Barbara Gates: “L’ensenyament de ciències a l’aire lliure és autèntic i poderós”

Barbara Gates és professora a una escola pública de Boston (Massachusetts, Estats Units). Un centre inclusiu amb alumnat divers i necessitats especials, i amb edats dels 3 fins als 9 anys. En 2003, va decidir tornar a estudiar i va cursar un Màster en Estudis Ambientals. A través d’aquesta experiència, es va submergir als boscos i va viatjar a diferents hàbitats per observar organismes de primera mà. Va quedar fascinada. Ara, participa al programa ‘Exploring the Arboretum for Educators’ de l’Arnold Arboretum i és membre del grup d’estudi RCC-Harvard “Teaching and learning science in outdoor environments (TeLeSOE). Teacher training in botanic gardens and arboreta”, junt amb botànics i experts en didàctica de les ciències de la Universitat de Harvard i de la Universitat de València. Aprofitant la seua participació en un Seminari que tingué lloc a la Facultat de Magisteri de la Universitat de València, li fem algunes preguntes sobre la seua experiència com a docent.

Des de quan utilitzes jardins i arborètums per a impartir classes de ciència?

Quan vaig cursar un Màster d’Estudis Ambientals en 2003, vaig tindre l’oportunitat d’observar diferents éssers vius de primera mà i em vaig quedar fascinada. Em vaig adonar que volia oferir eixes mateixes oportunitats als meus alumnes. Per això, des de llavors sempre busque la manera de traure la classe a l’aire lliure. I un jardí ofereix un espai on controlar i guiar l’aprenentatge mentre els meus alumnes tenen l’oportunitat de connectar i establir una relació amb una part del món natural a través de l’observació dels canvis al llarg del temps o fent alguna cosa que causa canvis, com per exemple plantant alguna espècie.

Barbara Gates visitant el Jardí Botànic de la Universitat de València.

Com arribares a la conclusió havies d’ensenyar a l’aire lliure en infantil i primària?

Sabent com d’entusiasmada m’havia trobat com a aprenent a l’aire lliure, vaig provar a portar els meus alumnes a fora per observar en què es fixaven. Hi ha moltíssimes coses que poden captivar la imaginació i la curiositat quan estàs a l’aire lliure. Em vaig adonar que es concentraven en xicotetes activitats com cavar o observar com treballaven els bitxos baix d’un tronc en descomposició. I després, volien compartir l’experiència! L’autenticitat del procés parlava per sí mateixa i vaig ser conscient que estar a l’aire lliure era poderós. Si tinguera prou personal, no ho faria obligatori, seria opcional per als que ho desitjaren, ja que forçar els alumnes a fer alguna cosa ens condueix al desastre. Però sí que em va quedar clar que els agradava estar a l’exterior i que havia d’aprofitar totes les oportunitats d’aprenentatge a l’aire lliure que poguera.

A la seua classe, distribuïda per racons científics.

Quina classe d’activitats organitzes a l’aire lliure?

Hi ha moltíssimes. Una de les meues favorites és donar-li a cada estudiant un parell de cartes de colors o de mostres de pintura i, simplement, eixir a l’exterior. Cada estudiant ha de trobar el seu color a fora. Corren i aguanten les cartes a prop del que han trobat, miren atentament el color de la carta i el comparen amb tot el que hi ha al seu voltant. S’aconsegueix de manera immediata que els menuts miren atentament i després se’ls pot fer parlar sobre la llum, la vida, la matèria inerta, el canvi en el color… Quants colors veus? Hi ha colors que no pots trobar? Canviarà el color al llarg de les estacions? El que has trobat tenia més d’un color? Per què? La recerca i la trobada els entusiasma i després poden compartir-ho amb els seus companys. Té molt de valor la manera en què no sols miren per cercar sinó que comencen a aprendre a buscar coses concretes. És una activitat, senzilla, que incrementa la seua capacitat per concentrar-se.

Quina potencialitat té ensenyar en espais verds en comparació amb l’aula?

Pense que són dues parts que es complementen. El treball que fem a l’aula ajuda a emmarcar el treball que fem fora. Portem a classe les observacions i preguntes de les experiències fora de l’aula i aportem perspectiva a fora del que hem estudiat a dins. A classe, poden aprendre sobre l’anatomia d’un organisme com la papallona migradora dels cards (Vanessa cardui). Observaran com creix l’eruga, muda, es transforma en pupa i emergeix com un adult. La poden veure menjar i, fins i tot, sostenir-la i tindre l’espiritrompa llepant aigua de la seua mà. Aprenen el seu cicle de vida i estructures. Fora, quan es troben una papallona al nostre jardí, tindran una consciència més profunda de la vida de les papallones i ho veuran de manera més completa. Hi ha un context a fora que fa que aprendre dins tinga més profunditat. Quan tenim passàlids (Passalidae) a la classe, observem com descomponen fusta en compost al seu hàbitat, que hem preparat en un pot de plàstic. I quan, després, troben descomponedors sota troncs i branques en la classe a l’aire lliure, situem la mateix activitat al món real. Veuen que el que aprenen a classe connecta amb el que hi ha al món i a les seues vides.

Us posaré un altre exemple. Aprenem sobre ocells dins i fora de l’aula i, una altra vegada, pense que les dos experiències són importants. A l’aula, ens preparem utilitzant cartells, animals de pelfa que semblen ocells específics amb sons de gravacions reals, i així comencen a aprendre cada cant. També aprenen a utilitzar prismàtics. Observem la càmera en directe que inspecciona les menjadores d’ocells de Cornell, cosa que ens permet practicar la identificació de diversos ocells i els seus comportaments. I quan eixim a l’aire lliure, aprenen a estar quiets per a escoltar i mirar. I és una alegria immensa quan veuen un ocell i se saben el nom o quan escolten un cant i el reconeixen. L’any passat, alguns alumnes d’infantil portaren un picot mort que havien trobat en un descans. Tindre aquesta oportunitat d’observar-lo de tan a prop va ser poderós. El poguérem identificar com un jove mascle. Ampliàrem la imatge amb una càmera i molts estudiants el dibuixaren. I eixiren noves preguntes. I començàrem a escoltar més picots fora, encara que no els vèiem. Una vegada en vegerem un a la nostra menjadora i va ser al·lucinant!

Queda clar que cal complementar el treball a dins i fora de l’aula.

Per descomptat. Per exemple, a classe aprenem el cicle de vida dels fesols. Llegim. Disseccionem una llavor i la dibuixem. També germinem les llavors en un got transparent per poder veure els canvis: observem com s’obre la coberta de la llavor mentre aquesta creix i les arrels i els brots emergeixen. Anem dibuixant tots eixos canvis. Reguem la llavor i vegem créixer la planta. I tenim cura de la planta a dins de classe el temps suficient com per veure flors i alguns fruits però les condicions, normalment, donen lloc a plantes dèbils. Amb un jardí, podem plantar les llavors directament a la terra i observar com les condicions fan la planta créixer i canviar. Com deia, el mateix contingut tractat dins i fora de l’aula aconsegueix brindar més oportunitats i aprofundir en l’aprenentatge. Són aspectes complementaris.

Penses que donar classe a l’aire lliure és popular entre els teus companys i companyes de ciències?

No sabria dir. Conec alguns professors i professores que aprofiten l’oportunitat d’ensenyar a l’aire lliure i altres que no tenen eixa oportunitat.

Com penses que es podria animar a que el professorat vulga impartir classes a l’aire lliure?

M’agradaria que hi haguera més opcions i sistemes per permetre més aprenentatge a l’aire lliure. Llocs per seure a l’ombra, àrees per trobar-se i debatre com a classe, potser una pissarra portàtil… Molts professors no tenen temps per eixir i fer els preparatius implica temps i esforç. I als descansos, l’alumnat ja té moltes distraccions. Són barreres que, òbviament, comprenc. Però, igualment, animaria al professorat a trobar eixes oportunitats i complementar les seues classes amb experiències a l’aire lliure. Podran descobrir per ells mateixa com traure-li el suc als recursos que tenen.

Tenim a futurs mestres aprenent a les facultats, com la Facultat de Magisteri de la Universitat de València, i professorat en actiu repartit per tota la geografia, amb diferents motivacions, experiències, trajectòries… I cadascú fa les coses a la seua manera. Com podem motivar uns i altres per introduir innovacions, canvis com aquest d’utilitzar més les activitats a l’aire lliure a les classes de ciències?

La clau és que no hi ha una sola manera de fer les coses ni d’ensenyar qualsevol matèria. I en el cas que ens ocupa, es tracta d’identificar per què no es vol eixir a l’aire lliure, si per por, falta de temps, falta de recursos, d’espai, sorolls… i llavors trobar la manera d’eliminar eixes barreres.

Treballes a una “escola pilot” del vostre sistema educatiu. Una escola pública amb certa autonomia per explorar solucions innovadores i amb flexibilitat en la gestió econòmica i contractació de professorat. A més, també és finançada amb donacions. Conta’ns un poc més sobre la utilitat d’aquesta iniciativa.

Com a escola pilot en un districte, som afortunats de tindre les oportunitats per crear la nostra pròpia visió i aliar-nos amb aquells que poden ajudar a fer-la efectiva. Nosaltres fem molta captació de fons i, per exemple, els nostres jardins són resultat de generoses donacions de Harvard i d’innombrables hores dedicades pel propi personal i per les famílies. Hi ha un compromís més enllà de les hores contractades quan te n’adones del luxe de l’autonomia. Fer-ho funcionar requereix una inversió de temps i esperit, encara que la recompensa és immensa.

Com funciona el programa en què participes de l’Arnold Arboretum de la Universitat de Harvard?

Estic entusiasmada amb tindre una reunió al mes en l’Arborètum. És un programa que es diu ‘Exploring the Arboretum for Educators’. Sóc feliç de poder recordar el que és ser estudiant i connectar amb els continguts. En eixes sessions, vegem models d’ensenyament, tant a l’aula com a l’aire lliure, sobre algun aspecte del món natural que podem trobar a l’arborètum. Això fa que sempre torne a escola amb noves idees i coneixements. Trobar-te amb col•legues igual d’apassionats és inspirador i ens ajudem uns a altres per pensar com interpretar i dissenyar experiències per a les nostres classes que s’adapten a cada etapa, a cada edat. A més, porte el meu alumnat a l’arboretum. Així que la meua relació amb l’arborètum està creixent cada dia i estic agraïda de poder aprendre i aprofundir el meu domini del contingut de ciències naturals.

Participants al programa ‘Exploring the Arboretum for Educators’.

Quin perfil de participants hi ha al programa?

Hi ha una barreja de professorat de ciències i professorat tutor, d’escoles públiques i privades.

Penses que els jardins botànics són útils per a més matèries, a més de ciències naturals?

Els jardins botànics ofereixen moltes oportunitats per a la inspiració. Són un escenari magnífic per a l’observació i l’escriptura.

Has vingut a la Universitat de València a compartir experiències. Penses que el model del programa en què participes és exportable a altres sistemes educatius?

Ser capaç de veure què hi ha al meu voltant i entendre la relació i impacte que jo tinc al meu entorn és primordial per viure una bona vida. Un aprenentatge autèntic, desconcentrat, que esborra les línies entre subjectes, cursos, agendes i edats és molt satisfactori, per a mi. Em sembla que el propòsit de l’educació és assegurar una millor qualitat de vida. L’educació necessita, llavors, estar en tots els aspectes de la vida i no sols continguda entre quatre parets i en xicotets períodes artificials de temps.

Seminari ‘Outdoor Science teaching’, celebrat a la Facultat de Magisteri de la Universitat de València.

Què t’ha semblat el nostre Jardí Botànic?

Doncs que necessite planificar un viatge de tornada! Només he pogut veure una xicoteta part del que teniu. Com que estic tan unida a l’Arborètum de Harvard, tinc els meus arbres favorits que visite al llarg de l’any. M’imagine que ací trobaria algunes plantes que també m’encantaria conèixer millor. M’ha impressionat observar la soca de les palmeres i apreciar la diferent estructura que tenen les monocotiledònies en comparació als arbres d’un bosc temperat. I em va captivar com de grans poden ser les palmeres segons la seua estructura. També m’agradaria aprendre més sobre les espècies de roures (Quercus) que teniu.