Quan són les plantes les que fan por

Més enllà de la sanguinària però entranyable planta carnívora de la pel·lícula La botiga dels horrors, de les invasives enfiladisses que llançaven dards verinosos als protagonistes de Jumanji o les criatures fantàstiques que acompanyen la saga de Harry Potter, de les quals ens parlava Eva Pastor fa uns mesos en Espores, les plantes a penes ixen reflectides com a monstres en les pel·lícules de terror. A més, segur que si vos pregunte per alguna cosa que us de por, estiga viu i no siga humà, les aranyes, les rates i les paneroles, les llevarien el lloc sens dubte a qualsevol planta del nostre planeta.

Però correspòn això a la realitat?, les plantes poden fer por? El món vegetal és realment fascinant i us sorprendríeu de les coses que poden arribar a fer les plantes per tal de sobreviure. Així que, en el context terrorífic que acompanya a aquesta època de l’any, on se celebren festes relacionades amb la mort i els esperits, tals com Halloween, Samhain, vespra de tots els sants o el dia dels morts, vull presentar-vos algunes de les espècies vegetals més estranyes que podem trobar al nostre planeta, que bé mereixen ser catalogades com a plantes monstruoses. Jutgeu vosaltres mateixos!

Plantes assassines

En alguns llocs de la terra, com torberes, arenals o afloraments rocosos, el substrat és tan pobre en nutrients que les poques plantes que allí sobreviuen han hagut de buscar-se la vida i invertir eixe rol de víctima atribuït normalment al món vegetal: són les conegudes com a plantes carnívores. I és que, en aquest cas, són elles les que s’alimenten d’alguns animals i no a l’inrevés, ja que encara que realitzen la fotosíntesi com qualsevol altra planta, trauen d’ells els nitrats, fosfats i sulfats que no poden aconseguir del terreny en el qual es troben.

Els insectes són els seus principals preses, per això un Darwin fascinat va arribar a batejar-les com a plantes insectívores, però també aranyes, nematodes i fins i tot algun amfibi o rosegador despistat s’han convertit en tot un festí per a aquestes rareses del món vegetal. Es coneixen 20 gèneres de plantes carnívores distribuïts al llarg de 10 famílies i capturen a les seues preses de diferents maneres, però sempre atretes per senyals visuals o aromes atractives que anuncien una bona recompensa.

Algunes com la venus atrapamosques (Dionaea muscipula), que creixen de forma natural en alguns pantans i aiguamolls de Carolina del nord i del sud, tenen les fulles modificades a la manera d’un cep. Així, quan una possible víctima es posa sobre aquestes, es tanquen bruscament convertint-se en un autèntic estómac on seran digerides. Això sí, per a evitar despeses d’energia innecessariès, les atrapamosques compten amb un sistema de doble seguretat en el qual s’han de tocar dos dels seus sis pèls sensitius en un interval de 20 segons perquè s’active el sistema de tancament. Això els ajuda a distingir, per exemple, entre un insecte en moviment i la caiguda d’una simple gota d’aigua.

Superfícies esvaroses que porten a un fossat amb enzims digestius del qual és impossible eixir, pèls amb gotes que semblen aigua de rosada i són en realitat substàncies enganxoses que atrapen sense pietat com la millor cola del món o trapes traïdorenques que s’obrin i succionen per pressió negativa, són alguns dels fascinants mecanismes que han desenvolupat aquestes plantes per a atrapar les seues preses i que les converteixen en autèntiques assassines.

No obstant això, hi ha altres plantes a les quals podríem acusar més aviat d’homicidi involuntari. En aquest cas, no busquen alimentar-se de les seues víctimes sinó més aviat protegir-se de ser ingerides a través de la toxicitat. Algunes de les espècies més conegudes en aquest sentit són la cicuta (Conium maculatum), el teix (Taxus baccata), la belladona (Atropa belladonna), el ricí (Ricinus communis) o el baladre (Nerium oleander), entre altres.

De totes elles hi ha una que s’emporta la palma i que l’ha portada a guanyar un rècord mundial, el de l’arbre més perillós del món. El manzanillo de la muerte (Hippomane mancinella), que creix en sòls arenosos d’algunes regions costaneres de Centreamèrica, Amèrica del sud i les illes banyades per la mar Carib. És tan tòxic que ni tan sols es recomana tombar-se tranquil·lament sota les seues branques a fer una becaina en un dia assoleiat i molt menys per guaris-se de la pluja, ja que en tots dos casos pots acabar amb la pell irritada i plena de butllofes, i fins i tot amb ceguera en cas de contacte amb la seua saba.

Però encara que tocar o ingerir qualsevol part d’aquest arbre és perillós, allò veritablement mortífer són els seus sucosos i apetibles fruits, semblants a una poma, i en aparença posats a la disposició dels animals perquè dispersen les seues llavors. Res més lluny de la realitat, ja que és on conté major concentració de l’alcohol tòxic conegut com forbol, que obstrueix la gola i causa vòmits i diarrees, podent arribar a ser letal depenent de la dosi i de la rapidesa amb la qual acudisquen els serveis sanitaris, i no d’un príncep encantador com en el cas de Blancaneu.

Plantes fantasmagòriques

Quan imaginem un fantasma, ja siga per la pal·lidesa d’una figura quasi transparent o fins i tot d’una altra coberta per un llençol i udolant, el blanc sempre forma part del nostre imaginari en històries i contes sobre esperits. Doncs bé, la naturalesa compta també amb alguns éssers vegetals d’aire espectral, plantes inusuals que tenen un secret, que no realitzen la fotosíntesi!. Així que l’habitual color verd a causa de la clorofil·la (pigment fotosintètic), en elles brilla per la seua absència.

Parlem de casos com el de la Monotropa uniflora, coneguda precisament com a planta fantasma o planta cadàver. Una espècie micoheteròtrofa, que aconsegueix el seu aliment parasitant un fong. Les seues arrels es connecten amb el miceli del fong en qüestió, a manera de micorrizes, només que en aquest cas únicament hi ha flux de nutrients cap a la planta. D’aquesta maneres aconsegueixen sobreviure en aqueixos boscos ombrívols i humits d’on són originàries, a Amèrica del Nord i zones temperades d’Àsia, i on el seu color blanc destaca espectralment entre tanta foscor.

Aquesta manera de vida també caracteritza a les curioses espècies del gènere Thismia. Xicotetes plantes conegudes col·loquialment com a llanternes de fades, i que es troben en les selves tropicals primàries pràcticament de tot el món, sent l’illa de Borneo la que major diversitat presenta. Viuen baix terra, no tenen fulles i la seua flor, bastant efímera, és l’única cosa que ix a la superfície encara que a penes s’alça uns quants centímetre del sòl. Això sí, destaquen per les seues formes i bonics colors semitranslúcids que els dóna aqueix aire de diminuts fanalets.

Un cas similar és el de les espècies del gènere Rizanthella o la Epipogium aphyllum, que són conegudes com a orquídies fantasma. Però no per la seua aparença, sinó perquè passen pràcticament tota la seua existència sota terra i són difícils de veure. Compten amb uns rizomes curts i engrossits, que actuen com a magatzem de nutrients per a les orquídies, i on estableixen el contacte amb els fongs ja que no tenen arrels.

Encara que la coneguda oficialment com a orquídia fantasma és la Polyrrhiza lindenii, que encara que sí que és capaç de realitzar la fotosíntesi, manca també de fulles, així que ho fa directament a través de les seues arrels. Es tracta d’una planta epífita així que aquestes arrels s’estenen planes sobre l’escorça dels arbres. Però són les seues flors, que s’eleven blanques i etèries sobre una fina tija floral, les que li donen aqueix nom, ja que sembla que estiguen surant en l’aire.

Però potser la més sorprenent de les plantes fantasmagòriques és la Diphylleia grayi, una espècie aparentment normal, amb les seues fulles verdes i que realitza la fotosíntesi, però amb flors que presenten una peculiaritat. Normalment, no s’aprecia res, no obstant això, quan als pètals de la flor els arriba la pluja… es tornen transparents! Sembla màgia però en realitat es tracta d’un procés físic, en concret, d’una qüestió de reflectància.

Quan el dia és assolellat la interfície aire-líquid dels pètals causa reflectància difusa, proporcionant-los aqueix color blanc, mentre que en els dies plujosos l’aigua entra en els pètals, produint una interfície aigua-aigua que augmenta la transmissió de llum i fa que lluïsquen transparents. Impressionant, no?

Plantes monstruoses

Com a bons amants de les plantes segur que coneixeu les plantes mediterrànies conegudes com a conillets o boca de drac, per la curiosa forma de les seues flors que té una important missió en la pol·linització. Estem parlant de les espècies del gènere Antirrhinum, sent el més conegut en el nostre territori l’A. majus. Tanamateix, no tothom sap que el fruit que deixen després aquestes boniques flors en ser pol·linitzades és una càpsula encara més curiosa, ja que si la posem del revés podrem veure clarament unes xicotetes i macabres calaveres que ens miren fixament.

No obstant això, la mirada més terrorífica del món vegetal és sens dubte la de Actaea pachypoda. I és que encara que les plantes no compten amb sentit de la vista, les nombroses baies d’aquesta espècie que emergeixen sobre una llarga tija floral vermellós, produeixen l’efecte contrari. Blancs i amb una marca negra en el centre, formada per l’estigma de la flor, aquests fruits globosos fan que la planta siga coneguda com a ulls de nina. La seua aparença és tan curiosa que segur que sou vosaltres el que no li lleveu ull si teniu la sort de trobar-la passejant per alguns boscos dels EUA i el Canadà, però cura amb tocar-la, la planta sencera és tòxica i els fruits en particular.

Canviem de sentit i ara ens anem al tacte. És clar que les plantes tampoc tenen mans pròpiament dites però les flors roges de Chiranthodendron pentadactylon, conegudes com a mans del diable, aconsegueixen que vulguem acostar les nostres per a emular que li estem xocant els cinc a un dimoni. Una singular espècie originària de Mèxic que era venerada pels asteques.

Les flors, no obstant això, del gènere Dracula, no donen gens de ganes de tocar-la… I és que el nom d’aquest tipus d’orquídies no és casualitat i fa referència al vampir més famós de tots els temps. Els agraden els llocs frescos i ombrívols sí però no és que vaja a mossegar-nos, recordeu els monstres no existeixen o això crec. Qui ho diria amb l’aparença agressiva d’aqueixos llargs esperons que ixen dels sèpals i les curioses cares de mico que apareixen en els seus estranys patrons de colors.

I en què es converteix un vampir quan té ocasió? En rata penada! Perquè també tenim una versió vegetal d’aquest mamífer alat que creix als boscos tropicals del sud-est asiàtic. Tacca chantrieri, la planta rata penada, presenta unes insòlites flors tant pel seu color, negre o violeta fosc, com per la seua forma, amb unes grans bràctees fosques també que s’estenen com a ales de rata penada acompanyades de nombroses bractèoles filiformes, que poden arribar als 25 cm. Tot un monstre de la natura.

Però per a monstruosa la Rafflesia arnoldii, una planta paràsita també asiàtica que ha perdut la capacitat de fer la fotosíntesi i manca de fulles, com les que us presentava al principi. No obstant això, a diferència d’aquelles, produeix la flora més gran del planeta que pot arribar al metre de diàmetre i als 11 kg de pes, i que emergeix només una vegada cada diversos anys.

Com ho aconsegueix? Doncs parasitant les arrels d’altres plantes a través d’unes tiges subterrànies modificades conegudes com haustoris i que clava en els teixits vasculars de les seues víctimes, aconseguint així tot el que necessita per a desenvolupar-se. A més, desprenen una desagradable olor a carn podrida que potencien amb calor, per a atraure els seus pol·linitzadors, les mosques carronyeres.

I per a acomiadar-nos un bes, però no meu sinó dels llavis rojos i carnosos que semblen tindre les flors de Psychotria elata quan comencen a obrir-se. No us encanta?