que em va semblar una meravella. Em perdria allà, sí.
Ets més de reduir, reutilitzar o reciclar?
Em sembla que de reduir. Recicle, és clar, però me n’adone, i precisament ara es fa molt palés, de la quantitat de coses de les quals podem prescindir sense que passe res.
Què és allò que no suportes quan vas al camp?
Els circuits de motos, per exemple, de motos d’aquestes que són per travessar la muntanya. Em sembla que són coses difícils d’agermanar. La brutícia que deixem els humans també, és clar, però les motos de muntanya em posen de molt mala llet.
Una vegada passe el confinament, quina serà la teua pròxima aventura “verda”?
Aniré a Olocau, ben segur. Fora d’això, encara no gose fer plans.
Hi ha alguna aroma de flor o planta que et transporte a un altre lloc o un altre moment?
La veritat és que cada primavera, l’olor de la flor del taronger em transporta sempre a la meua adolescència. M’encanta eixe aroma, m’emborratxa.
