Un hotel amb jardí per a papallones monarca

La papallona monarca, Danaus plexippus (Linnaeus, 1758), és un lepidòpter amb cicle biològic holometàbol. Això significa que presenta una metamorfosi completa, amb totes les fases de desenvolupament: ou, larva, pupa o crisàlide i, finalment, papallona adulta. La papallona pesa 0,5 grams i mesura entre 8,9-10,2 cm d’envergadura. El mascle és lleugerament més gran que la femella i posseeix una glàndula en les ales que produeix feromones. La seua distribució va principalment des del nord del Canadà fins al sud del Perú i nord-oest de l’Argentina.

Tots els anys, quan s’aproxima la tardor (entre agost i octubre), les monarques inicien un gran viatge de 4.200 km per tal d’arribar a Mèxic des dels Estats Units i el Canadà, amb l’objectiu de passar l’hivern en terres més càlides. Concretament hibernen entre Michoacán i l’estat de Mèxic, en boscos d’Abies religiosa, pins, alzines-pins, alzines i cedre (Cupressus lusitanica). Però volen totes les generacions de papallona monarca a Mèxic? No. Diverses generacions de papallones monarca naixen i moren als Estats Units i el Canadà. Només una generació serà la que volarà a Mèxic i, després de diversos mesos, tornarà al seu lloc d’origen. Aquesta generació, coneguda com “Matusalem” pot fer aquest viatge perquè viu uns nou mesos, a diferència de les altres generacions que normalment viuen un mes.

Cicle de vida i alimentació

Hi ha dues rutes migratòries per les quals les papallones monarca volen cap als Estats Units i el Canadà: la de l’est (que realitzen, aproximadament, un 90 %) i la de l’oest (que és triada pel 10 %). Al final del seu llarg viatge cada femella posa uns 400 ous d’uns 2 mm en el revés de les fulles de distintes espècies d’Asclepias, un gènere de plantes de les quals s’alimenten les larves. Aproximadament una setmana després els ous fan eclosió i la larva passa entre una i dues setmanes engreixant fins que busca un lloc segur per a transformar-se en crisàlide. Dues setmanes després emergeix la papallona. Tot aquest cicle ve a durar un mes aproximadament, depenent de la temperatura ambiental. Aquestes papallones adultes solen viure entre quatre i cinc setmanes. La majoria es reprodueix als Estats Units i el Canadà, on es succeeixen dues i tres generacions de papallones.

Solament al Canadà hi ha unes dotze espècies diferents d’Asclepias. En aquest país hi ha un projecte de ciència ciutadana anomenat “Mission Monarch” que pretén mapejar i identificar les Asclepias per a contribuir a la supervivència de la papallona monarca.

Les Asclepias, també coneguda com innocències, constitueixen un gènere de plantes pertanyents a la família de les apocinàcies. La majoria de les espècies es distribueixen per Amèrica del Nord. Són herbes perennes amb tiges anuals, produeixen làtex i les seues fulles són oposades de color verd intens. Presenten flores acolorides (taronja, morat, groc, blanc), agrupades en nombroses inflorescències terminals o axil·lars. En molts llocs del món, com a gran part d’Europa, sud-est asiàtic i part d’Austràlia, han estat introduïdes. Les erugues s’alimenten de les fulles i les papallones liben el nèctar, encara que aquestes últimes també poden prendre’n d’altres flors mel·líferes.

Tant les larves com les papallones tenen uns colors cridaners que les fa molt vistoses i que també constitueixen un avís als possibles depredadors: de fet, tenen mal sabor i són verinoses. Això és perquè acumulen en el seu organisme uns glucòsids cardíacs que provenen precisament de les plantes de les quals s’alimenten. Segons la quantitat que ingerisca el depredador, pot resultar mortal. Encara així, de les erugues s’alimenten alguns ocells, i de les papallones mortes el ratolí d’orelles negres.

Però hi ha una cosa curiosa en la papallona monarca i que la converteix en un insecte sorprenent i extraordinari. Quan al Canadà i nord dels Estats Units comença a arribar la tardor (passada la meitat d’agost), naix una generació de papallones anomenada “Generació Matusalem” que retarda la seua reproducció. Aquesta quarta generació de papallones és capaç de viure fins a nou mesos, volar dels Estats Units i el Canadà fins a Mèxic sense haver estat mai abans allí, en un viatge de dos mesos (a principis de novembre), quedar-se allí uns cinc mesos més, aparellar-se a la primavera i tornar al seu lloc d’origen.

Importància ecològica i conservació

Les papallones monarca són insectes que en l’edat adulta es converteixen en pol·linitzadors. Són, per tant, molt importants perquè augmenten el flux genètic entre les plantes a les quals acudeixen per a libar, i realitzen una pol·linització entomòfila.

Als Estats Units existeix un programa per a crear hàbitats en què les papallones monarca puguen accedir a les Asclepias. Per a això s’ha creat tota una xarxa d’espais en els quals les erugues poden alimentar-se i les papallones poden libar el nèctar de les flors durant la primavera i l’estiu. D’aquesta manera es preparen per a la reproducció i perquè quan nasca la generació “Matusalem” puga viatjar cap a Mèxic.

Aquest programa té importància perquè les Asclepias creixen en zones pròximes a camps de cultiu i pasturatges on s’usen pesticides i es netegen vores de camins, pràctiques que afecten negativament a la població de les papallones monarca. Per aquesta raó, la creació de “Monarch waystations” en parcel·les privades, jardins, escoles, hotels, etc. és molt important, ja que en sembrar i cuidar les Asclepias, les papallones monarca tenen on alimentar-se en el seu llarg camí migratori.

No hi ha una superfície mínima establerta, encara que es recomana que siga de 10 m². És important que la zona reba almenys sis hores de sol al dia, es cuiden les plantes (drenatge i bona ventilació del sistema radicular). Es recomana un mínim de deu plantes d’una o dues espècies d’innocència (gènere Asclepias) que poden acompanyar-se d’altres espècies de flors que proporcionen nèctar i siguen anuals, biennals i també perennes.

Tindre una “Monarch waystation” requereix un compromís d’atenció i manteniment de les plantes. El projecte suggereix plantar les espècies d’Asclepias en funció de quatre àrees ecològiques dins dels Estats Units, de manera que les papallones monarca obtinguen aliment segons la ruta que porten en la seua migració.

La meua família i jo vam estar en l’eco-regió del nord-est. I vam poder gaudir concretament de l’hàbitat número 60523, de tipus suburbà i catalogat de grandària xicoteta (menys de 20 m²). Aquest hàbitat, dins dels jardins del Hillton Chicago Oak Brook Hills Resort and Conference Center (Illinois), va ser creat el 20 d’agost de 2014. El 20 gener de 2020, hi havia 27.152 “Monarch waystation”. A la ciutat de Chicago, i concretament en el districte de Rogers Park, hi ha projectes per a facilitar el pas de les papallones monarca, oferint-les Asclepias per a la seua alimentació i accés al nèctar d’altres flors. Aquesta protecció és necessària. Investigadors del Museu Field d’Història Natural de Chicago afirmen que la població d’aquesta papallona ha descendit en un 80% en les dues últimes dècades a Amèrica del Nord.

Protecció

Des del segle XIX se sabia que aquestes papallones es movien juntes en grans grups. Va ser especialment a partir de mitjans de segle quan es va estudiar aquest fenomen i es va demostrar que migraven i hibernaven. En 1975, dos naturalistes, Kenneth C. Brugger i Catalina Aguado Trail, van recórrer en caravana les muntanyes de Michoacán i van descobrir les zones d’hibernació. El 1976 National Geographic va publicar un article escrit per l’entomòleg Fred A. Urquhart, i amb qui tant la seua dona Norah com Brugger i Aguado col·laboraven, en què descrivia el procés de descobriment dels llocs d’hibernació (sense detallar el lloc exacte). Anys després es van gestionar les actuacions de protecció.

Actualment la Reserva de la Biosfera de la papallona monarca es troba a l’est de l’estat de Michoacán i part de l’oest de l’estat de Mèxic. Va ser declarada Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2008. Algunes de les colònies estan obertes al públic. Des de fa anys, s’etiqueta a les papallones amb adhesius ultralleugers amb l’objectiu de conéixer les rutes migratòries entre Mèxic i els Estats Units i Canadà.

Tots els anys hi ha reunions i simposis sobre l’estat de conservació d’aquesta espècie i els seus hàbitats. És de vital importància conéixer la seua biologia per a poder protegir-la.

Malgrat totes les mesures de protecció, la població ha disminuït dràsticament en les dues últimes dècades a causa de diversos factors com la pèrdua d’Asclepias als Estats Units (tant en la ruta migratòria com en els llocs de reproducció). Això és perquè aquestes plantes són considerades “males herbes” a les zones de camps de cultiu i s’eliminen utilitzant grans quantitats d’herbicida altament tòxic per a les papallones monarca, especialment per a les de la “Generació Matusalem” així com per a altres insectes pol·linitzadors. També cal tindre en compte altres aspectes com la degradació de boscos d’hibernació a Mèxic, el turisme no regulat i les condicions climàtiques (les temperatures superiors a 35 °C fan que els ous no eclosionen; tampoc suporten condicions de sequedat elevada junt a altes temperatures).

Avui dia hi ha diferents accions per a protegir aquesta espècie que estan relacionades amb la conservació i restauració d’hàbitats, investigació, monitoratge, vigilància i participació ciutadana (educació i cultura de conservació).

Altres llocs on veure papallones monarca

Aquesta espècie de papallona també és capaç de realitzar vols transatlàntics. Per aquesta raó es poden trobar al sud de Gran Bretanya. També a Espanya es poden veure a les Illes Canàries, Cadis i Màlaga, on s’alimenten de matabou (Asclepia curassavica L.), que degué arribar des d’Amèrica central, i de la mata de la seda (Gomphocarpus fruticosus (L.) W. T. Aiton), que té el seu origen a l’Àfrica. Aquestes plantes són al·lòctones i van arribar a Espanya fa diversos segles.