Els 5k del Túria: botànica a la carrera (III)

Al llarg del Circuit 5K passem per baix de molts ponts, alguns contemporanis i altres amb diversos segles d’història. El més modern que hi ha al Circuit 5K és el renovat Pont de Fusta construït per J.M. Tomás Llavador i obert al trànsit el 2012. És un pont funcional amb una superfície de fusta, una referència a aquella passarel·la parcialment feta de fusta que va desaparèixer amb la riuada de 1957. El més antic és el pont de la Trinitat, del s. XV. Aquest pont construït entre 1401-1407 per M. Teixidor va ser reconstruït després de la riuada del 1517. Les escultures originals de 1722 es van destruir i avui dia les que hi ha daten del s. XVII, les quals es van col·locar en 1942. Curiosament es troben els dos consecutius, prop del km 3 del Circuit 5K.

Inici del tercer tram dels 5K

En creuar el Pont de la Trinitat i entrar en el tram VII, es pot veure a l’esquerra del recorregut, un arbre solitari que crida molt l’atenció quan està en flor. És un ceibo, un Eriythrina crista-galli L. (Fabáceas), l’arbre de la flor nacional a Argentina ia Uruguai. També conegut com a arbre del coral, flor del corall o pic de gall. És una espècie que es planta molt en jardineria ornamental. Floreix a la primavera, abans que surtin les fulles noves, de manera que les seues flors vermelles destaquen sobre les branques. El fruit és un llegum d’uns 15-20 cm. El nom científic de l’espècie fa referència a “vermell” del grec “erythros” i “cresta de gall” del llatí “crista galli”. Aquesta espècie és originària d’Argentina, Uruguai, Paraguai i Brasil.

Ceibo

Ceibo

Ací, el circuit 5K discorre per una recta en la qual hi ha diverses xicrandes alineades a la dreta (veure Circuit 5k Jardí del Túria: córrer i gaudir de l’arbrat ornamental (part II).

Xicrandes

A la part esquerra de la recta hi ha exemplars solitaris que destaquen pel seu port. Un d’ells és l’araucaria. Les araucàries són coníferes de l’hemisferi sud, de creixement lent i aspecte majestuós. En jardineria ornamental se sol utilitzar l’espècie Araucaria heterophylla (Salisb.) Franco, anomenada vulgarment pi de l’illa de Norfolk, araucària excelsa o simplement araucària. Aquesta espècie va ser descoberta a l’illa de Norfolk pel capità James Cook a finals del s. XVIII. El nom del gènere, Araucaria, fa referència a la regió d’Arauco (Xile). El seu tronc, molt recte, fa que les branques quedin simètriques visualment, formant capes o pisos en paral·lel a terra. Els troncs de 50m es van utilitzar per fabricar els pals de la Real Armada Anglesa. Pot arribar a fer més de 65m. Les fulles són dures, de color verd fosc. Els cons femenins apareixen en les branques més altes i tenen forma globosa. Quan estan madurs mesuren entre 12-15cm de longitud. Les llavors es disseminen en caure el con o pinya femenina des de dalt de l’arbre, de manera que s’esmicola en caure.

Araucaria

Abans de creuar per baic el Pont del Real, al marge dret del Circuit 5K hi ha diversos pollancres o xops. Aquesta espècie, Populus nigra L. de la família de les salicàcies, és un arbre de fulla caduca que pot arribar a fer 30 m d’alçada. Viu en sòls de ribera. La seua flor no té valor ornamental, ni els seus fruits tampoc, però s’utilitza en jardineria per la coloració de les fulles que va variant amb les estacions. És una espècie dioica, és a dir, hi ha peus mascle i peus femella. Entre abril i maig, els exemplars femenins, alliberen les llavors que “volen” gràcies a uns pèls cotonosos molt llargs. És difícil determinar el seu origen, a causa que es conrea des de l’antiguitat. Alguns autors assenyalen que pot ser d’origen euroasiàtic. La fusta s’utilitza avui en dia per fer embalatges, caixes, etc… és lleugera i fàcil de treballar.

Esquerra: xop. Dreta: araucària

El tram VIII, entre el Pont del Real i el Pont de l’Exposició o “Peineta”, discorre entre prats d’herbàcies i arbrat. Aquest arbrat és principalment conseqüència de les campanyes ciutadanes de l’arbre de la dècada dels 80. Entre ells hi ha la fals pebre, Schinus molle L. de la família de les anacardiàcies. Aquests arbres són originaris de sud i oest d’Amèrica del Sud, sent molt abundant al Perú. Pot arribar a viure fins i tot a 4000 m d’alçada en els Andes. Són arbres perennifolis, amb fulles compostes, troncs retorçats, amb flors groguenques i fruits vermell / rosats que s’agrupen en infructescències que pengen. Aquests frutis són comestibles i tenen gust picant, com el pebre. Els inques aprofitaven d’aquest arbre les llavors per fer una beguda alcohòlica, l’escorça per adobar i la goma que produeix per tractar algunes malalties. Actualment, la chicha, s’elabora en alguns països d’Amèrica Central i del Sud, a partir de blat de moro i llavors fermentades de falsa pebre. Se li atribueixen propietats medicinals diverses tant a les fulles com als fruits.

Fals pebrer

Fals pebrer

Quan eixim del túnel del Pont del Real, final de tram VII i inici del tram VIII, a la part esquerra es troba una zona amb gran quantitat d’arbres que es caracteritzen pel seu tronc ple d’espines i la seua forma d’ampolla, amb la base eixamplada. És un conjunt de Ceiba speciosa A. St.-Hil, de la família de les bombacàcies (abans conegut com Chorisia speciosa St.-Hill). Vulgarment se l’anomena arbre de la llana o pal borratxo. Aquest arbre pot arribar als 15m d’alçada i el seu tronc els 2m de circumferència. Té una longevitat mitjana, d’uns 100 anys. És una espècie caducifòlia, de zona de sol, que aguanta bé la sequera i resisteix poc la contaminació. En els seus primers anys, l’escorça llisa és de color verd. Amb el pas del temps es torna grisa. La floració és espectacular a la tardor, un cop ha caigut la fulla. Les flors són grans, d’entre 10-15 cm de diàmetre, de color rosa intens. Els fruits també són cridaners, són càpsules farcides de fibres blanques que envolten a les llavors. És originari del sud del continent sud-americà.

L’arbre de la llana s’utilitza com a ornamental però també la seua fusta s’utilitza per fabricar embalatges, pasta de paper i fabricació de canoes. Les fibres blanques del seu fruit s’utilitzen com a farcit en salvavides, matalassos… i també com a aïllant tèrmic i acústic. De les llavors s’extreu oli d’ús comestible i industrial. El gènere antic, Chorisia, fa referència a Louis Choris, un pintor i explorador que va acompanyar a Otto von Kotzebue en expedicions per Sud-amèrica i Europa. El terme de “speciosa” fa referència a “magnífica” en llatí, per l’espectacularitat de les seues flors. Des de 1998 l’espècie, un cop reclassificada, va passar a ser Ceiba speciosa.A. St.-Hil.

Ceiba

Una vegada fora del Pont de l’Exposició, dissenyat per Santiago Calatrava, el Circuit 5K travessa una zona dedicada activitats festives. Aquest tram IX finalitza amb el Pont de les Flors. Al marge esquerre queda una gran esplanada d’usos múltiples i en el dret una zona amb arbres d’ombra entre els quals es troba un Ficus elastica Roxb ex Hornem, de la família de les moràcies, conegut com l’arbre del cautxú. Aquest arbre, que pot arribar a fer els 40m d’altura, és originari del sud-est asiàtic. El tronc es veu acompanyat d’arrels aèries que li confereixen un gran port. Les fulles són grans, de color verd brillant. Aquestes van envoltades d’una beina rogenca que es desprèn quan el fruit ja té una mida concreta. El seu làtex s’emprava en la fabricació del cautxú. S’utilitza com a planta d’interior des de principis del s. XIX.

Ficus elastica

Ficus elastica

En aquest passeig d’ombra es poden veure limítrofes a la dreta tipuanes (pel color de la saba), Tipuana tipu (Benth.) Kuntze de la família de les lleguminoses. Són uns arbres que poden arribar a fer 30m originaris del sud de Bolívia, Brasil i nord d’Paraguai i Argentina. Les fulles són compostes i caducifòlies. La floració groga a la primavera/estiu és espectacular. Els fruits són sàmares, llegums alades amb una llavor. Va ser el paisatgista Charles Thays qui va començar a introduir-la pel seu valor ornamental als jardins de Buenos Aires. Avui en dia es pot trobar en molts jardins. Tant el gènere Tipuana com l’epítet tipu, vénen de “Tipu”. És el nom natiu d’aquest arbre a Bolívia on és molt apreciada. En alguns mercats se li coneix com “Pride of Bolívia”.

Tipuana

Tipuana

El circuit 5K finalitza en el tram X, deixant enrere el Pont del Mar i el Pont d’Aragó. En aquest tram el corredor travessa una gran zona enjardinada, amb traçat geomètric, ordenació regular i simetria entorn del Palau de la Música. Aquesta zona del recorregut es fa baix un dosser format per les copes dels pins pinassa. Aquesta espècie de pi és el Pinus nigra Arnold subsp. salmanzannii (Dunal) Franco. El pinassa és el pi que més talla arriba a la península ibèrica, i pot arribar a fer 45m d’alçada. Es troba àmpliament distribuït per Europa. En moltes zones s’utilitza pel valor ornamental, ja que és bastant resistent a la sequera, al fred de l’hivern i aguanta la contaminació. La seua fusta és de bona qualitat, dura i resistent a la putrefacció, per aquestes raons s’ha fet servir en la construcció de vaixells i els troncs rectes com pal major en embarcacions de vela. També se li pot fer resinar per a la producció d’aiguarràs i colofònia. És una espècie que s’utilitza per reforestar en algunes zones.

 Pinus nigra

Entre els pins es poden reconèixer altres espècies a peu del Circuit 5K, com el llorer o llorer, Laurus nobilis L. de la família de les lauràcies. El llorer és un arbret perennifoli conreat des de l’antiguitat, originari del mediterrani però que és poc freqüent trobar-ho de forma natural. Les fulles del llorer s’utilitzen en diferents guisats i preparacions culinàries. També se li atribueixen propietats medicinals a les fulles i els fruits. La seua fusta s’utilitza en ebenisteria (tradició àrab que es conserva en alguns llocs com a Granada) encara que el contacte continuat amb la fusta pot produir dermatitis.

A nivell cultural és important en la mitologia grega. Dafne, va ser convertida en llorer pel seu pare, el riu Peneu, per salvar-se de Apol·lo que la perseguia ferit d’amor però que ella rebutjava per la causa contrària. Va ser Eros qui va llançar una fletxa d’or a Apol·lo per provocar-li l’enamorament immediat i una fletxa de plom a Dafne per provocar l’efecte contrari. Apol·lo quan va veure a Dafne convertir-se en llorer plorar i va dir “Ja que no pots ésser la meua esposa, seràs en veritat el meu arbre; sempre la meua cabellera, la meua cítara i el meu buirac es guarniran amb tu. Oh, llorer! Tu acompanyaràs als capitans del Laci quan els alegres cants celebren el triomf i el Capitoli veja els llargs seguicis. Com fidelíssima guardiana, tu mateixa et trobaràs davant les portes de l’August i protegiràs la corona d’alzina situada al centre, així com el meu cap, els cabells mai han estat tallats, roman jove, de la mateixa manera la teua conservarà sempre el seu fullatge inalterable “(la metmorfosis. Ovidi). En els primers Jocs Olímpics d’Estiu, celebrats a Atenes el 1896, al primer classificat se li atorgava una branca d’olivera i al segon classificat una de llorer. La corona de llorer o luréola es lliura també a poetes i guerrers a més de a esportistes, d’aquí la paraula “llorejat” (del llatí laureatus, coronat de llorer, símbol de la vitoria) i “batxiller” (baccalauretus en llatí, baccalarius en llatí medieval).

També a l’antiga Roma es creia que protegia dels raigs, i per això, l’emperador Tiberi portava una corona de llorer quan escoltava els trons de les tempestes.

Llorer

Una altra espècie que es pot observar a peu del Circuit 5K és el xiprer, Cupressus sempervirens L. de la família de les cupressàcies. “Cupressus” ve de “Cyprus” i “sempervirens” significa “sempre vigorós, sempre verd”. És una espècie originària de la regió mediterrània. El xiprer és una conífera que pot arribar a fer els 30m d’alçada, amb fulles en forma d’escata menuda de color verd fosc. Els cons femenins tenen forma arrodonida i són de color verd, però en madurar, es tornen de color marró.

El xiprer és un arbre carregat de simbologia. A l’antiga Grècia representava la bellesa femenina i era un símbol funerari. Encara que l’origen del símbol funerari és incert, es creu que és pel seu color sempre verd, perquè la seva copa sembla “clavar” al cel, ajudant així a que les ànimes dels morts s’eleven. També se li plantava a les portes de les cases com a símbol d’hospitalitat i benvinguda.

La fusta, sense resines i molt resistent, s’ha utilitzat des de sempre en ebenisteria fina, talla, elaboració de guitarres i construcció naval. Hi ha textos que indiquen que el Temple de Salomó es va construir amb fusta de xiprer i cedre. Mostres de la resistència de la fusta de xiprer són: construcció de la flota d’Eufrates d’Alexandre el Gran amb xiprers de Xipre i Fenícia, construcció de les portes de la Basílica de San pedro al Vaticà o una de les portes de Constantinoble que data del regnat de Constantí el Gran. Una altra curiositat és que amb la fusta de xiprer es construeix un dels tres taüts en els quals s’enterra a un Papa, el més intern, per ser considerat incorruptible.

Xiprer

I just al final, abans de donar la volta que marca la fi del circuit 5K, hi ha un conjunt de moreres. La morera, Morus alba L. de la família de les moràcies, és una espècie originària d’Àsia central. Pot arribar a fer els 15m d’alçada, és de fulla caduca i les mores que produeix a l’estiu són comestibles. Actualment s’utilitza com a espècie ornamental d’ombra en molts jardins. Les fulles són l’aliment de l’eruga de Bombyx mori L., insecte que es cria per a la producció de seda provinent del capoll que forma per protegir la crisàlide (fase de la metamorfosi que pateix). Es compta, entre molts altres orígens dels teixits de seda, que va ser l’emperadriu Leizu (s. XVII a. C.) qui intentant treure un capoll de eruga de papallona de la seda d’una tassa de te, es va adonar del finíssim fil en el qual es desfeia dit capoll i va decidir teixir-lo.

Al s. XVII València va viure una època d’esplendor en la producció de seda, però avui en dia, les moreres han quedat com exemplars de jardí o en marges de camins i camps com a testimonis d’una activitat molt productiva anys enrere. A València, al conegut barri de Velluters es troba el Col·legi de l’Art Major de la Seda (fundat a finals del s. XV) i va arribar comptar amb més de cinc mil tallers productors de teixit de seda. La Llotja de la Seda (Patrimoni de la Humanitat des de 1996), dels s. XV-XVI, és una prova de la importància de tenir València en el comerç.

Morera

El final del tram X marca la fi del Circuit 5K, just sota el Pont de l’Àngel Custodi. L’arquitecte Carlos Campos ha estat l’encarregat del projecte d’urbanització del Circuit 5K al Jardí del Túria de València, sent el promotor la Fundació Trinidad Alfonso. Aquí queden aquells 5,764 m per gaudir del “running” i de la vegetació que va acompanyant-pas rere pas.

Consulta el plànol del circuit amb les espècies marcades: