El xiprer i la sequoia
En un xicotet poble del nord d'Espanya, dos magnífics exemplars d'arbres singulars competeixen per l'atenció de turistes i poetes. Qui guanyarà? El mediterrani xiprer que sembla estirar-se cada vegada més per a tocar el cel amb el seu característic port columnar o la sequoia geganta, una espècie amenaçada que porta el títol d'organisme vegetal més gran del món.
En la província de Burgos, en la comarca de la Demanda, es troba Santo Domingo de Silos, un poble conegut pel monestir que porta el seu nom el “Monasterio de Santo Domingo de Silos”, ja que està catalogat com Bé d’Interès Cultural i Patrimoni històric d’Espanya. Aquesta abadia benedictina data del s. VII i destaca pel seu aclamat claustre, els cants gregorians, la biblioteca i la seua botica. Però a més de tot aixó també és famosa per tenir un impressionant xiprer en un angle del seu claustre de doble planta. I no queda tot ací, ja que en l’exterior, en la porta d’entrada a la hostatgeria del monestir, hi ha un altre exemplar arbori i encara de major port que també és tot un esdeveniment. I és que es tracta d’una sequoia geganta, una espècie que només creix als boscos de Califòrnia (EUA) i que no obstant açò podem gaudir en aquest xicotet poble de Castella i Lleó.
Localització del xiprer i la sequoia en Silos. Imatge: Google maps
El xiprer històric
El Monasterio de Silos va rebre en el s. XI al prior del Monasterio de San Millán de la Cogolla, Domingo de Silos, sent llavors quan va tornar l’esplendor al monestir amb la construcció del claustre, l’església romànica amb tres naus i altres dependències. El claustre del Monasterio de Santo Domingo de Silos és de planta quadrada però de costats desiguals: nord i sud amb 16 arcs, est i oest amb 14 arcs. Va ser construït entre els segles XI i XII, i mostra clarament l’estil de dos mestres diferents. Les diferències es poden apreciar tant en els arcs com en els fustos de la columnes, capitells i talles. En l’angle sud-oest es troba el famós xiprer del monestir, que va ser plantat en 1882 i actualment té 134 anys.
El xiprer dins del claustre. Imatge: Carmen López Valiente
Originàriament al claustre del monestir hi havia tres xiprers més, un per angle, però solament ha sobreviscut un a causa de la seua situació que li permet tenir més hores de sol. Aquest xiprer, del qual a principis del s. XX ja hi ha testimoniatges del seu majestuós port, ha sobreviscut a diferents fets que han marcat la seua existència. En els anys 50 es va proposar el seu tala, ja que un arquitecte del Ministeri de Cultura pensava que l’arbre “restava perspectiva al claustre i les seues arrels podien perjudicar-lo”.
Però potser el problema més greu al que es va enfrontar aquest magnífic exemplar va ser a una micosi que va començar a manifestar-se en les seues branques. Els monjos benedictins van acudir en 1990 al Dr. Enginyer agrònom Juan José Tuset, del departament de Protecció Vegetal de l’IVIA (Institut Valencià de Recerques Agràries), qui va donar amb la solució: l’excés de reg a causa de la gespa que envoltava al xiprer. Les cèl·lules de les arrels, igual que la resta de cèl·lules de la planta, respiren dia i nit i necessiten capturar l’oxigen. Per tant, les cèl·lules de l’arrel, al no poder capturar oxigen del sòl a causa de l’embassada i l’acumulació de carbonat càlcic en la zona d’arrels fines (l’aigua de reg és dura) estaven morint. Aquest problema es traduïa en infeccions per paràsits i fongs i feblesa de l’exemplar.
D. Juan José Tuset. Imatge: IVIA
Actualment, el reg es fa amb aigua de pluja i la gespa no existeix. Al voltant del xiprer hi ha graves (permeten el drenatge) i una tanca de boix. El xiprer també compta amb una estructura fèrria al voltant del seu tronc. Aquest exemplar va guanyar en 2007 en la categoria “arbre històric”, dins del concurse “Arbre i Bosc de l’any”, convocat per Boscos sense fronteres. La dotació econòmica, l’import de la qual ha d’anar destinat íntegrament a les labors de conservació de l’exemplar, va permetre una neteja de les branques internes seques i dels danys que ocasionaven els centenars d’ocells i insectes que utilitzen la seua copa com a refugi i lloc d’implantació. L’IVIA li pronostica un bon creixement, la qual cosa li permetrà sobrepassar els 30 metres d’alçària.
Detall del xiprer. Imatge: Carmen López Valiente
Els monjos benedictins que viuen en el monestir s’encarreguen de la seua cura. De fet, venen plantons sent el més famós és el que en 1997 va ser plantat en el monestir francés de Solesmes, situat a 253 km de París adreça SW. Un banye d’aquesta abadia, Dom Idelfonso Guépin, juntament amb uns monjos benedictins de l’Abadia de Ligugé, van salvar de la ruïna al Monestir de Sitges i ho van restaurar fa més de cent anys, en 1880. Van plantar en el seu claustre al famós xiprer.
El xiprer, Cupressus sempervirens L., “Cupressus” ve de “Cyprus” i “sempervirens” significa “sempre vigorós, sempre verd”. És una espècie de la família de les cupressàcies originària del mediterrani. Destaca per ser una espècie perenne, sempre verda i de fusta incorruptible per les seues resines. És un arbre amb molt simbolisme i es relaciona amb l’eternitat a causa de la seua longevitat: representa la imatge del duel, de la immortalitat i la resurrecció. Per aquestes raons és una espècie que s’ha plantat en monestirs, col·legiates, … i altres llocs religiosos com a cementeris. La seua verticalitat simbolitza el camí que han de portar les ànimes dels morts enterrats en els cementeris. Aquesta associació del xiprer amb la mort està documentada des de molt antic, de fet el filòsof grec Teofrasto (371-287 a. de C.) ja ho relacionava amb Hades, déu dels morts. També Horaci, Plini i el poeta Ovidio citen al xiprer i la seua relació amb els difunts.
Detall de branca de Cupressus sempervirens
Celestino Barallat, advocat i escriptor català, va publicar en 1885 “Principis de Botànica Funerària” (Facsímil Editorial Altafulla). En aquest tractat de jardineria tan particular, l’autor fa referència als xiprers com a arbres que representen perfectament la immortalitat, l’eternitat, el descans, la pau i el consol dels visitants als seus difunts.
La sequoia gegant
A més del xiprer, a la porta d’entrada a la hostatgeria del Monasterio de Silos es troba una sequoia de gran port. La tradició oral diu que l’exemplar va arribar al monestir en 1890 des de Canadà dins d’una creïlla, a fi de preservar així la humitat en les seues arrels. També es conta que un monjo encarregat de la seua cura a la fi del s. XIX, va arribar a plantar al seu al voltant argelagues a fi que les cabres no es menjaren a l’exemplar jove. Actualment té una altura de 32 m, un perímetre del tronc de 6,98m, una amplària de copa de 13,70 m i una edat estimada en 130 anys.
Sequoia, panoràmica des de fora del monestir
Secuoya, panorámica desde l’entrada al monestir
Aquesta espècie, Sequoiadendron giganteum (Lindl.) J. T. Buchholz, pertany a la família de les cupressàcies. És originària de Califòrnia (USA). Actualment es troba en estat natural en les muntanyes de Sierra Nevada a uns 1100-1500m d’altitud, en boscos mixts de coníferes. Està considerada vulnerable dins de la llista roja de la IUCN. Pot arribar a mesurar 95 m d’alçària i tenir un diàmetre de 12 metres, per aquesta raó està considerada com el major organisme del món a nivell volumètric. També és molt longeva i s’estima que pot viure uns 3.200 anys.
Detall de branca de Sequoiadendron giganteum
No és una espècie que s’utilitze molt en jardineria, encara que si es poden contemplar exemplars en llocs de climes temperats. Poden veure’s en alguns grans parcs. Als exemplars d’aquest gènere se’ls crida comunment sequoies, gran sequoia o sequoia gegant. Una espècie emparentada amb Sequoiadendron giganteum és la Sequoia sempervirens Endl., cridada sequoia roja o de Califòrnia.
Arbres que inspiren
Tant el xiprer com la sequoia han sigut lloats per grans poetes, sent el poema de Gerardo Diego un dels més coneguts i comentats de la literatura espanyola. El poeta va escriure el sonet el llibre de visites el 4 juliol de 1924, quan encara convivien els quatre xiprers del claustre
Però la sequoia també ha rebut paraules com aquest article que es va publicar en el Diari de Burgos:
¡Oh Ciprés¡ que enarbolas tanta fama,
al socaire del claustro del convento,
¿No es acaso el Secuoya, quien proclama
su forestal faz sobre el Firmamento.
Article editat al Diario de Burgos en abril de 1987
O els versos de Juan José Rojo, General Farmacèutic de l’Exèrcit de l’Aire, el “Gracilaso de la Huerta”:
O també els versos de Joaquín Luis Ortega, sacerdot de la diòcesi de Burgos:
