Un passeig per les fagedes del Baztán

Passejar per una fageda és una experiència única independentment de l’estació de l’any. A la Comunitat Valenciana estan molt poc representades per diversos factors, tant ambientals com edàfics. És molt coneguda la Fageda del Retaule, potser la fageda més al sud d’Europa, al qual es pot accedir des de Fredes (Castelló). En altres llocs de la Península Ibèrica, com ara a la vall del Baztán (Navarra), la fageda forma part de la cultura ancestral dels pobles. Els fruits del faig s’han usat com a aliment, i a l’escorça se li atribueixen propietats medicinals. També s’ha relacionat amb usos màgics.

Fagus sylvatica

El faig és un arbre caducifoli que pertany a la família de les fagàcies, juntament amb castanyers, roures, alzines, sureres i coscolls entre d’altres. El faig, Fagus sylvatica L., dóna nom a unes formacions boscoses, les fagedes, típiques de vessants i valls amb climatologia fresca i humida, i amb sòls profunds. Les fagedes es troben distribuïdes pel centre i l’oest d’Europa. A la península ibèrica estan ben representades en els sistemes pirinenc-cantàbric, al nord del Sistema Ibèric i Central, i també als ports de Beseit.

Esquerra: riu Bidasoa (Baztán) al seu pas pel Señorío de Bertiz. Oieregi. Navarra. Dreta: Fagus sylvatica L. Infernuko Errota. Lekaroz. Navarra

Aproximadament un 30% de les fagedes de la Península ibèrica es troben a Navarra. Igual que ha passat en altres zones geogràfiques i amb altres tipus de bosc, l’activitat antròpica ha anat minvant les superfícies i composicions florístiques originals. No obstant, els factors abiòtics, com les diferents orientacions dels vessants, la presència d’aigua i els gradients altitudinals han fet que les fagedes d’aquestes zones siguen comparativament més biodiverses que els boscos mono-específics de faigs. Aquestes fagedes es troben ecològicament al pis montà i amb un ombroclima humit-hiperhumit. Estan situats bio-geogràficament a la regió eurosiberiana, al sector Càntabre-Eskaldún. Les fagedes de la Vall del Baztán pertanyen a la Saxifrago hirsutae-Fago sylvaticae sigmetum.

Els faigs són arbres poderosos que poden mesurar fins 40 metres d’altura. L’escorça és llisa i de color gris o blanquinosa. Els exemplars adults presenten una copa molt ampla i ramificada. Les fulles es disposen en un pla paral.lel a terra per aprofitar la llum solar que es filtra entre les branques. Les flors es presenten separades en un mateix arbre. És, per tant, una espècie monoica. Els seus fruits maduren a la tardor i reben el nom de fages.

Faigs que no creixen sols

A la Vall del Baztán es troben fagedes sobre sòls silicis, formant part d’un bosc atlàntic mixt. És freqüent que comparteixen hàbitat amb roures (Quercur robur), castanyers (Castanea sativa), avellaners (Coryllus avellana) i servers (Sorbus aria, Sorbus torminalis). Altres espècies acompanyants són el grèvol (Ilex aquifolium), el saüc (Sambucus nigra), l’heura (Hedera hélix) i plantes herbàcies com la vidalba (Clematis flámula) i la (Veronica officinalis). També apareixen pteridòfits, com diferents espècies de falgueres i molses, i diverses espècies de fongs. Els faigs creixen de forma ràpida i requereixen aigua i llum. Per aquesta raó la disposició de les fulles crea un dosser que impedeix l’arribada de llum a terra. Això fa que no creixen moltes plantes sota dels faigs.

Fongs, molses i falgueres d’un fageda

Els fruits, les fages, s’han consumit en alimentació humana en aquelles zones on l’arbre creix de forma silvestre. Realment es consumeixen les llavors de les quals es fa farina i oli. La farina és de la llavor neta seca o cuita, i es pot barrejar amb altres farines. De fet, en un escrit sobre el pa publicat a la web de l’EUFIC (European Food International Council i al web del Ministeri d’Agricultura, Alimentació i Medi Ambient) s’explica que potser els primers pans en la història es van fer a partir d’ farina de faja o glans, és a dir, de llavors de fagàcies. L’oli s’obté per premsat de la llavor. Hui dia no s’utilitza molt, però si es va fer al s. XIX i fins i tot a principis del s. XX, com a substitut de l’oli d’oliva i com a combustible de llums d’oli. També s’ha utilitzat per elaborar licor a partir del seu maceració en aiguardent.

Actualment, les fages s’usen per alimentar el porc pel seu alt contingut en greix insaturat i en proteïnes. 100g de fages proporcionen 576 kcal, valor molt semblant al que proporciona la mateixa quantitat d’ametlles o cacauets. En la seua composició hi ha un percentatge alt de greixos més d’una quantitat important de proteïna i glúcids. També aporta quantitats interessants de vitamines de grup B i vitamina C, així com zinc, coure, ferro, manganès i potassi.

Tradicionalment, la fusta de faig s’ha utilitzat per fer llenya, usar-la en carboneres i en forns, si bé no té la qualitat de la fusta de roure o d’alzina. També s’ha utilitzat per a treballs en embarcacions, construcció de carros, estris de conreu, mobiliari, ruscs, etc…

Pocions i boscos

Respecte a les propietats medicinals, Dioscòrides, al s. I, explica (segons l’edició de 1555 d’A. Laguna) que una picada de les seues fulles “desfà les inflors i fortifica les parts toves”. Actualment s’utilitza molt poc. Amb l’escorça (en decocció) es tracta la diarrea. Aquest preparat també s’usa com expectorant, antiinflamatori i antisèptic de malalties de l’aparell respiratori i com diürètic. Aquestes preparacions poden contenir altes concentracions de tanins, que són irritants, pel que poden provocar vòmits i ulceracions. Via externa s’utilitza per les seues propietats antisèptiques i antiinflamatòries en pell i mucoses. La brea de faig s’usava per combatre la tuberculosi. Actualment, l’AEMPS (Agència Española de Medicamentos y productos sanitarios), autoritza l’ús d’extracte de rovell de Fagus sylvatica com a tònic (loció que produeix una sensació de benestar en la pell i el cabell).

Fagus sylvatica L. Infernuko Errota. Lekaroz. Navarra

El faig també ha estat present de diverses cultures al llarg de la història. Els romans li feien ofrenes a fi d’obtenir notícies. En l’Edat Mitjana, les cendres del faig s’empraven en pocions, i l’ús d’una branqueta sota el coixí podia mostrar somnis premonitoris o permetre a les vídues parlar amb els seus marits morts. Des de molt antic el faig està embolicada en llegendes. A Euskal Herria està considerada com a benefactora dels pastors. La llegenda explica que un pastor anomenat Recalde es trobava en una zona de pastures amb els seus animals, lluny de casa, en un estiu molt calorós. Va témer pels seus animals, i quan estava a punt de defallir va demanar a ajuda a Mari (divinitat femenina que viu a les muntanyes, reina de la naturalesa i dels seus elements). Aquesta li va ajudar fent brollar aigua d’una rasa perquè calmés la set, i pogués créixer un arbre per donar-li ombra, un faig.

Riu Bidasoa al seu pas pel Senyoriu de Bertiz camí al Cantàbric

Fagedes a Navarra, com el Senyoriu de Bertiz (Oieregi) són Parc Natural. En aquest cas, va ser el primer Parc Natural que es va declarar a Navarra (1984) i està dins de la xarxa d’espais protegits de la Comunitat Foral. També està declarat Zona d’Especial Conservació de la Xarxa Natura 2000 (Directiva Hàbitats 92/43 / CEE), després de l’acceptació del Lloc per la Comissió Europea i la seua aprovació del III Pla Rector d’Ús i Gestió. En Bertiz hi ha cinc hàbitats diferents considerats d’interès. Un d’ells és la fageda atlàntic de sòl àcid. El 1949, D. Pedro Ciga, el seu últim propietari, va llegar el senyoriu a Navarra, deixant en el seu testament l’exigència de conservar-la amb totes les seues característiques naturals.