L’horta de mil sabors

El Jardí Botànic de la Universitat de València recupera una selecció de varietats tradicionals de pebrots i tomaques mitjançant un projecte de col·laboració amb l’Estació Experimental Agraria de Carcaixent (IVIA).

Temps de collita a l’horta del Botànic! En ple apogeu estival, tomaques, albergínies i pebrots es converteixen en els reis del racó més sucós del Jardí, i no solament per a fer les delícies dels amants del gaspatxo, la coca de verdures o l’esgarraet, sinó també amb propòsits científics i sobretot didàctics, perquè puguem xopar-nos de la gran riquesa en varietats que amaga la tradició agrícola valenciana.

I és que per segon any consecutiu, el Botànic de la Universitat de València en col·laboració amb l’Estació Experimental Agrària de Carcaixent, de l’Institut Valencià de Recerques Agràries (IVIA), ha conreat una àmplia selecció de varietats tradicionals d’aquestes hortalisses que podran gaudir els visitants del nostre Jardí. Nyora, tomaca rosada de Castelló, pericana, albergínia llistada de Gandia, pebrot de quatre cants, pebrot del piquillo, tomaca centenars del Racó d’Ademús, albergínia llarga negra, pebrot blanc i així fins a unes 30 varietats diferents de la família de les solanàcies.

L’horta del Jardí Botànic de la Universitat de València. Autor: Marine Souxdorf

Aquest conveni de col·laboració va començar fa uns anys, quan el Botànic va decidir passar-se al maneig ecològic de les seues col·leccions de plantes. Una iniciativa on va prendre especial rellevància l’horta i per al que va cercar l’assessorament de Pep Rosselló, director de l’Estació Experimental, i no solament quant als requisits bàsics que havia de complir la col·lecció per a adaptar-se a aquesta nova línia d’agricultura ecològica sinó també per al subministrament de llavors ecològiques, així com diferents aspectes relacionats amb l’estructura, composició del sòl o la gestió i el disseny de l’espai.

Una relació molt estreta i positiva que va acabar convertint a l’horta del Jardí en un lloc estratègic per a valoritzar, caracteritzar i donar a conèixer aqueixes varietats tradicionals que en ocasions queden al marge del mercat de producció ordinari, on sol prevaldre més el propi rendiment del cultiu que la qualitat del producte en si mateix.

Qui té una horta, té un tresor
Fins a no fa tant, els agricultors seleccionaven les millors llavors de la collita per a anar optimitzant progressivament els seus fruits a nivell organoléptic i creuaven els cultius per a aconseguir noves varietats cada vegada millor adaptades a les condicions ambientals de cada lloc i de cada comarca. Varietats rústiques, molt resistents a plagues i malalties, que podien conservar-se fins a l’any següent sense problemes a través de les llavors.

L’horta del Jardí Botànic de la Universitat de València. Autor: Elisa Caballer

Una riquesa genètica que s’ha transmès al llarg de generacions, familiarment o a través de l’intercanvi de llavors entre els propis agricultors, i que ara es veu amenaçada davant un model agrari que aposta per productes estandarditzats i on preval l’aspecte visual, les necessitats productives i les propietats lligades a un millor transport, conservació i venda. El sabor, l’aroma, la textura o el valor gastronòmic, queden relegats a un segon lloc, davant les necessitats d’un mercat globalitzat.

No és que s’haja de tornar al sistema anterior, però si trobar la manera d’incloure a aquestes varietats tradicionals que sembla que als agricultors d’avui ja no els interessa produir. Per aquest motiu és tan important la seua posada en valor i la preservació de les seues llavors perquè no acaben desapareixent. Una important tasca en la qual l’Estació Experimental porta treballant des de fa anys i a la qual el Botànic ha volgut sumar-se a través de la incorporació de les llavors arreplegades després de la collita al seu Banc de germoplasma, per a poder crear així una nova col·lecció de llavors hortícoles tradicionals.

Cata de tomaques al Jardí Botànic de la Universitat de València. Autor: Elisa Caballer

I a més d’arreplegar llavor, què fem amb la producció de l’horta del Botànic? Pel que fa a les tomaques, tant l’any passat com a est, hem organitzat una sèrie de tastos “a cegues” (sense conèixer el nom de les varietats a degustar), en les quals s’ha valorat el perfum, la duresa i el gust. Així podem avaluar les preferències del consumidor i apostar per unes varietats més que unes altres, encara que ja se sap, per a gustos colors!. Els resultats del tast de l’any passat ja els vam publicar en espores l’any passat i en breu publicarem els de enguany, que va tenir lloc el passat mes de juliol.

Quant als pebrots, enguany l’Estació Experimental i el Botànic han volgut caracteritzar algunes varietats que no estaven ben definides. La caracterització és de tipus morfològic i és necessària per a poder discriminar bé unes varietats d’unes altres.

Algunes de les varietats de pebrots cuconreades a l’horta del Botànic. Autor: Marine Souxdorf

De cada mostra presa es mesurarà el port de la planta, del fruit i del peduncle de la flor, però també la longitud del limb de la fulla i del fruit, així com l’espessor de la carn o el diàmetre d’aquest últim. També s’analitzarà, entre altres paràmetres, la lluentor, l’existència o no de sabor picant, o el color, abans i durant la maduresa, de cadascun dels pebrots.

Un Jardí Botànic ecològic

En països com França, Alemanya o Regne Unit, la jardineria ecològica i el paisatgisme sostenible són autèntics eixos vertebradors del pla de gestió dels diferents espai verds que posseeixen. No obstant açò, tal com apuntava no fa molt el nostre blogger Paco Marco, ara com ara, la jardineria ecològica encara és una assignatura pendent a Espanya. Una gestió de qualitat requereix de l’ús de la diversitat vegetal i la sostenibilitat en les zones verdes, incloent solucions racionals als problemes fitosanitaris.

Jardí Botànic de la Universitat de València. Autor: José Plumed

Però, és viable aquest model a l’hora de gestionar un Botànic? Aquests Jardins tanquen una biodiversitat vegetal molt més rica que la resta de jardins urbans convencionals, constituint un ecosistema molt específic que afavoreix la presència dels organismes fitófags però també la dels seus enemics naturals. Així que a l’hora de controlar les plagues i les malalties, mantenir aqueix harmonia és el nostre principal objectiu i, precisament, és l’ús continuat de tractaments fitosanitaris amb plaguicides convencionals el que sol portar al trencament d’aqueix equilibri.

D’aquesta manera, el Jardí Botànic de la Universitat de València va decidir acollir-se en el 2004 a un projecte integrat de maneig ecològic. Així, de forma progressiva s’han anant substituint els plaguicides d’origen químic que s’utilitzaven al Jardī per altres matèries menys tòxiques per al medi natural i els éssers vius.

Cryptolaemus montrouzieri, un enemic natural dels àfids que podem observar freqüentment al Botànic

Un treball que ha sigut complementat amb diferents tasques de control biològic entre les quals destaquem: alliberaments de parasitoides i depredadors per a combatre pseudocóccids i àfids entre altres plagues, o mesures de conservació específiques per a fomentar els artròpodes útils ja presents en el Jardí, com és el cas de diferents espècies de coccinélids, cecidómids, sírfids, neuròpters i himenòpters paràsits. Actuacions que no haurien pogut dur-se a terme sense l’assessorament i la labor d’investigació d’Antonia Soto Sánchez, de l’Institut Agroforestal Mediterrani (Universitat Politècnica de València).

Però a més d’aquestes iniciatives i d’apostar per una agricultura ecològica i la recuperació de varietats locals i tradicionals a través de l’horta, el Jardí Botànic, com a institució compromesa amb la conservació i la biodiversitat vegetal, ha donat un impuls a les seues col·leccions de plantes, incrementant notablement en els dos últim anys el seu nombre d’espècies. Raons que li van portar a realitzar dues actuacions concretes més, que completen aquest model de gestió sostenible.

D’una banda, s’han instal·lat en el sòl del Jardí sensors d’humitat a diferents profunditats que, al costat d’un nou sistema de reg automàtic, han permès una gestió més precisa i eficaç de l’aigua en el Botànic. I per una altra, s’ha habilitat un nou espai per a la fabricació del seu propi compost, aprofitant totes les restes vegetals que es generen en el Jardí i que fins ara únicament es reutilitzaven per a fer mantell. Ara, fins al 80% de les restes es reutilitza (el 20% rebutjat inclou elements punxants, voluminosos o llavors de males herbes) obtenint un compost de molt bona qualitat amb el qual ja s’ha millorat el sòl de pràcticament tot el jardí exterior, i especialment el de l’horta. Una pràctica molt recomanable que us detallarem en un pròxim article perquè us animeu a instaurar-la en el vostre jardí o horta.