BOTÀNICA INCLUSIVA. ‘Olea europaea’, refugi de la història

En el Dia Mundial de la Terra, revise aquest article reflexivament, després d’una visita a una geganta per recomanació del personal del Parc Natural de la Serra Calderona. La Morruda és una de les moltes oliveres ancestrals que perduren i resisteixen en els camps de cultiu de la Comunitat Valenciana. Confesse que aquesta visita d’última hora era necessària per poder organitzar les meues idees i interioritzar tota la bibliografia que havia revisat sobre l’olivera. Meditar a l’ombra d’aquest ésser longeu ha estat clau per decidir-me a dedicar el post del mes d’abril a l’olivera.

L’olivera en la mitologia grega

Inicie el passeig botànic dedicat a l’olivera a milers de quilòmetres de la ciutat del Túria, concretament en l’Acròpoli, a les portes del temple d’Atenea a Atenes, Grècia. Un viatge que vaig tenir el goig de viure durant les festes falleres de març. Després d’haver estat a Atenes, m’era inevitable escriure sobre l’olivera.

Vista general del temple d’Atenea. / M. J. Aguilar (2018)

Segons els diferents textos que he revisat sobre història hel·lenística, la deessa Atenea es va disputar amb el déu Posidó qui seria la deïtat protectora de la ciutat d’Àtica. Aquesta competició es va basar en un regal: el que fos considerat més preciós ostentaria el patronat de la ciutat. Posidó va colpejar el sòl amb el seu trident i va fer brollar una font d’aigua salada (alguns diuen que va emergir un cavall de tal roca). Atenea va colpejar la mateixa roca i va néixer una olivera, en l’Acròpoli. Però existeixen més teories per explicar com i qui va guanyar la disputa. Una d’elles és que els dotze déus olímpics o un dels reis de l’Àtica van jutjar que l’olivera havia estat plantada primer i era el més preciós dels regals. Un altre conta que va haver-hi una votació en la vila en què les dones, que eren més nombroses, van votar per Atenea i els homes per Posidó.

En qualsevol cas va guanyar Atenea i la seva olivera, i en el seu honor la ciutat va passar a anomenar-se Atenes. L’olivera custodia el seu temple en l’Acròpoli, encara que per desgràcia hui en dia no es conserva l’original, la que suposadament la deïtat va fer ressorgir de la roca, sinó una altra de la seua mateixa espècie.

Atenea, deessa de la pau, la civilització, saviesa, estratègia, de les ciències, justícia i de l’habilitat, està representada per l’òliba i per l’olivera, que al costat del seu temple resideix, qui sap si a les nits l’òliba també sobrevola les seues columnes?

Detall del temple d’Atenea / M. J. Aguilar (2018)

L’olivera: Olea europaea

L’olivera és un arbre de copa ampla i fulla perenne que pot viure diversos segles, gràcies a la particularitat que tenen les gemmes temporals del seu baix-tronc per emetre arrels i brots. La seva propagació és molt variada: reproducció espigots) i multiplicació (empelt, esqueix, òvuls, estaques, brots dempeus i micro-propagació).

• Nom científic: Olea europaea
• Nom comú: olivera
• Família: Oleaceae
• Gènere: Olea
• Etimologia: olivera, del llatí olīvum que designa l’arbre, terme llatí préstec del grec ἔλαι(F)ον, pres d’un dialecte que conservava la wau (-F-) al moment del préstec. En grec la forma neutra ἔλαι(F)ον designava el producte de l’oliva (l’oli), mentre que el masculí ἔλαι(F)ος designa l’arbre salvatge (ullastre, lat. oleaster) i la forma femenina ἔλαι(F)α designa tant l’arbre com el fruit. El terme està testimoniat ja en micènic (i-ra-wo) i xipriota. La majoria de les llengües europees usa formes per designar l’arbre, el fruit i el seu producte que procedeixen del llatí olīvum. En espanyol i portuguès el fruit i el seu producte principal (oli, oliva) es designen amb un préstec de l’àrab az-záyt.
• Distribució general: el cultiu d’olivar és propi de climes mediterranis caracteritzats per hiverns suaus i estius llargs, càlids i secs.

Mapa de distribució mundial de l’olivera / Deoleo, 2018.

• Ecologia i hàbitat: espècie pròpia de clima mediterrani, que localitzem en totes les regions mediterrànies del món i que a més pot ser conreada en una àmplia varietat de sòls. En l’actualitat les seves majors produccions es troben en:

– Espanya: 2,6 milions d’hectàrees, major productor d’oli d’oliva i d’oliva de taula del món, 42 % de la producció mundial. Varietats més importants: Piqual, Hojiblanca, Arbequina, Cornicabra, Camamilla.
– Itàlia: 1,2 milions d’hectàrees, 24,1% de la producció mundial. Les principals varietats conreades són: Leccino, Frantoio, Coratina.
– Grècia: 1,1 milions d’hectàrees. Les principals varietats d’olivera són Koroneiki, Kalamata, Vassiilikki.
– Tunísia: 1,7 milions d’hectàrees. Les principals varietats conreades són Chemlali de Sfax i Chetoui.

 Cultiu de l’olivera en la conca mediterrània. / Wikipedia (consulta 2018)

L’olivera en la història en la península Ibèrica

S’han trobat fòssils de fulles d’olivera en dipòsits en excavacions de l’era de Bronze a Espanya. Es considera que és una de les primeres plantes llenyoses conreades per la civilització mediterrània. Originaria de la regió sirià-iraniana, va anar difonent-se cap a occident a través de les dues ribes del Mediterrani. La selecció varietal es va haver de realitzar des de l’espècie silvestre, l’ullastre (Olea europaea var. Sylvestris), i a cada regió, a mesura que s’estenia el cultiu, van aparèixer varietats adaptades a les condicions especials de cada microclima.

A Espanya van ser els fenicis (1050 aC) els qui introduïren el cultiu de l’olivera, però no es va desenvolupar extensivament fins a l’arribada de Scipio (212 aC) i el poder de Roma (45 aC). En la tercera guerra púnica, les oliveres ocupaven una gran franja de la vall de Baetica, estenent-se cap al centre i les costes del Mediterrani, incloent Portugal. Per la seua banda, els àrabs van introduir les seues pròpies varietats, sobretot en el sud d’Espanya, deixant la seua empremta tant en l’ampliació del cultiu com en alguns dels vocables espanyols, aceituna i aceite, i en els portuguesos azeitona i azeite.

Amb el descobriment d’Amèrica en 1492, el ja constituït com a Regne d’Espanya estén el cultiu de l’olivera més enllà dels confinis del Mediterrani. Des de Sevilla es van transportar els primers exemplars a les Índies Occidentals, i després al continent americà. En 1560, es conreaven oliveres a Mèxic, Perú, Califòrnia, Xile i Argentina, on encara sobreviu una de les plantes introduïda d’aquell període l’olivera arauco.

L’olivera a la Comunitat Valenciana

Ja que les terres valencianes neixen en les ribes del mar Mediterrani, és possible que l’origen del cultiu en aquestes siga l’origen del cultiu en la península Ibèrica. Per tant, els fenicis portarien el cultiu que ha anat millorant-se varietalment des de llavors.

Segons Iñiguez Monterde A., Paz Company S., Sánchez Riquelme L. (1999), de les 23 varietats principals conreades a Espanya, 6 són valencianes: vilallonga, blanqueta, farga, serrana d’espadà, xanglot reial i alfafara. Segons aquests estudis, podem deduir que des que arribaren aquells primers exemplars a bord dels vaixells fenicis el cultiu ha evolucionat notablement.

L’il·lustre botànic Josep Antoni Cavanilles, en endinsar-se en ponent o terres occidentals del Regne de València, des del regne de Castella, es topa amb la primera població, Aiora, on ens explica de la seua visita que gràcies a la tenacitat dels agricultors, malgrat que es desaconsellava tal empresa, ja s’havien plantat 1500 oliveres. De tots és sabut que va recórrer tot el Regne, per la qual cosa faig un majestuós salt superant les serres per arribar al terme municipal de Sogorb (unes 85 pàgines després) i cite: «Los segorbinos están atrasados en el cultivo de los olivos. Plantan muchas estacas, ó ponen varias puas á un tronco, dexando subir y formarse tres ó mas árboles reunidos». I si seguim llegint, trobarem les seees impressions sobre Soneja, poble proper també a la Morruda.

La Morruda, Sogorb / M. J. Aguilar (2018)

Una de les moltes rutes de l’olivera en terres valencianes

Hem iniciat la nostra ruta botànica a Grècia per arribar al Parc Natural de la Serra Calderona, en el terme municipal de Sogorb, i visitar un exemplar amb més de 1500 anys d’història: La Morruda.

Es pot accedir per carretera des de Soneja o Sogorb, és fàcilment localitzable, doncs sols amb posar el seu nom en Google Maps apareix la referència. Com es tracta d’una carretera, encara que no tinga molt tràfic rodat, cal tenir present que anem a compartir espai amb vehicles a motor. La calçada no disposa de voral, un altre risc afegit per a aquesta ruta a peu, amb bicicleta o en handbike. Es tracta, no obstant això, d’un agradable passeig que combina el paisatge forestal amb l’agrícola. A més, a causa de l’explotació minera que hi ha hagut a la zona des de temps molt llunyans, per contenir dipòsits de marbre i guix, també observarem algunes construccions com els forns de guix i llacs que s’han format en les antigues mines a cel obert, com la Llacuna Rosa.

Vista des de la carretera de la Llacuna Rosa. / M. J. Aguilar (2018)

A la zona de la Llacuna Rosa, podem deixar el vehicle i continuar a peu, amb bicicleta o en handbike per realitzar la resta de camí fins a aconseguir l’olivera mil·lenària. Travessarem camps d’oliveres, ametllers i àmplies zones forestals al llarg dels més de 10 km de passeig, que pot ser d’anada i tornada fins a la Morruda o continuar per fer una volta més per la serra en un itinerari circular que torna a la Morruda. Això ja dependrà de les energies de cada persona.

Mapa de ruta des de la Laguna Rosa a la Morruda

Perfil de desnivell de ruta

Si deixem el vehicle en la Llacuna Rosa, recorrerem uns 5 km fins que visualitzem una enorme copa, que dóna ombra a un majestuós tronc. Hem arribat a la Morruda. Aquesta olivera, recollida com a arbre monumental al Catàleg d’Arbres Monumentals i Singulars de la Comunitat Valenciana, l’any 1995, està arrelada almenys 1500 anys en aquestes dures terres de secà, sent refugi i aliment de l’avifauna i resistint al pas del temps.

Detall de l’escocell de la Morruda / M. J. Aguilar (2018)

Davant d’aquest exemplar, guardant una distància prudent de seguretat per no danyar les seues ocultes i nutrícies arrels, em vaig preguntar: quant temps més t’anem a permetre que segisques sent testimoni de la història? Qüestió inevitable a jutjar de com polida estava la superfície del seu tronc, imagine que de la quantitat de persones que han passat per aquest lloc i s’han pujat a ella per fer-se la foto de rigor o per asseure’s, danyant, pot ser sense saber-ho, la seea prima i fràgil escorça. Escorça que és la protecció de l’olivera contra patògens desitjosos de trobar una via d’entrada, que li provocaran la mort.

El terreny, totalment compactat, ha de fer molt difícil l’oxigenació del seu òrgan captador d’aliment i aigua. Pot ser és hora de protegir-la amb una tanca anti-selfies? Aquesta qüestió la deixe al personal expert en la matèria. Solament espere poder ensenyar-los i parlar-los d’aquest gegant als meus néts i aquests als seus, i així que les successives generacions puguen gaudir també de la seua presència i ombra. No és molt demanar, veritat?

Detall del tronc de la Morruda / M. J. Aguilar (2018)

Com indica el titolet d’aquesta ruta, Una de les moltes rutes de l’olivera en terres valencianes, aquest és un dels molts passejos que es poden realitzar en la terreta per conèixer l’olivera, l’arbre d’Atenea, el símbol de la pau, el que produeix l’or líquid. Una mostra més de la importància dels arbres en la història de la humanitat.

Agraïments
Al personal del Parc Natural de la Serra Calderona.